La desnazificació va començar amb detencions
massives, 182.000
presoners dels què al gener de 1947 han estat alliberats 86.000... els
britànics alliberen el 53% dels 64.500 detinguts, els nord-americans el 46% dels
95.250 empresonats, els francesos el 42% dels 18963 detinguts i els soviètics
el 12% dels 67.712 empresonats. Es van celebrar diversos judicis, com els de 24
doctors acusats de fer experiments amb persones, o els dels 16 jutges. També es
va obrir causes contra antics ministres, contra alts comandaments de l’exercit,
oficials dels camps de concentració, càrrecs administratius o directius
d’empreses com IG Fargen o Krupp. Però el més conegut va ser el que va veure
comparèixer 24 dirigents del partit nazi, en el que declararia el fotògraf
català Francesc Boix: les seves fotografies van servir de testimoni contra
alguns del que van declarar ignorància. Altres
van al·legar que eren conscients de les atrocitats comeses, però se’n
declaraven “no responsables” en virtut de la obligació d’obediència; se’ls
responia que això solament atenuava la pena. D’altres es van reconèixer en
aquelles actuacions, però qualificaven la seva actuació com a “no reprovable”
perquè no constituïa un crim en el moment en què es va cometre. Aquest
recordatori al tribunal de la irretroactivitat de les penes va ser respost
apel·lant als acords d’entreguerres, tots aquells tractats que expressaven la
renúncia explícita de la guerra i s’havien signat amb el record de les
trinxeres encara viu. Quan els acusats van apel·lar al principi del “tu
quoque”, el jutge Robert Jackson va respondre que “aquesta llei s’aplica per
primer cop contra les agressions alemanyes però suposa que ha de condemnar,
quan sigui necessari, l’agressió de qualsevol altre nació, sense exceptuar les
que formen part del tribunal”. No era del tot cert (perquè els crim soviètics
durant l’atac a Polònia el 1939 no es van posar sobre la taula en cap moment) però
sí que Nüremberg constitueix un primer pas cap a una possible justícia
universal. També es va respondre que Dresde i Coventry podrien considerar-se
equiparables en tant accions bèl·liques, però mai Dresde i l’Holocaust, perquè
aquest darrer no era una acció destinada a guanyar cap batalla.
Així va ser com
va quedar sembrada la llavor d’un nou dret internacional. El president de la
Comissió Extraordinària per a la Investigació dels Crims de Guerra Alemanys,
A.N. Trainin, va tipificar que els culpables serien processats per emprendre
una guerra d’agressió (crims contra la pau), per fer-la amb una brutalitat
premeditada (crims contra les lleis de la guerra) i per crims contra la
humanitat (assassinat, extermini, deportació...).
Després de la celebració del dia de la Victòria
contra el Japó, els
nord-americans recomptaven 400.000 víctimes (que representen el 2% de les que
ha tingut la URSS). La seva població no ha patit patiment ni privacions, més
aviat prosperitat i abundància: han duplicat el PIB i
superat les privacions de la Gran Depressió (gairebé no tenen aturats). Però
ningú no els treu la sensació de vulnerabilitat que els ha proporcionat l’atac
de 1941. El desenvolupament de l’aviació durant la guerra havia escurçat les
distàncies i l’oceà ja no oferia seguretat. La Unió Soviètica, en canvi, ha sofert més de la meitat de les
víctimes del conflicte i la destrucció de 1700 ciutats, 70.000 pobles,
30.000 fàbriques, 40.000 hospitals i el mateix nombre de biblioteques. Sense
barreres oceàniques ni veïns amistosos, el record de les invasions sofertes a
través de la Gran Plana Europea (1812,
1914, 1918, 1941) la obliga a bloquejar aquesta porta d’accés. Això explica la
creació del “cinturó defensiu” que satel·litza els estats de l’Europa de l’Est.
El primer que va diagnosticar el significat de la constitució de les
democràcies populars va ser Winston Churhill. Frustrat per la derrota electoral que ha convertit en primer ministre el
laborista Clement Atlee, Churchill va mantenir l’escó dels comuns i es va posar
a dirigir l’oposició. Però l’edat, el disgust i les preocupacions minaven la
seva salut. Així que –per allunyar-se del dur hivern britànic- se’n va anar a
Florida. Com que va avisar Harry Truman, el president li va oferir pronunciar
una conferència a la que havia estat la seva universitat, la de Fulton
(Missouri), el 5 de març de 1946. A més de demanar-li als nord-americans que,
lluny de desmobilitzar-se com havia fet el 1918, assumissin la direcció del món
occidental, Churchill va advertir que “des de Stettin al Bàltic, fins a
Trieste, a l’Adriàtic, un teló d’acer ha caigut sobre el continent”. A més
d’aportar aquest concepte constatava que “Varsòvia, Berlín, Praga, Viena,
Budapest, Belgrad, Bucarest i Sofia es trobaven dins del que podem denominar
l’esfera soviètica sotmeses a la influència de Moscou”. Finalment advertia que
no se sabia què hi passava, i que arreu sortien moviments revolucionaris
obedients de Moscou. És cert que, d’acord amb el model que facilitaran les
eleccions poloneses, en alguns d’aquests estats s’organitzaven governs de
coalició amb presència rellevant de comunistes que ocupaven les carteres decisives
(defensa, interior, justícia) per al control de les forces de seguretat.
Després de campanyes de calúmnies contra els ministres no comunistes (acusats
de corrupció, espionatge o col·laboracionisme amb els nazis), Churchill intueix
que vindrà la marginació dels desacreditats (o la seva eliminació).
L’opinió de Churchill no és l’única informació d’aquest tipus que va rebre el
president Truman. També el sovietòleg George F. Kennan va enviar, com a personal de l’ambaixada nord-americana
a Moscou, el “Llarg Telegrama” que el converteix en el “pare de la contenció” (22.2.1946). Explicava la creació de satèl·lits per part
de la URSS en base a “la tradicional i instintiva sensació d’inseguretat
russa”, i suggeria retirar-se d’Europa per a oferir-li confiança al Kremlin. El
juliol de l’any següent aquest text va ser publicat en la revista Foreign Affairs, amb el títol “Les
raons del comportament soviètic”
signat amb una X. Aquí adjudicava a la ideologia el motor de
l’expansionisme soviètic i recomanava que aquesta pressió havia de ser “continguda
amb l’aplicació hàbil i vigilant de la força contrària”. Un altre comentarista
política de prestigi, que publicaria un assaig sobre política exterior que
inventaria el terme “guerra freda”, Walter Lippmann, va respondre que la
contenció era “una monstruositat que obligava a reclutar, subvencionar i donar
suport a un conjunt heterogeni de satèl·lits, clients, dependents i titelles”.
Les crisis que s’estaven produint apuntaven ja en aquesta direcció.
a)
La crisis d’Iran. L’endemà del discurs de Fulton, els EUA conviden els
soviètics a retirar les tropes que havien ocupat Iran el 1941 per protegir la
Anglo-Iranian Oil Company del germanòfil Rehza Khan. La col·laboració de
britànics i soviètics que, tement l’avenç nazi des de la Síria de Vichy, havia
forçat la seva abdicació, havia entronitzat el seu fill, Mohammed Reza Pahlevi,
acceptava la presència aliada amb la condició de retirada 6 mesos després
d’acabar-se la guerra. Però com que els soviètics, en comptes de retirar-se,
facilitaven la creació d’una república kurda dins de l’Iran, els nord-americans
els van pressionar i –quan finalment es van retirar el juny de 1946-
abandonaven la república kurda a la pressió de les polítiques nacionalistes
dels perses i acollien el líder de la revolta, Mustafà Barzani.
b)
La crisi de Turquia. Amb el pretext que havia trigat a declarar la guerra
als nazis, la URSS pressiona per rectificar fronteres a Anatòlia. Demana
revisar el Conveni de Montereux (1936) sobre el control turc de la navegació
als estrets del Bòsfor i els Dardanels demanant la mateixa llibertat de pas que
havien donat als nazis. Els americans envien un dispositiu naval, Missouri
inclòs, que serà la llavor de la VIª Flota.
c)
Mentrestant, a Grècia, seguia l’enfrontament entre l’EDES
monàrquic i liberal vs. ELAS partisans i comunistes. El govern de concentració de Georgios Papandreu
impulsava un plebiscit per la monarquia, protegit per britànics, però Jordi II
(1922 a 1924 i 1936 a 1941) havia acceptat la dictadura de Metxacas. Ni la
successió, al morir, en favor de Pau I (1947-64) i després Constantí II
(1964-1973) van salvar el progressiu desprestigi de la monarquia. El nou govern
britànic va comunicar als nord-americans la necessitat d’abandonar les seves
posicions a Grècia, així que els EUA prenen el relleu el 1947. Aquell mateix
any la nova CIA reconeix que no tenia informació sobre els soviètics perquè
Roosevelt havia prohibit espiar els aliats, es pensava que Stalin estava al
darrera de les guerrilles comunistes. No
era així, en realitat era Josip Broz, Tito...
El líder dels partisans a
Iugoslàvia s’havia guanyat el seu prestigi dirigint la resistència contra els
nazis. Del Consell Antifeixista d’Alliberament Nacional de Iugoslàvia (1942) va
arribar a ser proclamat Mariscal i primer ministre (1943). Quan els britànics
van descobrir que chetniks i ustachas col·laboraven amb els nazis, van
acceptar-lo com a interlocutor, malgrat que no acceptava la monarquia. De fet
els seus partisans alliberen Belgrad amb l’ajut soviètic. Encara que va acceptar alguns monàrquics en el govern provisional
que va preparar les eleccions després de l’ocupació, quan va guanyar el seu
Front Popular gràcies al prestigi que li proporcionaven la direcció de la
guerra contra els nazis i l’equilibri de les diferents forces nacionalistes
enfrontades (castigant amb duresa la col·laboració dels croates i els serbis)
es va convertir en el principal governant del país. Però, lluny de seguir les
instruccions d’Stalin d’abandonar els guerrillers grecs a la seva sort, els va
donar suport. Això va provocar la seva expulsió del Kominform i la ruptura amb
Stalin. Tito va aprofitar per apuntar-se a les ajudes del Pla Marshall, mentre
en el món soviètics els dissidents eren perseguits amb l’excusa del “titisme”.
Durant els anys 50 normalitzarà les relacions amb els soviètics, però sempre va
mantenir una línia de govern pròpia, allunyada de qualsevol dependència de
Moscou, com van demostrar les seves propostes d’autogestió i el Moviment dels
Països No Alineats.
Quan els britànics es
retiren de Grècia el moment sembla difícil: a la Xina Mao està vencent
CHiang-Kai-Shek, s’estan instaurant les “Democràcies populars” a l’Europa de
l’Est, la presència colonial francesa al sud-est asiàtic perd terreny davant de
les guerrilles, les pressions soviètiques a Iran o Turquia s’aturen amb
dificultats, i la participació comunista en governs de potsguerra (Finlàndia, Islàndia, Bèlgica, Luxemburg,
Àustria, Islàndia, Noruega, Dinamarca, França i Itàlia). És aquí on els Estats Units posen en marxa els dos instruments de la
contenció: el Pla Marshall i la Doctrina Truman.
La Doctrina Truman és la ideologia
reguladora de les relacions amb l’adversari soviètic que el president va
presentar en un Discurs al Congrés (12-3-1948) en el que el sembla instituir la
confrontació ideològica entre dos models, quan diu que “un dels objectius
fonaments de la política exterior dels Estats Units és la creació de les
condicions en les quals nosaltres i altres nacions podem fixar una manera de
viure lliure de tota coacció” i que “a la població de tota una sèrie d’estats
se’ls ha imposat, contra la seva voluntat, un règim totalitari”. El discurs
també demostra que els compromisos adoptats en les conferències inter-aliades
s’han trencat i que Grècia i Turquia són els primers exemples d’aquesta nova
confrontació: diu que, per aconseguir aquest objectiu, cal “ajudar els pobles
lliures al manteniment de la seva integritat nacional”.
El General George C. Marshall havia estat cap de l’estat major (1939) havia
comandat les forces americanes de desembarcament durant la Segona Guerra
Mundial. Havia estat també un
eficient “fontaner” en les negociacions de Teheran, Jalta i Potsdam i –després
d’exercir d’ambaixador davant la Xina entre 1945 i 1947- havia estat nomenat
Secretari d’Estat (1945-9). Encara que, per tot això, Andrei Gromiko
(representant dels soviètics a les Nacions Unides de 1945 a 1948 i posterior
encarregat dels afers exteriors de la URSS des de 1957) diria que “li anaven
igual de bé el chaqué diplomàtic que l’uniforme militar”, li retreia qe hagués
posat en marxa el plan que –amb el seu nom- duria la doctrina Truman a Europa
occidental per a cnsolidar el capitalisme i evitar “un progressiu canvi
social”. I és que, convidat per la Universitat de Harvard per a investir-lo
Doctor Honoris Causa el 6 de juny de 1947, Marshall va pronunciar un discurs en
el que oferia un pla d’ajuda per a Grècia que havia de ser extensible a altres
països europeus. Sospitava que la misèria dels europeus alimentava la
propaganda comunista i oferia un concepte molt obert de ciutadania (que inclou
la dignitat personal per ser-ho de ple dret). Podríem dir que aquesta injecció
econòmica, una veritable pluja de dòlars, era una eina de lluita contra el
comunisme, no solament perquè contra-programa el seu discurs, sinó perquè
condiciona la rebuda de les subvencions a l’expulsió dels ministres comunistes
dels governs occidentals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario