Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 3 de febrero de 2019

S14 - DE LA GRAN ALIANÇA A LA GUERRA FREDA





La desnazificació va començar amb detencions massives, 182.000 presoners dels què al gener de 1947 han estat alliberats 86.000... els britànics alliberen el 53% dels 64.500 detinguts, els nord-americans el 46% dels 95.250 empresonats, els francesos el 42% dels 18963 detinguts i els soviètics el 12% dels 67.712 empresonats. Es van celebrar diversos judicis, com els de 24 doctors acusats de fer experiments amb persones, o els dels 16 jutges. També es va obrir causes contra antics ministres, contra alts comandaments de l’exercit, oficials dels camps de concentració, càrrecs administratius o directius d’empreses com IG Fargen o Krupp. Però el més conegut va ser el que va veure comparèixer 24 dirigents del partit nazi, en el que declararia el fotògraf català Francesc Boix: les seves fotografies van servir de testimoni contra alguns del que van declarar ignorància. Altres  van al·legar que eren conscients de les atrocitats comeses, però se’n declaraven “no responsables” en virtut de la obligació d’obediència; se’ls responia que això solament atenuava la pena. D’altres es van reconèixer en aquelles actuacions, però qualificaven la seva actuació com a “no reprovable” perquè no constituïa un crim en el moment en què es va cometre. Aquest recordatori al tribunal de la irretroactivitat de les penes va ser respost apel·lant als acords d’entreguerres, tots aquells tractats que expressaven la renúncia explícita de la guerra i s’havien signat amb el record de les trinxeres encara viu. Quan els acusats van apel·lar al principi del “tu quoque”, el jutge Robert Jackson va respondre que “aquesta llei s’aplica per primer cop contra les agressions alemanyes però suposa que ha de condemnar, quan sigui necessari, l’agressió de qualsevol altre nació, sense exceptuar les que formen part del tribunal”. No era del tot cert (perquè els crim soviètics durant l’atac a Polònia el 1939 no es van posar sobre la taula en cap moment) però sí que Nüremberg constitueix un primer pas cap a una possible justícia universal. També es va respondre que Dresde i Coventry podrien considerar-se equiparables en tant accions bèl·liques, però mai Dresde i l’Holocaust, perquè aquest darrer no era una acció destinada a guanyar cap batalla.

Així va ser com va quedar sembrada la llavor d’un nou dret internacional. El president de la Comissió Extraordinària per a la Investigació dels Crims de Guerra Alemanys, A.N. Trainin, va tipificar que els culpables serien processats per emprendre una guerra d’agressió (crims contra la pau), per fer-la amb una brutalitat premeditada (crims contra les lleis de la guerra) i per crims contra la humanitat (assassinat, extermini, deportació...).

Després de la celebració del dia de la Victòria contra el Japó, els nord-americans recomptaven 400.000 víctimes (que representen el 2% de les que ha tingut la URSS). La seva població no ha patit patiment ni privacions, més aviat prosperitat i abundància: han duplicat el PIB i superat les privacions de la Gran Depressió (gairebé no tenen aturats). Però ningú no els treu la sensació de vulnerabilitat que els ha proporcionat l’atac de 1941. El desenvolupament de l’aviació durant la guerra havia escurçat les distàncies i l’oceà ja no oferia seguretat. La Unió Soviètica, en canvi, ha sofert més de la meitat de les víctimes del conflicte i la destrucció de 1700 ciutats, 70.000 pobles, 30.000 fàbriques, 40.000 hospitals i el mateix nombre de biblioteques. Sense barreres oceàniques ni veïns amistosos, el record de les invasions sofertes a través de la Gran Plana Europea  (1812, 1914, 1918, 1941) la obliga a bloquejar aquesta porta d’accés. Això explica la creació del “cinturó defensiu” que satel·litza els estats de l’Europa de l’Est.


El primer que va diagnosticar el significat de la constitució de les democràcies populars va ser Winston Churhill. Frustrat per la derrota electoral que ha convertit en primer ministre el laborista Clement Atlee, Churchill va mantenir l’escó dels comuns i es va posar a dirigir l’oposició. Però l’edat, el disgust i les preocupacions minaven la seva salut. Així que –per allunyar-se del dur hivern britànic- se’n va anar a Florida. Com que va avisar Harry Truman, el president li va oferir pronunciar una conferència a la que havia estat la seva universitat, la de Fulton (Missouri), el 5 de març de 1946. A més de demanar-li als nord-americans que, lluny de desmobilitzar-se com havia fet el 1918, assumissin la direcció del món occidental, Churchill va advertir que “des de Stettin al Bàltic, fins a Trieste, a l’Adriàtic, un teló d’acer ha caigut sobre el continent”. A més d’aportar aquest concepte constatava que “Varsòvia, Berlín, Praga, Viena, Budapest, Belgrad, Bucarest i Sofia es trobaven dins del que podem denominar l’esfera soviètica sotmeses a la influència de Moscou”. Finalment advertia que no se sabia què hi passava, i que arreu sortien moviments revolucionaris obedients de Moscou. És cert que, d’acord amb el model que facilitaran les eleccions poloneses, en alguns d’aquests estats s’organitzaven governs de coalició amb presència rellevant de comunistes que ocupaven les carteres decisives (defensa, interior, justícia) per al control de les forces de seguretat. Després de campanyes de calúmnies contra els ministres no comunistes (acusats de corrupció, espionatge o col·laboracionisme amb els nazis), Churchill intueix que vindrà la marginació dels desacreditats (o la seva eliminació).

L’opinió de Churchill no és l’única informació d’aquest tipus que va rebre el president Truman. També el sovietòleg George F. Kennan va enviar, com a personal de l’ambaixada nord-americana a Moscou, el “Llarg Telegrama” que el converteix en el “pare de la contenció” (22.2.1946).  Explicava la creació de satèl·lits per part de la URSS en base a “la tradicional i instintiva sensació d’inseguretat russa”, i suggeria retirar-se d’Europa per a oferir-li confiança al Kremlin. El juliol de l’any següent aquest text va ser publicat en la revista Foreign Affairs, amb el títol “Les raons del comportament soviètic”  signat amb una X. Aquí adjudicava a la ideologia el motor de l’expansionisme soviètic i recomanava que aquesta pressió havia de ser “continguda amb l’aplicació hàbil i vigilant de la força contrària”. Un altre comentarista política de prestigi, que publicaria un assaig sobre política exterior que inventaria el terme “guerra freda”, Walter Lippmann, va respondre que la contenció era “una monstruositat que obligava a reclutar, subvencionar i donar suport a un conjunt heterogeni de satèl·lits, clients, dependents i titelles”. Les crisis que s’estaven produint apuntaven ja en aquesta direcció.

a)      La crisis d’Iran. L’endemà del discurs de Fulton, els EUA conviden els soviètics a retirar les tropes que havien ocupat Iran el 1941 per protegir la Anglo-Iranian Oil Company del germanòfil Rehza Khan. La col·laboració de britànics i soviètics que, tement l’avenç nazi des de la Síria de Vichy, havia forçat la seva abdicació, havia entronitzat el seu fill, Mohammed Reza Pahlevi, acceptava la presència aliada amb la condició de retirada 6 mesos després d’acabar-se la guerra. Però com que els soviètics, en comptes de retirar-se, facilitaven la creació d’una república kurda dins de l’Iran, els nord-americans els van pressionar i –quan finalment es van retirar el juny de 1946- abandonaven la república kurda a la pressió de les polítiques nacionalistes dels perses i acollien el líder de la revolta, Mustafà Barzani.

b)      La crisi de Turquia. Amb el pretext que havia trigat a declarar la guerra als nazis, la URSS pressiona per rectificar fronteres a Anatòlia. Demana revisar el Conveni de Montereux (1936) sobre el control turc de la navegació als estrets del Bòsfor i els Dardanels demanant la mateixa llibertat de pas que havien donat als nazis. Els americans envien un dispositiu naval, Missouri inclòs, que serà la llavor de la VIª Flota. 

c)       Mentrestant, a Grècia, seguia l’enfrontament entre l’EDES monàrquic i liberal vs. ELAS partisans i comunistes. El govern de concentració de Georgios Papandreu impulsava un plebiscit per la monarquia, protegit per britànics, però Jordi II (1922 a 1924 i 1936 a 1941) havia acceptat la dictadura de Metxacas. Ni la successió, al morir, en favor de Pau I (1947-64) i després Constantí II (1964-1973) van salvar el progressiu desprestigi de la monarquia. El nou govern britànic va comunicar als nord-americans la necessitat d’abandonar les seves posicions a Grècia, així que els EUA prenen el relleu el 1947. Aquell mateix any la nova CIA reconeix que no tenia informació sobre els soviètics perquè Roosevelt havia prohibit espiar els aliats, es pensava que Stalin estava al darrera de les guerrilles comunistes. No era així, en realitat era Josip Broz, Tito...


El líder dels partisans a Iugoslàvia s’havia guanyat el seu prestigi dirigint la resistència contra els nazis. Del Consell Antifeixista d’Alliberament Nacional de Iugoslàvia (1942) va arribar a ser proclamat Mariscal i primer ministre (1943). Quan els britànics van descobrir que chetniks i ustachas col·laboraven amb els nazis, van acceptar-lo com a interlocutor, malgrat que no acceptava la monarquia. De fet els seus partisans alliberen Belgrad amb l’ajut soviètic. Encara que va acceptar alguns monàrquics en el govern provisional que va preparar les eleccions després de l’ocupació, quan va guanyar el seu Front Popular gràcies al prestigi que li proporcionaven la direcció de la guerra contra els nazis i l’equilibri de les diferents forces nacionalistes enfrontades (castigant amb duresa la col·laboració dels croates i els serbis) es va convertir en el principal governant del país. Però, lluny de seguir les instruccions d’Stalin d’abandonar els guerrillers grecs a la seva sort, els va donar suport. Això va provocar la seva expulsió del Kominform i la ruptura amb Stalin. Tito va aprofitar per apuntar-se a les ajudes del Pla Marshall, mentre en el món soviètics els dissidents eren perseguits amb l’excusa del “titisme”. Durant els anys 50 normalitzarà les relacions amb els soviètics, però sempre va mantenir una línia de govern pròpia, allunyada de qualsevol dependència de Moscou, com van demostrar les seves propostes d’autogestió i el Moviment dels Països No Alineats.

Quan els britànics es retiren de Grècia el moment sembla difícil: a la Xina Mao està vencent CHiang-Kai-Shek, s’estan instaurant les “Democràcies populars” a l’Europa de l’Est, la presència colonial francesa al sud-est asiàtic perd terreny davant de les guerrilles, les pressions soviètiques a Iran o Turquia s’aturen amb dificultats, i la participació comunista en governs de potsguerra  (Finlàndia, Islàndia, Bèlgica, Luxemburg, Àustria, Islàndia, Noruega, Dinamarca, França i Itàlia). És aquí on els Estats Units posen en marxa els dos instruments de la contenció: el Pla Marshall i la Doctrina Truman.

La Doctrina Truman és la ideologia reguladora de les relacions amb l’adversari soviètic que el president va presentar en un Discurs al Congrés (12-3-1948) en el que el sembla instituir la confrontació ideològica entre dos models, quan diu que “un dels objectius fonaments de la política exterior dels Estats Units és la creació de les condicions en les quals nosaltres i altres nacions podem fixar una manera de viure lliure de tota coacció” i que “a la població de tota una sèrie d’estats se’ls ha imposat, contra la seva voluntat, un règim totalitari”. El discurs també demostra que els compromisos adoptats en les conferències inter-aliades s’han trencat i que Grècia i Turquia són els primers exemples d’aquesta nova confrontació: diu que, per aconseguir aquest objectiu, cal “ajudar els pobles lliures al manteniment de la seva integritat nacional”.

El General George C. Marshall havia estat cap de l’estat major (1939) havia comandat les forces americanes de desembarcament durant la Segona Guerra Mundial. Havia estat també un eficient “fontaner” en les negociacions de Teheran, Jalta i Potsdam i –després d’exercir d’ambaixador davant la Xina entre 1945 i 1947- havia estat nomenat Secretari d’Estat (1945-9). Encara que, per tot això, Andrei Gromiko (representant dels soviètics a les Nacions Unides de 1945 a 1948 i posterior encarregat dels afers exteriors de la URSS des de 1957) diria que “li anaven igual de bé el chaqué diplomàtic que l’uniforme militar”, li retreia qe hagués posat en marxa el plan que –amb el seu nom- duria la doctrina Truman a Europa occidental per a cnsolidar el capitalisme i evitar “un progressiu canvi social”. I és que, convidat per la Universitat de Harvard per a investir-lo Doctor Honoris Causa el 6 de juny de 1947, Marshall va pronunciar un discurs en el que oferia un pla d’ajuda per a Grècia que havia de ser extensible a altres països europeus. Sospitava que la misèria dels europeus alimentava la propaganda comunista i oferia un concepte molt obert de ciutadania (que inclou la dignitat personal per ser-ho de ple dret). Podríem dir que aquesta injecció econòmica, una veritable pluja de dòlars, era una eina de lluita contra el comunisme, no solament perquè contra-programa el seu discurs, sinó perquè condiciona la rebuda de les subvencions a l’expulsió dels ministres comunistes dels governs occidentals.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...