SPACAT2021 (8) – “RETORN AL TORN” I ADVENIMENT REPUBLICÀ

L’intent de “retorn al torn” no semblava pas fàcil: la suspensió de la normalitat constitucional el 1923 havia desprestigiat la monarquia i rovellat les xarxes de cacis, la societat espanyola havia canviat molt durant els anys vint, i els intel·lectuals trobaven un públic crític: Unamuno protagonitzava una apoteòsica rebuda a Salamanca, i Ortega publicava en el diari “El Sol” un article –“El error Belenguer”- en el que parafrasejava Cató acabant-lo amb un “Delenda est monarchia”. Davant la dificultat de reconstruir la Restauració, el sistema polític tampoc no va estar fi: per una banda, no havia líders polítics valuosos capaços de reorganitzar els vells partits; per altra, la “dictablanda” semblava incompetent per a restablir la “normalitat constitucional”, i això va accelerar la descomposició del sistema dinàstic. L’oposició va començar a coordinar-se amb la signatura del Pacte de Sant Sebastià (17-8-1930): hi van participar Lerroux, Azaña, Marcel·lí Domingo, Manuel Carrasco i Formiguera, representant diferents partits republicans, Jaume Aiguader per Estat Català, i a títol personal el socialista Indalecio Prieto. No es va aixecar cap acta de la reunió però sabem que, a més de coordinar-se contra la monarquia, van acordar que buscarien l’encaix de Catalunya en la república per la que lluitaven. Més tard s’afegirien al comitè revolucionari afegiria, a les personalitats assistents a Sant Sebastià, a Niceto Alcalá-Zamora, Miguel Maura, Lluís Nicolau d’Olwer, Fernando de los Ríos (PSOE) y Largo Caballero (UGT). Van programar una vaga general que no es va arribar a proclamar, i el pronunciament militar que havia d’acompanyar-la es va precipitar: la revolta a Jaca va acabar amb els dos capitans insurrectes –Fermín Galán i Angel Garcia Hernández- afusellats. 

Després de la dimissió de Berenguer, el rei va nomenar nou president del consell de ministres l’Almirall Aznar, qui va convocar les eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931. Encara avui ens resulta difícil conèixer sencers els resultats en vots, però podem conèixer els regidors i alcaldes escollits: van ser nomenats 40.324 regidors de partits monàrquics, però 36.282 de partits republicans (a més de 3.310 d’ERC, 1.014 de la Lliga, 267 del PNB i 67 comunistes). Si allò hagués estat un referèndum hauria guanyat per ben poc la monarquia, però el que va passar és que els partits monàrquics (liberals, conservadors, agraris, tradicionalistes...) van obtenir més regidors, però a les capitals de província van guanyar els republicans per amples majories: els monàrquics solament van aconseguir 10 alcaldies, i 40 van estar de partits republicans. El resultat és igual d’aclaparador si es comparen els regidors obtinguts en les ciutats de més de 100.000 habitants, i això va ser llegit com una gran victòria moral dels partits republicans. A les 6 del matí del dia 14 d’abril, el flamant nou alcalde socialista d’un poblet basc, Eibar, va proclamar la república, i les proclamacions es van anar succeint arreu amb entusiasme, mentre la gent es llençava al carrer per celebrar-les. Aquella festa popular convertiria el resultat electoral en la sentència de la Restauració.

 I a Barcelona què va passar? Macià havia tornat de l’exili el febrer de 1931 envoltat de certa mística, gràcies a la seva trajectòria personal, d’una honestedat i integrat absolutes. La seva figura estilitzada i venerable (ja li deien “l’avi”) va ser la peça carismàtica més important de la campanya electoral: Ventura Gassol el comparava amb Gandhi, qui s’enfrontava ja als britànics. En una “conferència de les esquerres catalanes” celebrada a Sants poques setmanes abans de l’inici de la campanya electoral, diferents forces polítiques havien constituït una gran coalició, ERC, que incloïa en el seu programa l’exercici del dret a l’autodeterminació com a mecanisme per a establir un règim confederal a Espanya. Això va permetre que Estat Català, el partit de Macià, arribés a acords amb altres petites forces polítiques republicanes, com el Partit Republicà Català en el que destacava un prestigiós advocat dels temps del pistolerisme, amic de Francesc Layret i Salvador Seguí: Lluís Companys. Ni ells mateixos esperaven l’aclaparador èxit del 12 d’abril...

L’Almirall Aznar va declarar a la premsa que el país s’havia “acostado monárquico y despertado republicano”, frase que -en comptes de destacar el nombre de regidors monàrquics- atorgava al resultat cert caràcter plebiscitari… el consell de ministres, desbordat, va començar a negociar la sortida del rei amb el Comitè Revolucionari nascut a Sant Sebastià l’any anterior. A Barcelona tot es va precipitar: Companys –encoratjat per l’ambient al carrer i nerviós per l’espera, potser anticipant-se als companys independentistes- proclamà la REPÚBLICA (a seques) des del balcó de l’Ajuntament (13:40 h). Macià acudí enfadat per acusar-lo de deslleial i, tot seguit, va travessar la plaça per proclamar des de la diputació provincial (a les 14:05 h) la “República Catalana” com a “estat integrant de la Federació Ibèrica. A Madrid, en saber-ho, el president del del nou Govern Provisional que acabava de prendre possessió va enviar urgentment tres ministres a parlar amb Macià. Al vespre el rei marxava cap a Cartagena per sortir del país acomiadant-se dient que: “Hallaría medios sobrados para mantener mis regias prerrogativas, en eficaz  forcejeo con quienes las combaten. Pero resueltamente, quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro en fratricida guerra civil. No renuncio a ninguno de mis derechos, porque más que míos son depósito acumulado por la Historia”. Suspenia l’exercici de la monarquia provisionalment, i començava la Segona República. Com ha estat tractada la República pels historiadors?

Un dels dos tòpics historiogràfics que dificulten l’estudi de la Segona República és el “paradigma del fracàs”: seria la tendència –que van iniciar els seus contemporanis més crítics, com Josep Pla- a presentar-la com un caos, con un símptoma de la crisi política de llarga durada que venia patint Espanya. A aquesta teoria la pseudociència impulsada per Ricardo de La Cierva a l’ombra del franquisme tecnocràtic s’hi va sumar perquè justificava la dictadura, però també perquè quadrava amb les visions historiogràfiques reaccionàries que –nostàlgiques de l’imperi en permanent croada- percebien pejorativament els segles XVIII i XIX, quan, presumptament, il·lustració i liberalisme havien obert el camí a la decadència i la inestabilitat. La República seria la lògica continuació d’aquest quadre de desgràcies, solament aturat pel cop de puny sobre la taula que representaria el cop de 1936. Aquesta visió culpabilitzava la República de la guerra, va justificar alguns silencis durant la Transició, i encara es manifesta en el llibre de Manuel Álvarez Tardío i Fernando del Rey, “El laberinto republicano. La democràcia espanyola y sus  enemigos” (2012),  on s’evita lamentar la pèrdua de la República en tant hauria estat una “democràcia de baixa qualitat” sotmesa a la violència política que –de la mà de feixistes i comunistes- feia de la República un escenari de brutalització i intransigència.

L’altra paradigma historiogràfic amb que s’ha mirat la república ha estat el “paradigma de la frustració”. Els vençuts, traumatitzats per l’experiència de la guerra, se la van mirar com un fracàs personal i col·lectiu, i, embrancats en un agre debat d’acusacions mútues sobre les responsabilitats de la derrota, van llegar aquesta visió als hispanistes anglosaxons que –amb ulls liberals, però conservadors- volien explicar la guerra civil espanyola –que havia impactat amb dramatisme en les seves opinions públiques- buscant-ne l’explicació en la República. Aquesta mirada, també condicionada per la guerra civil posterior, buscava explicacions menys moralistes partint del context: valorava les dificultats a que va haver d’enfrontar-se el règim (l’ascens del feixisme, l’impacte de la crisi econòmica, les notícies de Rússia, la consegüent por de la dreta...). És una visió molt més científica que l’anterior, ja que busca explicacions més complexes i profundes, però també està xopa de determinisme. En els Col·loquis de Pau, Tuñón de Lara veia en la República l’accés dels quadres reformistes als centres de decisió política (que no al veritable poder) i la reacció del bloc dominant per a evitar qualsevol canvi: el paradigma de la frustració defineix la República, amb una tristesa patètica, com el “laboratori imperfecte de les reformes modernitzadores” que el cop d’estat de 1936 va aturar.

És cert que la República va atrevir-se a abordar tots els problemes estructurals que patia el país: el desigual repartiment de la terra, la tradicional ingerència militar en política, la difícil separació d’església i estat, l’encaix dels nacionalismes perifèrics. En un article inclòs en el llibre ¿Es España diferente?, coordinat per Nigel Thowson, Edward Malefakis deia que “fue un régimen admirable, superior a sus contemporáneos, que sin duda sobresale dentro de la desafortunada historia espanyola” i fa una relació exhaustiva de les seves virtuts, des del sufragi femení als estatuts d’autonomia: “hubo una preocupación mucho mayor que ningún otro régimen político contemporáneo por elevar el nivel cultural del pueblo (...) Fue más sensible a las necesidades de reforma social que ninguna de las nuevas repúblicas, incluida la de Weimar”. Alhora, però, el veterà historiador ens prevenia evitar el que anomenava la “republicolatria”, l’adoració a un mite historiogràfic, recordant que el seu principal problema va ser la seva major virtut: la seva extraordinària ambició, la seva “determinación a transformar de forma inmediata buena parte de los aspectos fundamentales de la vida española. Abordaron más tareas de las que ni siquiera el más poderoso y eficiente de los regímenes políticos podría haber llevado a cabo por medios parlamentarios y pacíficos. Al abordar de forma simultánea casi todos los problemas, la república suscitó expectativas que luego no pudo satisfacer, aumentando así de forma innecesaria las filas de sus desafectos”.

 Sobre la presumpta malaptesa o radicalitat dels polítics republicans, Stanley Payne (“La primera democràcia espanyola: la Segunda República”, 1995) deia que va fracassar “por una dirección incompetente,  por la torpeza de unos políticos cuya retórica sectaria y cuya intransigencia carente de tacto provocó una polarización exagerada”. Santos Julià preferia veure-hi polítics nous, amb experiència en la lluita clandestina, però no en el govern. En molts casos, intel·lectuals carregats de grans principis i projectes, però poc especialistes en deliberar: veien en la discussió política una caduca xerrameca monàrquica perquè eren crítics amb el vell parlamentarisme, i per això començaran legislant per decret. Vigilem, doncs, la interpretació de la República com un “pla inclinat” cap a la guerra que –des de les memòries que Gil Robles va titular “No fue possible la paz”- se’ns ha repetit ignorant que, sense cop d’estat, no hi hauria hagut guerra i que cap violència política pot quedar justificada per la naturalesa presumptament incompetent d’un sistema polític.

SPACAT2021 (7A) – LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930)

 

CAUSES I NATURALESA DEL RÈGIM. La proximitat del cop a l’esperada presentació a les corts dels resultats de l’Informe Picasso semblen suggerir que l’objectiu de la dictadura havia estat protegir l’exèrcit (i potser el rei) de l’exigència de responsabilitats que impulsava el parlament. Quan Raúl Morodo (Los orígenes ideológicos del franquismo: Acción Española, 1975) va interpretar la dictadura com si fos un bonapartisme regeneracionista, arribant a definir 1923 com una espècie de “Brumari espanyol”, volia dir que el seu principal objectiu havia estat la protecció de la burgesia d’aquella “revolució en marxa” que, des dels seus ulls espantats, podria significar el pistolerisme. La teoria de que la dictadura recollia la idea costiana del “cirurgià de ferro”, però, planteja molts dubtes, ja que la regeneració no sembla a primera vista la pràctica política de la dictadura: amb prou feines servia de justificació ideològica. L’allau de decrets publicats per la dictadura mai no va qüestionar el sistema, per molt que la proclama del pronunciament contingui referències al 98 i a l’angoixa per un “próximo fin trágico y deshonroso”. És cert que el Directori militar constituït el 1923 es presentarà com un “breu parèntesi en la marxa constitucional d’Espanya”, una espècie de “dictadura a la romana”, i que la persecució de la CNT i el comiat a l’estació de França per part del president de la Mancomunitat quan el dictador marxa a Madrid semblen indicar aquesta funció bonapartista, però el discurs –i la ràpida reacció del rei, que ha mantingut obert el debat sobre si coneixia prèviament el moviment- contenien més corporativisme militar quan considera urgent alliberar el país “dels professionals de la política” que cap altra cosa.

Negant les causes socials i econòmiques, Javier Tusell i Genoveva García Queipo de Llano van preferir definir la dictadura com un parèntesi polític. A “Radiografia de un golpe de estado” (1987) descartaven estudiar la dictadura des del posterior model franquista i reclamaven fer-ho atenent els antecedents: les crisis política (des de 1917) i la colonial (des de 1921). La debilitat de l’estat quan s’esquerden els partits,  i els problemes català i colonial fan tremolar l’estructura del sistema, havien fet urgent una nova eina de continuïtat. Descartada la definició de la dictadura des de la dreta revolucionària, “Alfonso XIII, el rey polémico” (2001) quedaria retratat com un convençut liberal pragmàticament disposat a acceptar reformes tant com a suspensions autoritàries jutjades com a necessàries.

No totes les interpretacions polítiques del pronunciament, però, són tan benèvoles: la que ja suggeria Raymond Carr en el seu manual clàssic deia que, lluny d’haver acabat amb un règim corrupte i obsolet, el pronunciament va escanyar un nadó, referint-se a que just en aquell moment es provava de democratitzar el sistema dinàstic. La dictadura hauria estat una reacció contra el govern de la Conjunció Lliberal presidit per Garcia Prieto, que plantejava objectius democratitzadors: reforma agrària, refermar el poder civil a Catalunya i el Marroc, reforma fiscal progressiva, participació obrera en els beneficis de les empreses i reforma de la constitució introduint la llibertat de cultes i la democratització del senat. Aquesta Conjunció Liberal havia obtingut 220 diputats davant dels 121 conservadors, majoria que li estava permetent, en paraules que Shlomo Ben Ami prenia dels socialistes coetanis, desenvolupar “una función democrática que hasta entonces había sido un simulacro sarcástico”. Aquest mateix historiador veu a Catalunya els orígens immediats de la dictadura: “fue allí donde la burguesía creó la atmósfera histérica que rodeó a Primo de Rivera con la aureola de salvador”, diu, quan relaciona la dictadura amb la reacció anti-bolxevic que s’havia posat en marxa a Europa. Resulta atractiu relacionar la diada celebrada dos dies abans amb el pronunciament del 13 de setembre de 1923: la Lliga havia convidat els nacionalistes bascos i gallecs per a presentar un acord estratègic per a actuar conjuntament en el Parlament, GALEUSCA, i la tradicional ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanovas va acabar amb crits a favor d’Abdelkrim.

L’hispanista israelià també contribuïa a analitzar la naturalesa del règim quan descartava que la coincidència cronològica amb l’ascens del feixisme italià fos casualitat, encara que l’etiqueta “feixista” no sembla encaixar en la descripció del règim primoriverista. És cert que ambdós règims comparteixen una visió corporativista de la societat, l’ús de forces paramilitars (el Somaten i els fasci), la constitució d’un partit únic, la intervenció estatal en economia, i l’anticomunisme. La famosa presentació que Alfons XIII faria del dictador al rei d’Itàlia –“Vittorio Emmanuelle, éste es mi Musssolini”- durant una visita a Roma, però, no camufla les profundes diferències entre els dos règims: en la dictadura primoriverista falten un programa i ideologia clars, la violència sistemàtica contra l’oposició, i el protagonisme del partit en la vida quotidiana de la població. Hi ha centralisme, però –lluny del totalitarisme- es manté un estat mínim consagrat a tasques policials que no es planteja ocupar totes les parcel·les vitals de la quotidianitat. I el més important: lluny de mobilitzar les masses, encarnant a la nació, pel camí de la utopia nacionalista, la dictadura pretenia més aviat desmobilitzar-les, que res no canviés.

Si no podem qualificar el règim de 1923 com a feixista... què era? En una síntesi subtitulada “La modernización autoritària”, l’historiador Eduardo González Calleja recollia totes les causes que van impulsar el cop: la crisi estructural del sistema, la crònica ingerència militar, l’ordre públic a Barcelona, i els models europeus. En aquests últims incloïa més aviat les dictadures conservadores nascudes en molts estats de l’Europa de l’Est durant el període d’entreguerres. El règim primoriverista s’assemblaria més a ells que al feixisme

DIFERÈNCIES	DICTADURES CONSERVACIONISTES	DICTADURES FEIXISTES
Bases socials	Les elits privilegiades	Són interclassistes
Actitud davant la massa	La reprimeixen i controlen	La sedueixen i mobilitzen
Model d’estat	Mínim: fa de policia, garanteix la propietat	Totalitari: controla tots els àmbits de la vida pública i privada
Objectius	Reaccionaris: mantenir l’ordre	Utòpics: projecte de futur

LES POLÍTIQUES. Davant de la crisi de credibilitat del sistema, i la fragilitat dels partits, la dictadura va suspendre la constitució i va nomenar els ajuntaments a dit (malgrat que l’Estatut Municipal redactat per Calvo Sotelo el 1924 es referia a un horitzó de municipis democràtics). En realitat mai es va impulsar el pluralisme ni les eleccions: les úniques experiències de mobilització tutelada de les masses van ser el somaten (1923) i la Unió Patriòtica. Pel que fa a la milícia civil armada que s’havia recuperat durant l’època del pistolerisme a Barcelona per a ofegar l’obrerisme, es va provar d’instituir fora de Catalunya i no va quallar. I a la UNIÓ PATRIÒTICA, el partit únic (1924) que havia d’avançar la institucionalització de la dictadura, dotant-la d’una base ciutadana de suport, amb prou feines s’hi van apuntar carlins, mauristes, exliberals, oportunistes i exconservadors autoritaris.

Pel que fa al problema territorial, la dictadura va basar la seva política en la repressió. Es va prohibir l'ús públic del català en actes, escoles, esglésies i mitjans (els JJFF es van haver de celebrar a França), així com l’ús dels símbols nacionals. Es van tancar les institucions: en un primer moment es va nomenar per a la presidència de la Mancomunitat el comte d’Egara, Alfons Sala (1923), i, finalment, es va clausurar (1925). La duresa d’aquesta repressió s’il·lustra en què va afectar fins i tot les entitats excursionistes, en l’enderrocament de les quatre columnes aixecades per Puig i Cadafalch (1928), o la famosa anècdota del 14-6-1925, quan, en un partit amistós entre el FCB i el CD Júpiter que homenatjava l’Orfeó Català, part important dels 14.000 espectadors van xiular la Marxa Reial que va interpretar, després del God save the King, la banda de la marina anglesa que la directiva blaugrana havia convidat. El dictador va decidir tancar el camp durant sis mesos, malgrat les gestions del president fundador del club, el suís Joan Gamper, qui, aclaparat per la pressió política, va marxar a Suïssa.

Pel que fa a la situació econòmica no solament cal parlar de la creació de les Confederacions Hidrogràfiques per a impulsar el regadiu, seguint les recomanacions costianes. Cal dir també que la recuperació de l’ordre públic amb mà dura va afavorí les inversions i va crear llocs de treball, sobre tot gràcies a grans inversions en infraestructures ferroviàries. La dictadura també va voler aturar la força obrera fent de mitjancera entre obrers i patrons en el si de l’Organització Corporativa Nacional creada pel ministre de Treball Eduard Aunós. La dictadura alternava la mà dura amb mesures de protecció social, com el Pla Nacional de Cases Barates, i certa col·laboració amb la UGT (que alhora va servir per a dividir el moviment obrer). Aquest paternalisme aniria decebent la classe empresarial, malgrat que els aranzels, la creació de grans monopolis d’estat (com la CTNE i CAMPSA) o l’organització de grans esdeveniments (com l’Exposició Internacional de Barcelona o la Iberoamericana de Sevilla el 1929) van constituir ocasions excepcionals per a fer negocis. El divorci s’explica també per l’intent de creació d’un impost progressiu per part del ministre d’Hisenda, José Calvo Sotelo. 

Amb el problema colonial també es va actuar amb contundència. Coordinant esforços amb els francesos es va fer una forta ofensiva que –partint d’un massiu desembarcament a Alhucemas- va pacificar la colònia. Abdelkrim es va lliurar a les autoritats franceses, que el van deportar a l’illa de Reunió. La popularitat que va aportar l’èxit colonial a la dictadura li va permetre impulsar la seva institucionalització. Aquell mateix 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil (on encara hi havia la meitat de militars, i ocupaven carteres clau, com la de governació, en mans de Severiano Martínez Anido). La presència de José Calvo Sotelo en la cartera d’Hisenda o d’Aunós en la de Treball va permetre començar a preparar l’Assemblea Nacional Consultiva. La preparació d’aquest simulacre de parlament, que equivalia a institucionalitzar la dictadura, i la redacció d’un simulacre de constitució, l’Estatut Fonamental de la Monarquia, aixecarien totes les alarmes. A la rabiosa oposició de la CNT i el catalanisme d’esquerres se sumarien aviat sector provinents de tots els racons de la política.

SPACAT2021 (6) – TEMPS DE PISTOLERS (1918-1923)

 En un ambient d’eufòria col·lectiva, milers d’obrers barcelonins participaven el 19 de març de 1919 en un multitudinari míting a la plaça de toros Les Arenes, on la CNT buscava el consens entorn dels acords negociats amb el govern. El públic, enardit, reclamava l’immediat alliberament dels presos: volia mesures urgents. El darrer orador de l’acte, després de tantes intervencions interrompudes des de les grades, va evidenciar la inconsistència de tanta fanfarronada i oferia acceptar l’acord i fixar tres dies per al seu compliment abans d’assaltar Montjuïc. El discurs d’aquest personatge, Salvador Seguí, apaivagà els ànims, però alhora demostrava que –encara que la CNT havia demostrat molta força per doblegar la burgesia-, tenia dins seu una pulsió radical que –mitificant el passat terrorisme com a l’única manera d’enfrontar la intransigència patronal- s’estava radicalitzant.

A més del “noi del sucre”, també s’enfrontà a aquesta tendència en el si de l’anarcosindicalisme el jove Àngel Pestaña, que aquell 1918 havia assumit la direcció del diari Solidaritat Obrera. Fins aquell moment, el diari anarquista més potent havia insinuat activitats d’espionatge enemic durant la Gran Guerra, i ara passaria a publicar documents que la provaven. Quan el diari “El Sol” va entrevistar un ebenista de la CNT, Miguel Pascual (9-3-1918), que demostrava amb cartes del secretari de l’ambaixada alemanya que s’havien pagat campanyes contra ROmanones per desbancar-lo quan plantejava l’acostament a l’Entesa, i també s’havien finançat vagues, calia netejar la cara de la CNT. Per això el nou director de “Solidaritat Obrera” va publicar les proves que demostraven com el cap policial Miguel Bravo Portillo havia participat en l’assassinat pocs mesos abans del president de la Societat d’Industrials Metal·lúrgics Josep Albert Banet, perquè l’empresa subministrava municions a França.

 Alhora, Pestaña advertia del desprestigi que els atemptats projectarien sobre la CNT i insistia que terrorisme i anarquisme eren conceptes antitètics. Deia que els culpables de la violència eren els pistolers de la patronal i els agents provocadors, que la CNT s’havia vist obligada a defensar-se del terrorisme patronal (tot i que més endavant, a “Lo que aprendí en la vida”, va escriure que “Por duro, por violento y doloros que sea para nosotros confesarlo, hay que decir que los hombres que entonces mataban, que los autores morales, los que inducían (…) vivían en los medios anarquistas y sindicalistas, eran miembros visibles de la organización y de los grupos”.

El context internacional també va afavorir la violència cenetista, perquè el Congrés de la Komintern de 1920 suggeria buscar compromisos amb els partits burgesos, i sectors de l’anarcosindicalisme volien encarnar l’essència de la radicalitat revolucionària mentre veien socialdemòcrates i ara comunistes entrar en el joc electoral del parlamentarisme liberal. Per què el moviment obrer obria aquesta via pragmàtica? Perquè les revolucions iniciades a Europa amb l’ensorrament dels vells imperis (a Baviera, Eslovàquia i Hongria, però també pels carrers de Berlín i Viena) havien estat durament reprimides. De les aspiracions a la revolució mundial amb prou feines quedava un espantall, perquè arreu s’havien organitzat unions cíviques, milícies patriòtiques i grups paramilitars que havien destruït tota esperança revolucionària: els freikorps que van assassinar Rosa Luxemburg en serien el prototip, però –quan els veterans llicenciats organitzats en fasci di combattimento van acabar el biennio rosso italià (1918-1920)- qualsevol contagi revolucionari quedava tallat. Gramsci escriuria que a Rússia havia triomfat la revolució perquè el despotisme del tsarisme tenia ben pocs suports socials i la seva intransigència cohesionava l’oposició, però els règims constitucionals occidentals tenien instruments per a reconduir la protesta popular: eren societats civils més complexes a les que, combinant consentiment i recurs a la força, es podia complaure o desmobilitzar amb certa facilitat. Segons la intel·lectualitat marxista, doncs, la revolució havia triomfat per les peculiaritats russes, i, convertida en un instrument de l’estat soviètic que ara necessitava consolidar-se, la Komintern va fixar les “21 condicions” d’ingrés, fent dels partits comunistes –com el fundat a Espanya el 1921- titelles de Moscou.

La por patronal no era, però, cap invent: la vaga de la Canadenca no espantava la burgesia per la violència desfermada ni pels objectius dels obrers (encara poc revolucionaris), sinó la disciplina demostrada. També el ressò de la revolució mundial en el “trienni bolxevic” al món rural (1918-1921) durant el que es van cremar collites, destruir màquines i produir xocs violents entre vaguistes i latifundistes. FTN va definir l’actuació de Romanones com a una indignant claudicació: recompensava els criminals amb la jornada de 8 hores. En connivència amb la Patronal, el capità general Milans del Bosch, conscient que la debilitat de la CNT era aquella tensió que s’havia mostrat en el míting de Les Arenes, es va negar a alliberar els presoners. La CNT va provar de convocar una nova aturada, mentre el capità general declarava l’estat de guerra (sense consultar Romanones, en un acte de sedició en tota regla contra l’autoritat civil). Després de la recent vaga, la nova convocatòria no va prosperar, i la violació de l’acord per part del capità general va donar protagonisme als sectors radicals de la CNT, que –deixant enrere els atemptats protagonitzats per solitaris individus que executaven espectaculars accions amb dinamita contra personalitats- es van convertir en professionals de la pistola que protagonitzaven assassinats selectius contra l’enemic de classe: propietaris, fabricants, capatassos, esquirols, etc. Així va començar el PISTOLERISME, una espiral de violència protagonitzada per provocadors, confidents, aventurers, espies aturats després de la Gran Guerra i joves radicalitzats (sovint immigrants del sud que havien importat el record de la Mano Negra i el radicalisme més primitiu) que, a sou del millor postor, provocaven la resposta del bàndol contrari, impossibilitant cap solució política.

La percepció patronal de la impotència de l’estat per mantenir l’ordre va conduir-la substituir-lo per una aliança amb la milícia que acabaria definitivament amb l’autoritat de l’estat. Quins instruments va utilitzar? Primer de tot, la CONFEDERACIÓ PATRONAL ESPANYOLA, una Associació de patrons i guarnició que suggereix la sindicació forçada (esperit gremial) com una eina per a superar els conflictes laborals en tribunals estatals (així debilitarien la CNT). Alhora que patrocinava aquesta idea, però, també pressionava les autoritats per demanar mà dura, i es coordinava amb l’exèrcit per impulsar altres mesures de força:

-          SOMATÈN. Milícia catalana rural medieval contra el bandidatge que s’havia recuperat durant les carlinades i que ara es convertia en una força paramilitar urbana de la “gent de bé”, presumptament interclassista (tot i que comandada pel Marquès de Comillas, o el Comte de Godó). Patrullava carrers amb armes llargues (fusells o escopetes) sota l’autoritat militar amb finançament patronal, dedicant-se a arrestar, fer llistes negres o registres domiciliaris.´

-          El LOCKOUT (tancament empresarial) de les fabriques, tallers i comerços per temps indefinit, deixant al carrer i sense sou milers d’obrers i les seves famílies

-          Un nou sindicat per competir amb la CNT, el SINDICAT LLIURE, dirigit per carlins i tradicionalistes. No va tenir l’èxit que tenien a França o Itàlia, la col·laboració entre classes en un entorn paternalista no va despertar simpaties entre la classe obrera.

-          La LLEI DE FUGUES (1921), és una expressió aplicada accions extralegals contra empresonats, als que es posava en llibertat i a la sortida de la presó se’ls matava a trets amb la justificació que volien escapar-se. El 1921, dels 22 cenetistes morts, 12 ho van ser amb aquest proceidment. Com a represàlia, assassinen Eduardo Dato (3 anarquistes catalans: Mateu, Nicolay i  Casnellas, que van disparar des d’una moto amb sidecar contra l’automóvil oficial) oficial.

Aquesta múltiple ofensiva y la violència sistemàtica impulsada pel governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, explica que el nombre de víctimes del pistolerisme sigui majoritàriament obrera. El llibre d’Amàlia Prada situava tots els assassinats en el mapa per a demostrar que la violència es produïa sobre tot en els barris obrers (Poble Nou, Poble Sec, Sant Martí, Casc Antic, o Sants) i, encara que en la identificació de les víctimes s’hi detectaven policies, pistolers, patrons, encarregats o obrers anti-sindicals, la major part de les víctimes van ser obrers anarcosindicalistes.

Sobre aquesta espiral de violència creixent va caure el 1921 una mala notícia provinent del Marroc. La guerra colonial venia marcant l’evolució de l’estat, perquè –a més d’augmentar la distància entre el sistema polític i una part considerava de la societat espanyola que no participava dels interessos colonials- anava accentuant la divisió interna de l’exèrcit i va estimular les ja per si perceptibles inclinacions autoritàries del rei. El conflicte s’havia cronificat en una contínua guerra de guerrilles, tímides ocupacions de noves posicions, i reaccions violentes de les cabiles... fins que, que, a Annual, una ofensiva mal planificada i una confusió inesperada van generar una retirada confosa i massiva que va deixar 9.000 cadàvers al desert.

 L’opinió pública va quedar en shock i en el parlament bullien les exigències de responsabilitats. Així que el ministre de la guerra va haver d’encarregar un informe sobre el que havia passat al Marroc. La investigació va estar encapçalada pel general Juan Picasso (un familiar del pintor), i per això el coneixem com l’Expedient Picasso. L’informe qualificava de negligent l’actuació del general Berenguer (l’Alt Comissari al protectorat) i de temerària la del general Fernández Silvestre, que semblava havia estat en relació contínua amb el rei. L’exigència de responsabilitats per part de la classe política va incomodar molt l’exèrcit i, probablement, Alfons XIII. Però el ple del parlament en què s’havia de parlar de l’Informe redactat pel general Picasso no es va arribar a reunir mai, perquè pocs dies abans es va posar en marxa el pronunciament militar que va convertir –gràcies al vistiplau reial- al capità general de Catalunya, el general Miguel Primo de Rivera, en el cap del govern. El rei acceptava una dictadura!

SPACAT2021 (5B) – IMPACTE DE LA GRAN GUERRA. CRISI DE 1917

ESPANYA, NEUTRAL! La solemne declaració de neutralitat anunciada pel govern d’Eduardo Dato l’agost de 1914 no deixava de ser una declaració d’impotència, perquè implicava admetre que no hi havia els mitjans militars necessaris per afrontar una guerra moderna (tal i com demostraven les dificultats al Marroc). La marginalitat en el context europeu havia mantingut Espanya fora de les aliances: l’acostament a l’Entesa pel Marroc tot just havia impulsat la construcció de cuirassats el 1908, però –com que Itàlia va romandre neutral perquè la Triple Aliança era defensiva i havia estat Àustria la que havia atacat Sèrbia- la neutralitat espanyola es va consolidar. Així doncs, Espanya no va entrar a la guerra, però la guerra sí va entrar a Espanya. De fet el podem considerar un estat manipulat pels contendents:

-          Hi van crear xarxes de centenars d’agents de (contra)espionatges que feien seguiments, identificacions, vigilàncies en hotels, carrers i ports. Espanya es converteix en el principal escenari de la guerra d’espies (que procura un "modus vivendi" a pescadors, recepcionistes d’hotels, personal de neteja de les ambaixades o cantants famoses).

-          Alemanya mirava de dificultar la producció, venda i transport de les exportacions, finançant vagues, pagant centenars d’informadors ocasionals i enfonsant vaixells. Quan el liberal Romanones va publicar l’article “Neutralidades que matan” demanant prendre partit (18-8-1914), van finançar una campanya a la premsa que l’acusava d’afavorir  els seus interessos miners involucrant Espanya en les aliances... va haver de dimitir!

        L’article va obrir un cru debat entre aliadòfils i germanòfils que demostrava la profunda divisió de la societat espanyola: sectors de la noblesa i l’exèrcit desitjaven la victòria d’Alemanya, l’església criticava la França laica i la Itàlia “usurpadora”. El món anarquista era fervent partidari de la neutralitat, i el republicà era obertament francòfil (encara que Lerroux, a més, era partidari de la intervenció). El PSOE va passar de la inicial condemna de la guerra burgesa al suport a la democràtica Entesa. Els liberals eren neutralistes, però Romanones volia anar més enllà de la benevolència amb els aliats. Fins i tot el carlisme es va trencar: el pretendent, Don Jaume, era aliadòfil, però les bases dirigides per Juan Vázquez de Mella eren germanòfiles. I els sopars de Nadal de la família reial no devien ser més unànimes: el rei admirava el militarisme alemany, la seva mare era austríaca i, alhora, era anglòfil –malgrat Gibraltar- per matrimoni.

 El caràcter de “guerra total” de la contesa, que obligava els participants a consagrar totes les seves forces i recursos a l’esforç bèl·lic, els feia aprovisionar-se en els estats neutrals. Així va ser com les exportacions espanyoles es van disparar, però, lluny de procurar una època de prosperitat generalitzada, van disparar la conflictivitat social perquè els fabricants van reservar la major part de la producció a l’exportació (que els procurava alts beneficis ràpids) i en els mercats interns (mal proveïts) es van disparar els preus. El poder adquisitiu de la classe obrera va caure en picat i les conseqüències d’aquesta inflació no es van fer esperar:

-          Els extraordinaris beneficis comercials i industrials van estimular un procés corporativista que xocava amb l’encotillada classe política dinàstica (més vinculada a sectors tradicionals de l’economia)

-          L’espectacular augment del pes de l’economia catalana va estimular la Lliga a superar el torn dinàstic. El 1916 arrasa en les eleccions amb l’eslògan “Per Catalunya i l’Espanya Gran” i –liderant els interessos industrials- impedeix l’aprovació d’un impost sobre els “beneficis extraordinaris” que el ministre d’Hisenda Santiago Alba volia impulsar per a finançar cobertures socials.

-          Violents episodis de protesta popular (motins de subsistències, assalts a comerços i fleques, baralles als mercats) desborden el PSOE-UGT, que es van radicalitzar.

-          Els preus també van afectar els funcionaris, inclosa l’oficialitat castrense, que van buscar solucions corporatives en sector com les duanes, correus, telègrafs... o l’exèrcit.

La situació va empitjorar quan els alemanys van anunciar la “guerra submarina sense restriccions” (1917): Espanya, que abans de la guerra tenia la desena marina mercant del món, perdrà el 25% en 128 atacs alemanys en els que moriran un centenar de mariners. Mentre la premsa aliadòfila hi veia “una declaració de guerra alemanya”, exigia “contundència en la resposta” i advertia que Espanya era “econòmicament bel·ligerant”, la premsa germanòfila justificava els enfonsaments com a resposta la bloqueig naval britànic i celebrava que, sense exportacions, els preus baixarien. Aquell any 1917 el règim iniciaria la seva definitiva dissolució mitjançant una triple crisi: així ho explicaria el periodista coetani Fernando Soldevilla a “Tres revoluciones. La Junta de Reforma, la asamblea parlamentaria y la huelga general” (1918) i amb aquesta estructura arribaria a la historiografia quan Juan Antonio Lacomba va mantenir aquesta idea del cicle revolucionari amb tres fases: pretoriana (juny), burgesa (juliol) i proletària (agost).

 

LES JUNTES DE DEFENSA La primera crisi va girar entorn d’aquestes organitzacions corporatives militars que van exercir pressió sobre el poder civil. Amb llenguatge regeneracionista que representava els militars de guarnició, les Juntes criticaven els seus companys africanistes, defensant l’ascens per antiguitat davant del favoritisme regi dels ascensos “per mèrits” al Marroc. Ja una primera Junta de l’Arma d’Infanteria va començar aquesta crítica el 1916 a Barcelona, però quan va ser arrestada a Montjuïc (5/1917) una Junta suplent va exigir la posada en llibertat dels oficials detinguts, amenaçant trencar la disciplina si no s’acceptaven les seves demandes. El rei –recordant Rússia, Grècia o Portugal- va desautoritzar el seu govern i va encarregar-ne un de nou al conservador Eduardo Dato, qui va claudicar davant dels militars. Pensava que les concessions permetrien recuperar la disciplina militar, però, ben al contrari, les Juntes es van veure legitimades per interferir en la vida política, demostrant-se (com el 1905) que el centre de decisió política es desplaçava del parlament al palau i les casernes, i que la ingerència militar es consolidava (tot i que no encarnat en espadones, com al segle XIX, sinó en l’exèrcit com a corporació). El nou govern Dato va suspendre les garanties constitucionals i va tancar les corts temen un cop d’estat.

 

L’ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS. Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, va prendre la iniciativa amb un manifest que denunciava el tancament de les corts i exigia una reforma de la constitució que inclogués el reconeixement de les identitats regionals. Va reunir a l’ajuntament de Barcelona tots els diputats y senadors catalans, que van fer una crida als parlamentaris espanyols a assistir a una convocatòria de corts constituents. A la reunió del 19 de juliol van venir 71 diputats republicans, lligaires, reformistes i socialistes. Van ser detinguts pel governador civil, que va dissoldre la reunió, i es van citar per a una segona sessió a l’Ateneu de Madrid, durant la que el rei va citar Cambó. De tots dos sorgí aquella nit a palau la idea d’un “govern de concentració”, presidit per García Prieto, que comptaria amb 2 ministres de la Lliga (excloent els conservadors de Dato i els liberals d’Alba, que seguien defensant el torn).

LA VAGA GENERAL D’AGOST va ser convocada pel PSOE i la UGT de manera indefinida “fins no haver obtingut garanties suficients d’iniciació del canvi de règim”, posant com exemple juntes militars i assemblea de parlamentaris de les “ànsies de renovació existent en tot el país”. Es van parar totes les zones industrials, les grans ciutats i les zones mineres, però solament una setmana. En ciutats petites i zones rurals no va tenir repercussió, però va acabar amb 71 morts, 156 ferits i 2000 detinguts. El comitè de Vaga va acabar a la presó, el PSOE els inclouria en les llistes de les eleccions de 1918, quan va caure el govern de García Prieto: al ser escollits, van ser amnistiats.

Per què va fracassar? La infraestructura organitzativa era dèbil, l’escassa concreció dels objectius, i la divisió del proletariat van ser decisius. Però també la desmobilització de la pagesia, que no iniciaria el seu “trienni bolxevic” fins el 1918, dels republicans (més pendents de la transformació democràtica del sistema que en la seva destrucció) i de l’exèrcit (més pendent d’interessos corporatius).

Les conseqüències. La por dels propietaris va fer claudicar l’estat davant de l’exèrcit que havia de protegir-los de la revolució: una Llei de bases de la reorganització de l’exèrcit (6/1918) va fixar plantilles, va aturar els ascensos per mèrits i va augmentar les retribucions. El “govern de salvació nacional” no va satisfer el moviment obrer: el PSOE avançà cap al republicanisme, la CNT obrí un dur debat en el seu si sobre com encarar la lluita pels drets dels obrers. L’anarcosindicalisme havia deixat enrere el terrorisme individual per abraçar la combinació d’acció directa i participació en la política burgesa, d’acord amb una direcció centralitzada. L’arribada d’immigrants andalusos i murcians havia importat, però, cert radicalisme. En el debat semblen guanyar primer noves veus, com la del lleonès Àngel Pestaña (que assumeix el 1917 la direcció del diari “Solidaritat obrera”), o el jove pintor lleidatà Salvador Seguí, escollit secretari general de la CNT en el Congrés de Sants (1918), on es va decidir deixar enrere la vella organització típica del sindicat d’ofici per abraçar la del sindicat únic que englobaria tots els treballadors d’un sector. Seguí, conegut com “el noi del sucre”, s’havia format prop de l’Escola Moderna i defensava la formació dels obrers en el sindicat: la preparació intel·lectual i tècnica dels treballadors s’entenia com una arma revolucionària.

 La força d’aquesta nova forma d’organització sindical es provaria ben aviat, en la vaga de la Canadenca, el moviment iniciat contra l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, una filial de la Barcelona Traction Light and Power, que abastia de llum i energia la ciutat de Barcelona. La vaga es va originar en solidaritat amb 8 oficinistes acomiadats que protestaven per l’intent de l’empresa de baixar-los el sou a canvi de fer-los fixos en plantilla. Quan 120 treballadors de facturació s’hi van sumar, la direcció va trucar la policia per desallotjar-los, i la vaga es va estendre –gràcies al nou format de lluita sindical- a tot el sector energètic. Barcelona va veure com s’apagava la indústria i el transport. Encara que el govern va nacionalitzar temporalment la companyia i va militaritzar el servei i declarar l’estat de guerra, la caixa de resistència recaptada per la CNT va permetre resistir. Romanones va enviar plenipotenciaris, un nou cap policial i un governador civil, que aconseguirien un acord: llibertat dels detinguts, readmissió dels acomiadats, augment general de salaris i... jornada de 8 hores. Després de 44 dies de vaga els obrers tornaven a la feina en un clima d’eufòria sindical. El 14 d’abril de 1919 es publicava el decret que fixava a tot l’estat la  jornada de 8 hores...

SPTACAT 2021 (4) LES CONSEQÜÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA

 

VA SER UNA REVOLTA REPUBLICANA? Darrerament s’ha criticat que la dificultat per interpretar els esdeveniments vindria de l’apropiació per part de l’església d’un relat que impedeix veure la veritable complexitat del què va passar, i que caldria superar substituint la denominació tradicional per la de “revolució de 1909”, que encaixaria millor en un context internacional: les reclamacions que acaben amb el Diumenge Sagnant a Rússia (1905), l’assassinat del rei i l’hereu de Portugal el 1908 que desemboca en la proclamació de la república el 1910, l’adveniment dels Joves Turcs que expulsen el soldà otomà (1908), la revolució mexicana (1910) i la revolució xinesa que tanca el jove Pu Yi a la Ciutat Prohibida (1911) constituirien una “onada revolucionària” de continguts republicans. És cert que la revolta sembla animada per valors republicans a les grans ciutats catalanes: antimilitarisme, anti-imperialisme, drets socials garantits, defensa del que és comú, protecció dels més desvalguts, i, a Barcelona, l'anticlericalisme. Però evitant complicitats dels obrers catalans amb els republicans de la resta de l’estat, el ministre Juan de la Cierva va acusar el moviment que omplia els carrers barcelonins de “separatista”, desactivant el potencial revolucionari. Josep Pich i David Martínez Fiol expliquen contactes entre polítics republicans per aprofitar l’avinentesa, però la desaparició de Lerroux va impedir que ningú no encapçalés el moviment. Una altra demostració d’aquesta valoració dels esdeveniments dins d’aquesta constant republicana que apareix esporàdicament en la història i que el discurs liberal ignora/menysté per a fer-se valer com a única alternativa vàlida de futur, és que les publicacions republicanes mai van recordar els esdeveniments com una “setmana tràgica”, sinó com un moment d’orgull de classe i demostració de la capacitat de força del poble.

LES CONSEQÜÈNCIES. Primer de tot, una implacable repressió: hi van haver gairebé 3.000 detinguts, dels quals 1700 van ser processats per la justícia militar, desenes de sentències de cadena perpètua, i 17 penes de mort, de les que 5 van ser executades: és el cas del jove carboner discapacitat Clemente García, a qui havien vist ballar amb el cadàver d’una monja i que palesa la injustícia de l’escarment. La que va aixecar més polseguera va ser la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, jutjat en mig d’una gran tensió: encara que s’havia mostrat partidari de la vaga general, s’havia interessat pels esdeveniments, i s’havia entrevistat amb líders republicans, però finalment s’havia retirat al Maresme fins a la seva detenció. Connelly Ullman veu “poques dades fermes” per a una “condemna tan severa”.

Qui era Ferrer i Guàrdia? El món llibertari l’ha reivindicat en tant cara visible de la renovació pedagògica que, des dels canvi de segle, venia reclamant un ensenyament actiu i experimental, menys memorístic i disciplinari, tal i com demostren les figures coetànies de Maria Montessori o Rosa Sensat. Josep Termes no va ser tan amable amb la seva figura en la “Història de Catalunya” que Pierre Vilar va coordinar durant els anys vuitanta: encara que veia en el Butlletí de l’Escola Moderna coeducació, treball actiu, coneixement de l’entorn, laïcisme, trobava un “marcat biaix anarquista i ateïsta”. Criticava que Ferrer menystenia l’ensenyament en català amb prejudicis presumptament cosmopolites, i recollia el testimoni crític del geògraf Pau Vila, que recordava l’escola com un negoci que convertia les publicacions escolars en una mercaderia més. Juan Avilés l’ha desqualificat també fent servir complicades relacions familiars, o que un ex-alumne seu, Mateo Morral, havia atemptat contra Alfons XIII durant el seu casament (1906). Per moltes ombres que pugui tenir la figura de Ferrer, però, sembla prou clar que el seu judici no va tenir cap garantia: Francisco Bergasa (“¿Quién mató a Ferrer y Guardia?”, 2009) hi veu un atemptat contra les mínimes normes processals. El jutge instructor li va presentar una terna d’oficials de l’escala activa, desconeguts, per tal que escollís defensor, una obligació que ells es prenien com una obligació més del servei, com unes maniobres o un exercici de tir. L’escollit, el capità Francesc Galceran Ferrer, es va comprometre activament, però solament aconseguiria un correctiu que figuraria per sempre en el seu expedient...

 

L’afusellament va provocar una onada de protestes en diferents ciutats, i el seu nom es va convertir en símbol de les víctimes de la intolerància. A París neix un Comité de Defense des victimes de la repressión espagnole, i la Societé Astronomique de France  va expulsar el rei per «assassí». Ferrer és l’únic espanyol que té estàtua a Brusel·les, i va haver manifestacions a Amsterdam, Roma, Lisboa, Berlín, Viena, Ginebra, Trieste, Buenos Aires i Montevideo. A París els manifestants van assaltar l’ambaixada, i a Londres proposaven el boicot als productes espanyols. Els intel·lectuals van criticar la manca de garanties del judici i l’actitud inclement de les autoritats: el cas més important seria l’article “La ciutat del perdó”, que Joan Maragall va escriure per a La Veu de Catalunya, i que Enric Prat de la Riba, aleshores director del diari, va deixar inèdit (com lamentaria Josep Benet a “Maragall i la Setmana Tràgica”, el 1963) perquè la burgesia, i la patronal que la representava, volien càstigs exemplars. El text, una emotiva i enèrgica crítica de la pena de mort, proposava que, per un cop, la ciutat coneguda arreu com “La ciutat de les bombes” ho fos del perdó!

 

Una tempesta política. La censura de l’article de Maragall en el diari orgànic de la Lliga Regionalista ja suggereix que les classes dirigents catalanes farien costat al govern Maura. Això trencaria la Solidaritat Catalana, ja que els partits republicans s’afegirien al crit de “Maura, no” amb els liberals. I aquesta protesta generalitzada contra Maura no solament és important perquè forçaria el govern a dimitir només 8 dies després de l’execució de Ferrer y Guàrdia, sinó perquè – en condemnar la repressió també el partit liberal- es trencava aquell “pacte d’El Pardo” entre Cánovas i Sagasta (1885) que havia constituït fins aleshores el motor del règim de la Restauració, abocat a una llarga agonia sistèmica. Els partits encara sobreviurien gràcies al liberal Canalejas i el conservador Dato, però la convivència se’ls faria des d’aquí gairebé impossible.  Una darrera conseqüència és el descrèdit d’Alejandro Lerroux a Catalunya. El seu silenci durant els esdeveniments de juliol el va allunyar del favor dels obrers. El proletariat havia après la importància d’organitzar-se i evitar l’espontaneïtat: així va apostar per un sindicat que condicionarà la vida política del país fins al 1939: la CNT (1910).

 

EL REGENERACIONISME DEL PARTIT LIBERAL. José Canalejas va provar de superar el drama recentment viscut. Potser provant de reduir la omnipresència de l’església en la vida pública del país, que havia provocat una reacció airada del món obrer, va impulsar la LLEI DEL CANDAU, que prohibia l’establiment de nous ordes religiosos. Ja quan es va atorgar permís per anunciar-se a les confessions no catòliques (1910) va aparèixer ella l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes de l’advocat i periodista Àngel Herrera Oria dient que contravenia la constitució.

Altres mesures de Canalejas volien millorar la situació del proletariat. L’abolició dels impostos sobre els productes de primera necessitat que anomenàvem “consums” acabava amb el que deien era un “espoli del proletariat”. El govern va aprovar la jornada de 9 h per alguns sectors, com el miner, va impulsar contractes d’aprenentatge per acabar amb els nens obrers, va prohibir el treball nocturn per a les dones, i va impulsar la “llei de la cadira” per garantir que totes les operàries en tinguessin una. Era el paquet de mesures socials més importants de la història del règim.

Coneixent la impopularitat del reclutament, que havia estat el nucli de la protesta de 1909, Canalejas va aprovar també una Llei de reclutament que feia obligatori el servei militar, tot i que solament en temps de guerra. No va aconseguir desfer la redempció en metàl·lic que els rics pagaven per evitar-se’l, però va deixar exempts els fills únics de les famílies pobres. Canalejas va aturar la guerra aprofitant que els francesos prenien Fes: va fixar la zona d’influència espanyola controlant Larache i Alcasarquivir, i la pacificava amb una visita oficial acompanyant el rei (1911): Alfons XIII, fascinat pel Marroc, va conèixer allà l’aleshores tinent coronel Manuel Fernández Silvestre.

Les polítiques de Canalejas van quedar brutalment interrompudes pel seu assassinat: el 12 de novembre de 1912 mirava l’aparador d’una llibreria a la Puerta del Sol quan l’anarquista Manuel Pardinas li disparava un tret i, instants després, es suïcidava. La situació seria recreada en la pel·lícula que, afegint imatges del funeral, rodaven Enrique Blanco i Abelardo Fernández aquell mateix any, amb un jove Pepe Isbert com a momentani figurant de Pardinas.

Canalejas deixava tramitada una llei que signaria el govern conservador d’Eduardo Dato, ja el 1913: es tracta del Real Decret de Mancomunitat de Municipis i Diputacions, que oferia la possibilitat que dues o més diputacions provincials quedessin unides en una sola, estructurant-se administrativament sota una sola presidència. En demanar-ho les 4 diputacions catalanes naixeria la primera institució d’autogovern de Catalunya des del 1714, la MANCOMUNITAT. Mantenia les mateixes competències que les diputacions, però les podia aplicar sobre tot el territori: camins i ports, cultura e instrucció, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat... El seu president, Prat de la Riba, dinamitzaria el procés de reconstrucció nacional mitjançant una institució amb finalitat purament administrativa, centrant-se en les infraestructures i la cultura. No em refereixo solament a la xarxa de telèfons i biblioteques, sinó a que els homes que la van posar en marxa eren gent del positivisme científic de finals del segle XIX i per això es van consagrar a formar els tècnics, els científics i els funcionaris que necessitava l’estat català que somniaven. Això explica la posada en marxa de l’Escola d’Administració Pública, l’Escola del Treball i l’Escola Industrial en l’antic recinte de la Fàbrica Batlló, l’Escola Superior d’Agricultura. Aquesta aposta per modernitzar el sector primari explica la fundació del Servei de Meteorologia de Catalunya, les granges escola o el suport als grans cellers cooperatius. Pel que fa a la cultura, cal recordar l’Escola de Bibliotecàries, la d’Infermeres, la Biblioteca de Catalunya i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. La percepció de que la llengua era una infraestructura més d’aquest estat científic va ser que l’Institut d’Estudis Catalans (1907) es va dotar de seguida d’una secció filològica que permetria a Pompeu Fabra, amb la gramàtica de 1918, iniciar la nissaga de publicacions que culminaria amb el diccionari de 1932. Per la seva part, la Secció Arqueològica es va consagrar a restaurar les runes romanes de Barcelona, i a excavar Empúries. Poder traçar un llaç emocional amb el món clàssic permetia la Mancomunitat lligar-se als valors del noucentisme.

 

L