Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

martes, 28 de mayo de 2019

S27 - KENNEDY, KRUSCHEV I LA CRISI DELS MÍSSILS


Fotograma de Jackie (Pablo Larraín, 2016), la pel·lícula que s'acosta als dies psteriors al 22 de novembre de 1963.
El darrer dia, buscant què va permetre a Kennedy guanyar les eleccions el 9-11-1960, vam reflexionar sobre el paper de la seva esposa en la creació d’una imatge refinada i exquisida, i el d’una retòrica farcida de referències a la pau i la llibertat, que –aprofitades per tots els presidents posteriors- van contribuir a fer d’ell una figura controvertida. En el seu discurs d’investidura va puntualitzar “a totes les nacions, tant les que ens volen bé com les que ens odien que pagarem qualsevol preu, suportarem qualsevol càrrega, arrastrarem qualsevol penalitat, ajudarem a qualsevol amic i ens oposarem a qualsevol enemic per a garantir la pervivència i el triomf de la llibertat”. Era una advertència ben clara al bloc soviètic: pronunciava aquelles paraules després del fracàs d’Eisenhower a París (amb la crisi de l’avió espia de fons) i les represàlies del seu govern a la reforma agrària de Castro. En aquell moment, hi havia dos focus de tensió oberts: les amenaces de Mao a Taiwan, i les propostes de Kruschev de forçar una solució per a Alemanya. I és que –veient Ulbricht que el 1961 més de 3 milions d’alemanys havien travessat ja la frontera cap a l’oest-  pressionava per a una solució definitiva. Així que, encara que Kruschev va felicitar Kennedy per la seva reelecció, la seva promesa d’ajudar “les guerres d’alliberament nacional” pronunciada el 6 de gener de 1961 enrarien l’ambient.

Ja els primers dies a la Casa Blanca van ser complicats: davant la proximitat electoral EIsenhower s’havia fet el dur respecte a Cuba i havia suspès la compra de sucre a preu subvencionat amb què havia sostingut la dictadura de Batista. L’extrema necessitat d’aquells ingressos per a l’economia cubana –típicament colonial, basada en el monocultiu- havia llençat Castro en mans dels soviètics, i la CIA havia començat a entrenar clandestinament exiliats anticastristes i a preparar el desembarcament a Platja Giron. Kennedy es va trobar l’operació en marxa i –encara que no la va aturar- va impedir que hi hagués suport aeri per a evitar qualsevol evidència d’implicació directa de l’exèrcit nord-americà. El fracàs de l’operació va ferir l’exili cubà, la màfia que perdia definitivament els tèrbols negocis que havia mantingut a l’illa i l’agressiva cúpula militar de la Guerra Freda: si no es van llençar a conspirar, com a mínim sí que es van consagrar al descrèdit, generant una “llegenda negra” sobre el president Kennedy que conviu malament amb una “llegenda rosa”.

La convivència d’aquests dos discursos es deu, segons la biografia de Kaspi (1995), a que va ser “jutjat més per les intencions que per les realitzacions”. La visió idealitzada del president Kennedy s’inicia amb l’entrevista que Jacqueline Bouvier va concedir al periodista Theodore H. White  per a la revista LIFE porques setmanes després de l’assassinat del president. La vídua forçava un recordatori polític idealitzat de l’equip presidencial fent servir la frase final d’un musical dedicat al rei Artús: “No oblidis que, per un moment fugaç, hi va a ver un regne anomenat Camelot”. En les seves memòries, White va dir haver notat certa voluntat de conduir l’entrevista per deixar ben lligada la memòria del seu marit, i alhora criticar el president  Johnson com a usurpador que desvirtuava l’herència. El 1965 aquest discurs idealitzat encara continuava gràcies a un historiador que havia estat col·laborador de l’equip Kennedy: Arthur M. Schlesinger titulava un assaig “Els mil dies de Kennedy” (de 1/1961 a 11/1963), i William Manchester va publicar (1967) “Muerte de un presidente” per encàrrec de Bob Kennedy, qui aleshores pugnava per la candidatura demòcrata a la Casa Blanca i per tant era el primer interessat en idealitzar el seu germà.

A partir de 1971, però, Kennedy era apartat del pòdium en el que la memòria popular l’havia alçat. El president Nixon volia desacreditar-lo, i aquell any desclassificava prou “papers del Pentàgon” com per a demostrar la seva implicació en Vietnam del Sur. En plena apocalipsi vietnamita, la periodista  Louise Fitzsimons enfonsava el mite del president pacífic quan –a la vista del drama que es vivia al sud-est asiàtic- reinterpretava les referències a “pagar el preu que calgui” en el seu discurs presidencial.  La desmitificació del personatge continuava amb un article de Boyce Rensberger (NYT, 1972) demostrant el consum compulsiu d’amfetamines, que obriria les investigacions sobre el seu greu estat de salut. Per si fos poc, la biografia de Marilyn Monroe que publicava Norman Mailer (1973) destruïa la imatge del “pare de família exemplar”. 

El resultat de totes aquestes dades era que –en les enquestes de 1982- el record de Kennedy entre els nord-americans el posava en el lloc 14 d’un ranking de presidents.  El ventall de crítiques desfermades contra Kennedy arriba a crear un monstre tan idealitzat com el de la “llegenda rosa”: encara que pugui prendre indicis més que versemblants d’una trajectòria familiar de corrupteles polítiques que ja començarien en l’avi matern (partidari de l’apaivagament de Hitler durant el seu temps d’ambaixador a Londres, per cert), i recullin rumors d’una compulsiva immoralitat sexual (que altres atribueixen a la medicació), aquesta “llegenda negra” s’acosta sovint a la “conspiranoia”. El periodista conservador César Vidal va escriure, per exemple, que els Kennedy tenien “aspiracions dinàstiques”:Todo hacía pensar que John, después de ganar un segundo mandato, apoyaría la candidatura a la presidencia de su hermano Robert y posteriormente la de su también hermano Ted. En resumen, los Kennedy presuntamente se planteaban seis mandatos seguidos que significarían casi un cuarto de siglo de gobierno ininterrumpido”. El problema d’aquesta anàlisi és que arriba a justificar entre línies el seu assassinat quan diu que la conspiració contra Kennedy “no volia destruir el sistema democràtic” sinó “actuar com a mur de contenció contra el desastre”. És més: les dues llegendes acaben confonent-nos tant que costa acostar-se al Kennedy real. Pacifista o bel·licista? Va aturar la invasió de Cuba o va inspirar l’operació Mangosta per a assassinar Fidel Castro? Volia aturar l’escalada a Vietnam, o hi va comprometre els EEUU?

És cert que el seu mandat no destaca per la seva capacitat política: de 25 projectes de llei, solament es van aprovar cinc. Deixaria però, un grapat d’iniciatives legislatives que remataria el seu successor, LBJ, i que l’acosten als antics newdealers. En el seu discurs sobre l’estat de la Unió el 1962 deia que no podien descuidar “el benestar dels necessitats, tenir cura dels ancians, l’educació dels joves (...) totes les nostres riqueses materials ens servirien de poc si no les fem servir per a augmentar les oportunitats del nostre poble”.  És cert que en la campanya presidencial es va presentar com un candidat bel·ligerant i partidari de la mà dura amb els soviètics, però els aforismes amb què el recordem plantegen una altra cosa: “Mai la humanitat ha tingut tant a perdre o tant a guanyar, junts salvarem el nostre planeta o junts desapareixem entre les seves flames”, o “No arribem a acords basats en la por, però tampoc tinguem por d’arribar a un acord”. Per això diria que aixecar el mur aixecat a Berlín la nit del 12 al 13 d’agost de 1961 era “una mala solució, però millor que una guerra”.

La pel·lícula d'Steven Spielberg (2015) explica com es va negociar l'intercanvi de presoners que va permetre Francis Gary Powers tornar al seu país. 
La ciutat va quedar separada en dos per un mur de 45 kilòmetres que tenia continuïtat en 115 km més que envoltaven el Berlín oest, aïllant-lo de la resta de la RDA. Així funcionaria com a frontera inter-alemanya fins al 9-11-1989, tot i que aquella primera paret s’aniria millorant: el 1975 un mur de quarta generació, de formigó, feia 3,6 metres d’alçada i estava protegit amb cables d’alarma,  una filferrada de punxes, i 300 torres de vigilància. No es podia passar d’un Berlín a l’altre, tot i que un acord de 1963 va permetre més de cent mil berlinesos de l’oest visitar els seus parents durant el cap d’any. Més de 3.000 persones van ser detingues per intentar-ho, més de 5.000 van aconseguir passar, 57 es van escapar mitjançant un mur de 145 metres cavat pels occidentals (1964) i més de 192 van morir per trets al intentar creuar-lo. El més conegut va ser Peter Fechter, que va morir pels trets en intentar passar-lo amb Helmut Kulbeik, que sí ho va aconseguir, i va morir dessagnat a la vista dels mitjans occidentals (17-8-1962), inspirant (potser) Nino Bravo a escriure “Libre”.  Kennedy arribaria a demostrar el compromís americà en la defensa de Berlín occidental visitant la ciutat personalment, pocs mesos abans del seu assassinat: el juny de 1963 simbolitzaria aquella solidaritat amb la frase “Ich bin ein Berliner”.

El president Kennedy visitant Berlín occidental (juny 1963), acompanyat d'un jove "alcalde" de Berlín Occidental, Willy Brandt, i del canceller Adenauer
Aquesta militància no el fa, però, un bel·licista. I això es manifesta en la gestió que va fer de la crisi més important de la Guerra Freda, la dels míssils cubans (10/1962). Prèviament hem de pensar com hi arriba l’adversari: després de no haver arribat a temps de salvar Lumumba i sabent que impulsar guerrilles li implicarà represàlies, Nikita Kruschev és conscient que–vista l’operació de Bahía Cochinos- calia protegir Cuba. Així que va voler aprofitar l’oportunitat d’introduir-se a Amèrica instal·lant un míssils que posarien “a tir” els Estats Units. Aquell mateix any, els americans havien desplegat els míssils Júpiter a Turquia, així que Kruschev arriba a felicitar-se perquè “ara sabran què se sent, els donarem de la seva pròpia medicina”. Els míssils no solament li permetrien negociar a Berlín des d’una posició de força, sinó –atenció!- neutralitzar el desafiament xinès i recuperar la posició històrica del Kremlin com a líder del bloc comunista i primer suport de les revoltes contra l’imperialisme.

Aquest enrariment de les relacions amb els xinesos serà decisiu en la seva postura agressiva a Cuba: Mao volia fer contrastar la força d’una revolució jove, enèrgica i agressiva davant la patètica burocràcia soviètica estancada en la coexistència que –en una clara demostració de debilitat- havia proposat Kruschev al criticar Stalin (1956). És més: Mao veia aquesta debilitat en la crisi de l’avió espia i el mur de Berlín, una alternativa que havia salvat una guerra però palesava la traïció soviètica als ideals revolucionaris primigenis. El deslluït suport soviètic en la crisi de Taiwan i les resistències en la concessió del secret atòmic molestaven els xinesos, però el desencadenant definitiu de la ruptura va ser el conflicte fronterer entre la República Popular i la puixant Índia, després que Nehru acollís el fugit Dalai Lama. La URSS va prendre partit per l’Ïndia (1962) pensant compensar la satel·lització nord-americana del Pakistan, que s’havia incorporat al CENTO i la SEATO, però en fer-ho va consagrar la ruptura amb Pekín, que ja s’havia insinuat quan –en el XXI Congrés del partit comunista soviètic- Kruschev havia criticat el líder albanès Enver Hodja per negar-se a desestalinitzar i els enviats xinesos van aplaudir la línia albanesa. En aquella visita a Moscou, el president Zhu Enlai va desafiar Kruschev posant una corona de flors en la tomba d’Stalin, a qui Kruschev acabava de retirar del mausoleu de Lenin. Així doncs, el 1962 Kruschev estava retirant de la Xina consellers, crèdits i ajudes, així que necessitava recuperar la iniciativa revolucionària a escala planetària per a poder minimitzar les crítiques xineses.

Com van anar els “13 dies” que van mantenir el món sencer amb l’aigua al coll, i la màquina militar americana en Defcom2, a un peu de la Tercera Guerra Mundial?

Quan a mitjans d’octubre de 1962 se li presenten a Kennedy les fotografies de les plataformes llançadores desplegades pels soviètics, el president va convocar un Comitè del Consell de Seguretat Nacional per debatre quina resposta es donava al repte. Les pressions de la cúpula militar en el gabinet de crisis van quedar enregistrades i permeten contrastar les memòries de Robert Kennedy (Therteen days, 1969), que expliquen que –tot i que es van estudiar altres possibilitats- finalment es va decidir instaurar un bloqueig naval, pensant que era una solució menys agressiva que evitaria represàlies a Berlín.

El 22 d’octubre, el president Kennedy va comparèixer a la televisió per a enviar un missatge a la nació que denunciava la situació, anunciava la vigilància, criticava les evasives amb què havien respost els soviètics i fixava una quarantena per a Cuba. També va amenaçar que, si no es produïa un pas enrere, una retirada dels míssils sota supervisió de les Nacions Unides i deslligada de Berlín, es prendrien represàlies.

El 23 d’octubre es va mobilitzar l’armada, i el dia 24 Kruschev responia al bloqueig dient que “la URSS hi veu una agressió i no desviarà els vaixells del seu trajecte”, però afegia que faria “tot el possible per a evitar la guerra”, alhora que els vaixells van disminuir la seva velocitat. 

El dia 25, l’OEA va criticar Cuba i li va imposar sancions, i Adlai Stevenson presentava davant del Consell de Seguretat de les Nacions Unides les proves que demostraven la presència de les plataformes de llançament.

El 26 d’octubre Krushev proposava desmantellar-les a canvi d’una promesa de no envair: era el primer reconeixement de la seva presència. El dia 27 una carta del ministre d’exteriors soviètics recollia una iniciativa de Walter Limppman al New York Herald Tribune: “Els Estats Units haurien d’evacuar Turquia a canvi”. Aquell dia 27 va ser el famós “dissabte negre” que podia haver precipitat un conflicte nuclear: la defensa antiaèria dels soviètics en sòl cubà va detectar i interceptar un avió espia U2. El dia 28 d’octubre Kruschev manifesta retirar els míssils, després de discretes trobades entre Robert Kennedy i l’ambaixador soviètic als Estats Units. L’acord, finalment, incloïa la retirada dels míssils de Turquia.

A primers de novembre, els avions espia fotografiaven els bucs soviètics carregant l’armament nuclear, acreditant l’acord del 28 d’octubre. El 20 de novembre els americans van abandonar les patrulles navals i el 22 el primer ministre soviètic Anastás Mikoyán visitava L’Havana informant al règim que la presencia militar soviètica continuaria sense armes nuclears. Cap potencia demostra la derrota, ni ofereix demostracions de debilitat, però es va evitar el conflicte directe. Els EEUU van continuar la pressió al règim cubà per considerar-lo un motiu d’inestabilitat.



Les conseqüències de la crisi dels míssils anirien més enllà de la “recolonització” de Cuba. La sang freda de Kennedy durant aquells dies de tensió el van consagrar com a estadista de gran categoria en l’escenari internacional; les elits “fredes”, però, devien percebre el resultat de la crisi com un signe de debilitat. I és que la victòria americana es cobrava el seu preu amb la retirada dels míssils turcs, realitzada mesos després per tal d’evitar que quedés com una baixada de pantalons.  Encara que no hi puguem establir una relació directa de causalitat, cal fer constar que al cap d’un any cap dels dos líders de les superpotències estava encara en el càrrec.

La crisi havia demostrar que, si hi havia una “Doctrina Kennedy”, es basaria en la “resposta flexible”: vol dir que -lluny d’apostar per l’armament nuclear com a resposta a les provocacions soviètiques, tal i com feia la “represàlia massiva” pensada per Allan Dulles durant la presidència Eisenhower- es buscaria fer servir una diversitat d’estratègiques, basades en mitjans convencionals. El secretari de defensa, Robert S. McNamara, esperava que limitant atacs de represàlia a les instal·lacions militars soviètiques (evitant ciutats) salvaria la guerra nuclear que la represàlia massiva hauria fet inevitable. Encara que aquesta opció forçava la cursa d’armaments i, en certa manera, havia obligat a Kruschev a aparentar una paritat, es veia més segura. Dins d’aquesta diversitat d’estratègies, Kennedy va combinar la CONTRAINSURGÈNCIA amb l’ALIANÇA PER AL PROGRÉS.

*  Operacions com la de Bahia Cochinos no serien les úniques estratègies a contenir el comunisme a l’hemisferi occidental. L’Aliança per al Progrés era un programa per a reduir la pobresa, l’analfabetisme i les malalties, pal·liant les condicions que fomentaven el comunisme amb finançament americà. 
* Això no exclou el suport a militars, com els cops produïts a Perú, Argentina, Guatemala, Equador o Hondures podrien demostrar. 
* Contra els guerrillers, es van crear les boines verdes. Aquest uniforme, definit en el seu discurs fundacional a l’Escola de Forces Especials de l’Exèrcit a Fort Braqq (Carolina del Nord, 1962) com un “símbol d’excel·lència, una marca d distinció en la lluita per la llibertat” ens resulta familiar gràcies a pel·lícules com Rambo, o el personatge de Martin Sheen a Apocalypse Now.

Amortitzar la instrucció en operacions anti-subversives que es feia d’aquests cossos el va involucrar a Vietnam del Sud, on -durant la presidència Kennedy-, es passaria dels 700 agregats militars (1961) als 17.000 el 1963. Aquestes tropes, que acabaven intervenint directament contra el Vietkong, permeten alguns historiadors convertir Kennedy en el primer culpable de la terrible guerra que vindria. Diuen, per exemple, que el discurs que havia de pronunciar a Dallas el dia del seu assassinat definia els Estats Units com a “guardià de les muralles de la llibertat mundial”, anunciant que calia emprendre tasques “doloroses, arriscades i costoses”. 

*  Encara que alguns sectors de l’esquerra interpreten aquest discurs com la preparació d’una retirada sense victòria que seria interrompuda pel seu assassinat, executat per una conspiració de l’extrema dreta, la CIA, el CMI, fins i tot el vici-president Johnson, (tal i com insinua Oliver Stone a JFK)
*  ... Thomas Brown (History of an image) diu que “la intel·lectualitat liberal sempre ha volgut allunyar el president de les conseqüències desastroses que va tenir l’aventura del Sud-est asiàtic”. Però que en realitat la seva retòrica pacifista solament vol exagerar els riscos en joc per a compensar l’oposició de públic i premsa a involucrar-se a Vietnam.

En qualsevol cas, sembla que Kennedy combinava l’impuls anticomunista amb certs aspectes humanitaris. I no solament per l’Aliança per al Progrés, sinó també pel Peace Corps (1961),  500 americans enviats a ensenyar a 8 països en vies de desenvolupament. El 1963 havia 7.000 voluntaris treballant en 48 països; el 1966, 15.000 i el 1980 més de 100.000 persones...

Hi ha dues conseqüències més importants de la Crisi dels Míssils. Per una banda, la consciència que va generar d’haver estat tant a prop del desastre atòmic va afavorir la necessitat de distensió. Es reconeix la necessitat d’evitar malentesos, i a tal efecte, es van obrir nous Canals de comunicació, com el telèfon vermell (6/1963)

Finalment, els aliats occidentals (OTAN) es van adonar que, davant la confrontació, els EEUU actuarien d’acord amb els seus propis interessos. Això suggeria el fet que Kennedy els havia informat, però no consultat, malgrat que -en cas de guerra- els europeus estaven més exposats a les accions soviètiques. De Gaulle va dir que això deixava França en mans d’una possible “aniquilació sense representació”... per a evitar-ho va començar la seva pròpia política.

Kennedy lliurant títols de terra a La Morita (Venezuela), al costat del president Rómulo Betancourt




lunes, 20 de mayo de 2019

S26: DE CUBA A LA CASA BLANCA




L’Esmena Platt (1901) havia demostrat que els nord-americans havien substituït la presència colonial espanyola el 1898; és una llei del Congrés dels Estats Units que es va incloure en la Constitució cubana de 1901 i que els donava dret d’intervenció militar i la concessió d’unes badies com a bases exportadores (d’on sortirà Guantànamo). El domini informal de l’illa convertia l’ambaixador americà en la segona persona més important del país i consagrava el monocultiu: la taxa d’atur durant la collita (8%) contrastava amb un atur estacional (durant la resta de l’any) que superava el 30%, i deixava la població pendent del turisme americà i els negocis de la seva màfia. Per a mantenir aquest ordre injust un cop d’estat va instaurar la dictadura de Fulgencio Batista (1952), que va suspendre les garanties constitucionals, va abolir el dret de vaga i va restaurar la pena d mort. El malestar social, però, va impulsar un grup de joves nacionalistes a assaltar la Caserna de Montcada (avui una Ciutat Escolar) el 26 de juliol de 1953. Detinguts i processats, en la seva defensa va destacar un jove advocat d’arrels gallegues, Fidel Castro, que al·legaria una descripció crítica dels mals de Cuba. El seu discurs, recordat com a efemèride sota el títol “La història m’absoldrà”, presentava Batista com un tirà, denunciava el neocolonialisme (com NKrumah i Fannon) i apel·lava al record de José Martí. Malgrat que les lectures de joventut de Castro puguin ser marxistes, les referències nostàlgiques a 1868 i la denúncia dels límits de la llibertat nacional que implica el neocolonialisme ens permeten caracteritzar-lo com a un nacionalista. Almenys el 1953!

Quan una amnistia dictada per Batista va permetre Castro marxar a l’Exili a Mèxic, va contactar amb altres opositors, com el metge argentí Ernesto Guevara, al que havíem vist  escandalitzar-se per la intervenció nord-americana contra Jacobo Ardenz a Guatemala. Junts amb 80 guerrillers més del Moviment que –en recordatori de l’assalt a la caserna de Montcada- havien batejat “26 de juliol”, van preparar un assalt a Cuba d’acord amb altres opositors a l’illa. El iot en el que Fidel, el seu germà Raül, el Ché o Camilo Cienfiuegos, van fer la travessia, el Granma, va passar set dies navegant entre perills i, pel retard, no van trobar els seus contactes i –dispersos, perduts i perseguits-, els 13 supervivents es van refugiar a Sierra Maestra, des d’on van començar –amb suport camperol- una lluita de guerrilles contra el règim que va anar guanyant suports gràcies –segons el propi Fidel- al respecte pels presoners, que els va donar el prestigi que feia que les tropes de Batista se’ls rendia en massa. Ja Herbert Mathews, el periodista del New York Times que el va entrevistar a la selva (1957), va publicar una entrevista en la que, seduït pel personatge i l’emocionant context, sobredimensionaria l’abast del moviment i els donaria avantatge (segons el Ché diria més tard). Mathews, que havia cobert la guerra civil espanyola i publicaria pocs anys després la primera “biografia política” (1969)  del personatge, va inaugurar un tracte amable del personatge que ha arribat fins a Oliver Stone (“Comandante”, 2003) o Ignacio Ramonet (Biografia a dos voces, 2008). De la mateixa manera, les fotos dels “barbuts” entrant a L’Havana fetes pel periodista Burt Glinn –precipitadament desplaçat a Cuba- són un exemple. Aquella crònica gràfica d’una heroica revolució en marxa va impactar en la societat americana. Això explica l’apoteòsica rebuda que la premsa i les autoritats de NYC van prestar a Castro (4/1959): el més important d’aquest viatge no va ser l’homenatge floral a Lincoln, sinó l’afirmació “No som comunistes” que acompanyava les seves promeses de tracte fiscal favorable a les inversions americanes que convidava a fer.

Com pot ser que, solament dos anys més tard, digués “Sempre serem marxistes-leninistes” (12/1961)? Hem de pensar que els joves nacionalistes que havien conformat el Moviment del 26 de juliol havien quedat impressionats per la misèria camperola durant els seus temps a Sierra Maestra, i que havien estat testimonis del tràgic final de la “primavera de Guatemala” (1944-1954) i la caiguda del peronisme (1946-1955). Potser la manera més pràctica de comprendre aquesta evolució sigui la reforma agrària: la primera llei (5/1959) prepara repartiments de terres fixant un alt llindar d’expropiació (400 Ha) i indemnitzacions als propietaris expropiats. No era doncs una reforma radical, però va xocar amb les companyies sucreres, angoixades pel debat que es produïa a Cuba sobre si era suficient, si calia optar pel model xinès o combinar la parcel·la familiar amb granges estatals). Per això Eisenhower va ordenar reduir la compra de sucre cubà; necessitada d’aquests ingressos, Castro va contactar amb la URSS.

És en aquest moment en que es vota una llei nova de reforma agrària (1963): aquesta nova proposta de reforma agrària nacionalitza totes les propietats superiors a 67 Hectàrees i facilita la creació de granges estatals que acabaran representant el 70% de la superfície cultivada a l’illa. A partir d’aquest moment es quan Hugh Thomas parla d’un “gir totalitari”: es produeix la deposició del polític liberal Manuel Urrutia Lleó (que els havia acompanyat en la revolució), l’afusellament massiu de partidaris de Batista, la nacionalització de grans petroleres, elèctriques i companyies sucreres, els plans de desenvolupament agrari que permetin sortejar el monocultiu del sucre, l’impuls a la xarxa d’hospitals públics i les campanyes d’alfabetització.

Què hi ha entre els dos projectes de reforma agrària? El trencament de relacions és solament la demostració pública de totes les operacions de contra-insurgència que va posar en marxa la CIA, i del que el màxim exemple és el desembarcament de tropes entrenades a Playa Giron l’abril de 1961. L’operació planificada per la CIA en temps d’Eisenhower volia crear un cap de platja que permetés la creació d’un govern provisional que pogués ser reconegut per l’Organització d’Estat Americans. Quan Kennedy s’incorpora al despatx oval de la Casa Blanca es troba l’operació planificada i es nega a acceptar l’escala de l’operació, a la que s’havia d’oferir suport aeri. El president no va estar disposat a acceptar la visibilitat de la presència americana amb què havia estat planificada. Després de 65 hores d’atac i un centenar de morts, els cubans havien fet més de mil presoners que demostraven la implicació americana. El fracàs de Bahia Cochinos / Platga Girón va reforçar el règim castrista, convertint-lo en un model de resistència a l’imperialisme per a l’Amèrica Llatina, però també va despertar un sentiment de venjança respecte del nou president americà per part de la màfia americana (que havia perdut els seus negocis a l’illa) i de l’exili cubà a Florida (que no li perdonarà les víctimes de l’operació). Les dues cares de Kennedy, home de pau o polític sinuós, ja neixen aquí.

El Kennedy de pau és també l’home que va protegir amb la Guàrdia Nacional l’entrada d’un estudiant negre, James Meredith, a la Universitat de Mississipí (1961). En aquell moment la causa del Moviment pels Drets Civils bullia amb força, havia passat al primer pla de l’agenda política durant la presidència Eisenhower. Què havia passat?


L’assassinat d’un adolescent de Chicago (1955), Emmet Till, que –visitant Money (Mississipí)- va xiular a una dona blanca, havia aixecat una onada d’indignació quan –arrestats els assassins dos dies després- van ser declarats innocents per un jurat de 12 blancs: milers de persones van assistir al seu funeral i la premsa va publicar la fotografia del seu cos desfigurat per la pallissa. 

La notícia va impactar en un moment en què la lluita contra la discriminació a l’escola guanyava batalles: el 1954 la Cort Suprema havia sentenciat en el “cas Brown contra el Consell d’Educació de Topeka” que les lleis estatals que establien escoles separades per raça negaven la igualtat d’oportunitats i violaven per tant la 14ª Esmena. La decisió obria el camí per a la integració racial, perquè obligava l’ensenyament públic a corregir-se, i per això alguns estats del sud es van resistir a aplicar-la: obrint el curs de 1957 el governador d’Arkansas, Orval Faubus, havia desafiat l’autoritat federal impedint que 9 adolescents accedissin a l’institut de Little Rock. El president Eisenhower havia enviat tropes per a facilitar-los l’entrada.

Per si fos poc, l’1-12-1955 la jove activista Rosa Parks es va negar a cedir-li a un blanc el seient del bus que ocupava quan va ser requerida pel conductor. Quan es va saber que havia estat arrestada i multada per conducta desordenada, la població negra va començar un boicot als autobusos que va durar 381 dies, fins que els tribunals van abolir la llei local de segregació. Així madurava la National Association for the Advancement of Colored People, que preconitzava l’acció directa (boicots i desobediència civil) i en la que va destacar un jove pastor negre que es deia Martin Luther King.
L’actuació d’Eisenhower contra la segregació podria haver millorat la seva imatge. Se’l recordava per haver acabat la guerra de Corea o el maccarthisme, però hi pesava el fracàs de les converses de París amb Kruschev amb l’escàndol de l’avió espia, i la implicació de la CIA en l’assassinat de Lumumba. El vell president no sintonitzava amb els canvis que estava vivint la societat americana, i el seu vicepresident i candidat del partit republicà, Richard Nixon, tampoc ho feia tant com el candidat dels demòcrates, John Fritzerald Kennedy

Les eleccions de 1960 van ser molt innovadores: els candidats es desplaçaven en avió, els sondejos estudiaven les intencions dels votants i la televisió permetia els polítics arribar a més de 45 milions de llars. El 57% dels 70 milions d’espectadors que van seguir el primer debat televisat entre dos candidats van reconèixer que els va influir, i sembla que la imatge del jove candidat demòcrata –telegènic, atractiu, segur fins a l’arrogància, viva estampa de la seva generació- va influir notablement en la victòria electoral: malgrat que va ser ajustada (34,2 milions de vots demòcrates, 34,1 de republicans) es va traduir en una superioritat aclaparadora al traduir els percentatges (49,7% > 49,5%) en vots electorals (303 > 219). D’ascendència immigrant irlandesa, es va guanyar els vots dels catòlics i la població negra. Altres motius del seu èxit: una retòrica apassionada, i una esposa brillant i terriblement conscient del poder de la imatge en la naixent societat mediàtica.





domingo, 5 de mayo de 2019

S25 - DE L'ORDRE COLONIAL A L'ORDRE BIPOLAR




La setmana passada vam comprovar amb Nasser que sovint les “titelles” de les superpotències, en realitat, eren més aviat estats amb agendes pròpies que jugaven diplomàticament amb les necessitats dels gegants de l’ordre bipolar. Com ho feien? Una manera era no alinear-se. Això permetia oferir fer-ho i buscar el millor suport al millor postor, com havia fet Nasser quan buscava finançar Asuan, o Tito quan va coquetejar amb el Pla Marshall: marcar distàncies amb Stalin li va servir per a demostrar que hi havia límits al seu control, que ell volia marcar perfil propi. El problema és que, en fer-ho, com Mao atacant Taiwan, els petits aliats complicaven les relacions internacionals: mentre la Xina fracassava en el Gran Salt Endavant, Mao feia callar els crítics amb amenaces a l’Índia –que havia acollit el fugit Dalai Lama- i enraria el clima diplomàtic. També Ulbricht a la RDA demanava una solució definitiva per a Berlín que no arribava: encara que la Nota d’Stalin  havia demanat la reunificació d’una Alemanya que, en mans d’un govern de coalició amb comunistes, s’havia de mantenir neutral, els occidentals preferien fer primer eleccions lliures i deixar-li lliure l’alineació en qualsevol aliança. Aquest desacord impedia cap solució i la RDA la reclamava amb urgència tensant la corda de Kruschev, perquè veia fugir centenars d’alemanys cap a l’oest.

Una altra manera que tenien els satèl·lits de condicionar la superpotència era amenaçar amb la possibilitat d’enfonsament: estava clar que Syngman Rhee (Corea del Sud), Chiang (Taiwan) o Ngo Dinh Diem (Vietnam del Sur) no canviarien d’aliança, però alimentaven la por de que caurien si no rebien prou ajuda.  També Kim Il-Sung va poder construir un estat basat en el culte a la personalitat: si canvio res, guanyen els altres. I així se’l deixava fer...

Un altre aliat incòmode va ser la França de Charles de Gaulle. L’havíem vist abandonar la política quan la V República havia impulsat un sistema polític que, garantint la fortalesa del poder legislatiu, condicionava l’estabilitat de l’executiu. Ara, França, derrotada a Indoxina i humiliada per les superpotències a Suez, es resistia a perdre Algèria. Allà, els pieds-noirs, espantats amb els èxits del Front d’Alliberament Nacional, demanaven mà dura, i els militars francesos a la colònia van impulsar un cop d’estat (1958) que –després de prendre el poder a Algèria- amenaçava els fràgils governs parisencs si no admetien la presidència del general De Gaulle. L’operació, ben probablement suggerida per la CIA, que temia que una Algèria independent basculés cap al bloc comunista, va trencar definitivament l’estabilitat política metropolitana quan el general acceptava la proposta en un manifest que explicava la crisi algeriana dient que “el deteriorament de l’estat provoca l’allunyament dels pobles associats”. Suggeria així la incompetència dels governs de coalició i es postulava per al govern personal recordant els serveis prestats, malgrat que l’endemà L’Humanité titulava “De Gaulle se quita la careta. El cap dels sediciosos reclama el poder personal”.  Amb l’oposició de l’esquerra, doncs, es va posar en marxa la constitució de la V República (1958), aprovada en referèndum per un 79% dels votants. L’excepcionalitat de la situació que vivia França va fer que la cambra li confiés poders especials (gairebé dictatorials) durant sis mesos. Ell havia promès un coherent anti-comunisme, i el manteniment d’Algèria com a colònia, però –vistes les dificultats- va negociar la independència algeriana. Això va desencadenar una important oposició dins de l’exèrcit (on alguns sectors van fracassar en un cop contra ell, 1961) i una onada de terrorisme ultradretà impulsat per l’OAS (Organitsation de l’Armée Secréte). Finalment, però, els Acords d’Evian van materialitzar la independència de l’Algèria del president Ben Bella (1962).




Per què diem que era un aliat incòmode? Doncs perquè el general De Gaulle, malgrat que els nord-americans havien alliberat França i garantit la seva seguretat fins aleshores, mai va voler coordinar cap estratègia nuclear i va aconseguir convertir el seu país en la quarta potència que disposava del secret nuclear quan, el 13-2-1960, va fer explotar una bomba al Sàhara. Quatre anys més tard es negava a signar el tractat de no proliferació de 1964. En la seva obsessió per donar “grandeur” a França, va impulsar la seva pròpia “forcé de frappe” sortint de la SEATO (1965) i de l’OTAN (1966). Per pressionar Adenauer perquè fes el mateix, es va convertir en el primer governant francès en visitar Alemanya des de Napoleó, i –tement que no es convertís en un “cavall de Troia” dels americans- va negar l’ingrés als britànics en la nova CEE (que no aconseguirien entrar fins el 1973). Saltant-se la política de blocs, va reconèixer diplomàticament la Xina maoista i protestaria en diverses ocasions contra la presència americana a  Vietnam. Va acollir, però, la primera negociació sobre el conflicte berlinès a París (1960). La cimera havia de comptar amb Eisenhower i Kruschev, però es va acabar com el rosari de l’aurora, perquè pocs dies abans del seu inici el mes de maig es va saber que els soviètics havien abatut un avió espia nord-americà U2 que travessava la URSS des de Pakistán fins a Noruega, i que el pilot, Francis Gary Powers, havia estat presoner. Kruschev, veient que Eisenhower no demanava excuses, es va retirar de la conferència.


Mentrestant,  Patrice Lumumba (1925-1960) era proclamat president del Congo. Aquest jove activista empresonat per la seva lluita contra la colonització belga va impulsar un partit que aprofitaria l’estratègica retirada belga després de la Matança de Leopoldville (4-1-1959), en la que es van produir 49 víctimes i centenars de ferits. Ja el 1955 Antoine van Bilsen havia publicat un “Pla de 30 anys per a l’emancipació política de l’Àfrica belga” en el que calculava aquest termini per dotar-se de quadres capaços d’assegurar la gestió de l’estat. Però el context mundial crític amb l’imperialisme va facilitar que -malgrat l’estret marge de victòria per al Moviment Nacional Congolès en una consulta-, el rei Balduí anunciés la independència per al 30 de juny de 1960. En la cerimònia va pronunciar un discurs de caire paternalista que definia la concessió de la independència com la culminació del pla “civilitzatori” que –segons ell- havia estat la colonització: “no comprometin el futur amb reformes precipitades ni canviïn les que Bèlgica els ha proporcionat fins no estar segurs que puguin fer-ho més bé, ni tinguin por de comptar amb nosaltres si necessiten ajuda”. 


La resposta de Lumumba en el seu discurs apel·lava al patiment de l’experiència colonitzadora i  es va convertir  –lluny d’artificis i compliments- en un cant a la recuperació de la dignitat africana: “Hem viscut els sarcasmes i els insults que vam suportar matí, tarda i nit perquè érem negres. Qui oblidarà que a un negre li diguin “tu”, no perquè és amic sinó perquè el “vostè” està reservat als blancs?”.

La independència va obrir un conflicte militar molt dur perquè Katanga, la rica zona en coure, or i urani del sud del país, es resistia al govern central. Lumumba va demanar ajuda als cascos blaus de les Nacions Unides, però –veient que no eren operatius- va demanar consell als soviètics. Aleshores, Allen Dulles (CIA) va mobilitzar el coronel Joseph Mobutu per a oposar-se: anys més tard sotmetria Katanga i governaria dictatorialment el país (batejat com Zaire) des de 1971. Les seves tropes i els rebels de Katanga possiblement estiguessin darrera de l’atac que va patir el secretari general de les Nacions Unides: el seu avió es va estavellar després d’un atac (17-9-1961) i aquell any se li concedia pòstumament el Premi Nobel de la Pau. Pocs mesos abans, les tropes de Mobutu van segrestar el president Lumumba i el van lliurar als rebels katanguesos, que –després de terribles tortures- el van assassinar. 

Encara el 1991, la tesi de l’investigador Jacques Brassine va merèixer un ennobliment perquè lliurava els belgues de la sospita: “les contradiccions internes de l’ànima africana contemporània [ens han permès] assistir a un renaixement de les antigues costums salvatges [que ens retornen] a temps remots per la desaparició massa  sobtada de l’ordre colonial”. Era una interpretació massa racista: Lumumba havia estat sanguinàriament assassinat per una atàvica violència africana... renascuda quan els blancs/civilitzadors havien marxat. Per això el llibre de De Witte (2002) va estar polèmic quan demostrava amb documents que el ministre d’Assumptes Africans, Harol Apdremont, havia ordenat l’assassinat i proposava una nova interpretació: allò no havia estat cap batalla de la Guerra Freda, perquè Kruschev no havia fet servir recursos per ser-hi, ni havia demostrat massa voluntat, més enllà de la propaganda.

El que sí va ser és un impuls a les independències africanes. En la XV sessió de la Assemblea General de les Nacions Unides, celebrada a NYC el setembre de 1960, s’incorporaven 17 nacions acabades d’independitzar. Totes eren africanes menys una: per això 1960 és considerat l’any d’Àfrica, i per això diem que aquell any les Nacions Unides deixaven de ser l’associació dels vencedors de la passada guerra mundial a ser un “parlament mundial” que integrava els estats del Tercer Món... que provaven de ser neutrals! 

Per seduir-los, Kruschev hi pronunciava aquell any un discurs que alineava la Unió Soviètica contra l’imperialisme del secretari general. El Congo i Ghana –que havia estat el primer estat negre independent el 1957- demostraven el perill que representava el neocolonialisme. A Ghana, l’economista nacionalista Kwane Nkrumahn que l’havia teoritzat, havia provat de governar sortejant la petjada colonial. Però poc després de provar de diversificar el monocultiu del cacau que havien deixat els britànics seria deposat per un cop militar el 1966.

Però el Congo va donar també una lliçó a la URSS, segons Odd Arne Westad (2017): un govern africà legítim havia sol·licitud l’ajuda soviètica, se l’havia promès ajudar-lo i ara estava sota control d’una dictadura militar proamericana. L’única cosa que podien fer era posar-li el nom de Patrice Lumumba a una nova universitat per a estudiants estrangers a Moscou. No tenien logística ni capacitat militar de projectar-se lluny, i –per enfrontar-se als imperialistes- n’havien de tenir. Això estaven pensant quan un altre país en procés de descolonització trucava a la porta: Cuba.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...