Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 20 de mayo de 2019

S26: DE CUBA A LA CASA BLANCA




L’Esmena Platt (1901) havia demostrat que els nord-americans havien substituït la presència colonial espanyola el 1898; és una llei del Congrés dels Estats Units que es va incloure en la Constitució cubana de 1901 i que els donava dret d’intervenció militar i la concessió d’unes badies com a bases exportadores (d’on sortirà Guantànamo). El domini informal de l’illa convertia l’ambaixador americà en la segona persona més important del país i consagrava el monocultiu: la taxa d’atur durant la collita (8%) contrastava amb un atur estacional (durant la resta de l’any) que superava el 30%, i deixava la població pendent del turisme americà i els negocis de la seva màfia. Per a mantenir aquest ordre injust un cop d’estat va instaurar la dictadura de Fulgencio Batista (1952), que va suspendre les garanties constitucionals, va abolir el dret de vaga i va restaurar la pena d mort. El malestar social, però, va impulsar un grup de joves nacionalistes a assaltar la Caserna de Montcada (avui una Ciutat Escolar) el 26 de juliol de 1953. Detinguts i processats, en la seva defensa va destacar un jove advocat d’arrels gallegues, Fidel Castro, que al·legaria una descripció crítica dels mals de Cuba. El seu discurs, recordat com a efemèride sota el títol “La història m’absoldrà”, presentava Batista com un tirà, denunciava el neocolonialisme (com NKrumah i Fannon) i apel·lava al record de José Martí. Malgrat que les lectures de joventut de Castro puguin ser marxistes, les referències nostàlgiques a 1868 i la denúncia dels límits de la llibertat nacional que implica el neocolonialisme ens permeten caracteritzar-lo com a un nacionalista. Almenys el 1953!

Quan una amnistia dictada per Batista va permetre Castro marxar a l’Exili a Mèxic, va contactar amb altres opositors, com el metge argentí Ernesto Guevara, al que havíem vist  escandalitzar-se per la intervenció nord-americana contra Jacobo Ardenz a Guatemala. Junts amb 80 guerrillers més del Moviment que –en recordatori de l’assalt a la caserna de Montcada- havien batejat “26 de juliol”, van preparar un assalt a Cuba d’acord amb altres opositors a l’illa. El iot en el que Fidel, el seu germà Raül, el Ché o Camilo Cienfiuegos, van fer la travessia, el Granma, va passar set dies navegant entre perills i, pel retard, no van trobar els seus contactes i –dispersos, perduts i perseguits-, els 13 supervivents es van refugiar a Sierra Maestra, des d’on van començar –amb suport camperol- una lluita de guerrilles contra el règim que va anar guanyant suports gràcies –segons el propi Fidel- al respecte pels presoners, que els va donar el prestigi que feia que les tropes de Batista se’ls rendia en massa. Ja Herbert Mathews, el periodista del New York Times que el va entrevistar a la selva (1957), va publicar una entrevista en la que, seduït pel personatge i l’emocionant context, sobredimensionaria l’abast del moviment i els donaria avantatge (segons el Ché diria més tard). Mathews, que havia cobert la guerra civil espanyola i publicaria pocs anys després la primera “biografia política” (1969)  del personatge, va inaugurar un tracte amable del personatge que ha arribat fins a Oliver Stone (“Comandante”, 2003) o Ignacio Ramonet (Biografia a dos voces, 2008). De la mateixa manera, les fotos dels “barbuts” entrant a L’Havana fetes pel periodista Burt Glinn –precipitadament desplaçat a Cuba- són un exemple. Aquella crònica gràfica d’una heroica revolució en marxa va impactar en la societat americana. Això explica l’apoteòsica rebuda que la premsa i les autoritats de NYC van prestar a Castro (4/1959): el més important d’aquest viatge no va ser l’homenatge floral a Lincoln, sinó l’afirmació “No som comunistes” que acompanyava les seves promeses de tracte fiscal favorable a les inversions americanes que convidava a fer.

Com pot ser que, solament dos anys més tard, digués “Sempre serem marxistes-leninistes” (12/1961)? Hem de pensar que els joves nacionalistes que havien conformat el Moviment del 26 de juliol havien quedat impressionats per la misèria camperola durant els seus temps a Sierra Maestra, i que havien estat testimonis del tràgic final de la “primavera de Guatemala” (1944-1954) i la caiguda del peronisme (1946-1955). Potser la manera més pràctica de comprendre aquesta evolució sigui la reforma agrària: la primera llei (5/1959) prepara repartiments de terres fixant un alt llindar d’expropiació (400 Ha) i indemnitzacions als propietaris expropiats. No era doncs una reforma radical, però va xocar amb les companyies sucreres, angoixades pel debat que es produïa a Cuba sobre si era suficient, si calia optar pel model xinès o combinar la parcel·la familiar amb granges estatals). Per això Eisenhower va ordenar reduir la compra de sucre cubà; necessitada d’aquests ingressos, Castro va contactar amb la URSS.

És en aquest moment en que es vota una llei nova de reforma agrària (1963): aquesta nova proposta de reforma agrària nacionalitza totes les propietats superiors a 67 Hectàrees i facilita la creació de granges estatals que acabaran representant el 70% de la superfície cultivada a l’illa. A partir d’aquest moment es quan Hugh Thomas parla d’un “gir totalitari”: es produeix la deposició del polític liberal Manuel Urrutia Lleó (que els havia acompanyat en la revolució), l’afusellament massiu de partidaris de Batista, la nacionalització de grans petroleres, elèctriques i companyies sucreres, els plans de desenvolupament agrari que permetin sortejar el monocultiu del sucre, l’impuls a la xarxa d’hospitals públics i les campanyes d’alfabetització.

Què hi ha entre els dos projectes de reforma agrària? El trencament de relacions és solament la demostració pública de totes les operacions de contra-insurgència que va posar en marxa la CIA, i del que el màxim exemple és el desembarcament de tropes entrenades a Playa Giron l’abril de 1961. L’operació planificada per la CIA en temps d’Eisenhower volia crear un cap de platja que permetés la creació d’un govern provisional que pogués ser reconegut per l’Organització d’Estat Americans. Quan Kennedy s’incorpora al despatx oval de la Casa Blanca es troba l’operació planificada i es nega a acceptar l’escala de l’operació, a la que s’havia d’oferir suport aeri. El president no va estar disposat a acceptar la visibilitat de la presència americana amb què havia estat planificada. Després de 65 hores d’atac i un centenar de morts, els cubans havien fet més de mil presoners que demostraven la implicació americana. El fracàs de Bahia Cochinos / Platga Girón va reforçar el règim castrista, convertint-lo en un model de resistència a l’imperialisme per a l’Amèrica Llatina, però també va despertar un sentiment de venjança respecte del nou president americà per part de la màfia americana (que havia perdut els seus negocis a l’illa) i de l’exili cubà a Florida (que no li perdonarà les víctimes de l’operació). Les dues cares de Kennedy, home de pau o polític sinuós, ja neixen aquí.

El Kennedy de pau és també l’home que va protegir amb la Guàrdia Nacional l’entrada d’un estudiant negre, James Meredith, a la Universitat de Mississipí (1961). En aquell moment la causa del Moviment pels Drets Civils bullia amb força, havia passat al primer pla de l’agenda política durant la presidència Eisenhower. Què havia passat?


L’assassinat d’un adolescent de Chicago (1955), Emmet Till, que –visitant Money (Mississipí)- va xiular a una dona blanca, havia aixecat una onada d’indignació quan –arrestats els assassins dos dies després- van ser declarats innocents per un jurat de 12 blancs: milers de persones van assistir al seu funeral i la premsa va publicar la fotografia del seu cos desfigurat per la pallissa. 

La notícia va impactar en un moment en què la lluita contra la discriminació a l’escola guanyava batalles: el 1954 la Cort Suprema havia sentenciat en el “cas Brown contra el Consell d’Educació de Topeka” que les lleis estatals que establien escoles separades per raça negaven la igualtat d’oportunitats i violaven per tant la 14ª Esmena. La decisió obria el camí per a la integració racial, perquè obligava l’ensenyament públic a corregir-se, i per això alguns estats del sud es van resistir a aplicar-la: obrint el curs de 1957 el governador d’Arkansas, Orval Faubus, havia desafiat l’autoritat federal impedint que 9 adolescents accedissin a l’institut de Little Rock. El president Eisenhower havia enviat tropes per a facilitar-los l’entrada.

Per si fos poc, l’1-12-1955 la jove activista Rosa Parks es va negar a cedir-li a un blanc el seient del bus que ocupava quan va ser requerida pel conductor. Quan es va saber que havia estat arrestada i multada per conducta desordenada, la població negra va començar un boicot als autobusos que va durar 381 dies, fins que els tribunals van abolir la llei local de segregació. Així madurava la National Association for the Advancement of Colored People, que preconitzava l’acció directa (boicots i desobediència civil) i en la que va destacar un jove pastor negre que es deia Martin Luther King.
L’actuació d’Eisenhower contra la segregació podria haver millorat la seva imatge. Se’l recordava per haver acabat la guerra de Corea o el maccarthisme, però hi pesava el fracàs de les converses de París amb Kruschev amb l’escàndol de l’avió espia, i la implicació de la CIA en l’assassinat de Lumumba. El vell president no sintonitzava amb els canvis que estava vivint la societat americana, i el seu vicepresident i candidat del partit republicà, Richard Nixon, tampoc ho feia tant com el candidat dels demòcrates, John Fritzerald Kennedy

Les eleccions de 1960 van ser molt innovadores: els candidats es desplaçaven en avió, els sondejos estudiaven les intencions dels votants i la televisió permetia els polítics arribar a més de 45 milions de llars. El 57% dels 70 milions d’espectadors que van seguir el primer debat televisat entre dos candidats van reconèixer que els va influir, i sembla que la imatge del jove candidat demòcrata –telegènic, atractiu, segur fins a l’arrogància, viva estampa de la seva generació- va influir notablement en la victòria electoral: malgrat que va ser ajustada (34,2 milions de vots demòcrates, 34,1 de republicans) es va traduir en una superioritat aclaparadora al traduir els percentatges (49,7% > 49,5%) en vots electorals (303 > 219). D’ascendència immigrant irlandesa, es va guanyar els vots dels catòlics i la població negra. Altres motius del seu èxit: una retòrica apassionada, i una esposa brillant i terriblement conscient del poder de la imatge en la naixent societat mediàtica.





No hay comentarios: