Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 18 de marzo de 2018

S19: DE LENIN A STALIN

Los ciudadanos eligen a partir de candidaturas presentadas por el partido, en base a los soviets.
El parlamento federal (Soviet Supremo) tiene dos cámaras, en las que se eligen el Presidium y el gobierno.


Esgotades les possibilitats que oferien les mesures econòmiques pròpies del “comunisme de guerra” –treball obligatori, repartir terres, suspensió drets laborals, requises de collites...-, un discurs de Lenin al Xè Congrés del PCUS va inaugurar una nova fase de la construcció del socialisme: la NOVA POLÍTICA ECONÒMICA (1921-1929), una certa apertura cap al capitalisme que permetia vendre en el mercat els excedents camperols alhora que es planificava un potent sector públic (GOSPLAN, 1921). El resultat va ser bo: va augmentar la producció de béns de consum i el nivell de vida dels ciutadans, emergint una incipient classe mitjana. 


El Lenin crepuscular optaria pel gradualisme
i advertiria contra la concentració de poder...
en mans del secretari general del partit.
Les noves polítiques van obrir un debat entre els partidaris de continuar amb l’economia mixta (Zinóviev i Kaménev), per una banda, i els partidaris d’abandonar la NEP –considerada per Trotsky una deriva aburgesada de la revolució- i accelerar la construcció del socialisme, per altra. El debat es va barrejar amb la lluita per la successió després dels infarts cerebrals que va patir Lenin el 1922 en assabentar-se d’un enfrontament entre Stalin i la seva dona, que el van deixar postrat en una cadira de rodes i gairebé sense parla. Moriria el 1924 deixant un grapat de documents –el “testament de Lenin”- que desaconsellaven la concentració de poder en les mans d’Stalin –secretari general del partit des de 1923- i Trotsky.

Les discussions sobre la NEP i la successió es produïen després d’una guerra que havia trastornat la revolució i durant la que l’ús de la violència sumària –envoltats d’enemics, sospitant de tothom- no havia estat una qüestió de principis, sinó de conveniència.  Qualsevol resistència va ser tractada com a sabotatge. Mica en mica la violència havia passat, de ser una necessitat desgraciada, a constituir una mostra de força i compromís per superar els obstacles cap a la meta revolucionària. A aquesta concepció de la violència cal sumar les amenaces externes, la sensibilitat extrema al perill que provocaven, la progressiva caiguda de les democràcies a l’Europa de l’Est (per inspiració occidental, segons els bolxevics) i al fet que –havent hagut de mantenir, per manca de talent, experts d’alienes filiacions ideològiques en llocs de responsabilitat-  es temia una “conspiració dels especialistes”... Tot això creava una psicosi davant la (imminent?) agressió que va decidir els líders bolxevics a abandonar la NEP. Calia industrialitzar-se aviat per estar preparats.

Frida Kahlo i Diego Rivera van
allotjar Trotsky en arribar a Mèxic

Al debat “economia mixta vs planificada”  i les rivalitats a la cúpula cal afegir el debat sobre el destí de la revolució: fracassada a Alemanya i Hongria, calia decidir si continuar impulsant el contagi revolucionari arreu del món –la “revolució permanent”, que deia Trotsky- o es preferia consolidar la “revolució d’un sol país” (Stalin dixit). Enmig d’aquesta discussió Trotsky va ser apartat del comissariat de l’exèrcit (1924), derrotat en totes les instàncies del partit per l’aliança ocasional de Zinóviev i Kaménev amb Stalin (1925), deportat a Àsia Central (1928) i expulsat del país (1929), iniciant un periple d’exilis que el durà a Mèxic (1937). El 1929 Stalin semblava controlar el partit amb mà de ferro: començava l’estalinisme.

Anomenem així al conjunt d’institucions, polítiques i pràctiques que es van establir a la Unió Soviètica durant el període en que va exercir el poder Iosif Stalin (1928-1953): ús extrem de la força per impulsar canvis sòcio-econòmics, abolició de la propietat privada i el comerç lliure, col•lectivització de l’agricultura, industrialització accelerada sota control estatal, culte a la personalitat, ús a gran escala del terror contra els dissidents. Aquest darrer aspecte ha estat considerat l’essència del sistema, ja que –entre l’hivern de 1937 i la primavera de 1938- gairebé 800.000 ciutadans soviètics van ser executats sumàriament després de farses judicials (sense proves ni massa fonaments)  i llençats a foses comunes. Va ser l’episodi de repressió massiva més important de la història de la URSS. I desconcertant, perquè costa creure que l’estat soviètic volgués delmar l’experiència política dels funcionaris del partit, la veterania de l’exèrcit en un moment de tenses relacions internacionals, i el talent administratiu d’enginyers i gerents després de l’èxit dels primers plans quinquennals.

Com s’ha interpretat? Robert Conquest (1968) va definir la Gran Purga com la culminació de la lluita política d’Stalin per aconseguir el poder total. Els Judicis de Moscou serien el cop de gràcia que va eliminar la “vella guàrdia” leninista i permetre l’ascens de funcionaris fidels. El problema d’aquest relat tan reconfortant és que no explica la varietat de víctimes i acusadors, ni el perill que obrers i camperols poc polititzats podien significar per a ell. Conquest veu Stalin controlar el partit fent servir els nomenaments, però la documentació mostra més aviat una massa funcionarial més pendent del seu interès corporatiu que de les directrius del líder. Dit d’altra manera, el nomenament no generava lleialtats de la piràmide funcionarial, però sí que fidelitzava els càrrecs contra l’oposició trotskista que reclamava democràcia interna. Resumint, els funcionaris votaven sempre Stalin més per interès que per agraïment i constituïen un partit descosit per mil baralles: entre els nomenats a Moscou, i els funcionaris locals; entre els nous col•laboradors i el veterans destituïts; entre els partidaris de la fortalesa davant els perills, i els que esperaven una altra cosa des d’Octubre;  entre els qui havien lluitat pels soviets i els que havien promocionat a l’ombra d’una estructura vertical. Aquestes baralles reproduïen a nivell local les rivalitats que hi havia a la cúpula, amplificaven les disputes sobre els temes oberts i esperaven una espurna per generar una massacre.

Molt recomanable! "Una nova interpretació
del Terror en la Revolució Russa" (2017)
L’1-12-1934 un jove moderat, Leonid Nilokaiev, assassina Serguei Kirov, secretari general del partit a Leningrad. Sempre s’ha dit que Stalin l’havia fet matar per la seva moderació, però Arch Getty (1995) va concloure que l’assassí havia actuat pel seu compte, sense inspiració. A Stalin creure-ho li hagués semblat ingenu. De fet, sota tortura l’assassí va confessar contactes amb el govern reaccionari filo-polonès que s’acabava de constituir a  Letònia. La psicosi davant la imminència de la invasió s’havia accelerat en arribar Hitler al poder (1933), mentre les seves proclames expansionistes i anticomunistes rebien el silenciós vistiplau occidental. També la desconfiança pels expatriats –comunistes acollits perquè havien patit persecució política en els seus països d’origen- multiplicava suspicàcies. La investigació va delatar que Trotsky comptava amb una xarxa d’informants; les seves activitats a l’estranger es començaven a veure com una amenaça (per això s’envia a Ramon Mercadé). L’assassinat de Kírov també obre diferències en el Comitè Central, on Nikolái Yezhov rep l’encàrrec de dirigir l’NKVD després d’acusar-la d’estar incapacitada per a protegir-los. La  psicosi va pressionar Zinóniev i Kaménev a confessar-se “còmplices morals” per haver fomentat una atmosfera de disconformitat; signar confessions així –com les que aturaven les tortures- donava encara més substància al pànic.

A sobre, la pressió per acomplir els objectius del II Pla Quinquenal (1934-9) va generalitzar pràctiques corruptes que volien aparentar l’èxit i van ser enteses com a sabotatges que multiplicaven la recerca malaltissa de traïdors. Els quadres del partit, sentint-se vigilats, reafirmaven lleialtat a Stalin exagerant la intolerància respecte de l’oposició. Totes aquestes desconfiances  -la “gran por”, com diu James Harris- va inspirar un allau de denúncies i l’espiral de violència. Encara que els Processos de Moscou van acabar amb Zinóviev i Kaménev (8/1936) o Bujarin (3/1938), la Gran Purga, doncs, no va ser un instrument per reforçar el poder (de fet va tenir l’efecte contrari perquè va fer l’URSS més vulnerable). Tampoc no va ser responsabilitat d’una ment clínicament malalta, sinó que va sortir d’una POR MALALTISSA, nascuda de la incertesa pel futur, la duresa dels debats, la pressió internacional i la sensació de vulnerabilitat que provocava el sabotatge...  


Fotograma de la pel·lícula "El elegido" (Antonio Chavarrías, 2016). També cal recordar el llibre d'Eduard Puigventós
"Ramón Mercader, el hombre del piolet" (2016)



No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...