Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 17 de febrero de 2019

S16 - L'ALTRE ORIGEN DE LA GUERRA FREDA: ÀSIA





La crisi de Berlín havia servit per a provar les reaccions de l'adversari, i de les percepcions del seu comportament neixen les regles del sistema geopolític que serà la Guerra Freda: tal i com havia passat durant el bloqueig, la tensió sempre es mantindrà sota control i una política de riscos calculats que ja es va experimentar quan Truman evitava forçar l’obertura del corredor terrestre i Stalin, alhora, atacar cap dels avions del pont aeri. Berlín suposa doncs, tècnicament, el començament de la Guerra Freda. 

Qui havia estat el culpable? La interpretació ortodoxa presentada durant els anys 50 acusava la URSS per haver ignorat els acords adoptats en les conferències inter-aliades. Ja George Kennan ho deia en el “Llarg Telegrama”, tot i que –lluny d’explicar-ho en termes d’incompatibilitat ideològica- suggeria que la Unió Soviètica –obsessionada per la seguretat- solament perseguia la creació d’un “cinturó defensiu”. Durant els anys 60, un nou discurs de caire revisionista carregava la responsabilitat sobre els Estats Units, que haurien exagerat l’amenaça i reaccionat desproporcionadament per aconseguir fer del món un lloc segur per al capitalisme nord-americà; per aconseguir el vistiplau del poble nord-americà en aquesta croada es presentava una Unió Soviètica hostil. Ja ens els 80, una escola post-revisionista influïda per la història cultural assegurava que els Estats Units impulsaven una política lliurecanvista per a evitar els sistemes autàrquics tancats que havien contribuït a la depressió mundial, i que una cadena d’accions i reaccions mal interpretades per l’adversari havia sembrat la desconfiança en el si de la Gran Aliança. Així havia estat com la incomprensió mútua havia enverinat les relacions internacionals de postguerra: els nord-americans no havien reconegut la necessitat soviètica d’establir una zona de seguretat que tanqués la porta d’entrada per la qual havien atacat Napoleó (1812), el Kàiser (1914), els aliats (1918) i Hitler (1941) i havien entès la satel·lització de l’Europa de l’Est com a resultat del seu suposat caràcter pervers. A l’altre costat, els soviètics enquadraven la política americana en el rígid motllo del marxisme oficial, exagerant el mòbil imperialista. Aquestes teories van facilitar els malentesos i les percepcions errònies de l’adversari, i fan de l’adveniment de la Guerra Freda una dialèctica sense culpables; és el que els autors de “La paz simulada” anomenaven la “síndrome de 1941”: aquell any, tots dos colossos havien estat atacats per sorpresa i ara, convertida Europa en un solar destruït  i un immens cementiri, eren conscients de que –desqualificats tots els altres estats com a potències- solament l’altre superpotència podia fer-ho. La projecció en l’altre d’aquesta por els va consagrar a erigir un sistema defensiu destinat a prevenir una sorpresa tan traumàtica. Així sorgia la “Guerra Freda”.



Aquest nou sistema geopolític resulta tan difícil de definir  que tenim problemes fins i tot per fixar, com ja vam discutir al presentar el curs, els seus límits cronològics: encara que el començament tècnic l’hem situat en la crisi de Berlín (1948), hem pogut veure que les diferències entre els aliats ja s’havien manifestat a partir de 1943 durant l’alliberament d’Europa. Fins i tot hi ha qui, recordant la participació occidental en la guerra civil russa, i l’aïllament a que es va veure sotmesa la revolució bolxevic, situa els orígens de la Guerra Freda el 1917. La dificultat per definir aquest nou sistema de relacions internacionals no ens ha de fer oblidar que hi ha tres constants:

a)  L’estructuració d’un sistema bipolar rígid en el que no cabien posicions tèbies, que enfrontaven dos blocs d’estats entorn de les dues potències imperials;
b)  la tensió  permanent entre els dos pols, fent servir la cursa nuclear, el rearmament militar i ideològic, i les pressions per a alinear tothom.
c) La política de riscos calculats, que evita conscientment un conflicte mundial i vol contenir l’avenç de l’adversari i dissuadir-lo de qualsevol acte hostil.

En qualsevol cas, podríem dir que es tracta d’un enfrontament directe (o per delegació) i continu, però no bèl·lic, d'abast global,  entre 2 superpotències que, incloent les seves zones d’influència, formen un ordre bipolar rígid, en el que sembla impossible la neutralitat, i que es basava en la contenció de l'adversari, la  dissuasió nuclear (per la via de riscos calculats), i la subversió (sabotatge i espionatge), actituds que generen un sistema de relacions internacionals en permanent fragilitat. La qualificació del sistema com a “fred” indica que les relacions entre l’est i l’oest són gelades (estan paralitzades i no són càlides), i que –encara que no són bones- estan frenades perquè mai arribin a ser una “guerra calenta” (encara que sovint inclou sanguinolents conflictes entre els seus aliats). Això no vol dir que els contendents no mantinguin actituds bel·ligerants: mentre els americans sostindran sempre un potencial militar propi, en perpètua renovació tecnològica, donaven suport econòmic per a la reconstrucció (a canvi de facilitats per a la penetració inversora), i militar (als aliats amenaçats pel comunisme); creaven un sistema de pactes multilaterals que permeten cohesionar el bloc i cercar la URSS i propagaven un anti-comunisme primari però eficaç que enfronta el “món lliure” a la “barbàrie soviètica”, la URSS augmentava contínuament la despesa militar (que el 1952 representava el 80% del seu pressupost), formava un bloc militar sota coordinació soviètica i establia un sistema econòmic integrat, oferia suport als moviments pacifistes d’Occident que denunciaven l’escalada nuclear, i als moviments revolucionaris que qüestionaven els imperis, i lluitava contra les dissidències internes (intel·lectuals soviètics i nacionalistes dels satèl·lits).

LA GUERRA CIVIL XINESA (1945-1949). Havíem seguit la història xinesa des de l’agonia de la dinastia Qing, quan la presència colonial occidental provocava la reacció violenta dels bòxers en defensa dels vells valors, i una via modernitzadora encarnada en un nou partit nacionalista (el Kuomitang, 1912) i el Moviment (estudiantil) del 4 de maig. Ambdós criticaven les amenaces dels japonesos (“21 exigències” de 1915) i que se’ls traspassessin les concessions alemanyes després de la Gran Guerra. La revolució nacionalista de Sun Yat-Sen (1911) va provocar, però, el caos perquè –incapaç la jove república de mantenir l’ordre- un munt de “senyors de la guerra” es repartien el control efectiu del territori. Contra aquesta feudalització no solament el KMT va caure en mans del conservador general Chiang Kai Shek (a la foto), sinó també es desenvolupà un jove Partit Comunista (1921). Mentre el primer s’imposava als “senyors de la guerra”, el segon no es conformava amb l’estat capitalista amb tics autoritaris que s’estava formant durant “el decenni de Nankín” (1927-1937). És més: quan el Japó retorna PuYi a un Manchukuo satèl·lit (1931), ChiangKaiShek es proclama Generalíssim i, al capdavant del moviment de la Nova Vida, reprimia els comunistes amb suport japonès. Els comunistes, perseguits, van emprendre una terrible retirada que la posterior mitologia comunista batejaria com la “Llarga Marxa” (1934-1935), una epopeia de 15.000 km superant 18 serralades, durant la que es consolidava el lideratge de Mao Zedong.

Encara que comunistes i nacionalistes van fer front comú quan el 1937 els japonesos van envair la Xina (1937-1945), les seves diferències reapareixen quan els japonesos es van rendir.  Així esclatava una guerra civil (1945-1949), en la què –malgrat la superioritat numèrica i el suport americà- el KMT perdia suports: reclutava forçosament camperols sensibles a la propaganda dels comunistes que repartien terres. Mentre la imatge dels nacionalistes es desfeia en la corrupció, la dels comunistes creixia pel seu paper en resistir els japonesos. Finalment, Mao Zedong proclamava la República Popular Xinesa (1-10-1945) i CHiang Kai-Shek es refugiava a l’illa de Formosa (estat de Taiwan). 


Tres conseqüències de la victòria comunista a la guerra civil xinesa:

La consolidació del bloc soviètic. Mao viatja a Moscou a celebrar l’aniversari d’Stalin (12/1949) i la visita fructifica el 2/1950 un tractat d’amistat, aliança i ajuda mútua.

Un “lobby xinés” de polítics republicans –clamant amb l’slògan “Àsia primer” que cal defensar els negocis al Pacífic- denuncia que la “pèrdua de Xina” s’ha produït perquè hi ha comunistes dins del departament d’estat.

Guanya importància estratègica el Japó que està dissenyant el general Douglas MacArthur. Luis E. Togores Sánchez (Japón en el s. XX. De imperio militar a potencia econòmica, 2000) diu que el Comandant Suprem de les forces d’ocupació era com un “nou Shogun” perquè governava barrejant “l’antic poder militar i l’esperit colonitzador d’un virrei del Raj”: mai va sortir de Tokyo ni es va entrevistar amb més de 16 japonesos. Altres autors responen que l’equip de newdealers que l’acompanyava va inspirar una constitució molt moderna (separació de poders, sobirania popular, govern responsable davant la dieta, sufragi universal, separació del sintoisme de la política) que fixava el pacifisme en l’article 9 (“el poble japonès renúncia per sempre a la guerra com a dret sobirà de la nació i a l’ús de la força com a mitjà per a dirimir disputes”) i desposseïa l’emperador (que va renunciar públicament al seu estatus diví el 1946). 

Per a acostar-se als sectors conservadors del país i aprofitar el seu poder simbòlic, McArthur va mantenir Hirohito apartat del TPI que jutjava els crims de guerra japonesos: per això quan l’Almirall Tojo va suggerir que mai un japonès havia fet res contra la voluntat de l’emperador, –per a evitar la incriminació- se li va obligar a modificar la declaració perquè Hirohito semblés “sempre un home de pau”. L’ocupació americana dividiria els zaibatsu (per a garantir la lliure competència), impulsaria una reforma agrària (contra antics latifundistes), i crearia un mercat lliure de treball (sindicats, convenis col·lectius). Tement el comunisme, però, se’ls va facilitar una ràpida prosperitat fent del Japó el proveïdor d’uniformes, armament i vehicles a l’exèrcit que començava la guerra a Corea. Convertit en frontera de la Guerra Freda per la victòria comunista a la Xina, aquest Japó signaria el tractat de San Francisco (1951) i –seguint instruccions de Washington- ni reconeixeria la Xina Popular ni signaria la pau amb els soviètics (deixant pendent el conflicte per les Kurils). El general McArthur marxava aleshores camí de Corea...

domingo, 10 de febrero de 2019

S15 - BERLÍN, 1948 (COMENÇAMENT TÈCNIC DE LA GUERRA FREDA)




Quan vam qüestionar la qualificació del Pla Marshall que havia fet Churchill com “l’acte més generós de la història” vam recordar que durant la postguerra va néixer un nou ordre econòmic que s’havia batejat durant la Conferència de Bretton Woods, el juliol de 1944.  En un complex hoteler d’aquesta població de l’estat de New Hampshire, 730 representants de 44 estats aliats van donar estabilitat al comerç acordant un sistema monetari amb canvi fix al dòlar que romandria estable fins al 1973. De la reunió sortirien 2 organismes importants: l’International Bank for Reconstruction and development (més tard, Banc Mundial) per a finançar projectes de desenvolupament, i el Fons Monetari Internacional (FMI), que, a més d’oferir assistència tècnica als membres, vetllaria pel sistema financer, eliminaria restriccions al comerç i promouria l’estabilitat canviària.  El Pla Marshall permetria integrar Europa en el nou model econòmic, convertir-se en un mercat gegant per als productes americans i evitar temptacions proteccionistes com les que semblaven inspirar els laboristes anglesos amb les nacionalitzacions.


Com va ser llegit a la URSS? L’octubre de 1947 els soviètics reunien a Polònia una nova institució, el Cominform, la Oficina d’Informació dels partits comunistes, i en la seva inauguració hi pronunciava un discurs Andréi Zhadanov, tercer secretari del politburó del PCUS, que definia la doctrina “dels dos camps”: “Quant més ens allunyen del final de la guerra més clarament apareixen les dos principals direccions de la política internacional de postguerra, corresponents a la disposició de dos camps principals de les forces polítiques que operen en el món: el camp imperialista i anti-democràtic, i el camp anti-imperialista i democràtic”. No solament tenim aquí l’evidència de que la URSS també percebia l’aparició d’una nova geopolítica, sinó la percepció que tenia de l’adversari com a encarnació de l’imperialisme perquè creava “en temps de pau nombroses bases i territoris convenientment ubicades (...) a Alaska, Japó, Itàlia, Corea del Sud, Xina, Egipte, Iran, Turquia, Grècia, Àustria i Alemanya occidental”. Segons Zhadanov, en el disseny d’aquest cèrcol el Pla Marshall servia per “aprofitar-se de les dificultats de la postguerra en els països europeus, en particular de l’escassetat de matèries primeres, combustible i aliments, per a imposar-los uns termes abusius a canvi de qualsevol ajuda prestada”. A la trobada assistien estats ja satel·litzats, com Romania, Bulgària, Polònia o Hongria; també alguns representants dels poderosos partits comunistes francès i italià, i de règims similars (com Iugoslàvia) o en els que la presència comunista encara era ocasional, com Txecoslovàquia, on precisament es produiria la reacció al Pla Marshall més important dels soviètics. Allà, el febrer de 1948, un cop d’estat va desplaçar a Edwuard Benes. Era el president des de 1935, havia fugit a l’exili després dels acords de Munich (1938) que havien desmembrat el seu país i dirigit un govern a l’exili des de 1940. L’impulsor del cop, el comunista Klement Gottwald, va fer un cop que el permetria impulsar en els anys següents una terrible purga. Deia Giuseppe Mammarella que amb el cop de Txecoslovàquia acaba la integral “comunistització” de l’Europa de l’Est. No hi havia hagut cap pla previ; més aviat Stalin improvisava, encara que la disciplina i l’organització que havia caracteritzat sempre els partits comunistes havien permès actuar fàcilment, aprofitar que els liberals havien quedat desprestigiats i desorganitzats per la col·laboració amb els nazis o la repressió, i que els acords de Munich de 1938 havien desprestigiat notablement les potències occidentals.

L’impacte del cop en les opinions públiques occidentals va ser notable, com sembla demostrar el resultat de les eleccions italianes de l’abril de 1948. Itàlia ja havia celebrat una doble consulta electoral el 2 de juny de 1946: per una banda, per a determinar el règim, ja que el 54% de l’electoral va votar per la república (els Savoia no solament duien a la motxilla haver encarregat govern a Mussolini el 1922, sinó també haver abandonat Roma durant l’ocupació nazi, i l’abdicació de Vittorio Emmanuelle en el jove Humbert II no netejava massa aquest currículum). Per altra banda, les eleccions van escollir una assemblea constituent en la  que la Democràcia Cristiana va obtenir el 35% dels vots, els socialistes el 21%, els comunistes el 19% i els liberals el 6%. Quan la constitució que aquesta assemblea aprovava el desembre de 1947 permetia convocar eleccions per al 18-4-1948 ningú no esperava que serien les més apassionades i brutes del segle a Itàlia: enfrontaven el Front Democràtic Popular (finançat per la URSS i encapçalat per Palmiro Togliatti, del PCI, en lluita per una societat laica, progressista i socialista) i la Democràcia Cristiana (encapçalada per Alcide de Gasperi, amb l’ajut del Vaticà, per un projecte catòlic, conservador i capitalista). Poques setmanes després, el 30 d’abril, un dia abans de la matança de Portella della Ginestra, perpetrada en aquesta població siciliana pel bandoler anticomunista Salvatore Giuliano, el primer ministre Alcide di Gasperi suspenia l’aliança amb comunistes mantinguda durant el període constituent i feia govern amb els liberals. Amb les notícies de Praga impactant en l’opinió pública italiana és més que probable que els demòcrata-cristians guanyessin igualment, però sabem que l’ajut que la nova CIA (Central d’Intel·ligència Americana) recentment posada en marxa després que Truman signés la Llei de Seguretat Nacional (1947) va ser decisiu en el finançament de la campanya. Itàlia no va ser l’únic estat en el que els fons del Pla Marshall van pagar l’expulsió dels comunistes del govern. Alhora que a Roma, també a París –tensada per les guerres colonials a Indoxina i Madagascar- el socialista Paul Ramadier suspenia govern amb 4 comunistes.


Quan parlem del “miracle europeu” ja considerarem si el Pla Marshall va contribuir a la recuperació econòmica d’Europa, perquè els que més van créixer (Itàlia i Alemanya) van ser els socis que menys van rebre. Però aquesta interpretació del pla com a eina anti-comunista s’entén més si considerem que l’allau de diners va permetre flexibilitzar el racionament, i així reduir el descontentament social, oferint estabilitat política i reduint la influència dels comunistes. És més: incloent Alemanya entre els beneficiaris es fidelitzava la “trizona”, però es trencaven els acords de Potsdam. Per això la URSS podia considerar el Pla Marshall com una ofensiva: és cert que havia satel·litzat els països de l’est, però també els nord-americans ho havien fet amb els territoris alliberats, i havia pressionat Iran i Turquia com els occidentals ho estaven fent a Grècia. Reaccionava al Pla forçant el decantament de Txecoslovàquia, tal i com havien actuat els nord-americans en les eleccions italianes. Un mes després, els Acords de Londres (6/1948) permetrien el naixement d’una nova moneda alemanya: el Reichmarck deixava pas al Deutschemarck. Per a evitar la fugida de divisa (que tots els posseïdors dels antics marcs se’ls canviessin), els soviètics creaven un ostmarck per a la seva zona d’ocupació i, vint dies després dels Acords de Londres, tancaven la circulació entre la trizona occidental i el sector occidental de la ciutat de Berlín. Començava el bloqueig de Berlín (1948).

La documentació desclassificada no ofereix suficient informació sobre les causes directes. A les reflexions sobre les divises cal afegir unes altres. Primer, que –sense serveis civils- l’ocupació era gestionada amb una intransigència militar que provocava incidències contínues (les patrulles inter-aliades que vigilaven la ciutat durant el toc de queda per exemple, estaven formades per quatre soldats, un de cada potència ocupant, que sovint no s’entenien). Segon, que Berlín s’havia convertit en el melic del món perquè, sense acords sobre què fer amb Alemanya, ni solucions a la vista, fracassats els acords de Potsdam, es convertia en un problema etern de difícil solució, escalfat pel desenvolupament de les operacions militars a la Xina i Grècia. La divisió d’Alemanya en 4 zones d’ocupació (francesa, anglesa, nord-americana i soviètica) es reproduïa a Berlín i oferia una organització que facilitava les friccions.

El cas és que els occidentals van organitzar un pont aeri per mantenir sota control la part occidental de Berlín. Aquest pont aeri que lligava l’aeroport de Tempelhot amb l’Alemanya occidental va ser un prodigi logístic: els dos milions i mig de berlinesos orientals necessitaven cada dia 4.500 tones de menjar i combustible. Però en cada avió cabien dues tones. Això vol dir que, durant els 323 dies que va durar el bloqueig (entre juny de 1948 i maig de 1949) es van haver de fer 235.000 vols que –superant el desafiament- van portar a Berlín un total de 2 milions de tones. Tres conseqüències:

ç


a)       El bloqueig consolida la divisió de les “dues Alemanyes”. La Llei Fonamental de Bonn s’aprova provisionalment, però s’ha estès el 1990 al territori de l’antiga Alemanya oriental (degudament actualitzada molts cops; el 1956 recupera per exemple el servei militar). Encara que la “Nota d’Stalin” (1952) proposaria reunificar, els occidentals no en farien cas. Així que el mateix 1949 que naixia la RFA (amb capital a Bonn) es posava en marxa la RDA (capital, Berlín)

b)      Tement futures ofensives soviètiques, els aliats acosten compromisos i funden l’OTAN (4/1949). Encara que no ha intervingut fins el 1989, acumula el 52% de la despesa militar global (2015). El tractat de Washington (1952) va ser signat pel Benelux, França, USA, Canadà, Islàndia, Dinamarca, Itàlia, Noruega i Portugal (Grècia i Turquia s’hi afegirien el 1952, la RFA el 1955, Espanya el 1982 i molts estats de l’est entre 1999 i 2008)





c)       La crisi de Berlín serveix per a provar les reaccions de l’adversari. D’ambdós comportaments sortiran les regles del sistema geopolític que serà la Guerra Freda: ni Truman força l’obertura del corredor terrestre, ni Stalin ataca cap avió del pont aeri. La tensió es va mantenir sota control, en una política de RISCOS CALCULATS que seria l’essència del sistema. La por a una URSS tentacular i activa, que el 1949 aconsegueix l’empat atòmic en fer explotar la seva primera bomba nuclear, decantarà l’opinió pública nord-americana cap a una demanda de seguretat que impulsarà el canvi polític i la histèria anticomunista. Es conclou que a la propera ocasió s’actuarà de manera més contundent. Aquesta nova ocasió serà la guerra de Corea!





domingo, 3 de febrero de 2019

S14 - DE LA GRAN ALIANÇA A LA GUERRA FREDA





La desnazificació va començar amb detencions massives, 182.000 presoners dels què al gener de 1947 han estat alliberats 86.000... els britànics alliberen el 53% dels 64.500 detinguts, els nord-americans el 46% dels 95.250 empresonats, els francesos el 42% dels 18963 detinguts i els soviètics el 12% dels 67.712 empresonats. Es van celebrar diversos judicis, com els de 24 doctors acusats de fer experiments amb persones, o els dels 16 jutges. També es va obrir causes contra antics ministres, contra alts comandaments de l’exercit, oficials dels camps de concentració, càrrecs administratius o directius d’empreses com IG Fargen o Krupp. Però el més conegut va ser el que va veure comparèixer 24 dirigents del partit nazi, en el que declararia el fotògraf català Francesc Boix: les seves fotografies van servir de testimoni contra alguns del que van declarar ignorància. Altres  van al·legar que eren conscients de les atrocitats comeses, però se’n declaraven “no responsables” en virtut de la obligació d’obediència; se’ls responia que això solament atenuava la pena. D’altres es van reconèixer en aquelles actuacions, però qualificaven la seva actuació com a “no reprovable” perquè no constituïa un crim en el moment en què es va cometre. Aquest recordatori al tribunal de la irretroactivitat de les penes va ser respost apel·lant als acords d’entreguerres, tots aquells tractats que expressaven la renúncia explícita de la guerra i s’havien signat amb el record de les trinxeres encara viu. Quan els acusats van apel·lar al principi del “tu quoque”, el jutge Robert Jackson va respondre que “aquesta llei s’aplica per primer cop contra les agressions alemanyes però suposa que ha de condemnar, quan sigui necessari, l’agressió de qualsevol altre nació, sense exceptuar les que formen part del tribunal”. No era del tot cert (perquè els crim soviètics durant l’atac a Polònia el 1939 no es van posar sobre la taula en cap moment) però sí que Nüremberg constitueix un primer pas cap a una possible justícia universal. També es va respondre que Dresde i Coventry podrien considerar-se equiparables en tant accions bèl·liques, però mai Dresde i l’Holocaust, perquè aquest darrer no era una acció destinada a guanyar cap batalla.

Així va ser com va quedar sembrada la llavor d’un nou dret internacional. El president de la Comissió Extraordinària per a la Investigació dels Crims de Guerra Alemanys, A.N. Trainin, va tipificar que els culpables serien processats per emprendre una guerra d’agressió (crims contra la pau), per fer-la amb una brutalitat premeditada (crims contra les lleis de la guerra) i per crims contra la humanitat (assassinat, extermini, deportació...).

Després de la celebració del dia de la Victòria contra el Japó, els nord-americans recomptaven 400.000 víctimes (que representen el 2% de les que ha tingut la URSS). La seva població no ha patit patiment ni privacions, més aviat prosperitat i abundància: han duplicat el PIB i superat les privacions de la Gran Depressió (gairebé no tenen aturats). Però ningú no els treu la sensació de vulnerabilitat que els ha proporcionat l’atac de 1941. El desenvolupament de l’aviació durant la guerra havia escurçat les distàncies i l’oceà ja no oferia seguretat. La Unió Soviètica, en canvi, ha sofert més de la meitat de les víctimes del conflicte i la destrucció de 1700 ciutats, 70.000 pobles, 30.000 fàbriques, 40.000 hospitals i el mateix nombre de biblioteques. Sense barreres oceàniques ni veïns amistosos, el record de les invasions sofertes a través de la Gran Plana Europea  (1812, 1914, 1918, 1941) la obliga a bloquejar aquesta porta d’accés. Això explica la creació del “cinturó defensiu” que satel·litza els estats de l’Europa de l’Est.


El primer que va diagnosticar el significat de la constitució de les democràcies populars va ser Winston Churhill. Frustrat per la derrota electoral que ha convertit en primer ministre el laborista Clement Atlee, Churchill va mantenir l’escó dels comuns i es va posar a dirigir l’oposició. Però l’edat, el disgust i les preocupacions minaven la seva salut. Així que –per allunyar-se del dur hivern britànic- se’n va anar a Florida. Com que va avisar Harry Truman, el president li va oferir pronunciar una conferència a la que havia estat la seva universitat, la de Fulton (Missouri), el 5 de març de 1946. A més de demanar-li als nord-americans que, lluny de desmobilitzar-se com havia fet el 1918, assumissin la direcció del món occidental, Churchill va advertir que “des de Stettin al Bàltic, fins a Trieste, a l’Adriàtic, un teló d’acer ha caigut sobre el continent”. A més d’aportar aquest concepte constatava que “Varsòvia, Berlín, Praga, Viena, Budapest, Belgrad, Bucarest i Sofia es trobaven dins del que podem denominar l’esfera soviètica sotmeses a la influència de Moscou”. Finalment advertia que no se sabia què hi passava, i que arreu sortien moviments revolucionaris obedients de Moscou. És cert que, d’acord amb el model que facilitaran les eleccions poloneses, en alguns d’aquests estats s’organitzaven governs de coalició amb presència rellevant de comunistes que ocupaven les carteres decisives (defensa, interior, justícia) per al control de les forces de seguretat. Després de campanyes de calúmnies contra els ministres no comunistes (acusats de corrupció, espionatge o col·laboracionisme amb els nazis), Churchill intueix que vindrà la marginació dels desacreditats (o la seva eliminació).

L’opinió de Churchill no és l’única informació d’aquest tipus que va rebre el president Truman. També el sovietòleg George F. Kennan va enviar, com a personal de l’ambaixada nord-americana a Moscou, el “Llarg Telegrama” que el converteix en el “pare de la contenció” (22.2.1946).  Explicava la creació de satèl·lits per part de la URSS en base a “la tradicional i instintiva sensació d’inseguretat russa”, i suggeria retirar-se d’Europa per a oferir-li confiança al Kremlin. El juliol de l’any següent aquest text va ser publicat en la revista Foreign Affairs, amb el títol “Les raons del comportament soviètic”  signat amb una X. Aquí adjudicava a la ideologia el motor de l’expansionisme soviètic i recomanava que aquesta pressió havia de ser “continguda amb l’aplicació hàbil i vigilant de la força contrària”. Un altre comentarista política de prestigi, que publicaria un assaig sobre política exterior que inventaria el terme “guerra freda”, Walter Lippmann, va respondre que la contenció era “una monstruositat que obligava a reclutar, subvencionar i donar suport a un conjunt heterogeni de satèl·lits, clients, dependents i titelles”. Les crisis que s’estaven produint apuntaven ja en aquesta direcció.

a)      La crisis d’Iran. L’endemà del discurs de Fulton, els EUA conviden els soviètics a retirar les tropes que havien ocupat Iran el 1941 per protegir la Anglo-Iranian Oil Company del germanòfil Rehza Khan. La col·laboració de britànics i soviètics que, tement l’avenç nazi des de la Síria de Vichy, havia forçat la seva abdicació, havia entronitzat el seu fill, Mohammed Reza Pahlevi, acceptava la presència aliada amb la condició de retirada 6 mesos després d’acabar-se la guerra. Però com que els soviètics, en comptes de retirar-se, facilitaven la creació d’una república kurda dins de l’Iran, els nord-americans els van pressionar i –quan finalment es van retirar el juny de 1946- abandonaven la república kurda a la pressió de les polítiques nacionalistes dels perses i acollien el líder de la revolta, Mustafà Barzani.

b)      La crisi de Turquia. Amb el pretext que havia trigat a declarar la guerra als nazis, la URSS pressiona per rectificar fronteres a Anatòlia. Demana revisar el Conveni de Montereux (1936) sobre el control turc de la navegació als estrets del Bòsfor i els Dardanels demanant la mateixa llibertat de pas que havien donat als nazis. Els americans envien un dispositiu naval, Missouri inclòs, que serà la llavor de la VIª Flota. 

c)       Mentrestant, a Grècia, seguia l’enfrontament entre l’EDES monàrquic i liberal vs. ELAS partisans i comunistes. El govern de concentració de Georgios Papandreu impulsava un plebiscit per la monarquia, protegit per britànics, però Jordi II (1922 a 1924 i 1936 a 1941) havia acceptat la dictadura de Metxacas. Ni la successió, al morir, en favor de Pau I (1947-64) i després Constantí II (1964-1973) van salvar el progressiu desprestigi de la monarquia. El nou govern britànic va comunicar als nord-americans la necessitat d’abandonar les seves posicions a Grècia, així que els EUA prenen el relleu el 1947. Aquell mateix any la nova CIA reconeix que no tenia informació sobre els soviètics perquè Roosevelt havia prohibit espiar els aliats, es pensava que Stalin estava al darrera de les guerrilles comunistes. No era així, en realitat era Josip Broz, Tito...


El líder dels partisans a Iugoslàvia s’havia guanyat el seu prestigi dirigint la resistència contra els nazis. Del Consell Antifeixista d’Alliberament Nacional de Iugoslàvia (1942) va arribar a ser proclamat Mariscal i primer ministre (1943). Quan els britànics van descobrir que chetniks i ustachas col·laboraven amb els nazis, van acceptar-lo com a interlocutor, malgrat que no acceptava la monarquia. De fet els seus partisans alliberen Belgrad amb l’ajut soviètic. Encara que va acceptar alguns monàrquics en el govern provisional que va preparar les eleccions després de l’ocupació, quan va guanyar el seu Front Popular gràcies al prestigi que li proporcionaven la direcció de la guerra contra els nazis i l’equilibri de les diferents forces nacionalistes enfrontades (castigant amb duresa la col·laboració dels croates i els serbis) es va convertir en el principal governant del país. Però, lluny de seguir les instruccions d’Stalin d’abandonar els guerrillers grecs a la seva sort, els va donar suport. Això va provocar la seva expulsió del Kominform i la ruptura amb Stalin. Tito va aprofitar per apuntar-se a les ajudes del Pla Marshall, mentre en el món soviètics els dissidents eren perseguits amb l’excusa del “titisme”. Durant els anys 50 normalitzarà les relacions amb els soviètics, però sempre va mantenir una línia de govern pròpia, allunyada de qualsevol dependència de Moscou, com van demostrar les seves propostes d’autogestió i el Moviment dels Països No Alineats.

Quan els britànics es retiren de Grècia el moment sembla difícil: a la Xina Mao està vencent CHiang-Kai-Shek, s’estan instaurant les “Democràcies populars” a l’Europa de l’Est, la presència colonial francesa al sud-est asiàtic perd terreny davant de les guerrilles, les pressions soviètiques a Iran o Turquia s’aturen amb dificultats, i la participació comunista en governs de potsguerra  (Finlàndia, Islàndia, Bèlgica, Luxemburg, Àustria, Islàndia, Noruega, Dinamarca, França i Itàlia). És aquí on els Estats Units posen en marxa els dos instruments de la contenció: el Pla Marshall i la Doctrina Truman.

La Doctrina Truman és la ideologia reguladora de les relacions amb l’adversari soviètic que el president va presentar en un Discurs al Congrés (12-3-1948) en el que el sembla instituir la confrontació ideològica entre dos models, quan diu que “un dels objectius fonaments de la política exterior dels Estats Units és la creació de les condicions en les quals nosaltres i altres nacions podem fixar una manera de viure lliure de tota coacció” i que “a la població de tota una sèrie d’estats se’ls ha imposat, contra la seva voluntat, un règim totalitari”. El discurs també demostra que els compromisos adoptats en les conferències inter-aliades s’han trencat i que Grècia i Turquia són els primers exemples d’aquesta nova confrontació: diu que, per aconseguir aquest objectiu, cal “ajudar els pobles lliures al manteniment de la seva integritat nacional”.

El General George C. Marshall havia estat cap de l’estat major (1939) havia comandat les forces americanes de desembarcament durant la Segona Guerra Mundial. Havia estat també un eficient “fontaner” en les negociacions de Teheran, Jalta i Potsdam i –després d’exercir d’ambaixador davant la Xina entre 1945 i 1947- havia estat nomenat Secretari d’Estat (1945-9). Encara que, per tot això, Andrei Gromiko (representant dels soviètics a les Nacions Unides de 1945 a 1948 i posterior encarregat dels afers exteriors de la URSS des de 1957) diria que “li anaven igual de bé el chaqué diplomàtic que l’uniforme militar”, li retreia qe hagués posat en marxa el plan que –amb el seu nom- duria la doctrina Truman a Europa occidental per a cnsolidar el capitalisme i evitar “un progressiu canvi social”. I és que, convidat per la Universitat de Harvard per a investir-lo Doctor Honoris Causa el 6 de juny de 1947, Marshall va pronunciar un discurs en el que oferia un pla d’ajuda per a Grècia que havia de ser extensible a altres països europeus. Sospitava que la misèria dels europeus alimentava la propaganda comunista i oferia un concepte molt obert de ciutadania (que inclou la dignitat personal per ser-ho de ple dret). Podríem dir que aquesta injecció econòmica, una veritable pluja de dòlars, era una eina de lluita contra el comunisme, no solament perquè contra-programa el seu discurs, sinó perquè condiciona la rebuda de les subvencions a l’expulsió dels ministres comunistes dels governs occidentals.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...