Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

viernes, 25 de enero de 2019

S12 - UNA "GRAN ALIANÇA" (?) DIU QUE "ALLIBERA" (?) EUROPA!




L’ESTRATÈGIA ALIADA es va basar, doncs, en els grans combois i una eficaç informació per a enfrontar les “manades de llops”, els “bombardejos estratègics” per debilitar la capacitat de resposta dels nazis, les cimeres per a coordinar les accions en tots els fronts, i els grans desembarcaments (Madagascar, Argèlia, Sicília, Itàlia... i Normandia). Després de les cimeres de Casablanca (el gener de 1943) i El Caire (11/1943) es va celebrar la de Teheran (11/1943). En una petita sala de conferències de l’ambaixada soviètica solament es va arribar al compromís mutu de no signar paus per separat. D’aquella primera trobada entre els “tres grans” va sortir una coalició embrionària però molt fràgil, nascuda de la necessitat. De fet, la por a que el contraatac soviètic iniciat després de la derrota dels nazis a Stalingrado permeti una ràpida arribada a Berlín va precipitar l’obertura del segon front que Stalin havia reclamat tant de temps. Veient que l’ofensiva a Itàlia s’allargava, es va organitzar la invasió per mar més gran de la història.

DE NORMANDIA A PARÍS. Els combats a la platja d’Omaha van permetre una plataforma d’entrada al “búnquer continental nazi” de 38 km, després de deixar 10.000 cadàvers a les platges atlàntiques. També va ser decisiva la contribució de l’agent doble Joan Pujol, àlies Garbo, i la seva dona, l’Araceli González, que van distreure l’atenció dels nazis en altres geografies. Després de l’engany, mentre començava l’alliberament de França, els alemanys comencen a filtrar informacions sobre les “armes miraculoses”, aquelles sorprenents bombes teledirigides V1 i V2, que no eren cap fantasia (però estaven encara en fase inicial). Ens hem d’imaginar ja el Hitler balbucejant i encorbat que Joaquim Fest (i la pel·lícula que el va fer servir com a font, El Hundimiento) mostra enviar els seus soldats en una darrera ofensiva a les Ardenes (12/1944 a 1/1945). L’heroisme de les tropes alemanyes, però, ja no compensa la superioritat aliada: una dada que la il·lustra seria que el 1944 concedeixen ja mig milió de creus de ferro de primera classe... I 3 milions de segona classe. Això vol dir que un de cada tres soldats havia estat condecorat.


És en aquest moment que París s’aixeca contra els alemanys. Segons Pauwels, perquè per als francesos era important alliberar la capital, i estalviar-se govern aliat. Aquesta acció permetrà que s’oblidi l’estranya derrota, que diria Marc Bloch, i passin a ser vistos, “de col·laboradors dels nazis a auxiliars dels aliats”. També ho fan per a evitar la destrucció de la ciutat que Hitler ordena al governador Dietrich von Choltitz. I finalment, perquè la resistència parisenca veu acostar-se De Gaulle, representant de la França conservadora i autoritària. La pel·lícula de René Clément “Arde París?” (1966) basava el seu guió de Gore Vidal i Francis Ford Coppola en el llibre de Dominique Lapierre i Larry Collins. Mentre el Comitè de la Resistència a la capital convida els ciutadans a mobilitzar-se i expulsar els alemanys per a poder rebre els aliats, Donny Gluckstein (La otra historia de la Segunda Guerra Mundial. Resistencia contra imperio, 2013) explica com De Gaulle, davant la vaga general, demana “tornar al treball perquè no volia que la resistència alliberés París”. Els resistents anomenen l’armistici que ofereix fàcil retirada als alemanys com la “grande fuite des Fritz”. Quan el triomfant moviment popular l’esperava a l’Hôtel de la Ville ell s’estava entrevistant amb el director del Banc d’Indoxina. Després de visitar el ministeri de guerra, va renyar els resistents per “rebre la rendició alemanya com un igual”.

L’alliberament de París i l’ofensiva a les Ardenes va precipitar l’evacuació nazi de Grècia, Albània i Iugoslàvia. Mentrestant, els soviètics s’aturen al Vístula… mentre els nazis desfermen una intensa violència sobre la insurrecció de Varsòvia! La Creu Fletxada fa un cop a Hongria, Bulgària es rendeix, Churchill visita Moscou i –en virtut del polèmic “acord dels percentatges” d’octubre de 1944- els britànics comencen a atacar l’ELAS. I és que el govern de coalició que han intentat organitzar a Grècia els britànics es trenca quan l’ELAS es nega a integrar-se en l’exèrcit. Quan, el 12/1944, la policia dispara sobre un míting d’esquerres a Atenes (amb un balanç de 28 morts) l’ELAS contraataca i els britànics acaben bombardejant els barris controlats pels comunistes a Atenes. Quan Stalin els recomana dissoldre’s, més de 6.000 activistes marxen a Iugoslàvia.


CONFERÈNCIA DE JALTA. El gener de 1945 els tres grans es troben a la península de Crimea, convertida en un territori segur gràcies a la recent expulsió dels nazis de la URSS, en un context molt diferent. Allà decideixen:
*  Que Alemanya quedarà provisionalment dividida en 4 zones d’ocupació que cal desarmar, descartelitzar i desnazificar.
Que, d’acord amb la Declaració de l’Europa Alliberada, es respectarà el dret dels pobles a escollir la seva forma de govern
*  Que se celebrarà a San Francisco una Conferència per a inaugurar un organisme internacional, l’Organització de les Nacions Unides, amb un Consell de Seguretat amb 5 membres permanents que tindran dret a vetar les decisions de l’assemblea.
Que en conferències posteriors es parlar dels crims de guerra i de les fronteres d’Europa.
* Que les noves fronteres poloneses quedaran limitades per la Línia Curzon a l’est (acceptant doncs la invasió soviètica de 1939) i els rius Oder-Neisse a l’oest (engrandint Polònia cap a l’oest a benefici d’Alemanya). El debat sobre el reconeixement del govern a l’exili (el de Londres, o el de Lublin) s’emporta 6 de les 8 reunions que es van desenvolupar durant la conferència. Alguns dels membres del govern amb seu a Londres, però, van retornar a Polònia per incorporar-se al de Lublin tement que fos instrumentalitzat per comunistes. Després de la conferència de Potsdam els aliats abandonaran el reconeixement del govern a Londres, que es mantindrà fins el 1980 entenent el de Lech Walesa com de reconciliació nacional.

Del 16 d’abril al 2 de maig es desenvoluparà la BATALLA DE BERLÍN: l’assalt final a la capital deixarà 400.000 víctimes soviètiques i 45.000 alemanys. Els soviètics ja estaven a Alemanya al gener i avançaven lents (40 km/dia) però implacables, sotmetent tot el territori. El 20 d’abril, que és l’aniversari de Hitler, ja estan combatent carrer per carrer a la capital del Reich. El dia 22 es produeix el famós col·lapse de Hitler quan li anuncien que tot està perdut. La nit del 28 al 29 celebrarà el seu casament amb Eva Brown i el suïcidi serà el dia 29. En el seu testament polític separa els càrrecs de president (per a Karl Dönitz) i canceller (Goebbels), com a l’època de Hindenburg. Com que Magda Goebbels enverina els seus fills i se suïcida amb el seu marit el dia 1 de maig, Himmler maniobra perquè el deixin entrar al govern. L’Almirall, però, busca el reconeixement aliat i evita els nazis més integristes. El seu govern “de Flensburg” els destitueix i signa a Reims la rendició incondicional el 8 de maig. El mariscal Keitel el signa també davant Zukov.

Els mesos de febrer, març i abril es va celebrar la Conferència de San Francisco, de la que sortirà la Carta de les Nacions Unides. El seu preàmbul manifesta com a primer objectiu “preservar les futures generacions del flagell de la guerra”. Segons el Capítol VII de la Carta, els 3 principis bàsics del sistema de seguretat col•lectiva són la prohibició de l’amenaça i l’ús de la força per a arreglar les controvèrsies, l’aplicació de mesures coercitives, el desarmament (i control d’armes). Són objectius molt idealistes, que la guerra de Corea convertirà en una tasca compartida  per tots. Des d’aleshores, però, s’han produït 120 guerres amb 45 milions de morts. Això no ens ha de fer pensar en un fracàs, ja que la tasca mediadora ha estat relativament exitosa: des de la Missió d’Observació a Palestina (1948) i Suez (1956) es passa a una fase de maduresa (1957-1974) en la que es produeix un increment d’aquestes operacions i el seu millor control per part del Consell de Seguretat. El veritable creixement va venir el 1992-3, quan es passa de 10.000 integrants de les Missions a 80.000 el 1993, totes amb suport ferm de l’opinió pública, les ONG i els mitjans. Aquest èxit els va valer el Premi Nobel de la Pau (1988) i el Príncep d’Astúries (1993).

Kosovo (1999) canvia la tendència: l’OTAN bombardeja 50 dies en nom del «dret d’ingerència humanitària», sense el Consell... Aleshores es critica a les Nacions Unides la manca de forces pròpies (depèn de que els estats membres els hi proporcionin), la incapacitat d’aturar un conflicte si els contendents no estan disposats, el seu escàs nivell de compromís (dubta tant que gairebé no participa, és poc ferma) i el difícil finançament (depèn de les contribucions dels estats membres, i aquells que veuen desaprovades les seves polítiques no paguen). Malgrat aquestes crítiques, val a dir que les Nacions Unides han estat un espai d’equitat en el que 190 nacions parles i les més petites són escoltades, que no evita les guerres però n’ha aturat, que estimula la cooperació i que ha contribuït a instituir la justícia universal per a les violacions dels Drets Humans. La RESOLUCIÓ 827 (1993) aprova l’estatut del tribunal internacional per a la persecució dels responsables de les violacions del dret humanitari internacional a l’exIugoslàvia, un tribunal que va dictar dues sentències condemnatòries i va inculpar 70 persones, l’expresident Milosevic, per exemple.
Pel que fa al desarmament, hem de pensar que el creixement del “Club Nuclear” no ho ha fet fàcil. Els recomptes de caps nuclears als anys seixanta (més de 50.000, que representarien la força d’un milió d’Hiroshimes) ha deixat pas a un balanç més modest d’uns 3.000 caps desplegats. La conversió de l’Antàrtida en una zona lliure d’armes nuclears (1959) o els tractats SALT signats durant els anys 70 han estat, doncs, èxits de la Comissió de Desarmament de les Nacions Unides.










No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...