SPACAT2021 (7B) – OPOSICIÓ A LA DICTADURA. BALANÇ D’ALFONS XIII

 

L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA. Ben Ami veia esquerdar-se ja “l’aliança de 1923” des del mateix pronunciament, que havia agradat a les burgesies perifèriques (fins que les va sorprendre la repressió del catalanisme), l’empresariat (progressivament incòmode amb el paternalisme amb que es volia acontentar els obrers) i els Intel·lectuals (que al principi havien callat, expectants). Quan es va insinuar el projecte d’institucionalitzar la dictadura després de l’èxit colonial, la vella classe política va començar a conspirar; veien que l’Assemblea Consultiva Nacional que es preparava s’escolliria parcialment per sufragi, i, en transcendir que l’Estatut Fonamental de la Monarquia que redactava José María Pemán no parlava de divisió de poders ni drets individuals, alguns d’ells van passar a l’oposició: Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura van fundar aleshores la Dreta Liberal Republicana; i el Comte de Romanones va col·laborar amb el vell general Weyler en un projecte de cop el 24-6-1926 (la “Sanjuanada”) que va ser descobert i els seus inspiradors detinguts. El silenci dels intel·lectuals també va acabar: Unamuno va ser desterrat a Fuerteventura per un article contra el Directori (1924) i –amnistiat mesos després- va preferir marxar a París, on va trobar Vicente Blasco Ibáñez publicant Alphonse XIII demasqué (1925).

L’oposició a la dictadura es va desenvolupar en 2 fases: els primers assajos violents els van protagonitzar les forces més reprimides pel règim, la CNT i el catalanisme. Més endavant s’integrarien en grans aliances cíviques.

·         La Federació Anarquista Ibèrica (1927) va sorgir de la voluntat cenetista de respondre amb contundència a la persecució impulsada per la dictadura. Contra Joan Peiró o Angel Pestaña, que proposaven participar en les eleccions als Comitès Paritaris creats per l’Organització Corporativa Nacional amb que la dictadura volia fer de mitjancera en els conflictes socials, els “anarquistes purs” defensaven l’acció violenta. Deien que participar en institucions violava els principis apolítics que definien la CNT des de la seva fundació, i, sense estructura pròpia, volien anar prenent llocs orgànics dins de la CNT per a ser la seva Vanguardia inspiradora.

·         Desenganyat del parlamentarisme espanyol i inspirat per la independència irlandesa de 1921, Francesc Macià va optar per la via insurreccional fundant ESTAT CATALÀ (1922). Instal·lats a la Catalunya Nord, per mediació d’un jove cenetista (Andreu Nin) van viatjar a buscar finançament a Moscou, però no van aconseguir-lo perquè els devien veure interclassistes i allunyats ideològicament. Aleshores, Estat Català va crear els escamots i, buscant complicitats entre nacionalistes bascos, va planejar matar el rei, però el COMPLOT DEL GARRAF (1926) va fracassar. Aleshores van impulsar una invasió de Catalunya des d’un llogaret francès, Prats de Molló. També va fracassar: l’italià Ricciotti Garibaldi, agent doble de Mussolini, va trair-los i van ser detinguts per la policia francesa. Macià seria jutjat a París i desterrat a Bèlgica.

Per si fos poc, des de 1929 es van acumular les vagues d’estudiants universitaris contra la Llei Callejo que aquell any permetia estendre títols a les universitats privades. La Cambra de Comerç a Madrid va demanar cessions, però els estudiants van continuar manifestant-se. El malestar va créixer empentat per la crisi econòmica: el règim venia cantant les excel·lències de la seva política econòmica com si d’un “símbol del ressorgiment de la nació” es tractés, però la puixança es devia (a més de la confiança dels inversors en les polítiques de mà dura de la dictadura) en l’especulació dels grans capitals financers internacionals. La fortalesa de la divisa havia anat creixent: el 1923 un dòlar costava 7,5 pessetes, i el 1927 5,18 pessetes; el ministre d’Hisenda, José Calvo Sotelo, i el dictador anaven presumint dels resultats macroeconòmics fins que, de cop, la inversió va perdre expectativa de creixement i el crack de Wall St va obligar a repatriar capitals. La fortalesa de la divisa va caure en picat i el descrèdit per als qui cantaven les excel·lències del règim va ser majúscul. El ministre va dimitir (1/1930) perquè també havia fracassat la seva proposta d’impost directe: de cop, l’empresariat es distanciava de la dictadura, que no cauria per la força de l’oposició, sinó per anar perdent suports. També van tenir importància en aquest ràpid enfonsament: que s’havia esvaït l’aura del dictador com a pacificador social i vencedor al Marroc, que la burgesia li va retirar tot suport, incòmoda amb les polítiques socials paternalistes, i que el rei li va perdre la confiança. Alfons XIII veia que la monarquia entrava en perill si sostenia l’aliança inconstitucional amb la dictadura. Si el règim s’institucionalitzava, ell quedava apartat del joc polític i s’acabaria la vella pràctica de vetar l’executiu que no li agradés.

Davant de l’oposició el govern desplegava un allau de multes, prohibicions i un nou Codi Penal que convertia les vagues en rebel·lions, i considerava atemptat contra l’autoritat una agressió al sometent.  Finalment, Primo va pensar en una sortida ordenada a la dictadura que salvés el seu llegat publicant el projecte constitucional (corporativista) redactat per l’Assemblea Consultiva, però el PLA LHARDY (12/1929) que va discutir amb els seus ministres en el restaurant on va anunciar la seva intenció d’abandonar tampoc no va comptar amb el suport del rei. Per a pressionar el monarca, va anunciar una consulta als capitans generals per tal que valoressin la tasca de la dictadura. Donant veu als militars, però, humiliava la corona i violava el marc polític en el que el rei era font de la legitimitat governamental.  Les respostes ambigües que li van enviar els capitans generals apel·laven a la voluntat del rei, qui va demanar a Severiano Martínez Anido que suggerís la dimissió al dictador. Esgotat i malalt, va presentar la dimissió i va marxar del país. Va morir poc després en un modest hotel parisenc. El rei va encarregar la presidència al general Dámaso Belenguer (cap de la seva casa militar) amb el projecte de retornar a la “normalitat constitucional”.

 

UN BALANÇ DEL REGNAT. Carlos Seco Serrano (Alfonso XIII y la crisis de la Restauración, 1969) qüestionava els polítics del regnat per dissimular la contínua ingerència del rei en política, i inaugurava el clixé del suposat patriotisme al marxar, i de l’humanitarisme de la seva oficina Pro Captius durant la Gran Guerra. Suposo que calia netejar la imatge de la dinastia, perquè aquell any nomenaven a Juan Carles hereu del franquisme... Durant els anys 80 s’estudiaven les dues cares de la Restauració –com a règim liberal que facilitava l’alternança, com a paradigma de la corrupció electoral-  i el paper protagonista que la constitució de 1876 atorgava a la monarquia servia per a justificar les “crisis orientals”, adjectiu amb que es feia referència al Palau d’Orient, i, més subtilment, al poder omnímode dels sultans otomans.  La commemoració del centenari (2002) permetia a Carlos Seco Serrano presentar el rei xop de regeneracionisme quan admetia el paper constitucional que els seus antecessors s’havien resistit a acomplir: la visita a la comarca extremenya de Las Hurdes (1922) cridant l’atenció sobre la dramàtica situació que s’hi vivia, gràcies al doctor Marañón, seria –més que un incòmode viatge en burro- una “autèntica iniciativa de regeneracionisme pràctic”.

Durant els anys que el PP celebrava Cánovas Guillermo Gortázar insistía (Alfonso XIII, hombre de negocios, 1996) en l’exemplaritat que els republicans havien volgut enterbolir amb una Comissió investigadora dels seus negocis que “después de dos años de intensa búsqueda no encontró una sóla prueba inculpatoria de enriquecimiento del rey”. Carlos Seco Serrano en feia una ressenya denunciant que “los jacobinos empeñados en desprestigiarle, lejos de reconocer su error y su fracaso, decidieron guardar silencio y ocultar los resultados de aquella fallida investigación. Las inversiones del monarca en empresas que sus enemigos imaginaron fuente de fabulosos negocios fueron realmente aportaciones generosas a la modernización del país”. Seco reivindicava el rei com a “millor alcalde de Madrid” perquè havia invertit en el Ritz i el Palace, el Metro, i en el tram de la Gran Via entre l’edifici de Telefònica de 1929 i el gratacels de la Premsa el 1930. Recordava també com va dedicar un regal en efectiu que, amb motius d les seves noces de plata li van oferir vàries províncies, per a construir la Ciutat Universitària, per a la que el rei va cedir Patrimoni Reial a Moncloa. Així, Madrid, segons Seco Serrano, va passar de ser un “poblachón manchego” a ser “una de les ciutats més modernes d’Europa”.

Pel que fa a les crítiques al rei, giraven entorn al seu tic militar. Maria Cristina l’havia envoltat de professors militars, casernes i desfilades, com si fos un rei germànic. I envoltat d’aduladors en un entorn reaccionari, encara el 1931 rentava els peus de dotze pobres el dia de Dijous Sant. Hem vist com en el consell de ministres del dia de la seva jura es va enfrontar al ministre de la guerra, com el ministre d’Hisenda Raimundo Fernández Silvestre va haver de dimitir (1899) perquè el rei es va oposar a les restriccions de la despesa militar que els seus pressupostos recomanaven, o com Maura, sentint-se desautoritzat perquè el rei li imposava el General Polavieja com a ministre de Defensa, va haver de dimitir (1904). Segons Carolyn O. Boyd (1979), el rei sempre es va sentir més segur com a cap militar que com a cap d’estat, i el seu intervencionisme va desvirtuar l’ordre jeràrquic de l’exèrcit fixant el costum d’adreçar-se directament al rei, marginant el govern. Sempre es va posar del costat de l’exèrcit davant del poder civil, permetent-nos qüestionar si la Restauració va ser un règim tan civilista com presumíem... 

Podríem parlar també de la seva malaltissa obsessió en intervenir a Portugal que, gràcies a  HIpólito de la Torre Gómez (El imperio del rey. Alfonso XIII, Portugal e Inglaterra, 2002), ens proporciona suculentes anècdotes de malaptesa diplomàtica, de la seva presumpta responsabilitat a Annual, o de com va mantenir el seu exili a Roma mentre els reis d’Holanda o Noruega es refugiaven dels nazis a Londres. Durant la guerra civil mai va pronunciar una declaració explícita d’empatia pel patiment del poble espanyol, suposo que esperant una resolució favorable a la monarquia. Es més: contra el mite del patriotisme marxant el 1931 per a evitar “lanzar a un compatriota contra otro”, cal dir que era l’única alternativa quan va constatar desolat, just abans de pujar al vaixell a Cartagena, que les forces de seguretat l’havien abandonat i ningú no estava disposat a lluitar per la monarquia. Així ho explica Martínez Calleja en el recopilatori d’articles “Un político en el trono”, en el que Mercedes Cabrera afegeix que “poco importa que el rey hubiera conocido, o no, los preparativos del golpe, el hecho es que recibió el juramento de Primo como si de un relevo en el gobierno se tratara”. Aquell dia havia traït el seu propi jurament...

SPACAT2021 (7A) – LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930)

 

CAUSES I NATURALESA DEL RÈGIM. La proximitat del cop a l’esperada presentació a les corts dels resultats de l’Informe Picasso semblen suggerir que l’objectiu de la dictadura havia estat protegir l’exèrcit (i potser el rei) de l’exigència de responsabilitats que impulsava el parlament. Quan Raúl Morodo (Los orígenes ideológicos del franquismo: Acción Española, 1975) va interpretar la dictadura com si fos un bonapartisme regeneracionista, arribant a definir 1923 com una espècie de “Brumari espanyol”, volia dir que el seu principal objectiu havia estat la protecció de la burgesia d’aquella “revolució en marxa” que, des dels seus ulls espantats, podria significar el pistolerisme. La teoria de que la dictadura recollia la idea costiana del “cirurgià de ferro”, però, planteja molts dubtes, ja que la regeneració no sembla a primera vista la pràctica política de la dictadura: amb prou feines servia de justificació ideològica. L’allau de decrets publicats per la dictadura mai no va qüestionar el sistema, per molt que la proclama del pronunciament contingui referències al 98 i a l’angoixa per un “próximo fin trágico y deshonroso”. És cert que el Directori militar constituït el 1923 es presentarà com un “breu parèntesi en la marxa constitucional d’Espanya”, una espècie de “dictadura a la romana”, i que la persecució de la CNT i el comiat a l’estació de França per part del president de la Mancomunitat quan el dictador marxa a Madrid semblen indicar aquesta funció bonapartista, però el discurs –i la ràpida reacció del rei, que ha mantingut obert el debat sobre si coneixia prèviament el moviment- contenien més corporativisme militar quan considera urgent alliberar el país “dels professionals de la política” que cap altra cosa.

Negant les causes socials i econòmiques, Javier Tusell i Genoveva García Queipo de Llano van preferir definir la dictadura com un parèntesi polític. A “Radiografia de un golpe de estado” (1987) descartaven estudiar la dictadura des del posterior model franquista i reclamaven fer-ho atenent els antecedents: les crisis política (des de 1917) i la colonial (des de 1921). La debilitat de l’estat quan s’esquerden els partits,  i els problemes català i colonial fan tremolar l’estructura del sistema, havien fet urgent una nova eina de continuïtat. Descartada la definició de la dictadura des de la dreta revolucionària, “Alfonso XIII, el rey polémico” (2001) quedaria retratat com un convençut liberal pragmàticament disposat a acceptar reformes tant com a suspensions autoritàries jutjades com a necessàries.

No totes les interpretacions polítiques del pronunciament, però, són tan benèvoles: la que ja suggeria Raymond Carr en el seu manual clàssic deia que, lluny d’haver acabat amb un règim corrupte i obsolet, el pronunciament va escanyar un nadó, referint-se a que just en aquell moment es provava de democratitzar el sistema dinàstic. La dictadura hauria estat una reacció contra el govern de la Conjunció Lliberal presidit per Garcia Prieto, que plantejava objectius democratitzadors: reforma agrària, refermar el poder civil a Catalunya i el Marroc, reforma fiscal progressiva, participació obrera en els beneficis de les empreses i reforma de la constitució introduint la llibertat de cultes i la democratització del senat. Aquesta Conjunció Liberal havia obtingut 220 diputats davant dels 121 conservadors, majoria que li estava permetent, en paraules que Shlomo Ben Ami prenia dels socialistes coetanis, desenvolupar “una función democrática que hasta entonces había sido un simulacro sarcástico”. Aquest mateix historiador veu a Catalunya els orígens immediats de la dictadura: “fue allí donde la burguesía creó la atmósfera histérica que rodeó a Primo de Rivera con la aureola de salvador”, diu, quan relaciona la dictadura amb la reacció anti-bolxevic que s’havia posat en marxa a Europa. Resulta atractiu relacionar la diada celebrada dos dies abans amb el pronunciament del 13 de setembre de 1923: la Lliga havia convidat els nacionalistes bascos i gallecs per a presentar un acord estratègic per a actuar conjuntament en el Parlament, GALEUSCA, i la tradicional ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanovas va acabar amb crits a favor d’Abdelkrim.

L’hispanista israelià també contribuïa a analitzar la naturalesa del règim quan descartava que la coincidència cronològica amb l’ascens del feixisme italià fos casualitat, encara que l’etiqueta “feixista” no sembla encaixar en la descripció del règim primoriverista. És cert que ambdós règims comparteixen una visió corporativista de la societat, l’ús de forces paramilitars (el Somaten i els fasci), la constitució d’un partit únic, la intervenció estatal en economia, i l’anticomunisme. La famosa presentació que Alfons XIII faria del dictador al rei d’Itàlia –“Vittorio Emmanuelle, éste es mi Musssolini”- durant una visita a Roma, però, no camufla les profundes diferències entre els dos règims: en la dictadura primoriverista falten un programa i ideologia clars, la violència sistemàtica contra l’oposició, i el protagonisme del partit en la vida quotidiana de la població. Hi ha centralisme, però –lluny del totalitarisme- es manté un estat mínim consagrat a tasques policials que no es planteja ocupar totes les parcel·les vitals de la quotidianitat. I el més important: lluny de mobilitzar les masses, encarnant a la nació, pel camí de la utopia nacionalista, la dictadura pretenia més aviat desmobilitzar-les, que res no canviés.

Si no podem qualificar el règim de 1923 com a feixista... què era? En una síntesi subtitulada “La modernización autoritària”, l’historiador Eduardo González Calleja recollia totes les causes que van impulsar el cop: la crisi estructural del sistema, la crònica ingerència militar, l’ordre públic a Barcelona, i els models europeus. En aquests últims incloïa més aviat les dictadures conservadores nascudes en molts estats de l’Europa de l’Est durant el període d’entreguerres. El règim primoriverista s’assemblaria més a ells que al feixisme

DIFERÈNCIES	DICTADURES CONSERVACIONISTES	DICTADURES FEIXISTES
Bases socials	Les elits privilegiades	Són interclassistes
Actitud davant la massa	La reprimeixen i controlen	La sedueixen i mobilitzen
Model d’estat	Mínim: fa de policia, garanteix la propietat	Totalitari: controla tots els àmbits de la vida pública i privada
Objectius	Reaccionaris: mantenir l’ordre	Utòpics: projecte de futur

LES POLÍTIQUES. Davant de la crisi de credibilitat del sistema, i la fragilitat dels partits, la dictadura va suspendre la constitució i va nomenar els ajuntaments a dit (malgrat que l’Estatut Municipal redactat per Calvo Sotelo el 1924 es referia a un horitzó de municipis democràtics). En realitat mai es va impulsar el pluralisme ni les eleccions: les úniques experiències de mobilització tutelada de les masses van ser el somaten (1923) i la Unió Patriòtica. Pel que fa a la milícia civil armada que s’havia recuperat durant l’època del pistolerisme a Barcelona per a ofegar l’obrerisme, es va provar d’instituir fora de Catalunya i no va quallar. I a la UNIÓ PATRIÒTICA, el partit únic (1924) que havia d’avançar la institucionalització de la dictadura, dotant-la d’una base ciutadana de suport, amb prou feines s’hi van apuntar carlins, mauristes, exliberals, oportunistes i exconservadors autoritaris.

Pel que fa al problema territorial, la dictadura va basar la seva política en la repressió. Es va prohibir l'ús públic del català en actes, escoles, esglésies i mitjans (els JJFF es van haver de celebrar a França), així com l’ús dels símbols nacionals. Es van tancar les institucions: en un primer moment es va nomenar per a la presidència de la Mancomunitat el comte d’Egara, Alfons Sala (1923), i, finalment, es va clausurar (1925). La duresa d’aquesta repressió s’il·lustra en què va afectar fins i tot les entitats excursionistes, en l’enderrocament de les quatre columnes aixecades per Puig i Cadafalch (1928), o la famosa anècdota del 14-6-1925, quan, en un partit amistós entre el FCB i el CD Júpiter que homenatjava l’Orfeó Català, part important dels 14.000 espectadors van xiular la Marxa Reial que va interpretar, després del God save the King, la banda de la marina anglesa que la directiva blaugrana havia convidat. El dictador va decidir tancar el camp durant sis mesos, malgrat les gestions del president fundador del club, el suís Joan Gamper, qui, aclaparat per la pressió política, va marxar a Suïssa.

Pel que fa a la situació econòmica no solament cal parlar de la creació de les Confederacions Hidrogràfiques per a impulsar el regadiu, seguint les recomanacions costianes. Cal dir també que la recuperació de l’ordre públic amb mà dura va afavorí les inversions i va crear llocs de treball, sobre tot gràcies a grans inversions en infraestructures ferroviàries. La dictadura també va voler aturar la força obrera fent de mitjancera entre obrers i patrons en el si de l’Organització Corporativa Nacional creada pel ministre de Treball Eduard Aunós. La dictadura alternava la mà dura amb mesures de protecció social, com el Pla Nacional de Cases Barates, i certa col·laboració amb la UGT (que alhora va servir per a dividir el moviment obrer). Aquest paternalisme aniria decebent la classe empresarial, malgrat que els aranzels, la creació de grans monopolis d’estat (com la CTNE i CAMPSA) o l’organització de grans esdeveniments (com l’Exposició Internacional de Barcelona o la Iberoamericana de Sevilla el 1929) van constituir ocasions excepcionals per a fer negocis. El divorci s’explica també per l’intent de creació d’un impost progressiu per part del ministre d’Hisenda, José Calvo Sotelo. 

Amb el problema colonial també es va actuar amb contundència. Coordinant esforços amb els francesos es va fer una forta ofensiva que –partint d’un massiu desembarcament a Alhucemas- va pacificar la colònia. Abdelkrim es va lliurar a les autoritats franceses, que el van deportar a l’illa de Reunió. La popularitat que va aportar l’èxit colonial a la dictadura li va permetre impulsar la seva institucionalització. Aquell mateix 1925 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil (on encara hi havia la meitat de militars, i ocupaven carteres clau, com la de governació, en mans de Severiano Martínez Anido). La presència de José Calvo Sotelo en la cartera d’Hisenda o d’Aunós en la de Treball va permetre començar a preparar l’Assemblea Nacional Consultiva. La preparació d’aquest simulacre de parlament, que equivalia a institucionalitzar la dictadura, i la redacció d’un simulacre de constitució, l’Estatut Fonamental de la Monarquia, aixecarien totes les alarmes. A la rabiosa oposició de la CNT i el catalanisme d’esquerres se sumarien aviat sector provinents de tots els racons de la política.

SPACAT2021 (6) – TEMPS DE PISTOLERS (1918-1923)

 En un ambient d’eufòria col·lectiva, milers d’obrers barcelonins participaven el 19 de març de 1919 en un multitudinari míting a la plaça de toros Les Arenes, on la CNT buscava el consens entorn dels acords negociats amb el govern. El públic, enardit, reclamava l’immediat alliberament dels presos: volia mesures urgents. El darrer orador de l’acte, després de tantes intervencions interrompudes des de les grades, va evidenciar la inconsistència de tanta fanfarronada i oferia acceptar l’acord i fixar tres dies per al seu compliment abans d’assaltar Montjuïc. El discurs d’aquest personatge, Salvador Seguí, apaivagà els ànims, però alhora demostrava que –encara que la CNT havia demostrat molta força per doblegar la burgesia-, tenia dins seu una pulsió radical que –mitificant el passat terrorisme com a l’única manera d’enfrontar la intransigència patronal- s’estava radicalitzant.

A més del “noi del sucre”, també s’enfrontà a aquesta tendència en el si de l’anarcosindicalisme el jove Àngel Pestaña, que aquell 1918 havia assumit la direcció del diari Solidaritat Obrera. Fins aquell moment, el diari anarquista més potent havia insinuat activitats d’espionatge enemic durant la Gran Guerra, i ara passaria a publicar documents que la provaven. Quan el diari “El Sol” va entrevistar un ebenista de la CNT, Miguel Pascual (9-3-1918), que demostrava amb cartes del secretari de l’ambaixada alemanya que s’havien pagat campanyes contra ROmanones per desbancar-lo quan plantejava l’acostament a l’Entesa, i també s’havien finançat vagues, calia netejar la cara de la CNT. Per això el nou director de “Solidaritat Obrera” va publicar les proves que demostraven com el cap policial Miguel Bravo Portillo havia participat en l’assassinat pocs mesos abans del president de la Societat d’Industrials Metal·lúrgics Josep Albert Banet, perquè l’empresa subministrava municions a França.

 Alhora, Pestaña advertia del desprestigi que els atemptats projectarien sobre la CNT i insistia que terrorisme i anarquisme eren conceptes antitètics. Deia que els culpables de la violència eren els pistolers de la patronal i els agents provocadors, que la CNT s’havia vist obligada a defensar-se del terrorisme patronal (tot i que més endavant, a “Lo que aprendí en la vida”, va escriure que “Por duro, por violento y doloros que sea para nosotros confesarlo, hay que decir que los hombres que entonces mataban, que los autores morales, los que inducían (…) vivían en los medios anarquistas y sindicalistas, eran miembros visibles de la organización y de los grupos”.

El context internacional també va afavorir la violència cenetista, perquè el Congrés de la Komintern de 1920 suggeria buscar compromisos amb els partits burgesos, i sectors de l’anarcosindicalisme volien encarnar l’essència de la radicalitat revolucionària mentre veien socialdemòcrates i ara comunistes entrar en el joc electoral del parlamentarisme liberal. Per què el moviment obrer obria aquesta via pragmàtica? Perquè les revolucions iniciades a Europa amb l’ensorrament dels vells imperis (a Baviera, Eslovàquia i Hongria, però també pels carrers de Berlín i Viena) havien estat durament reprimides. De les aspiracions a la revolució mundial amb prou feines quedava un espantall, perquè arreu s’havien organitzat unions cíviques, milícies patriòtiques i grups paramilitars que havien destruït tota esperança revolucionària: els freikorps que van assassinar Rosa Luxemburg en serien el prototip, però –quan els veterans llicenciats organitzats en fasci di combattimento van acabar el biennio rosso italià (1918-1920)- qualsevol contagi revolucionari quedava tallat. Gramsci escriuria que a Rússia havia triomfat la revolució perquè el despotisme del tsarisme tenia ben pocs suports socials i la seva intransigència cohesionava l’oposició, però els règims constitucionals occidentals tenien instruments per a reconduir la protesta popular: eren societats civils més complexes a les que, combinant consentiment i recurs a la força, es podia complaure o desmobilitzar amb certa facilitat. Segons la intel·lectualitat marxista, doncs, la revolució havia triomfat per les peculiaritats russes, i, convertida en un instrument de l’estat soviètic que ara necessitava consolidar-se, la Komintern va fixar les “21 condicions” d’ingrés, fent dels partits comunistes –com el fundat a Espanya el 1921- titelles de Moscou.

La por patronal no era, però, cap invent: la vaga de la Canadenca no espantava la burgesia per la violència desfermada ni pels objectius dels obrers (encara poc revolucionaris), sinó la disciplina demostrada. També el ressò de la revolució mundial en el “trienni bolxevic” al món rural (1918-1921) durant el que es van cremar collites, destruir màquines i produir xocs violents entre vaguistes i latifundistes. FTN va definir l’actuació de Romanones com a una indignant claudicació: recompensava els criminals amb la jornada de 8 hores. En connivència amb la Patronal, el capità general Milans del Bosch, conscient que la debilitat de la CNT era aquella tensió que s’havia mostrat en el míting de Les Arenes, es va negar a alliberar els presoners. La CNT va provar de convocar una nova aturada, mentre el capità general declarava l’estat de guerra (sense consultar Romanones, en un acte de sedició en tota regla contra l’autoritat civil). Després de la recent vaga, la nova convocatòria no va prosperar, i la violació de l’acord per part del capità general va donar protagonisme als sectors radicals de la CNT, que –deixant enrere els atemptats protagonitzats per solitaris individus que executaven espectaculars accions amb dinamita contra personalitats- es van convertir en professionals de la pistola que protagonitzaven assassinats selectius contra l’enemic de classe: propietaris, fabricants, capatassos, esquirols, etc. Així va començar el PISTOLERISME, una espiral de violència protagonitzada per provocadors, confidents, aventurers, espies aturats després de la Gran Guerra i joves radicalitzats (sovint immigrants del sud que havien importat el record de la Mano Negra i el radicalisme més primitiu) que, a sou del millor postor, provocaven la resposta del bàndol contrari, impossibilitant cap solució política.

La percepció patronal de la impotència de l’estat per mantenir l’ordre va conduir-la substituir-lo per una aliança amb la milícia que acabaria definitivament amb l’autoritat de l’estat. Quins instruments va utilitzar? Primer de tot, la CONFEDERACIÓ PATRONAL ESPANYOLA, una Associació de patrons i guarnició que suggereix la sindicació forçada (esperit gremial) com una eina per a superar els conflictes laborals en tribunals estatals (així debilitarien la CNT). Alhora que patrocinava aquesta idea, però, també pressionava les autoritats per demanar mà dura, i es coordinava amb l’exèrcit per impulsar altres mesures de força:

-          SOMATÈN. Milícia catalana rural medieval contra el bandidatge que s’havia recuperat durant les carlinades i que ara es convertia en una força paramilitar urbana de la “gent de bé”, presumptament interclassista (tot i que comandada pel Marquès de Comillas, o el Comte de Godó). Patrullava carrers amb armes llargues (fusells o escopetes) sota l’autoritat militar amb finançament patronal, dedicant-se a arrestar, fer llistes negres o registres domiciliaris.´

-          El LOCKOUT (tancament empresarial) de les fabriques, tallers i comerços per temps indefinit, deixant al carrer i sense sou milers d’obrers i les seves famílies

-          Un nou sindicat per competir amb la CNT, el SINDICAT LLIURE, dirigit per carlins i tradicionalistes. No va tenir l’èxit que tenien a França o Itàlia, la col·laboració entre classes en un entorn paternalista no va despertar simpaties entre la classe obrera.

-          La LLEI DE FUGUES (1921), és una expressió aplicada accions extralegals contra empresonats, als que es posava en llibertat i a la sortida de la presó se’ls matava a trets amb la justificació que volien escapar-se. El 1921, dels 22 cenetistes morts, 12 ho van ser amb aquest proceidment. Com a represàlia, assassinen Eduardo Dato (3 anarquistes catalans: Mateu, Nicolay i  Casnellas, que van disparar des d’una moto amb sidecar contra l’automóvil oficial) oficial.

Aquesta múltiple ofensiva y la violència sistemàtica impulsada pel governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, explica que el nombre de víctimes del pistolerisme sigui majoritàriament obrera. El llibre d’Amàlia Prada situava tots els assassinats en el mapa per a demostrar que la violència es produïa sobre tot en els barris obrers (Poble Nou, Poble Sec, Sant Martí, Casc Antic, o Sants) i, encara que en la identificació de les víctimes s’hi detectaven policies, pistolers, patrons, encarregats o obrers anti-sindicals, la major part de les víctimes van ser obrers anarcosindicalistes.

Sobre aquesta espiral de violència creixent va caure el 1921 una mala notícia provinent del Marroc. La guerra colonial venia marcant l’evolució de l’estat, perquè –a més d’augmentar la distància entre el sistema polític i una part considerava de la societat espanyola que no participava dels interessos colonials- anava accentuant la divisió interna de l’exèrcit i va estimular les ja per si perceptibles inclinacions autoritàries del rei. El conflicte s’havia cronificat en una contínua guerra de guerrilles, tímides ocupacions de noves posicions, i reaccions violentes de les cabiles... fins que, que, a Annual, una ofensiva mal planificada i una confusió inesperada van generar una retirada confosa i massiva que va deixar 9.000 cadàvers al desert.

 L’opinió pública va quedar en shock i en el parlament bullien les exigències de responsabilitats. Així que el ministre de la guerra va haver d’encarregar un informe sobre el que havia passat al Marroc. La investigació va estar encapçalada pel general Juan Picasso (un familiar del pintor), i per això el coneixem com l’Expedient Picasso. L’informe qualificava de negligent l’actuació del general Berenguer (l’Alt Comissari al protectorat) i de temerària la del general Fernández Silvestre, que semblava havia estat en relació contínua amb el rei. L’exigència de responsabilitats per part de la classe política va incomodar molt l’exèrcit i, probablement, Alfons XIII. Però el ple del parlament en què s’havia de parlar de l’Informe redactat pel general Picasso no es va arribar a reunir mai, perquè pocs dies abans es va posar en marxa el pronunciament militar que va convertir –gràcies al vistiplau reial- al capità general de Catalunya, el general Miguel Primo de Rivera, en el cap del govern. El rei acceptava una dictadura!

SPACAT2021 (5B) – IMPACTE DE LA GRAN GUERRA. CRISI DE 1917

ESPANYA, NEUTRAL! La solemne declaració de neutralitat anunciada pel govern d’Eduardo Dato l’agost de 1914 no deixava de ser una declaració d’impotència, perquè implicava admetre que no hi havia els mitjans militars necessaris per afrontar una guerra moderna (tal i com demostraven les dificultats al Marroc). La marginalitat en el context europeu havia mantingut Espanya fora de les aliances: l’acostament a l’Entesa pel Marroc tot just havia impulsat la construcció de cuirassats el 1908, però –com que Itàlia va romandre neutral perquè la Triple Aliança era defensiva i havia estat Àustria la que havia atacat Sèrbia- la neutralitat espanyola es va consolidar. Així doncs, Espanya no va entrar a la guerra, però la guerra sí va entrar a Espanya. De fet el podem considerar un estat manipulat pels contendents:

-          Hi van crear xarxes de centenars d’agents de (contra)espionatges que feien seguiments, identificacions, vigilàncies en hotels, carrers i ports. Espanya es converteix en el principal escenari de la guerra d’espies (que procura un "modus vivendi" a pescadors, recepcionistes d’hotels, personal de neteja de les ambaixades o cantants famoses).

-          Alemanya mirava de dificultar la producció, venda i transport de les exportacions, finançant vagues, pagant centenars d’informadors ocasionals i enfonsant vaixells. Quan el liberal Romanones va publicar l’article “Neutralidades que matan” demanant prendre partit (18-8-1914), van finançar una campanya a la premsa que l’acusava d’afavorir  els seus interessos miners involucrant Espanya en les aliances... va haver de dimitir!

        L’article va obrir un cru debat entre aliadòfils i germanòfils que demostrava la profunda divisió de la societat espanyola: sectors de la noblesa i l’exèrcit desitjaven la victòria d’Alemanya, l’església criticava la França laica i la Itàlia “usurpadora”. El món anarquista era fervent partidari de la neutralitat, i el republicà era obertament francòfil (encara que Lerroux, a més, era partidari de la intervenció). El PSOE va passar de la inicial condemna de la guerra burgesa al suport a la democràtica Entesa. Els liberals eren neutralistes, però Romanones volia anar més enllà de la benevolència amb els aliats. Fins i tot el carlisme es va trencar: el pretendent, Don Jaume, era aliadòfil, però les bases dirigides per Juan Vázquez de Mella eren germanòfiles. I els sopars de Nadal de la família reial no devien ser més unànimes: el rei admirava el militarisme alemany, la seva mare era austríaca i, alhora, era anglòfil –malgrat Gibraltar- per matrimoni.

 El caràcter de “guerra total” de la contesa, que obligava els participants a consagrar totes les seves forces i recursos a l’esforç bèl·lic, els feia aprovisionar-se en els estats neutrals. Així va ser com les exportacions espanyoles es van disparar, però, lluny de procurar una època de prosperitat generalitzada, van disparar la conflictivitat social perquè els fabricants van reservar la major part de la producció a l’exportació (que els procurava alts beneficis ràpids) i en els mercats interns (mal proveïts) es van disparar els preus. El poder adquisitiu de la classe obrera va caure en picat i les conseqüències d’aquesta inflació no es van fer esperar:

-          Els extraordinaris beneficis comercials i industrials van estimular un procés corporativista que xocava amb l’encotillada classe política dinàstica (més vinculada a sectors tradicionals de l’economia)

-          L’espectacular augment del pes de l’economia catalana va estimular la Lliga a superar el torn dinàstic. El 1916 arrasa en les eleccions amb l’eslògan “Per Catalunya i l’Espanya Gran” i –liderant els interessos industrials- impedeix l’aprovació d’un impost sobre els “beneficis extraordinaris” que el ministre d’Hisenda Santiago Alba volia impulsar per a finançar cobertures socials.

-          Violents episodis de protesta popular (motins de subsistències, assalts a comerços i fleques, baralles als mercats) desborden el PSOE-UGT, que es van radicalitzar.

-          Els preus també van afectar els funcionaris, inclosa l’oficialitat castrense, que van buscar solucions corporatives en sector com les duanes, correus, telègrafs... o l’exèrcit.

La situació va empitjorar quan els alemanys van anunciar la “guerra submarina sense restriccions” (1917): Espanya, que abans de la guerra tenia la desena marina mercant del món, perdrà el 25% en 128 atacs alemanys en els que moriran un centenar de mariners. Mentre la premsa aliadòfila hi veia “una declaració de guerra alemanya”, exigia “contundència en la resposta” i advertia que Espanya era “econòmicament bel·ligerant”, la premsa germanòfila justificava els enfonsaments com a resposta la bloqueig naval britànic i celebrava que, sense exportacions, els preus baixarien. Aquell any 1917 el règim iniciaria la seva definitiva dissolució mitjançant una triple crisi: així ho explicaria el periodista coetani Fernando Soldevilla a “Tres revoluciones. La Junta de Reforma, la asamblea parlamentaria y la huelga general” (1918) i amb aquesta estructura arribaria a la historiografia quan Juan Antonio Lacomba va mantenir aquesta idea del cicle revolucionari amb tres fases: pretoriana (juny), burgesa (juliol) i proletària (agost).

 

LES JUNTES DE DEFENSA La primera crisi va girar entorn d’aquestes organitzacions corporatives militars que van exercir pressió sobre el poder civil. Amb llenguatge regeneracionista que representava els militars de guarnició, les Juntes criticaven els seus companys africanistes, defensant l’ascens per antiguitat davant del favoritisme regi dels ascensos “per mèrits” al Marroc. Ja una primera Junta de l’Arma d’Infanteria va començar aquesta crítica el 1916 a Barcelona, però quan va ser arrestada a Montjuïc (5/1917) una Junta suplent va exigir la posada en llibertat dels oficials detinguts, amenaçant trencar la disciplina si no s’acceptaven les seves demandes. El rei –recordant Rússia, Grècia o Portugal- va desautoritzar el seu govern i va encarregar-ne un de nou al conservador Eduardo Dato, qui va claudicar davant dels militars. Pensava que les concessions permetrien recuperar la disciplina militar, però, ben al contrari, les Juntes es van veure legitimades per interferir en la vida política, demostrant-se (com el 1905) que el centre de decisió política es desplaçava del parlament al palau i les casernes, i que la ingerència militar es consolidava (tot i que no encarnat en espadones, com al segle XIX, sinó en l’exèrcit com a corporació). El nou govern Dato va suspendre les garanties constitucionals i va tancar les corts temen un cop d’estat.

 

L’ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS. Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, va prendre la iniciativa amb un manifest que denunciava el tancament de les corts i exigia una reforma de la constitució que inclogués el reconeixement de les identitats regionals. Va reunir a l’ajuntament de Barcelona tots els diputats y senadors catalans, que van fer una crida als parlamentaris espanyols a assistir a una convocatòria de corts constituents. A la reunió del 19 de juliol van venir 71 diputats republicans, lligaires, reformistes i socialistes. Van ser detinguts pel governador civil, que va dissoldre la reunió, i es van citar per a una segona sessió a l’Ateneu de Madrid, durant la que el rei va citar Cambó. De tots dos sorgí aquella nit a palau la idea d’un “govern de concentració”, presidit per García Prieto, que comptaria amb 2 ministres de la Lliga (excloent els conservadors de Dato i els liberals d’Alba, que seguien defensant el torn).

LA VAGA GENERAL D’AGOST va ser convocada pel PSOE i la UGT de manera indefinida “fins no haver obtingut garanties suficients d’iniciació del canvi de règim”, posant com exemple juntes militars i assemblea de parlamentaris de les “ànsies de renovació existent en tot el país”. Es van parar totes les zones industrials, les grans ciutats i les zones mineres, però solament una setmana. En ciutats petites i zones rurals no va tenir repercussió, però va acabar amb 71 morts, 156 ferits i 2000 detinguts. El comitè de Vaga va acabar a la presó, el PSOE els inclouria en les llistes de les eleccions de 1918, quan va caure el govern de García Prieto: al ser escollits, van ser amnistiats.

Per què va fracassar? La infraestructura organitzativa era dèbil, l’escassa concreció dels objectius, i la divisió del proletariat van ser decisius. Però també la desmobilització de la pagesia, que no iniciaria el seu “trienni bolxevic” fins el 1918, dels republicans (més pendents de la transformació democràtica del sistema que en la seva destrucció) i de l’exèrcit (més pendent d’interessos corporatius).

Les conseqüències. La por dels propietaris va fer claudicar l’estat davant de l’exèrcit que havia de protegir-los de la revolució: una Llei de bases de la reorganització de l’exèrcit (6/1918) va fixar plantilles, va aturar els ascensos per mèrits i va augmentar les retribucions. El “govern de salvació nacional” no va satisfer el moviment obrer: el PSOE avançà cap al republicanisme, la CNT obrí un dur debat en el seu si sobre com encarar la lluita pels drets dels obrers. L’anarcosindicalisme havia deixat enrere el terrorisme individual per abraçar la combinació d’acció directa i participació en la política burgesa, d’acord amb una direcció centralitzada. L’arribada d’immigrants andalusos i murcians havia importat, però, cert radicalisme. En el debat semblen guanyar primer noves veus, com la del lleonès Àngel Pestaña (que assumeix el 1917 la direcció del diari “Solidaritat obrera”), o el jove pintor lleidatà Salvador Seguí, escollit secretari general de la CNT en el Congrés de Sants (1918), on es va decidir deixar enrere la vella organització típica del sindicat d’ofici per abraçar la del sindicat únic que englobaria tots els treballadors d’un sector. Seguí, conegut com “el noi del sucre”, s’havia format prop de l’Escola Moderna i defensava la formació dels obrers en el sindicat: la preparació intel·lectual i tècnica dels treballadors s’entenia com una arma revolucionària.

 La força d’aquesta nova forma d’organització sindical es provaria ben aviat, en la vaga de la Canadenca, el moviment iniciat contra l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, una filial de la Barcelona Traction Light and Power, que abastia de llum i energia la ciutat de Barcelona. La vaga es va originar en solidaritat amb 8 oficinistes acomiadats que protestaven per l’intent de l’empresa de baixar-los el sou a canvi de fer-los fixos en plantilla. Quan 120 treballadors de facturació s’hi van sumar, la direcció va trucar la policia per desallotjar-los, i la vaga es va estendre –gràcies al nou format de lluita sindical- a tot el sector energètic. Barcelona va veure com s’apagava la indústria i el transport. Encara que el govern va nacionalitzar temporalment la companyia i va militaritzar el servei i declarar l’estat de guerra, la caixa de resistència recaptada per la CNT va permetre resistir. Romanones va enviar plenipotenciaris, un nou cap policial i un governador civil, que aconseguirien un acord: llibertat dels detinguts, readmissió dels acomiadats, augment general de salaris i... jornada de 8 hores. Després de 44 dies de vaga els obrers tornaven a la feina en un clima d’eufòria sindical. El 14 d’abril de 1919 es publicava el decret que fixava a tot l’estat la  jornada de 8 hores...

SPACAT2021 (5A) INTERPRETAR PRAT DE LA RIBA (I TOT PLEGAT)

Vam deixar Prat de la Riba desplegant amb enginy i tenacitat les competències de la Mancomunitat de Catalunya, que, encara que no eren superiors a les d’altres diputacions generals, actuaven per primer cop sobre tot el territori català. Enginyers, bibliotecàries, filòlegs, meteoròlegs, infermeres o arqueòlegs que encarnaven el projecte representen l’arribada al poder d’una nova generació xopa de valors noucentistes. En certa manera, la mort de Maragall el 1911 havia simbolitzat el final del modernisme, i, poc abans, el 1906, l’inici de la publicació del Glossari d’Eugeni d’Ors a la premsa (i “La nacionalitat catalana”, de Prat de la Riba) ja consagraven el relleu generacional que vivia el catalanisme. Enrere queden la fascinació per l’edat mitjana, la imaginació, la mística, els edificis de formes retorçades, la consagració de la natura i del geni individual pròpies del modernisme; el noucentisme representa la nova aposta, respectivament, pel món clàssic, l’academicisme normatiu, la raó, la línia recta i l’equilibri constructiu, la civilització i el poble entès com a col·lectiu. Les musses bohèmies i delicades, desconsolades, que havia esculpit Josep Llimona deixaven ara pas a les “Ben Plantades” virtuoses i solemnes que ens llegaria Josep Clarà. A les formes retorçades de les façanes modernistes succeïen els edificis simètrics, equilibrats i mesurats propis del noucentisme. I en aquest context s’entén l’aposta de la Mancomunitat per crear “estructures d’estat”. En la institució, el traspàs de Prat de la Riba com a president deixaria pas a Puig i Cadafalch (1917). Tocaria, doncs, fer balanç de la figura de Prat de la Riba; i a tal efecte és molt útil el llibre de Giovanni Cattini.

PRAT COM A REACCIONARI. Els intents d’apropiació de Maragall per les elits del franquisme (1960) també afectarien el cinquantenari de la mort de Prat el 1967. Les elits presumptament aperturistes del franquisme volien integrar els “regionalismes” en la pervivència del règim fent servir l’argument que Espanya era “una, pero diversa”. En aquest context presentarien Prat com un reaccionari que caldria celebrar perquè les seves aspiracions reformistes constituïen una crítica de l’estat liberal corrupte que el franquisme també denigrava quan preferia emmirallar-se en altres moments històrics. En aquesta visió crítica coincidiria Jordi Solé Tura quan creava el referent marxista que identificava nacionalisme i burgesia, subtitulant el seu llibre “la síntesis de Prat de la Riba” (1967). Encara que hi trobava regeneracionisme positivista en el seu pensament, també hi veia una visió de la societat com a suma de col·lectius, en definitiva corporativista, que també el feia atractiu per a sectors que definien el règim  franquista com una “democràcia orgànica”. Solé Tura també hi veia nostàlgia per la tradició rural davant la modernitat urbana, i és que aquella Catalunya feudal de senyors i pagesos ja l’havia reivindicat Prat en la seva apologia de les colònies, típic exemple del paternalisme amb què volia tractar el problema social.

 

PRAT COM A PRAGMÀTIC DINAMITZADOR. L’adveniment de la Generalitat autonòmica el 1980 va permetre començar a veure-hi en Prat de la Riba el pragmàtic dinamitzador del fet nacional. Quan un jove Ferran Mascarell carregava a L’Avenç contra Prat en el 75è aniversari  de “La nacionalitat catalana” (1906), Jordi Pujol responia prologant el llibre d’Enric Jardí:  eren temps en què el neoliberalisme menystenia les ideologies i Pujol es presentava com una espècie de tecnòcrata ideològicament eclèctic, fent així de Prat l’antecedent il·lustre. Prat havia supeditat els interessos de partit als de la nació, per a ell la política no era doctrina, sinó eficàcia, i per això havia acostat a treballar amb la Mancomunitat persones de diferents procedències ideològiques. En diferents llibres, Cassasses, Ucelay i Termes, en parlaven com si fos el pragmàtic dinamitzador de xarxes culturals, i Agustí Colomines (Les Bases de Manresa i els orígens del catalanisme, 1992) el definia com a l’essència del catalanisme que volia reformar/modernitzar l’estat espanyol, fent servir l’autonomia com un mecanisme de modernització. Prat es convertiria així en un pas cap al model que l’estat de les autonomies havia fet realitat, i ho havia fet (com figurava que feia Pujol) mitjançant un ideal democràtic, doctrinalment nacionalista però políticament regionalista. Quan Òmnium proposava (1985) celebrar el centenari de les Bases de Manresa, Pujol inaugurava els actes reclamant “avançar en l’autogovern” en un moment en que els pobles “poden adquirir la seva plenitud, no solament a l’Europa de l’Est, sinó també aquí”. Prat de la Riba hauria estat un pas endavant en aquest sentit.

 

PRAT COM A REFORMADOR D’ESPANYA (SERVEIX PER DENUNCIAR ACORDS AMB MADRID). El 1995 CiU guanyava les eleccions sense majoria absoluta i l’any següent el PP d’Aznar necessitava el seu suport. Les polèmiques sobre la Llei de Normalització Lingüìstica del primer, i el “plan de Mejora de la Enseñanza de las Humanidades” del segon van desfermar un terrible debat que feia trontollar la relació entre tots dos governs. Sectors de l’esquerra que van voler denunciar el pacte dels convergents amb el PP, i sectors espanyolistes incòmodes amb el “gir català” d’Aznar, van incloure en el seu argumentari la vella visió del catalanisme com a moviment conservador. Va ser en aquest context que Joan Lluís Marfany va publicar “La cultura del catalanisme” (1995). Aquest estudiós del modernisme literari, preocupat per l’origen del nacionalisme català, negava que tingués arrels populars i, abraçant l’invent de la tradició que havia predicat Hobsbawn, descrivia l’ascens del catalanisme a cop d’excursionisme, cant coral i wagnerianisme.

L’acord entre convergents i PP suggeria que ambdós comptaven amb el suport de la petita burgesia de professionals liberals; desmentir la visió interclassista que s’havia donat del catalanisme històric i encasellar el catalanisme com un moviment burgès servia, doncs, per desqualificar els acords Pujol-Aznar com un pacte d’elits per al seu propi benefici. I, efectivament, Marfany veia els principals suports del catalanisme històric en la petita burgesia de professionals liberals: per això havia estat un moviment ideològicament moderat, antipolític (perquè criticava el torn), difusament antiliberal, amb un imaginari catòlic, paternalista pel que fa a les polítiques socials. La cultura del catalanisme incloïa també una visió pejorativa d’Espanya (davant del presumpte dinamisme català),  una visió orgànica de la nació i una comprensió medievalitzant de la història.

Solament el diari ELMUNDO en va parlar bé: Ainaud de Lasarte li responia (Avui, 13-8-1995) que havia simplificat un fenomen interclassista i Borja de Riquer (Avui, 7-12-1995) que havia exclòs els republicans del sexenni i la restauració (el sector democràtic, laic, progressista i popular del catalanisme). L’autor responia (El triangle, 2/1996) que es volia diferenciar dels historiadors que “estudiaven la història de Catalunya com un acte de fe nacionalista” i, quan ELPAIS l’asseia amb Pere Anguera (que reivindicava les arrels republicanes del catalanisme amb motiu de la publicació d’”El català al s. XIX”), Marfany menystenia el paper de les classes popular custodiant la llengua, fent de la recuperació per part de la burgesia vuitcentista professional emergent l’essència de la Renaixença. El debat va continuar a la revista L’Avenç i s’anava empantanant quan Jordi Casasses (Afers, X, 1995) desqualificava el llibre dient que solament ressuscitava els vells improperis lerrouxistes de 1900. En el volum VIII de la Història dels Països Catalans que dirigia, ell mateix s’encarregava del capítol dedicat a la Mancomunitat: reconeixia que podia sorprendre el contrast en el tarannà conservador dels protagonistes i el sentit modern de la tasca de govern, però tancava el tema identificant el noucentisme com l’instrument amb que la nova generació de catalanistes havia superat el vell nacionalisme. Aquell any Albert Balcells i Ainaud publicaven l’obra completa de Prat mentre el primer –en una voluminosa història de la Mancomunitat- definia el seu resultat com un “estat regional” (1996). La visió d’una modernització de Catalunya a cop de carreteres, telèfons, escoles i biblioteques populars semblava triomfar també a Madrid quan Vicente Cacho Viu –el gran especialista en la Ilustración Libre de Enseñanza- publicava el 1998 “El nacionalismo catalán como factor de modernización” (1998). Així l’aliança del PP amb Pujol quedava justificada.

PRAT, INSPIRADOR DEL FEIXISME? LA DESQUALIFICACIÓ DEL CATALANISME COINCIDEIX AMB LA MAJORIA ABSOLUTA DEL PP. El mateix Vicente Cacho havia publicat, però, una “Revisión de Eugenio d’Ors” que definia el referent de la intel·lectualitat catalana del noucentisme com si del primer feixista espanyol es tractés: els seus anys al París de la Belle Epoque, deia, li van permetre conèixer l’extrema dreta francesa (George Sorel, Charles Maurras…) a la que l’historiador Zeev Sternhell venia considerant l’origen del feixisme. Cassassas va respondre recordant la seva ruptura amb Prat, afirmant que les idees de d’Ors mai havien estat hegemòniques en el nacionalisme català: es volia preservar Prat, per a qui Andreu Alfaro va dissenyar (1996) l’escultura que es va instal·lar en la plaça que, des de 1979, porta el seu nom.

Encara que la visió del reformador de l’estat espanyol en clau autonomista seguia en peu en Josep Termes (La història del catalanisme fins el 1923, 2000), l’adveniment del Tripartit (2003) va coincidir amb una nova crítica de Prat. Enrique Ucelay-Da Cal va publicar El imperialismo catalán; Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. Denunciava “una veritat oculta”: l’aportació del catalanisme al nacionalisme espanyol i al falangisme per la via de les propostes imperialistes, que, segons Ucelay-Da Cal, havien estat ignorades per un tabú col·lectiu nascut del clima antifranquista i de l’aplicació de les visions sobre l’alliberament nacional que durant la Guerra Freda havien vingut del Tercer Món. Ambdós haurien contribuït a blanquejar el catalanisme, venia a dir. Es més: s’havia callat que Cambo havia finançat Franco, que D’Ors van rebre content el franquisme, i que Prat va proposar l’imperialisme (una metàfora de l’hegemonia cultural dins de l’estat amb que la dreta catalana volia contribuir a refundar Espanya sobre noves bases plurinacionals (idea que adaptarien alguns joves falangistes com Jiménez Caballero, Sánchez Mazas, Primo de Rivera). Aquesta desqualificació genèrica del catalanisme va ser secundada ràpidament pels intel·lectuals a sou del PP que, un cop guanyada la majoria absoluta (2000), quan ja no necessitaven cedir en cap dels seus argumentaris. Encara que Albert Balcells (Historia de Cataluña, 2004) va respondre que l’antiliberalisme de Prat no es podia comprar amb el carlisme i l’integrisme, perquè feia servir arguments secularitzants i una voluntat col·lectiva, després es va fer el silenci. Per això vam llegir Jordi Pujol lamentar-se (amb motiu del centenari de la mort de Prat de la Riba) que ningú no el reivindiqui...