Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 1 de diciembre de 2019

SPACAT8 - LA PRIMERA GUERRA CIVIL (1833-1839)



Vam acabar la darrera sessió inaugurant el conflicte bèl·lic entre els partidaris del príncep Carles (V), als que anomenarem carlins, i els partidaris de la petita Isabel, els isabelins. El dilema successori camuflava la lluita entre els partidaris del trilema “Altar, pàtria i tron”, i els del liberalisme, amb el seu programa de laïcisme i desamortització: mentre els primers recollien suports socials entre la pagesia empobrida i la noblesa marginada dels nous cercles de poder, nostàlgics d’una societat rural, patriarcal, religiosa, gairebé feudal; mentre –contra ells- s’anaven situant la burgesia urbana i la menestralia més o menys proletaritzada, representants d’una modernitat urbana, laica, industrial, comercial, liberal... La guerra va tenir també una discreta faceta internacional: mentre les velles potències de la Santa Aliança finançaven els carlins, els isabelins signaven amb els liberals portuguesos, amenaçats pel miquelisme, i els francesos de Lluís Felip, una Quàdruple Aliança amb el Regne Unit, que va comprometre la Legió Auxiliar Britànica en el conflicte. Derrotada pels carlins als afores de Sant Sebastià (Oriamendi, 1835), origen del cementiri britànic al Mont Urgull, no és l’únic testimoni estranger: el pro-carlí Charles Lewis Gruneisen es considera el primer corresponsal de guerra de la història, i el belga Charles Frederick Henningsen va escriure la primera biografia del general Tomàs Zumalacàrregui.

La conversió per la propaganda liberal de la petita Isabel en la personificació de la llibertat, que també innocent i fràgil, estava provant de créixer a Espanya, va trigar en arribar. En un primer moment, la Regent Maria Cristina havia enviat un missatge a la nació que, inspirat per l’entorn d’absolutistes tebis que havia acompanyat els darrers anys la trajectòria de Ferran VII, assegurava que mantindria “religiosament la forma i les lleis fonamentals de la Monarquia sense admetre innovacions perilloses” perquè “la millor forma de govern del país és aquella a la que està acostumat”. El primer gabinet, presidit per Zea Bermúdez, però, no aguantaria massa: els alçaments carlins pel nord d’Espanya, i les advertències del capità general de Catalunya, el mataroní Manuel Llauder, que –després de protegir la marxa del Comte d’Espanya i impulsar una àmplia amnistia- li adreçà un missatge de Nadal dient que “el primer enemic del tron de la petita Isabel és Zea Bermúdez”, referint-se a la seva intransigència, van decidir la Regent a nomenar president del govern un liberal moderat: Francisco Martínez de La Rosa era un veterà polític conservador del Trienni que, –en l’esperança d’ampliar les bases socials que donaven suport a la Regència- va publicar el primer text de la història del constitucionalisme, l’Estatut Reial (1834). És un simulacre de constitució, més aviat una Carta Atorgada, perquè no conté cap dogmàtica ni declaració de drets, ni fa cap referència a la sobirania nacional o la separació de poders. Preveu, això sí, unes corts consultives amb dues càmeres: la “cámara de próceres” (vitalicis, hereditaris, de nomenament reial), i una “càmera de procuradors” que seria escollida per sufragi censatari (per al que els nivells de renta exigits eren tan alts, que calculem que hi participaria un 0,15% de la població).

Del govern de Martínez de la Rosa vam citar a classe també la divisió provincial impulsada pel ministre Javier de Burgos, i l’abolició definitiva de la inquisició; però la figura de Martínez de la Rosa ens permetria parlar també de l’esclat del Romanticisme: el seu drama “La conjuración de Venecia” (1834) se’n considera el primer, i dos anys més tard, va estrenar “Aben Humeya”, on, darrera un tirànic Felip II, s’insinua una crítica a l’absolutisme de Ferran VII. Larra ja feia acabar “Macías” amb un suïcidi el 1837, el mateix any en què Ángel de Saavedra, el Duc de Rivas, estrena “Don Álvaro o la fuerza del sino”. El triomf de la moda romàntica quedarà potser consolidat quan Prosper Merimée estreni “Carmen” el 1845... aquest gust pels amors truculents i les històries de misteri expliquen els rumors que corren sobre la l’enamorament de la jove reina vídua del jove soldat Fernando Muñoz: ¡el testament del rei que li encarrega la regència la desposseeix del títol si es tornés a casar, així que ells ho fan en secret! La premsa recull també la “traïció” que, per als absolutistes, significa l’Estatut Reial, i el cas d’una monja del convent del Cavaller de la Gràcia de Madrid: a Sor María Rafaela de los Dolores Patrocinio li apareixen unes llagues a les mans i els peus quan la regent “s’apartava de Déu”. Acusacions molt carlines que li van valer una denúncia, instruïda per un jove advocat liberal, Salustià d’Olózaga, que anys enrere havia provat de seduir-la abans de prendre els hàbits. El judici va concloure que les llagues eren una “patraña”, i corria el rumor de que la denúncia havia estat la venjança del menystingut!

Mentrestant, la mort del general carlí Tomàs Zumalacárregui a les portes de Bilbao posava fi a la primera fase de la guerra carlina (1833-1835): en certa manera simbolitza que el món urbà se’ls resistia, tot i que la por a les ciutats quan els carlins estaven a la prop va provocar molts motins. A Madrid es va produir una matança de frares (1834) quan va córrer el rumor que l’epidèmia de còlera que patia la ciutat provenia de l’enverinament de les aigües pels capellans. A Barcelona, un seguit de “bullangues” responien compulsivament a les notícies de les terribles matances comeses pels carlins: una de les bullangues de 1835 acabaria amb l’estàtua de Ferran VII escapçada pel terra i el cos defenestrat del general Bassa, que havia estat enviat per aturar el motí. La revolta es va llençar després contra el Vapor Bonaplata, la primera fàbrica de la ciutat, aixecada per l’indiano Josep Bonaplata, que donava nom al carrer Tallers, i la van cremar, en el que es considera encara avui la primera mostra de ludisme a Espanya. Aquestes protestes obreres típiques de la primera industrialització, d’ampli abast a la Gran Bretanya que lluitava contra Napoleó, reben el seu nom dels anònims signats per un presumpte heroi, Ned Ludd, qui amenaçava amb desballestar les màquines si no es millorava la situació dels obrers. No sabem si aquell personatge va existir, però els anònims demostren la capacitat de creació cultural dels artesans i menestrals precaritzats per la maquinització dels tallers. Deia Miquel Izard que el ludisme es una “primera forma de resistència contra la alienació industrial” (1975): encara que respostes irracionals i espontànies, constitueixen la prehistòria del moviment obrer contra la deshumanització del treball que implicava la creixent industrialització. Els aldarulls de Barcelona, van tenir, segons Ana M. García Rovira, conseqüències decisives (1989): primer perquè “la pressió popular va empènyer els polítics liberals a trencar sense equívocs amb el vell ordre”; segon, perquè neix la por burgesa, que aparta el liberalisme moderat de tota acció revolucionària i la fa demanar solucions violentes.

Aquestes reaccions espontànies d’odi popular, sovint enmig de crits a favor de la Pepa, van obligar la Regent a buscar un nou president del Consell de Ministres: el 1835 cridava Juan Álvarez Méndez, àlies Mendizábal, qui proposaria el 1836 el famós Decret de Desamortització que porta el seu nom. La llei imposava unilateralment l’expropiació per part de l’estat de béns de propietat col·lectiva administrats per comunitats religioses, per a la seva posterior subhasta i conversió en propietat privada en plena llibertat d’ús i disposició. Els objectius, però, anaven més enllà de privar l’església (que donava suport als carlins en la guerra) de força econòmica: també es volia finançar la guerra i augmentar els partidaris de la causa liberal creant un pròspera capa de propietaris que oferís estabilitat al règim. Quin balanç en podem fer?
·         L’impacte va ser important, perquè 1/3 de les terres de conreu del país van canviar de mans, però els compradors no van ser molts: un conjunt de 10.000 famílies era la propietària de la meitat de les terres, consolidant així una tendència al latifundisme (sobre tot al sud del riu Tajo)
·         El perfil del comprador no respon al de l’inversor disposat a maximitzar els beneficis, sinó més aviat al del propietari absentista, que no se’n cuida massa, però espera viure de renda
·         Aquesta escassa inversió, malgrat que hi va haver augment de la producció i de la quantitat de terres conreades, va condicionar l’escassa competitivitat de l’agricultura espanyola...
·         I tot això va instaurar un conflicte latent al món rural, perquè els antics camperols es veien obligats a l’èxode, camí de la ciutat industrial, o a convertir-se en jornalers a canvi de sous molt magres.


Les pressions de l’església van permetre a la reina destituir Mendizábal, però les reaccions a la destitució van generar bullangues un altre cop: a Barcelona van començar amb les Matances de la Ciutadella (1836) i solament el general Espoz y Mina cridant “llibertat i ordre” va aconseguir aturar la revolta. El capità general que el va substituir, Ramon (baró de) Meer va restar al càrrec de gener de 1837 a 7/1839, i va impulsar una forta repressió: un jove metge anomenat Pere Felip Monlau va ser deportat a Canàries, i el periodista republicà Ramon Xauradó a L’Havana. Vicens Vives dirà que Meer va ser “el primer dictador militar local que consolida l’ordre burgés”. Amb l’execució de Ramón Xauradó s’acaben les bullangues, però també la pressió de la monarquia a continuar amb l’absolutisme.

El motí per recuperar Mendizábal al govern va tenir un altre escenari: al mateix palau de La Granja, on els sergents pronunciats per l’aprovació de la Pepa, van arrencar-li un compromís a la regent, no sabem si amb violència perquè tenim fonts contradictòries, que va permetre el retorn dels progressistes al poder en la persona de José Maria Calatrava, qui va comptar de nou amb Juan Álvarez Méndez com a ministre d’Hisenda (per a continuar amb la desamortització). No va ser l’única conseqüència del motí dels sergents: el restabliment de la Pepa mentre es redactava una nova constitució posava també en vigor els decrets que significaven l’abolició definitiva de l’Antic Règim. I, com que Maria Cristina els va atribuir la coacció / humiliació de La Granja, s’instal·lava en la corona una duradora i creixent aversió pels progressistes que marcarà la història del regnat.

La Constitució de 1837 va ser una altra de les creacions del govern progressista. És un text breu: son 77 articles, directes i molt pràctics, tan desproveïts de retòrica que 60 d’ells van arribar vigents textualment fins a la constitució de 1931. És una constitució flexible, de fàcil reforma, que reconeix la sobirania nacional i inclou un títol de drets dels ciutadans. Proclama la separació de poders, i que el parlament tindrà dues cambres: el Senat i el Congrés dels diputats s’escolliran per sufragi censatari, però més obert que el que fixava l’Estatut Reial: d’acord amb els nivells de renda que es consideraven suficients per a formar part del cos d’electors, podrien participar en les eleccions 418.000 persones, que representen un 2,65% del 15 milions d’habitants que tenia el país. No proclama cap religió oficial, però es compromet a mantenir el culte catòlic, i estableix la Milícia Nacional en els municipis.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...