Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

miércoles, 20 de diciembre de 2017

S9: CARACT. GENERALS DE LES GRANS POTÈNCIES (i 3)


La visió del les resistències a la colonització com a moviments primitius i ancestrals
ha arribat fins la pel·lícula que vam comentar a classe (Samuel Bronston, 1963)
El balanç demogràfic de l’explotació del Congo (entre 5 i 15 milions de víctimes) ens permet reflexionar sobre l’impacte de l’imperialisme:  qui fa un balanç afalagador –infraestructures, vacunació, alfabetització, superació del tribalisme, economia de mercat superant la de subsistència- oblida la segregació social, els monocultius que segueixen les conveniències metropolitanes, l’aculturació, l’espoli de recursos que deixa subalimentació.  

Aquesta explicació “afro-victimista”, que acusa el colonialisme dels mals del continent, ha tingut resposta en l’explicació afro-pessimista que exposava el president Nicolàs Sarzkozy en el famós Discurs de Dakar (2007): l’imperialisme és l’excusa que encobreix les maldats de governs corruptes, la violència endèmica és resultat d’odis ancestrals. Fal·làcies d’una presumpta naturalesa dels africans que continuen el racisme que –en l’època colonial- fixava amb argumentari pseudo-científic una jerarquia entre les races per legitimar el domini blanc: és una lectura interessada i errònia de la teoria de la selecció natural, anomenada darwinisme social.

Ci Xi, la concubina que creó la China moderna (Jung Chang)
per conèixer aquest personatge de la pel·lícula.
I els colonitzats, què en pensaven? Hi ha una primera reacció no articulada, primitiva i violenta, a cavall entre el ressentiment i la xenofòbia, que es manifesta amb una reivindicació nostàlgica de les tradicions culturals presumptament agredides (els bòxers xinesos, p. ex) i també una reacció modernitzadora que pretén imitar els models occidentals per a poder enfrontar-s’hi amb garantia d’èxit (el Japó Meiji, els Joves Turcs...) Més endavant, la revolta s’institucionalitzarà mitjançant l’aparició de partits impulsats per elits colonials formades a la metròpoli... ¡com el Congrés Nacional Indi (1885) i la Lliga Musulmana (1908) a l’Índia!


Al canvi de segle, l’imperialisme sembla aturar-se.  Per rivalitats que podrien provocar guerres (com l’incident de Fachoda entre francesos i anglesos el 1898, el telegrama anglès a Portugal el 1891 o els acords francobritànics de 1886 que deixen Siam separant les seves respectives possessions asiàtiques), o bé per derrotes: els russos davant dels japonesos (Tushima, 1905), o els italians davant  dels etíops (Àdua, 1896). Fins i tot els britànics han de concedir als bòers l’autonomia de la Unió Sud-africana i el respecte de l’afrikáans (Pau de Pretòria, 1902).

L'incident diplomàtic obert a Fachoda (1898)
va consolidar Lord Kitchener com a heroi colonial
SÓN ESTATS CIENTÍFICS LEGITIMATS AMB EL DARWINISME SOCIAL. El curs passat ja vam parlar del canvi cultural que –a mitjans del s. XIX- havia deixat enrere el pessimisme apassionat i subjectiu del romanticisme per abraçar un renovada confiança amb la ciència i la tècnica. El virtuosisme deductiu del personatge d’Arthur Conand Doyle o la dominació de les distàncies i la natura que pressuposen els viatges inventats per Jules Verne en les seves novel·les són símptomes d’aquest canvi. L’anàlisi de la societat i la personalitat dels personatges que presentaven les novel·les realistes va quedar exemplificat per Mario Vargas Llosa a Madame Bovary, on Gustave Flauvert criticava el romanticisme en el destí de la protagonista i evitava qualsevol moral edificant: la història és un trist fragment de vida que acaba malament. Retratant la realitat amb precisió, els escriptors volien imitar l’objectivitat dels científics, els enginyers i els metges, convertint-se en una espècie de sacerdots de la veritat. La substitució de la imaginació romàntica per l’observació, i de tota imaginació per la descripció verídica, van contagiar les ciències socials: Marx buscava les regles que regulen l’evolució de les societats històriques i Freud una explicació per als desequilibris en “La interpretació dels somnis” (1900). Com escriuria August Comte: “Hi ha lleis tan determinants per al desenvolupament de l’espècie humana com per a la caiguda d’una pedra”. En aquesta recerca de principis matrius entenem la lectura errònia del gran llibre del segle, “L’origen de les espècies” (Charles Darwin, 1859). La teoria de la selecció natural que presenta es farà servir per legitimar el govern dels millors, la cursa imperialista i el domini blanc sobre els pobles colonitzats. Si la natura, lluny de ser el paradís creat per Déu, passa a ser el marc d’aquesta salvatge lluita per la supervivència, es legítim que les societats humanes (i els estats) regulin les seves relacions de la mateixa manera. La guerra queda legitimada pel darwinisme social!

L'HMS Dreadnought, primer cuirassat (1906). El navalisme inspirat pel llibre de l'Amirall Mahan va inaugurar una cursa per
 construir-ne entre alemanys (Llei Naval de 1898) i britànics. 

SÓN ESTATS MILITARISTES.  La cursa d’armaments entre alemanys i britànics no és l’única demostració de la militarització d’aquests estats. La pròpia filosofia de la nova diplomàcia enfronta Bismarck amb el nou Kàiser Guillem II des de 1888:

 en política exterior, calen equilibris per impedir conflictes que qüestionin la unificació aconseguida el 1871? O provocar enfrontaments per forçar un nou repartiment del pastís colonial?
-  Pel que fa a l’estructura de poder, Bismarck assumia el preu de les decisions apartant la dinastia del desgast de governar, Guillem II vol prendre decisions i despatxar amb els ministres
Pel que fa als socialistes, Bismarck vol prorrogar les lleis d’excepció. Però davant la vaga minera (Gelsenkirche, 1889) Guillem vol concessions: “La nostra marina és inoperant sense carbó: sense ella no podríem mobilitzar-nos”.

Una discussió (24-1-1890) va forçar el canceller a presentar la dimissió. La nova política alemanya no es fa esperar: el Kàiser visita Constantinoble (1898), es proclama “protector dels musulmans”, es compromet a equipar l’exèrcit otomà i formar-ne els comandaments. A canvi cauen negocis com la concessió del ferrocarril Berlín-Bizancio- Bagdad (1899) o la compra de la Turkish Petroleum per part del Deutsche Bank (1914). Espantats per la creixent flota alemanya i aquest renovat imperialisme, britànics i francesos abandonen la seva antiga rivalitat  i signen l’Entente Cordiale (1904): a canvi de la renúncia francesa a Egipte, el Regne Unit reconeix la seva actuació al Marroc. Quan els russos se sumin a l’acord, naixerà la Triple Entesa (1907) i Europa quedarà dividida en dos blocs. Però cursa d’armaments i aliances no són les úniques demostracions del militarisme d’aquests estats, governats per militars o poderosament influïts pels Estats Majors: 

La escultura que el Káiser regaló a los otomanos
durante su visita: el sultán Saladino tiene una
imagen muy... teutónica!
els Joves Turcs desplacen Abdul Hamid per situar-hi de soldà Mehmet V,
joves oficials grecs impulsen al govern el nacionalista  Elefthérios Venizelos (1909)
-  i militars serbis, dirigits per Dragutin Dimitrijevic -àlies Coronel Apis, fundador de l’associació nacionalista “Unió o Mort”/La Mà Negra- assassinen el rei Alexandre I per coronar un rei russòfil, Pere I (1903).
Mentrestant, el kàiser vol fer trontollar l’Entesa mitjançant les “proves de força”
El 31-3-1905 visita Tànger i promet ajuda el soldà contra els francesos. La conferència internacional d’Algesires (1906), però, va confirmar la preeminència francesa.
L’annexió de Bòsnia (1908) per l’imperi austrohongarès vol frenar ambicions sèrbies i la influència russa sobre els eslaus, però també incomoda Itàlia dins de Triple Aliança.
El 1911 el Káiser envia un cuirassat a Algadir per “protegir” el Marroc. Finalment reconeix la presència francesa a canvi d’un tros del Congo francès (Camerún)




La incapacitat otomana de respondre l’atac italià sobre Líbia (1911) inaugura el repartiment definitiu de les despulles otomanes: la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària i Grècia) va obligar els turcs a retirar-se dels Balcans. Una Conferència celebrada a Londres va aturar la tragèdia i va reconèixer una Albània independent. Però els problemes pel repartiment del botí entre els guanyadors van provocar una segona guerra balcànica. Grècia i Sèrbia ataquen Bulgària i l’obliguen a cedir Macedònia. Un Tractat a Bucarest (1913) va confirmar el creixement de Sèrbia, que –malgrat tot- no aconsegueix ni una sortida al mar, ni fer realitat el seu somni pan-eslavista. Els ressentiments entre els Balcans filo-russos (Sèrbia i Romania) i filo-austríacs (Bulgària) assegurava futures tensions. 

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...