Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

viernes, 1 de diciembre de 2017

S8: REPARTIR ÀFRICA... I EXPLOTAR-LA!


La setmana passada vam deixar Henry M. Stanley trobant el doctor Livingtone, una anècdota que simbolitzava l’exploració africana que permetria posteriorment conquerir i explotar el continent. Amb el prestigi aconseguit en l’aventura, Stanley va buscar patrocinador per a una nova expedició remuntant el Congo. Va aconseguir el suport, a títol personal, del rei Leopold II de Bèlgica, que a la Conferència Geogràfica de Brussel·les (1876) va anunciar l’interès filantròpic de l’Association International du Congo per enviar Stanley a sotmetre espais i pobladors. El problema era que hi havia competidors: l’antiga presència de faitorias properes i les exploracions de Pierre Savorgnan de Brazza demostraven l’interès de Portugal i França per controlar la zona. Per això Bismarck va convocar un Congrés a Berlín (11/1884-2/1885): volia evitar una guerra que pogués qüestionar les fronteres fixades el 1871, allunyar d’Europa els projectes francesos de revenja, i acontentar el lobby colonialista que reclamava -com diria el geògraf Friedrich Ratzel- el lebensraum, l’espai vital, que Alemanya necessitava.


La conferència de Berlín no va repartir el continent, però va fixar les “regles del joc” per fer-ho: qui ocupa la costa té dret al seu hinterland, cal notificar diplomàticament l’ocupació, la veritable ocupació d’un territori s’aconsegueix conquerint-lo, i el rei Leopold II de Bèlgica serà el sobirà, a títol personal, de l’Estat Lliure del Congo. Ja vam veure com en l’anterior Congrés de Berlín –reunit el 1878 per fixar les fronteres als Balcans- s’havia compensat França i Anglaterra amb posicions colonials a la Mediterrània: els anglesos s’havien posicionat a Xipre, i el francesos havien rendit Tunísia (Tractat del Bardo, 1881). Aquesta rivalitat nord-africana dóna el tret de sortida a la cursa! 


Però són aquestes rivalitats el motor del repartiment? O, com diu la interpretació marxista, la recerca de mercats reservats i matèries primeres per a continuar la Segona Revolució Industrial?

Marx havia assignat a l’imperialisme dels temps moderns un paper d’expansió del capitalisme fora d’Europa, i d’acumulació de capital que permetria enfortir la burgesia camí de les revolucions que desmuntarien el mode de producció feudal.  Lenin, testimoni de les noves dimensions del fenomen, anirà més enllà: a L’imperialisme, fase superior del capitalisme (1916) descriu una fase monopolística del capitalisme (en la que finances, indústria i estat conformen un gran conglomerat de poder) que llença l’estat (instrument de l’elit financera-industrial-política) a la recerca de matèries primeres i mercats. Fins i tot el periodista liberal J. A. Hobson (Imperialism, a study, 1902) –testimoni de la guerra anglo-bòer- reconeixia la vessant econòmica del fenomen: encara que li assignava una naturalesa política (“una perversió del nacionalisme”, deia) l’explicava com a resultat d’un problema econòmic. Sense polítiques de redistribució de la riquesa, afegia, la pobresa proletària provocava la debilitat del mercat interior i deixava grans excedents per als que s’havia de buscar mercats... Cedil Rhodes també recomanava imperialisme per evitar el conflicte social: “És el pa de l’obrer anglès”, va dir.

Un article de John Gallagher y Ronald Robinson ( "The imperialism of free trade", 1953) a la Economic History Review va reorientar el debat: desmentia que l’imperialisme basat en el liberalisme econòmic –amb un domini informal de zones d’influència arrencades per Gran Bretanya a Espanya i Portugal a l’Amèrica Llatina, convertida en proveïdora i client- hagués deixat pas a un altre model imperial, “formal” (basat en la submissió militar de territoris convertits en colònies). En realitat no hi havia evolució, deien, ni canvi de mentalitat: el que passava és que quan l’imperi informal no proporcionava un marc segur al comerç, sorgia la necessitat de l’imperi formal. Així, una regió amb potencial econòmic que proporciona una seguretat política baixa obliga a intervenir per ajustar les condicions. En canvi, si el marc polític és favorable, la intervenció i el control imperial es relaxen. En un llibre posterior –Africa and the Victorians, 1961- posaven l’exemple d’Egipte. Analitzem-lo ràpidament!

El curs passat vam explicar com l’expedició napoleònica i el suport a Mehmet Alí havien satel·litzat el país. Per això la construcció per Ferdinand de Lesseps del Canal de Suez i la creació de la Compagnie Universelle du Canal Maritime de Suez. La inauguració (1869) reduïa el viatge a l’Índia, que passava, de durar 5 mesos, a un!  Els anglesos, aleshores, van aprofitar la fallida del govern egipci (1875) –consagrat a marcar perfil modern allunyat del soldà otomà, glorificant un passat solemne en l’estrena d’Aída (1871)- per comprar les accions del canal. El domini “informal” inundava Egipte de mercaderies britàniques, que van enfonsar l’economia autòctona; una onada xenòfoba va encendre revoltes que –en qüestionar l’ordre i els interessos britànics- va obligar-los a intervenir per controlar. Fer-ho els va obligar a protegir-lo de les amenaces d’Al Mahdi, una revolta fonamentalista al Txad, on seria derrotat el General Gordon (Jartum, 1885). Anys després, Lord Kitchener es convertiria en un heroi colonial venjant-lo.

El motor de l’imperialisme, doncs, era polític; no tant el nacionalisme sinó els conflictes a la perifèria que -en qüestionar l’ordre que facilitava el comerç- requeria una actuació protectora. Així es va consagrar una visió de l’imperialisme que desqualificava la interpretació econòmica: historiadors com David K. Fieldhouse (Economia e imperio, 1971) i Wolfang J. Mommsen (La época del imperialismo, 1969) arribaven a afirmar que l’imperi no era rendible i que els discursos dels polítics imperialistes -Jules Ferry a França, Chamberlain al Regne Unit, Teddy Roosevelt als Estats Units...- parlaven de filantropia, i no d’economia. La forma extrema de nacionalisme abraçada per aquestes potències les impulsava a superar el marc continental i aspirar a la preponderància mundial. El motor de l’imperialisme era polític, conclouen.

Eric Hobsbawn (Industria e imperio, 1969) va reivindicar la interpretació econòmica de l’imperialisme: els conflictes perifèrics esclaten com a resposta a la penetració econòmica, deia, i protegir la ruta a l’Índia pot semblar un mòbil polític però el que vol garantir és el comerç desigual amb aquesta colònia. Hobsbawn també relaciona el nou imperialisme amb la crisi de superproducció de 1873, que es va voler solucionar amb un impuls exportador, i amb la demanda de nous productes: els diamants sud-africans, el petroli a l’Orient Mitjà i el cautxú al Congo. L’explotació d’aquesta darrera colònia ha estat explicada per Adam Hoschild (El fantasma del rey Leopoldo, 2006) i glaça la sang: la Force Publique reclutada entre antics esclaus i mercenaris europeus sotmetia la població indígena a ritmes de treball forçat inhumans, amb una violència desfermada a cop de “chicote”, al servei de les empreses comercials. L’Estat Lliure del Congo era en realitat, paradoxalment, un camp de concentració gegantí, on les famílies eren segrestades per l’exèrcit i alliberades a canvi de tones de cautxú. Els agents de les companyies concessionàries cobraven incentius si augmentaven el rendiment, per això sistematitzaven càstigs, tortures i mutilacions per imposar ritmes de treballs extenuants. Gran part de la documentació generada per l’administració colonial va ser destruïda poc abans de la mort del rei i la cessió a Bèlgica de la colònia (1908), però George W. Williams -autor d’una Història de la raça negra a América- va publicar en aquest sentit una “Carta oberta al rei dels belgues” per denunciar el que passava (1890). Aquell any l’escriptor polonès Joseph Conrad va remuntar el Congo com a oficial en un vapor i -fruit de la seva experiència- va redactar una novel·la curta, “El cor de les tenebres” (1902), en idèntic sentit. També el cònsol britànic al Congo, Roger Casement, va redactar un informe i es va convertir en un activista anti-imperialista que el va acabar solidaritzant amb la situació de la seva Irlanda natal. Però la lluita de Casement per la independència d’Irlanda és una altra història...



No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...