Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 21 de febrero de 2010

ISABEL MARGARIT (HISTORIA Y VIDA): "DIVULGACIÓ SENSE BANALITZAR"



Que Historia y Vida continua estant una de les revistes d’Història més venudes no solament es pot notar en les xifres de vendes publicades per l'Oficina de Justificació de la Difusió. També ho manifesta la seva llarga durada: fa pocs mesos la seva portada no solament commemorava el cinquè centenari de l'adveniment al poder d'Enric VIII, sinó també els 500 números publicats. La seva directora, la historiadora Isabel Margarit, ens va rebre a la redacció per fer balanç i reflexionar sobre la divulgació històrica, avui.

És un moment difícil, en el que moltes revistes competeixen en el quiosc. Vigileu la competència?

Des del punt de vista professional és convenient estar al dia de tot el que es fa en el sector, per coneixement del medi. Però la nostra revista té una línia editorial molt definida: el 2008 va arribar als 40 anys i, amb la lògica evolució del temps, aquest bagatge implica una filosofia clara i singularitzada. Tot respectant els productes de la competència i considerant que és molt estimulant la diversificació en el sector, mirem de ser fidels al concepte de la divulgació històrica, el que hem heretat dels fundadors de la publicació, pioners en aquest terreny a l’estat espanyol.

Quin balanç podries fer d’aquests cinc-cents números?

Sóc directora des de 1998 però vaig entrar a la revista l’any 1987. És a dir que he participat en més de la meitat d’aquests cinc-cents números. I en aquest període, la meva tasca ha canviat molt. A més de coordinar un equip, confeccionar els sumaris, establir els contactes amb els col·laboradors i supervisar la producció del número, avui en dia un responsable de publicació ha d’exercir de gestor. Aquest fet obliga a adquirir coneixements de màrqueting editorial, a controlar pressupostos, a desenvolupar relacions amb el món acadèmic i periodístic... Em sento privilegiada perquè la meva feina no ha estat mai rutinària. Sempre es plantegen nous reptes.



Durant l'entrevista -que es publicarà sencera en el proper butlletí de Fent Història- vam parlar dels objectius d'Historia y Vida, de la relació dels seus continguts amb l'actualitat i del perfil del seu lector. Va ser una feliç casualitat que Isabel Margarit ens pogués anunciar que -malgrat la voràgine que representa la tasca directiva- ha pogut reservar temps a la recerca. Fruit d'aquest esforç, de fa temps dedicat al trànsit dels segles XIX i XX, és la recent publicació de “París era Mísia”. De la mateixa manera que la fascinació per Viena va servir de motor del llibre sobre Alma Mahler, ara ens acosta al París artístic de la Belle Epoque de la mà de Misia Sert. Coneixem així a Marie Godebska (San Petersburg, 1875 – París, 1949) pel seu tercer matrimoni amb el pintor català Josep Maria Sert. El llibre sobre aquesta dona excepcional, que es va convertir en àrbitre dels nous corrents estètics, explica que va finançar els projectes de Diaghilev, la van pintar Renoir o Toulouse-Lautrec, va impulsar les carreres artístiques de Ravel, Stravinsky, Debussy o Poulenc. Coco Chanel no solament la va qualificar com la seva millor amiga: també va dir que “apareció en mi momento de mayor desconsuelo: la pena de los demás le atrae como ciertos perfumes atraen a las abejas”. La seva incondicional aposta pel talent creatiu la van convertir en musa i protectora de la vanguàrdia estètica del seu temps. La passió per Sert -finalment- li va trencar el cor, i va iniciar el seu particular descens a l'infern. Em va emocionar especialment quan Isabel Margarit m'explicava el moment en que ella mateixa, mirant un quadre de Picasso, es va adonar de que ja no l'entenia, de que ja no formava part d'aquella època, de que -havent defensat o protegit tants artistes i estat testimoni de tants experiments estètics- començava a passar el seu temps. Segurament ningú no pot escapar a aquest drama. La Isabel m'evocava aquell París que tant coneix -Exposició Universal, Moulin Rouge, Hotel Ritz, Ballets Russos...- i jo m'adonava que el seu llibre omple un buit important, perquè -malgrat la importància del personatge- gairebé no tenim res publicat en cap llengua peninsular. Darrera la Isabel, sota nostra, per la finestra vaig mirar la ciutat que es movia inquieta i la plaça Francesc Macia plena de cotxes que la encerclaven amb moltes presses...

lunes, 1 de febrero de 2010

BARCELONA 1700: GAIREBÉ AMSTERDAM



Recentment vaig assistir a la conferència d’Albert Garcia Espuche “La Barcelona del 1700: societat, guerra i oblit”, amb motiu de la presentació del seu darrer llibre. L’allau de dades que ofereix sobre les persones que habitaven el Born és apassionant. Sobre tot perquè aquesta reconstrucció detallada feta mitjançant la suma de biografies –una “microhistòria massiva”, deia ell- permet replantejar-nos l’època. Vista així, la història de la vida quotidiana no és una acumulació d’anècdotes, sinó un instrument d’anàlisi de processos complexos. No importa tant com es pren el cafè, sinó detectar la inclusió de la ciutat en determinades xarxes de comerç mundial que implica el seu consum.

La Barcelona descrita per Albert Garcia Espuche, tot i que vista des de l’exterior de les seves imponents muralles no era molt gran –unes 200 hectàrees-, era molt heterogènia: dins s’hi podria trobar un Raval hortícola, el dinàmic barri marítim de la Ribera , o barris nobles com la plaça de Santa Anna. Hi havia unes 5.500 cases, sovint de tres pisos d’uns cinquanta metres quadrats cadascun, amb la botiga i el taller en la planta baixa. A més hi havia unes 90 cases singulars, habitatges anomenats en la documentació, amb l’habitual discreció catalana en l’exhibició de la riquesa, “cases grans”. Ningú no els deia “palaus”, deia l'insigne historiador.

La Barcelona de 1700 era una ciutat de jardins. Aquest horts enjardinats es coneixien com “horts de recreo” i s’omplien d’efímeres tulipes de procedències llunyanes. El cònsol d’Holanda es feia portar terra negra del Baix Camp per tenir-ne cura, signe de sofisticació que ens mostra la prosperitat de la ciutat. Ni les flors efímeres ni els jardins ombrívols triomfen en ciutats en decadència, deia Garcia Espuche: caldrà revisar aquest prejudici historiogràfic heretat de la Renaixença.

Cap al 1700, Barcelona tenia un 38000 habitants. Aquesta xifra inclou un nombre considerable d’immigrants. El grau d’integració de la població francesa –que catalanitza el seus noms- ens impedeix concretar si aquest col•lectiu és fins i tot més gran: són francesos, per exemple, els perruquers Antoni Duran i Joan Blanquer, el comerciant Antoni Santandreu i el pastisser Felip Freixenet. Barcelona és, doncs, una ciutat acollidora, cosmopolita, en la que hi ha més llogaters que propietaris.

Econòmicament parlant, els oficis industrials –el cuir o el tèxtil- han deixat pas a la consolidació d’un ampli sector comerciant i mercader. Dit d’altra manera, els sastres i els sabaters han desplaçat les activitats proto-industrials cap a l’interior del país, contribuint a la seva integració. L’economia està descentralitzada i Barcelona és el centre director, comercial i redistribuidor d’un complex sistema de ciutats.



Comercialment parlant, està molt ben connectada: s’hi poden comprar didals alemanys, tres-cents tipus de teles de vestir, més de mil dos-cents articles diferents provinents d’Alexandria, Borneo, Egipte, Martinica, Mongòlia, Timor o la Xina; 45 varietats de sucre, 14 tipus de canyella, 10 de peres i 8 d’arrossos. La ciutat és plena de tavernes, en les que es poden consumir “aigües garrapinyades” (ara en diem granissats) i xocolata desfeta. Hi ha dues cases de cafè, 30 triquets o àrees de jocs, una programació teatral molt dinàmica, i el carnaval més brillant d’Europa, segons diverses fonts, inclòs Calderón de la Barca.

Aquesta ciutat historiada, dinàmica més que opulenta, que neix de la consulta de més d’un milió de documents en diferents arxius, resulta més que versemblant. És fàcil comprendre que sigui delit de les invasions franceses, i objectiu militar en moltes ocasions -1691, 1697, 1704, 1705, 1706. L’elit pròspera i negociant que la capitaneja juga arriscades cartes polítiques: agraïda amb Juan José de Austria pel respecte als privilegis que l’infant real aconsegueix de Felip IV el 1652 –el Perdon de los Catalanes-, apostarà per príncep en el “cop d’estat” que aquest impulsa el 1675. En aquest context –negocis de tota mena, alguns poc confessables- també s’entenen la figura de Narcís Feliu de la Penya, o l’arriscada jugada de 1704...