¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 1 de febrero de 2010

BARCELONA 1700: GAIREBÉ AMSTERDAM



Recentment vaig assistir a la conferència d’Albert Garcia Espuche “La Barcelona del 1700: societat, guerra i oblit”, amb motiu de la presentació del seu darrer llibre. L’allau de dades que ofereix sobre les persones que habitaven el Born és apassionant. Sobre tot perquè aquesta reconstrucció detallada feta mitjançant la suma de biografies –una “microhistòria massiva”, deia ell- permet replantejar-nos l’època. Vista així, la història de la vida quotidiana no és una acumulació d’anècdotes, sinó un instrument d’anàlisi de processos complexos. No importa tant com es pren el cafè, sinó detectar la inclusió de la ciutat en determinades xarxes de comerç mundial que implica el seu consum.

La Barcelona descrita per Albert Garcia Espuche, tot i que vista des de l’exterior de les seves imponents muralles no era molt gran –unes 200 hectàrees-, era molt heterogènia: dins s’hi podria trobar un Raval hortícola, el dinàmic barri marítim de la Ribera , o barris nobles com la plaça de Santa Anna. Hi havia unes 5.500 cases, sovint de tres pisos d’uns cinquanta metres quadrats cadascun, amb la botiga i el taller en la planta baixa. A més hi havia unes 90 cases singulars, habitatges anomenats en la documentació, amb l’habitual discreció catalana en l’exhibició de la riquesa, “cases grans”. Ningú no els deia “palaus”, deia l'insigne historiador.

La Barcelona de 1700 era una ciutat de jardins. Aquest horts enjardinats es coneixien com “horts de recreo” i s’omplien d’efímeres tulipes de procedències llunyanes. El cònsol d’Holanda es feia portar terra negra del Baix Camp per tenir-ne cura, signe de sofisticació que ens mostra la prosperitat de la ciutat. Ni les flors efímeres ni els jardins ombrívols triomfen en ciutats en decadència, deia Garcia Espuche: caldrà revisar aquest prejudici historiogràfic heretat de la Renaixença.

Cap al 1700, Barcelona tenia un 38000 habitants. Aquesta xifra inclou un nombre considerable d’immigrants. El grau d’integració de la població francesa –que catalanitza el seus noms- ens impedeix concretar si aquest col•lectiu és fins i tot més gran: són francesos, per exemple, els perruquers Antoni Duran i Joan Blanquer, el comerciant Antoni Santandreu i el pastisser Felip Freixenet. Barcelona és, doncs, una ciutat acollidora, cosmopolita, en la que hi ha més llogaters que propietaris.

Econòmicament parlant, els oficis industrials –el cuir o el tèxtil- han deixat pas a la consolidació d’un ampli sector comerciant i mercader. Dit d’altra manera, els sastres i els sabaters han desplaçat les activitats proto-industrials cap a l’interior del país, contribuint a la seva integració. L’economia està descentralitzada i Barcelona és el centre director, comercial i redistribuidor d’un complex sistema de ciutats.



Comercialment parlant, està molt ben connectada: s’hi poden comprar didals alemanys, tres-cents tipus de teles de vestir, més de mil dos-cents articles diferents provinents d’Alexandria, Borneo, Egipte, Martinica, Mongòlia, Timor o la Xina; 45 varietats de sucre, 14 tipus de canyella, 10 de peres i 8 d’arrossos. La ciutat és plena de tavernes, en les que es poden consumir “aigües garrapinyades” (ara en diem granissats) i xocolata desfeta. Hi ha dues cases de cafè, 30 triquets o àrees de jocs, una programació teatral molt dinàmica, i el carnaval més brillant d’Europa, segons diverses fonts, inclòs Calderón de la Barca.

Aquesta ciutat historiada, dinàmica més que opulenta, que neix de la consulta de més d’un milió de documents en diferents arxius, resulta més que versemblant. És fàcil comprendre que sigui delit de les invasions franceses, i objectiu militar en moltes ocasions -1691, 1697, 1704, 1705, 1706. L’elit pròspera i negociant que la capitaneja juga arriscades cartes polítiques: agraïda amb Juan José de Austria pel respecte als privilegis que l’infant real aconsegueix de Felip IV el 1652 –el Perdon de los Catalanes-, apostarà per príncep en el “cop d’estat” que aquest impulsa el 1675. En aquest context –negocis de tota mena, alguns poc confessables- també s’entenen la figura de Narcís Feliu de la Penya, o l’arriscada jugada de 1704...

1 comentario:

Anónimo dijo...

¡Fantástico!, cuánta luz que da. Ya había leído alguna cosita de García Espuche. Si hace bien poco se podía decir con justicia que en Catalunya no se estudia "historia de la vida cotidiana", ahora con este hombre queda desmentido, pero con creces: en menos de una década ha compuesto el trabajo que correspondería a un buen montón de historiadores de la vida privada durante por lo menos una generación. Es cierto, la historia de la vida cotidiana es menos importante que otras; pero nos da una película, un contexto impagable y límpido que recorre el día a día y el palpitar de cada persona o suceso, un marco desde el cual comprender muchos hechos -económicos sobre todo, pero también políticos, incluso culturales- históricos, sin el cual sería muy difícil situarlos. ¡Hasta pronto!. Abrazos. LUIGI.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...