¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 18 de enero de 2010

VIA SEPULCRALIS: QUAN EL MUSEU NO ÉS PROU NACIONAL...




En l’editorial de gener de la revista electrònica que publica la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya es lamentaven que Barcelona no tingui un museu com el Carnavalet de París o el Museum of London, “autèntics focus d’atracció turística” destinats a “mostrar l’evolució històrica i urbanística, la vida quotidiana i els costums de la ciutat i dels seus habitants”. El seu autor manifestava “amb estupor” que el Museu d’història de la ciutatno passa de ser un gestor d’edificis històrics”.

És veritat que antigament la Casa Padellàs havia allotjat una col·lecció important d’objectes que resumien tota la història de la ciutat. I que darrerament s’ha optat per descentralitzar-la en diferents espais: el conjunt monumental de la Plaça del Rei, el Museu Monestir de Pedralbes, el Museu Casa Verdaguer, el Centre d’Interpretació del Park Güell, el Refugi 307 i el Centre d’Interpretació del Call.

En la meva modesta opinió, el brillant passat romà o medieval de la ciutat es fa palès amb la visita del subsòl romà, la capella de Santa Àgata o el Saló del Tinell. I encara que tots coincidiríem amb l’editorial en que seria millor que les peces medievals del museu no romanguessin avorrides en “un magatzem de la Zona Franca”, costa de creure que, com diu, l’objectiu d’aquesta política, sigui amagar el passat gloriós del país –“la ciutat rica, dinàmica i cosmopolita que aspirava a encapçalar un país lliure del llast d’una monarquia hispànica ineficient”- per aconseguir que la ciutat esdevingui “la segona capital de l’Espanya eterna”.

El comentari és bastant menys cosmopolita que la ciutat de la que parla i no mereix massa comentaris. Però sí m’agradaria dir que trobo injustes les crítiques a la tasca del museu de la ciutat. Sovint he criticat en aquest mateix blog algunes exposicions temporals seves, però no puc negar que el museu és una immensa factoria que impulsa grups de recerca, seminaris, centres de restauració i serveis d’arqueologia. S'hi treballa, per exemple, per restaurar la Capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes i presentar l’obra de Ferrer Basa, per dinamitzar la Casa Verdaguer convertint-la en un centre literari i per recuperar les bateries del Turó de la Rovira i descriure-hi tant la guerra civil com el barraquisme.

Dins d’aquesta política m’ha semblat deliciosa la recuperació de l’espai de la plaça Vil·la de Madrid. La Via Sepulcral Romana és un centre d’interpretació de les restes arqueològiques d’una antiga via que connectava Barcino amb la romanitat. Hi ha poques peces originals, però s’hi poden trobar importants reproduccions de fonts de referència en l’estudi de les calçades romanes: la Tabula Peutingeriana, -una còpia del segle XIII d’un mapa del segle IV que mostra tota la xarxa viària romana-, l’itinerari de fang –quatre tauletes de ceràmica trobades a Astorga que constitueixen una veritable guia de camins-, els Vasos apol·linars de Vicarello (4 vasos d’argent gravats amb les ciutats que conformen el trajecte de Gades a Roma) i uns quants mil·liaris, les fites marcadores a les vores de les vies, en forma de bloc de pedra cilíndrica, que els romans plantaven cada mil passos.









Tot plegat serveix per contextualitzar la via sepulcralis, l’espai descobert que mostra els enterraments a la vora del camí, amb els seus missatges als viatgers que s’apropaven a la ciutat passant per davant de les tombes. Aquests missatges, he llegit visitant aquest centre d’interpretació, asseguraven la vida en el més allà perquè al llegir les inscripcions, els vianants pronunciaven els seus noms, dedicant-los així un pensament i fent reviure així al difunt per uns instants. Molts epitafis funeraris manifesten desitjos de bona sort als qui, pronunciant els noms inscrits, els permeten viure en el record: “Que et vagi bé, vianant, que no m’has ignorant”.

He visitat més d’un cop el Carnavalet i el Museum of London... i em van agradar molt. Ara bé! Els estris de la família real francesa a la presó del Temple em poden entusiasmar com a fetitxe, però diuen poca cosa allà guardats darrera la vitrina. A Londres estan a punt d’estrenar l’espai que explicarà l’època Estuart fins l’incendi de 1666, que fins fa poc s’il·lustrava amb una maqueta patètica... que feien veure que es cremava!

El Museu d’Història de la Ciutat no els ha d’envejar. Qui defensa amb vehemència la suposada catalanitat de Colom, s’emociona amb els íbers com a fonament nacional, assegura que el conqueridor de Mèxic es deia Ferran Cortès o i l'autor del Quixot era Miquel Servent, potser algun dia troba fonts que, superant els indicis, li permetin contrastar la seva tesi. Però la radicalitat de la crítica a qui no te els seus mateixos plantejaments nacionals no diuen massa en favor d’aquestes propostes, que queden aleshores tacades així per ombres de sospita que fan pensar que el talibanisme s'ha menjat l'especulació científica.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...