Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 18 de noviembre de 2017

S5: ASCENS DE NOVES POTÈNCIES EXTRAEUROPEES



JAPÓ.  La batalla de Sekighara (1600) havia reorganitzat el mapa feudal: el Mikado, encarnació de Déu a la terra, delegava tot el poder en mans d’un Shogun de la família Tokugawa. Aquest “Període Edo” (per la capital) o Shogunat (fins 1854) ha estat vist com un període d’aïllament internacional i persecució del cristianisme. Val a dir, però, que el Japó es trobava allunyat de les principals vies comercials i que la prohibició de comerciar als dàimios és un tema polític: pretén evitar l’enriquiment d’aquests senyors de la guerra pugui permetre’ls qüestionar el poder central. El shogunnat és més aviat un període de canvis en el que es produeix la burocratització dels samuráis: quan el shogun prohibeix (1683) les guerres privades, es proclama àrbitre dels matrimonis nobles i obliga els dàimios a residir a Edo (deixant ostatges si marxen) està sotmetent els senyors feudals al protocol, tal i com havien fet les monarquies absolutes europees.

Bakumatsu (Shogunat  Tokugawa Tardà, 1853-1867). Quan l’armada del Comodor Perry apareix davant les costes japoneses –cridada per la dinàmica economia de San Francisco, la necessitat de proveir els baleners i les expectatives que ofereix un mercat verge- tot aquest entramat feudal entrarà en crisi. En un principi els japonesos solament admeten obrir tres ports i representacions consulars (Tractat de Kanagawa, 1854), però Townssend Harris –oferint protecció davant del saqueig que pateix la Xina en forma de “tractats desiguals”- aconsegueix ampliar els acords (1858):  més ports, llibertat de residència, extraterritorialitat per als residents, baixos aranzels i venda d’armes. La presència occidental obrirà un debat en el si de la societat tradicional japonesa no exempt de violència (Incident Richardson, 1862) que permetrà justificar represàlies militars. Les classes poderoses s’adonen que l’enemic és massa poderós, han de canviar d’estratègia: en morir l’emperador Komei (1867) faran servir com instrument el seu successor, l’adolescent Mutsuhito.  El 1868 una assemblea de daimios destitueix el darrer shogun, Tokugawa Yoshinobu, mitjançant la Guerra Boshin (1868)

Comença així la Revolució Meiji. Una constitució afirma (fins 1947) que la sobirania resideix en la persona de l’emperador: inclou una declaració de drets (moviment, correspondència, propietat, expressió, associació, religió...) acompanyada d’una declaració de deures. Edo es dirà Tòkyo per escenificar els canvis, l’abolició del feudalisme i els privilegis (1869) reciclarà els samurais en funcionaris, es crearà una nova moneda (el ien, 1871), s’adoptarà el calendari gregorià, s’inaugurarà la Borsa de Tokyo i ben aviat els zaibatzu (complexos industrials com Mitsubishi) inunden Àsia de productes. Vençudes les resistències (revolta Satsuma, 1877) l’Era Meiji haurà transformat el Japó tradicional en un d’ultramodern: velles costums i noves tecnologies no solament conviuen a causa de la rapidesa dels canvis, sinó també perquè l’elit adopta la modernitat occidental per a poder preservar les essències. Per això hi ha qui prefereix parlar de “Restauració Meiji” i per això reconeixem de seguida cert tarannà militarista: Yukichi Fukuzawa (Abandonar Àsia, 1885) propugnava imitar “les nacions civilitzades”: “pel que fa a Xina i Corea, no mereixen cap tracte especial pel simple fet d’haver estat veïns nostres. Simplement els tractarem com ho fan els occidentals”. La reconciliació nacional que dóna sepultura les víctimes de la Guerra Boshin al Santuari Yasukuni (1869) acollirà, dins d’aquesta concepció de la nació com a imperi, els criminals de guerra de les agressions imperialistes japoneses del s. XX. El 1895 la primera guerra entre xinesos i japonesos acaba amb el Tractat de Shimonosheki (1895): Japó es queda amb l’illa de Formosa, i imposa un protectorat sobre el regne de Corea, antic vassall dels xinesos, després del terrible assassinat de la reina Myeongseong. La força imperialista del nou Japó es projecta cap a l’Índic....














ESTATS UNITS.  Les Tretze Colònies ja eren inicialment molt diferents: a part del seu origen britànic i la revifalla religiosa del Gran Despertar, solament compartien la visió de la fiscalitat imposada des de Londres com un abús d’autoritat. No és l’única idea il·lustrada que vam trobar el curs passat en la Declaració d’Independència: la legitimat d’un govern rau en el consentiment dels governats, la seva finalitat és garantir drets i –si no ho fa - els governats poden canviar-lo. Cada estat redacta una constitució durant la guerra contra els anglesos; el problema és que per coordinar-la feia falta concentrar poder: encara que el Segon Congrés Continental té poques atribucions (Articles de la Confederació, 1777) en acabar el conflicte, els problemes que generen els deutes de guerra i la por a les potències colonials veïnes obligaven a sumar esforços. Per això la Convenció de Filadèlfia (1787) havia parit la Constitució de 1787, un sistema polític nascut d’un fràgil acord simbolitzat en un parlament bicameral:


- Per acontentar els federalistes, que volien la representació proporcional a la població de cada estat, s’escolliria així una Cambra de Representants. 
- En canvi, la Cambra Alta acontenta els qui volien protegir els estats de les possibles ingerències d’institucions comunes. Com que prefereixen la representació igualitària dels estats,  els senadors s’escollirien en les assemblees estatals a raó de dos membres per estat, independentment del seu pes demogràfic. Per si de cas el poder tutelar de la Cambra Alta no fos suficient, i tement “el despotisme de les urnes”, es decideix sovintejar les reeleccions de la Cambra de Representats i, en canvi, mantenir la continuïtat en el senat (que s’escull cada sis anys des de les assemblees estatals per terços). Per si fos poc, el president (amb poder de vetar) és escollit per compromissaris de cada estat i els jutges del Tribunal Suprem pels òrgans menys populars (el president i el senat).


Aquesta tensió entre els que volien construir una autoritat superior (federal) i els que volien mantenir una confederació d’iguals  es manifestava ja en el primer sistema de partits (1797-1824), quan el Partit Federalista competia amb el Partit Republicà-Demòcrata (Jefferson, Madison, Monroe i Adams). El desencís de Jackson en les polèmiques eleccions de 1824 el va fer crear un partit nou, el Demòcrata, al qui –vista la tossuda vehemència del president de 1829 a 1837- el caricaturista Thomas Nast va començar a representar com un burro. Sorgia així un segon sistema de partits que enfrontava demòcrates i wighs, durant el que floreix l’abolicionisme. Per què? La prohibició de la tracta havia millorat les relacions entre esclaus i propietaris, però –més que l’empatia- els difusors són revoltes violentes com la de Nat Turner (1831), diaris com el de William Lloyd Garrison (The Liberator), testimonis dels antics esclaus fugitius (com Incidents in the life of a Slave Girl, de Linda Brent, pseudònim de l’esclava fugitiva Harriet Jacobs) i el gran èxit de la novel·la “La cabanya de l’oncle Tom”, de Harriet Boecher Stowe...

Quan Missouri demana l’ingrés a la Unió hi havia 11 estats lliures i 11 esclavistes. Tement el desequilibri en la composició del senat, el Compromís de Missouri (1820) incorpora alhora Maine com a “lliure”, i prohibeix l’esclavatge al Nord del Paral·lel 36º 30’. Així, Arkansas entra com esclavista (1836) i Iowa com a lliure (1846). L’entrada de Texas –després de la guerra amb Mèxic- calenta el fràgil equilibri 13/13. Per què? Els wighs van fer aprovar al Congrés que els territoris provinents de la guerra no serien esclavistes (Esmena Wilmot), però els estats del Sud la van bloquejar al Senat. En el Compromís de 1850 es decideix que –a canvi de que Califòrnia sigui el primer estat lliure al sud- els estats del Nord acompliran una llei de 1790 que no es complia, la Llei d’esclaus fugitius, per la que havien de ser tornats als seus propietaris.  Quan la Llei Kansas-Nebraska (1854) decideix que els habitants de cada nou estat votaran sobre l’esclavatge, un nou Partit Republicà lligat a l’abolicionisme i al Nord recorda que aquesta decisió trenca el compromís republicà de 1776.






No hay comentarios: