 |
| Guardia civiles custodiando prisioneros de la huelga en Brañosera (Palencia) |
Per tal de reprimir la revolta, el govern va enviar la Legió, comandada pel general Franco, des del front colonial africà. La resistència dels prop de 30.000 miners asturians va perllongar-se durant deu dies i va anar acompanyada d’una terrible repressió. Més de mil minaires van morir en la revolució asturiana en execucions sumaríssimes. A Catalunya, l’estat català proclamat per Companys a l’espera del triomf de la vaga general va durar 10 hores: sense el suport de la CNT ni massa interès per la població, l’exèrcit va poder ocupar ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona sota el comandament del general Batet després de quatre canonades i alguna resistència per part d’un grup nacionalista a les Rambles. Els caps de la revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats al vaixell Uruguay; també ho serien els alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció i els dirigents més destacats dels partits i els sindicats d’esquerres.
La Revolució d’Octubre (els Fets d’Octubre a Catalunya) constitueixen un tema historiogràficament molt polèmic. Encara podem trobar circulant una interpretació conservadora molt barroera, que hi veu una revolta bolxevic per instal·lar-hi el GULAG, i acusa PSOE i ERC d’haver iniciat aquí –com diu l’historietògraf Pío Moa- la guerra civil. Aquesta visió carrega especialment les tintes contra Francisco Largo Caballero, que presidia el PSOE en aquell moment i era, alhora, secretari general.
- La definició d’aquest sector del PSOE com a radicalitzat va néixer de la propaganda franquista posterior, i encara la defensava durant la Transició Andrés de Blas (1978) quan veia en Prieto un sector més reformista/moderat contra el qui Largo defensava impugnar la democràcia per caminar cap al socialisme, en una “revisió leninista”.
- De manera semblant s’expressava Marta Bizcarrondo (1975): deia que havia estat un convers sincer al socialisme revolucionari que demana la inclusió en el programa del PSOE de la dictadura del proletariat, però –contradictòriament- alhora li criticava “falta de pes teòric marxista”.
-
Aquesta paradoxa també
es podia trobar en un llibre que Santos Juliá (1977) va dedicar a “La izquierda
del PSOE”: hi veia un reformista de discurs maximalista amb praxis no adequada
a la radicalitat que s’afirmava.
Malgrat constatar
la incoherència entre discurs i pràctica política, el tòpic de Largo Caballero
com un “Lenin espanyol” ha arribat fins avui, i explica el tracte desconsiderat
que li ha dispensat recentment, no sense polèmica, l’ajuntament de Madrid. De
la radicalitat dels discursos que es prenen com a font per a dissenyar aquesta
imatge intolerant no hi ha dubte: El Socialista en recollia un el 9-11-1933 en
el què –després d’un retret per defensar la dictadura del proletariat- Largo
responia “Pero ¿es que vivimos en una
democracia? Pues ¿qué hay hoy, más que una dictadura de burgueses? Se nos ataca
porque vamos contra la propiedad. Efectivamente. Vamos a echar abajo el régimen
de propiedad privada. No ocultamos que vamos a la revolución social. (…) Dudo
que se pueda conseguir el triunfo dentro de la legalidad. Y en tal caso,
camaradas habrá que obtenerlo por la violència”. Una altra cosa és el que
significa la “dictadura del proletariat”, un concepte marxista que es refereix
al monopoli del poder amb què el proletariat havia de respondre al mateix
monopoli per part de la burgesia que es vivia a Occident (i que no era un règim
tirànic). Hem de vigilar no aplicar amb presentisme el que nosaltres sabem que
acabarà estant la URSS amb el que presumptament defensava l’esquerra dels anys
trenta...
És més: prendre al peu de la lletra la retòrica electoral ens obligaria a fer el mateix amb altres partits, i la CEDA no sortiria massa ben parada. Per si fos poc, buidar els discursos ens permetria trobar referències a les mesures impulsades per Largo Caballero com a ministre de treball, defensades ja en aquell moment per la OIT, que no són les polítiques pròpies de cap radical. El destí de la Rotes Wien també omple els seus discursos i els analistes les menystenen perquè farien comprensible el procés de radicalització que viuen els sectors més joves i dinàmics del PSOE.
Aquesta visió més
socialdemòcrata és la que va defensar el professor Julio Aróstegui en la
biografia que va escriure de Largo Caballero: aprofitant que el PSOE era un
partit tan democràtic que es pot fer una exegesi profunda de les actes de les
reunions (on es feien constar totes les posicions i debats), va donar-li menys
importància als discursos i la premsa. Apareix un personatge menys carismàtic,
que es remet contínuament a la classe i al partit, molt poc dogmàtic, més
proper a Pablo Iglesias que a cap ínfula comunista, i que –fent de mitjancer
entre militància i jerarquia del partit- participava de la necessitat de “fer
alguna cosa” davant l’ascens del feixisme. Les diferències amb Indalecio Prieto
no serien ideològiques, sinó sobre quins partits havia de pactar el PSOE en el
seu camí cap al socialisme: amb els republicans (com deia Prieto) o amb
l’esquerra (com deia Largo)?. Aróstegui no nega, però, la deficient
organització de la vaga general de 1934 i, lluny de justificar-la, la veu com
un greu error polític; però això no vol dir que l’esquerra hagi canviat massa
en la interpretació d’Octubre de 1934.
Des de l’esquerra s’ha volgut veure en el moviment una defensa desesperada de la República violada per la dreta malgrat que es va posar en marxa quan encara els ministres de la CEDA convidats a entrar en el govern Lerroux encara no havien signat ni un paper. Es justifica aquesta interpretació amb la intensitat creixent dels discursos de Gil Robles, que ja el 29-11-1933 havia anunciat que les dretes havien de preparar-se per a prendre el poder. “¿Cuando? Cuando se pueda. ¿Con qué régimen? Con el que sea”.
-
Manuel López Esteve ha
volgut veure-hi també la resposta a la “guerra social” desencadenada per un
govern que encara no havia canviat les lleis però sí les condicions de vida
dels obrers i els camperols: el febrer de 1934 havia ordenat abandonar les
ocupacions provisionals i els ministre de Governació Rafael Salazar Alsonso va
declarar la collita un “servei nacional”.
-
Ja hem parlat de la
consigna “abans Viena que Berlín”, traduïble per “millor rebelar-se que esperar assegut el degollament”. Per entendre
Octubre’34 caldria afegir que els esdeveniments de França van obrir la
possibilitat de resistència de la societat civil contra el feixisme: quan les
Lligues reaccionàries i parafeixistes de la Croix-de-Feu, Action Française i
les Jeunesses Patriotes van convocar manifestacions conjuntes que volien fer
caure el govern, les forces de seguretat hi van plantar cara en violents
enfrontaments que es van saldar amb 17 morts i més de 2.000 ferits. La dreta
parlamentària havia demanat la dimissió del govern i l’esquerra –interpretant
l’estratègia com un complot feixista- va convocar una contra-manifestació (9 de
febrer) que –a més de postergar l’amenaça- va permetre, de la mà de la barreja
de comitives sindicals, els primer contactes entre partits i sindicats per a
construir el Front Popular que guanyaria les eleccions a França. L’exemple
d’una societat civil aturant el feixisme, devia esperonar també un “hem de fer
alguna cosa” entre els sectors més arrauxats del moviment obrer espanyol.
LES CONSEQÜÈNCIES DE LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE. Dels dos milers de víctimes, 1700 van ser minaires caiguts en combat, la resta forces de l’ordre. Milers d’acomiadats per participar en la revolta i 30.000 detinguts van marcar l’actualitat del país durant el següents mesos. El balanç a Catalunya va ser també demolidor: Companys i els seus consellers van ser condemnats a trenta anys de presó; l’estatut de 1932 i la Generalitat van quedar suspesos (malgrat que la dreta demanava derogar-los). Fins i tot Azaña –que es trobava a Barcelona per assistir al funeral de Jaume Carner, el seu antic ministre d’Hisenda- va ser detingut, i això –després de publicar “Mi rebelión en Barcelona”- va disparar el seu prestigi. El seu nou partit, Izquierda Republicana, celebrarà grans mitings massius radiats i a l’aire lliure: Mestalla a València, Baracaldo a Biscaia i el Camp de Comillas a Madrid (1935).
L’exèrcit es va sentir desairat perquè esperava penes de
mort (i el president de la República va commutar les poques que es van dictar).
Per això Franco es retraurà sempre a 1934 quan dicti la seva justícia
sumaríssima. La dreta va sentir confirmades les seves sospites: els obrers
busquen la revolució, els republicans són dèbils per aturar-los i, com els fets
semblaven demostrar, l’única salvació havia de ser l’exèrcit. Això explica un
discurs posterior de Calvo Sotelo: “el
Ejército es el mismo honor de España. El señor Azaña decía que el Ejército no
es más que el brazo armado de la Patria. Falso, absurdo, sofístico: el Ejército
se ha visto ahora que es mucho más; no diré que sea el cerebro, porque no debe
serlo, pero es mucho más que el brazo, es la columna vertebral, y si se
quiebra, si se dobla, si cruje, se quiebra, se dobla o cruje con él España”.
Per la seva banda, l’esquerra, conscient de que la revolució no els permetria arribar al poder, va optar per la coalició electoral, una aliança estratègica que acordava un govern de republicans amb suport extern del PSOE i altres partits. José Luis Martín Ramos troba en el context internacional el camí cap al Front Popular: per una banda la sortida de Hitler de la SDN havia pressionat la URSS a demanar un sistema de seguretat col·lectiva i, seguint el model que a França demanen les bases d’esquerra, la III Internacional suggeria als partits comunistes buscar l’aliança amb liberals, burgesos i socialdemòcrates. Tant Viena com Astúries demostraven que la revolució era inviable, i calien aliances transversals interclassistes per aturar el feixisme. Així doncs, no es pot dir que el Front Popular era cap “cavall de Troia” del comunisme, sinó una tàctica de lluita antifeixista. Llistes, candidatures i programa mostren hegemonia no obrera en el si de la coalició: abolició pena de mort, sistema fiscal progressiu, sancions a la patronal si incompleix legislació laboral, o seguretat social, eren recomanacions coetànies expressades per l’OIT.
La repressió de la revolució d’octubre també va deixar tocat el govern Lerroux, perquè encara que l’entrada dels ministres de la CEDA podia donar-li certa estabilitat, la presa de decisions dins d’aquell govern no seria fàcil.
No hay comentarios:
Publicar un comentario