Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 5 de mayo de 2019

S25 - DE L'ORDRE COLONIAL A L'ORDRE BIPOLAR




La setmana passada vam comprovar amb Nasser que sovint les “titelles” de les superpotències, en realitat, eren més aviat estats amb agendes pròpies que jugaven diplomàticament amb les necessitats dels gegants de l’ordre bipolar. Com ho feien? Una manera era no alinear-se. Això permetia oferir fer-ho i buscar el millor suport al millor postor, com havia fet Nasser quan buscava finançar Asuan, o Tito quan va coquetejar amb el Pla Marshall: marcar distàncies amb Stalin li va servir per a demostrar que hi havia límits al seu control, que ell volia marcar perfil propi. El problema és que, en fer-ho, com Mao atacant Taiwan, els petits aliats complicaven les relacions internacionals: mentre la Xina fracassava en el Gran Salt Endavant, Mao feia callar els crítics amb amenaces a l’Índia –que havia acollit el fugit Dalai Lama- i enraria el clima diplomàtic. També Ulbricht a la RDA demanava una solució definitiva per a Berlín que no arribava: encara que la Nota d’Stalin  havia demanat la reunificació d’una Alemanya que, en mans d’un govern de coalició amb comunistes, s’havia de mantenir neutral, els occidentals preferien fer primer eleccions lliures i deixar-li lliure l’alineació en qualsevol aliança. Aquest desacord impedia cap solució i la RDA la reclamava amb urgència tensant la corda de Kruschev, perquè veia fugir centenars d’alemanys cap a l’oest.

Una altra manera que tenien els satèl·lits de condicionar la superpotència era amenaçar amb la possibilitat d’enfonsament: estava clar que Syngman Rhee (Corea del Sud), Chiang (Taiwan) o Ngo Dinh Diem (Vietnam del Sur) no canviarien d’aliança, però alimentaven la por de que caurien si no rebien prou ajuda.  També Kim Il-Sung va poder construir un estat basat en el culte a la personalitat: si canvio res, guanyen els altres. I així se’l deixava fer...

Un altre aliat incòmode va ser la França de Charles de Gaulle. L’havíem vist abandonar la política quan la V República havia impulsat un sistema polític que, garantint la fortalesa del poder legislatiu, condicionava l’estabilitat de l’executiu. Ara, França, derrotada a Indoxina i humiliada per les superpotències a Suez, es resistia a perdre Algèria. Allà, els pieds-noirs, espantats amb els èxits del Front d’Alliberament Nacional, demanaven mà dura, i els militars francesos a la colònia van impulsar un cop d’estat (1958) que –després de prendre el poder a Algèria- amenaçava els fràgils governs parisencs si no admetien la presidència del general De Gaulle. L’operació, ben probablement suggerida per la CIA, que temia que una Algèria independent basculés cap al bloc comunista, va trencar definitivament l’estabilitat política metropolitana quan el general acceptava la proposta en un manifest que explicava la crisi algeriana dient que “el deteriorament de l’estat provoca l’allunyament dels pobles associats”. Suggeria així la incompetència dels governs de coalició i es postulava per al govern personal recordant els serveis prestats, malgrat que l’endemà L’Humanité titulava “De Gaulle se quita la careta. El cap dels sediciosos reclama el poder personal”.  Amb l’oposició de l’esquerra, doncs, es va posar en marxa la constitució de la V República (1958), aprovada en referèndum per un 79% dels votants. L’excepcionalitat de la situació que vivia França va fer que la cambra li confiés poders especials (gairebé dictatorials) durant sis mesos. Ell havia promès un coherent anti-comunisme, i el manteniment d’Algèria com a colònia, però –vistes les dificultats- va negociar la independència algeriana. Això va desencadenar una important oposició dins de l’exèrcit (on alguns sectors van fracassar en un cop contra ell, 1961) i una onada de terrorisme ultradretà impulsat per l’OAS (Organitsation de l’Armée Secréte). Finalment, però, els Acords d’Evian van materialitzar la independència de l’Algèria del president Ben Bella (1962).




Per què diem que era un aliat incòmode? Doncs perquè el general De Gaulle, malgrat que els nord-americans havien alliberat França i garantit la seva seguretat fins aleshores, mai va voler coordinar cap estratègia nuclear i va aconseguir convertir el seu país en la quarta potència que disposava del secret nuclear quan, el 13-2-1960, va fer explotar una bomba al Sàhara. Quatre anys més tard es negava a signar el tractat de no proliferació de 1964. En la seva obsessió per donar “grandeur” a França, va impulsar la seva pròpia “forcé de frappe” sortint de la SEATO (1965) i de l’OTAN (1966). Per pressionar Adenauer perquè fes el mateix, es va convertir en el primer governant francès en visitar Alemanya des de Napoleó, i –tement que no es convertís en un “cavall de Troia” dels americans- va negar l’ingrés als britànics en la nova CEE (que no aconseguirien entrar fins el 1973). Saltant-se la política de blocs, va reconèixer diplomàticament la Xina maoista i protestaria en diverses ocasions contra la presència americana a  Vietnam. Va acollir, però, la primera negociació sobre el conflicte berlinès a París (1960). La cimera havia de comptar amb Eisenhower i Kruschev, però es va acabar com el rosari de l’aurora, perquè pocs dies abans del seu inici el mes de maig es va saber que els soviètics havien abatut un avió espia nord-americà U2 que travessava la URSS des de Pakistán fins a Noruega, i que el pilot, Francis Gary Powers, havia estat presoner. Kruschev, veient que Eisenhower no demanava excuses, es va retirar de la conferència.


Mentrestant,  Patrice Lumumba (1925-1960) era proclamat president del Congo. Aquest jove activista empresonat per la seva lluita contra la colonització belga va impulsar un partit que aprofitaria l’estratègica retirada belga després de la Matança de Leopoldville (4-1-1959), en la que es van produir 49 víctimes i centenars de ferits. Ja el 1955 Antoine van Bilsen havia publicat un “Pla de 30 anys per a l’emancipació política de l’Àfrica belga” en el que calculava aquest termini per dotar-se de quadres capaços d’assegurar la gestió de l’estat. Però el context mundial crític amb l’imperialisme va facilitar que -malgrat l’estret marge de victòria per al Moviment Nacional Congolès en una consulta-, el rei Balduí anunciés la independència per al 30 de juny de 1960. En la cerimònia va pronunciar un discurs de caire paternalista que definia la concessió de la independència com la culminació del pla “civilitzatori” que –segons ell- havia estat la colonització: “no comprometin el futur amb reformes precipitades ni canviïn les que Bèlgica els ha proporcionat fins no estar segurs que puguin fer-ho més bé, ni tinguin por de comptar amb nosaltres si necessiten ajuda”. 


La resposta de Lumumba en el seu discurs apel·lava al patiment de l’experiència colonitzadora i  es va convertir  –lluny d’artificis i compliments- en un cant a la recuperació de la dignitat africana: “Hem viscut els sarcasmes i els insults que vam suportar matí, tarda i nit perquè érem negres. Qui oblidarà que a un negre li diguin “tu”, no perquè és amic sinó perquè el “vostè” està reservat als blancs?”.

La independència va obrir un conflicte militar molt dur perquè Katanga, la rica zona en coure, or i urani del sud del país, es resistia al govern central. Lumumba va demanar ajuda als cascos blaus de les Nacions Unides, però –veient que no eren operatius- va demanar consell als soviètics. Aleshores, Allen Dulles (CIA) va mobilitzar el coronel Joseph Mobutu per a oposar-se: anys més tard sotmetria Katanga i governaria dictatorialment el país (batejat com Zaire) des de 1971. Les seves tropes i els rebels de Katanga possiblement estiguessin darrera de l’atac que va patir el secretari general de les Nacions Unides: el seu avió es va estavellar després d’un atac (17-9-1961) i aquell any se li concedia pòstumament el Premi Nobel de la Pau. Pocs mesos abans, les tropes de Mobutu van segrestar el president Lumumba i el van lliurar als rebels katanguesos, que –després de terribles tortures- el van assassinar. 

Encara el 1991, la tesi de l’investigador Jacques Brassine va merèixer un ennobliment perquè lliurava els belgues de la sospita: “les contradiccions internes de l’ànima africana contemporània [ens han permès] assistir a un renaixement de les antigues costums salvatges [que ens retornen] a temps remots per la desaparició massa  sobtada de l’ordre colonial”. Era una interpretació massa racista: Lumumba havia estat sanguinàriament assassinat per una atàvica violència africana... renascuda quan els blancs/civilitzadors havien marxat. Per això el llibre de De Witte (2002) va estar polèmic quan demostrava amb documents que el ministre d’Assumptes Africans, Harol Apdremont, havia ordenat l’assassinat i proposava una nova interpretació: allò no havia estat cap batalla de la Guerra Freda, perquè Kruschev no havia fet servir recursos per ser-hi, ni havia demostrat massa voluntat, més enllà de la propaganda.

El que sí va ser és un impuls a les independències africanes. En la XV sessió de la Assemblea General de les Nacions Unides, celebrada a NYC el setembre de 1960, s’incorporaven 17 nacions acabades d’independitzar. Totes eren africanes menys una: per això 1960 és considerat l’any d’Àfrica, i per això diem que aquell any les Nacions Unides deixaven de ser l’associació dels vencedors de la passada guerra mundial a ser un “parlament mundial” que integrava els estats del Tercer Món... que provaven de ser neutrals! 

Per seduir-los, Kruschev hi pronunciava aquell any un discurs que alineava la Unió Soviètica contra l’imperialisme del secretari general. El Congo i Ghana –que havia estat el primer estat negre independent el 1957- demostraven el perill que representava el neocolonialisme. A Ghana, l’economista nacionalista Kwane Nkrumahn que l’havia teoritzat, havia provat de governar sortejant la petjada colonial. Però poc després de provar de diversificar el monocultiu del cacau que havien deixat els britànics seria deposat per un cop militar el 1966.

Però el Congo va donar també una lliçó a la URSS, segons Odd Arne Westad (2017): un govern africà legítim havia sol·licitud l’ajuda soviètica, se l’havia promès ajudar-lo i ara estava sota control d’una dictadura militar proamericana. L’única cosa que podien fer era posar-li el nom de Patrice Lumumba a una nova universitat per a estudiants estrangers a Moscou. No tenien logística ni capacitat militar de projectar-se lluny, i –per enfrontar-se als imperialistes- n’havien de tenir. Això estaven pensant quan un altre país en procés de descolonització trucava a la porta: Cuba.

No hay comentarios: