Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 3 de febrero de 2018

S13: LA CRISIS DE LA GUERRA




1917 és l’any de les CRISIS DE L’ENTUSIASME, perquè -decebuts  i esgotats pel sobreesforç -  els soldats es neguen a sortir de les trinxeres camí d’una mort segura. I és que la mitjana de víctimes diàries de les guerres napoleòniques (233 soldats/dia) o la guerra de secessió nord-americana (518 soldats/dia) quedava superada pels tres primers anys de guerra: 5.509 soldats/diaris. La desesperança dels soldats que convivien quotidianament amb la mort i la incertesa a la trinxera es va manifestar a la primavera de 1917 en 129 motins que van arribar a afectar 40.000 soldats francesos, i que els consells de guerra van intentar aturar amb una justícia sumària: 629 penes de mort entre juny i desembre de 1917. La pel·lícula “Camins de glòria” (Stanley Kubrick, 1957) s’inspirava en l’ofensiva al Chemin des Dames per fer el retrat d’una colla de militars insensibles i incompetents, llençant onades de joves innocents cap a una mort segura. Encara que Peter Hart (Historia militar de la Primera Guerra Mundial, 2014) va tractar de disculpar els comandaments per fer caure la responsabilitat en els polítics (“si hi va haver alguna bogeria va ser començar la guerra, no les decisions tàctiques preses sobre el terreny”) o la tecnologia (“amb independència de com ho fessin, la guerra hauria estat igual de destructiva perquè es va desenvolupar en l’era industrial moderna”) la visió que fa Roger Fraenkel del general Jofree (L’ane qui commandait des lions, 2004) és ben contrària:  amb l’única experiència dels conflictes colonials (Tombuctú, 1894) va cobrir la seva mediocritat falsificant informes, culpant la tropa. El documental “L’últim dia de la Primera Guerra Mundial” també descriu uns comandaments amb actitud gens professional ni edificant.

Però els motins al front no són l’única demostració de que l’entusiasme de 1914 s’havia esvaït el 1917. La població civil ha estat objectiu de guerra, i està esgotada per la inutilitat de l’esforç, l’acumulació de morts i ferits, la caiguda del poder adquisitiu, les restriccions a les llibertats públiques imposades pels governs, i el dirigisme econòmic de l’estat.  La seva implicació en el conflicte l’ha convertit en objectiu de guerra, i el 1917 participa massivament en vagues cada cop més nombroses, plenes, violentes i freqüents, amb música de fons:  la crida socialista (Manifest de Zimmerwald, 1917) definint la guerra com un escorxador d’obrers i un producte de l’imperialisme.
Després del fracàs de l’atac del general Robert Nivelle al Chamin des Dames (que costa milers de baixes aliades) la seva destitució dóna pas al general Philippe  Petáin. L’heroi de Verdun els procurarà més permisos, més descansos, més racions, més barracons més còmodes i més atacs d’abast limitat. Els motins de soldats es van aturar, però el malestar seguia a la ciutat.

EL TRIOMF DE LES POLÍTIQUES AUTORITÀRIES. L’eficàcia necessària per fer la guerra no és compatible amb principis democràtics, perquè requereix unitat de comandament, secret de les operacions i centralització de decisions (davant la separació de poders, la transparència de les decisions i el control de l’executiu per part del legislatiu que necessita qualsevol democràcia).  Les pràctiques autoritàries justificades pels estats amb la necessitat de seguretat –estat de setge, consideració dels pacifistes com a sabotejadors, censura, control postal, suspensió del dret d’associació- van introduir mesures excepcionals en la pràctica política: Raymond Poincaré (8/1914) parla d’”Unió Sagrada” i el parlament francès deixa de reunir-se regularment. 


George Clemenceau –que resum el seu programa dient “je fais la guerre”- arriba a instaurar una espècie de dictadura virtual que no qüestiona formalment les regles parlamentàries, però se les salta amb l’aplaudiment general. Suprimeix els comitès secrets, a porta tancada, quan els militars no volen donar explicacions als polítics i el seu ministre de l’interior, Jean-Louis Maluy,  arriba a ser citat pel TS acusat de prevaricar (per no ser prou sever amb els pacifistes). A Alemanya, Hindeburg i Ludendorf acusen el canceller Bethman-Hollweg de deixar el parlament aprovar la RESOLUCIÓ DE PAU impulsada pels diputats socialistes i el Zentrum, fent caure el seu govern. També David Lloyd George condueix la guerra amb un gabinet de 5 membres (en qui delega per anar als Comuns) i sense parlament.

TEMPTATIVES DE PAU. El Papa Benet XVI va fer una crida a la pau general (1-8-1917), convidant a les nacions a negociar entorn d’un pla de 7 punts (disminuir arsenals, arbitratge internacional, drets comuns sobre el mar, renúncia a indemnitzacions i evacuació de territoris evacuats). També l’emperador Carles I –eliminat l’equip de govern del seu pare al morir Francesc Josep (11/1916)- iniciarà tímids contactes amb França, que seran tallats per la intervenció del kàiser, quedant les decisions de Viena en mans de Berlín.

AMENACES A LA COHESSIÓ NACIONAL. Encara que la por al coqueteig dels armenis amb els russos va desencadenar unes polítiques estatals d’extermini, el “front intern” més important és l’enviament  a Sant Petersburg –en discret tren alemany- d’un revolucionari rus amb qui els alemanys havien contactat a Zurich. L’arribada de Vladimir Ilich Ulianov a Rússia facilitarà els bolxevics connectar amb el malestar popular i donar-li la forma d’un moviment revolucionari. La caiguda del tsarisme i l’arribada d’un govern provisional el febrer de 1917 que provarà de mantenir els compromisos internacionals i a Rússia en guerra amb Alemanya no aturarà el malestar. Per això, els esdeveniments es van precipitar l’octubre quan els bolxevics van arribar al poder i les seves negociacions de pau van espantar l’Entesa. La victòria alemanya a l’est  els significaria aprovisionaments infinits per continuar la guerra, però –pitjor encara- alliberaria les tropes que en aquell moment estaven ocupant grans territoris de Rússia per poder-les concentrar a l’oest. La por a la victòria alemanya feima tremolar la banca nord-americana, que temia no cobrar els crèdits de guerra. 

El president Wilson no estava còmode amb els britànics (per les transgressions britàniques al dret internacional marítim i la repressió d’Irlanda), però al balanç de les agressions submarines alemanyes -2.000 vaixells enfonsats, 578 pesquers, 12.573 mariners morts i 908 civils- s’afegia la congestió dels ports atlàntics, on els armadors aturaven el tràfic, s’acumulaven les mercaderies i els exportadors no trobaven assegurances per a les travessies atlàntiques. L’excusa la va donar un conflicte diplomàtic: l’oferta alemanya a Mèxic (el telegrama Zimmerman), desvetllada per inclinar una opinió pública aïllacionista, prometia ajut per recuperar els territoris perduts a la guerra de 1848 (actualment Califòrnia, Nevada, Utah, part d’Arizona, Colorado i Nou Mèxic) en el cas que –davant la campanya d’enfonsament de vaixells neutrals- els Estats Units declaressin la guerra a Alemanya. Què venia passant a Mèxic?

El Porfiriat  mexicà (1876-1911) era el típic sistema polític tecnocràtic que oferia estabilitat y negocis a la burgesia. Per sota, la misèria: el 1910 l’1% de les famílies controlava el 85% de les terres, i la repressió d’obrers i camperols va ser descrita en el llibre “Mèxic bàrbar” (1908) del periodista J.JK.Turner. El 1907 l’entrevista “El president Díaz, heroi de les Amèriques”, publicada per James Creelman en la Pearson's Magazine de NYC, va trasbalsar el país perquè anunciava la retirada de Porfirio Díaz. El seu principal opositor -Francisco I. Madero, autor de “La successió presidencial de 1910”- va resultar empresonat. Però mentre els “científics” celebraven l’apoteòsic centenari de la independència (i, finalment, la reelecció de Díaz), Madero escapava i publicava el Pla de Sant Lluís, una crida a la lluita armada que recollia reivindicacions d’indígenes i obrers. A la seva lluita s’hi van sumar guerrillers que -com Pascual Orozco (primer vencedor dels federals), Francisco VIlla (N) i Emiliano Zapata (S)- van transformar el moviment: de ser una oposició liberal urbana de classe mitjana passava a ser una revolta camperola.

No hay comentarios: