Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 22 de abril de 2018

S23: DE WEIMAR A MUNICH



Què empenta aquells veterans? Tres sentiments: la por a la revolució (que les notícies arribades de Rússia semblen accelerar a la Itàlia de postguerra, on es viuen més de 2.000 vagues el 1919); la frustració nacional pels del tractats de pau (Triestre i Trentino no semblen compensació suficient al sacrifici ofert durant la Gran Guerra); i el desencís de la democràcia, un règim ineficaç i sense autoritat per a lluitar pels interessos nacionals, contra la crisi ni el desordre revolucionari. Per això un veterà, l’heroi dretà de guerra Gabriele d’Annunzio va ocupar pel seu compte la petita població de Fiume (10/1919-11/1920): allà, Il Comandante desenvolupà el que seria l’imaginari feixista: discursos vehements, nostàlgia imperial, camises negres i bandera amb calavera i tíbies creuades. Mussolini el defensarà des d’ Il Popolo d’Italia... però quan aquell any testi el feixisme a les urnes no aconseguirà cap representació!

L’APARICIÓ (2). Havíem deixat Alemanya convulsa al marxar el Kàiser. El nou govern socialdemòcrata presidit per Evert intentava navegar enmig de la guerra civil entre la revolució espartaquista i els Freikorps de voluntaris retornats del front que –per iniciativa pròpia- es dediquen a reprimir-la. L’exèrcit, convençut de la “ganivetada per l’esquena”, mastega amb dificultat les duríssimes  negociacions de pau –el “diktat”- i la redacció d’una constitució molt moderna a Weimar, amb sufragi universal i una forta descentralització. La República, batejada amb el nom de la ciutat on neix el text, s’havia resistit a pagar les reparacions de guerra fins el punt que els francesos li ocupen la conca del Ruhr (1923). El debat havia obert les negociacions que havien conduït al Pla Dawes (1924) i el finançament del deute acordat allà va acabar de normalitzar les relacions internacionals.


Per una banda el ministre de Negocis Estrangers Walter Rathenau (un conservador possibilista, fill del fundador de l’Allgemaine Electrizitats-Gessellschaft, AEG) va llegar a la República –abans de ser assassinat per dos oficials (1923), abatuts per policies però celebrats com a herois el 1933- el Tractat de Rapallo (1922). És un acord amb la URSS que tanca diferències territorials i la compromet a intercedir per Alemanya en el cas que ella entri a la SDN. Rathenau dirà que el tractat és un “arbre sense fulles, però es veu de molt lluny”, referint-se a que –malgrat fixar compromisos menors- té un significat important per a ambdós països, convertits en pàries de les relacions internacionals. Un nou Ministre de Negocis Estrangers, Gustav Stresseman (1922-1929), aconseguirà la reducció del deute (Pla Young, 1929), el Tractat de Locarno (pel qual els estats europeus accepten fronteres, 1925), l’entrada a la SDN (1924) i el pacte Briand-Kellog (1928) renunciant a la guerra. Aquesta progressiva normalització internacional de la República de Weimar no va exempta d’inestabilitat política, com demostra el putsch de Munich.


El caporal Adolf Hitler[i], recuperat d’una ceguesa histèrica en saber la rendició alemanya, s’havia incorporat al servei d’intel·ligència de l’exèrcit per a investigar un grupuscle nacionalista. La seva oratòria incendiària acostava cada cop més públic a la Bürgerbräukeller de Munich, arribant al comitè dirigent d’aquell partit, el NSDAP, Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei. Allà donarien el tret de sortida a la “revolució  nacional” el 8 de novembre de 1923. El president de Baviera va reprimir el cop amb duresa: la policia va disparar contra els manifestants nazis. Hitler va ser detingut i empresonat. A la presó va comprendre que mai aconseguiria el poder per la força, i que per fer-ho calia combinar l’ús del sistema polític legal i la violència selectiva. 




Però el canvi d’estratègia no va ser l’única conseqüència del fracàs del putsch: l’estança a la presó seria curta, però profitosa, perquè allà va redactar “Mein Kampft” (1925), un pamflet on barreja sentiments convulsos amb el producte de lectures confuses: avala altres pamflets antisemites, com “Els protocols dels savis de Sió” o “El primer problema del món” (Henry Ford, 1920), relaciona els jueus amb els bolxevics –“els dimonis bessons del món” (!!!)- amb un argumentari torturat, es postula per eradicar-los, i proposa la recerca d’un “espai vital” per a Alemanya a l’est. Rudolph Hess escriurà a les seves memòries que –mentre escrivia “La meva lluita”- el sentia “revivir sus experiencias de la guerra, imitando los ruidos de granadas y de ametralladoras, salta de forma salvaje en medio de la habitación”. El llibre, primer inadvertit, es convertirà en súper-vendes l’any que Hitler va arribar a la cancelleria... i s’ha comprat molt per internet, perquè qui en tenia els drets –les institucions bàvares - no l’havien reeditat. Recentment se n’ha publicat una edició crítica/comentada.

El 1925 sembla que la República de Weimar ha superat la conjuntura terrible: les reparacions han estat reduïdes, els francesos s’han retirat del Ruhr, s’ha normalitzat la diplomàcia, i hi ha –superats extremistes com els espartaquistes o el putsch de Munich- certa pau social. Toca aturar-nos un moment i analitzar els fonaments ideològics dels feixismes. Quins continguts aprofiten, de forma confosa, sovint mal llegits, de manera fragmentària, fora de context? També toca fer balanç d’aquest debut: han fracassat estrepitosament i no han deixat de ser opcions minoritàries. 

FONAMENTS IDEOLÒGICS. En la demagògica feixista reconeixem Nietzsche. La seva crítica dels valors burgesos i cristians a “La genealogia de la moral” havia denunciat el concepte de culpa perquè introdueix tendències apaivagadores de la voluntat i l’impuls vital. Per superar aquest estadi ”d’esclavatge” cal convertir-nos en “superhomes” espiritualment lliures dels valors afeblidors, i recuperar la dignitat inherent a l’activitat creadora i l’ús de la força.

També reconeixem el racisme propi del vell positivisme quan plantegen l’hegemonia de les races que –sense mestissatge- no han entrat en decadència. El 1923 Hitler coneix al Festival de Bayreuth el marit d’Eva Wagner, Houston Stewart Chamberlain, qui afegia a la superioritat de la raça germànica algunes engrunes de pangermanisme (Els fonaments del segle XIX, 1899). Al diagnòstic d’Oswald Spengler (La decadència d’Occident, 1923) cal sumar el descobriment del paper de les bactèries en els contagis que havia fet Louis Pasteur i dels mecanismes de l’herència explicats pel botànic Gregor Mendel: la seva mala lectura impulsava la purificació del “cos de la nació” d’aquells elements hereditaris que –suposadament- contagien enemics interns. Mentre la geografia determinista assegurava que l’existència d’un estat precisava del suficient espai per atendre les seves necessitats (és la teoria de “l’espai vital” de Friedrich Ratzel), un cosí de Darwin, Francis Galton, proposava que la ciència ajudés la humanitat a millorar la raça instant els millors a reproduir-se. Aquesta eugenèsia (o teoria de la “selecció artificial”) s’havia insinuat ja a “L’origen de l’home” (1871): “Entre los salvajes, los individuos débiles en cuerpo y mente desaparecen muy pronto (...) los hombres civilizados, en cambio, (...) construimos asilos para los imbéciles, los mutilados y los enfermos (...) y nuestros médicos apelan a toda su habilidad para conservar el mayor tiempo posible la vida de cada individuo (...) En consecuencia, los miembros débiles de las sociedades civilizadas propagan su especie (...) Nadie que haya asistido a la cría de animales domésticos dudará que esto debe ser muy perjudicial para la raza humana”.


Les idees del sindicalista George Sorel també van ser recollides pels feixistes: la violència és purificadora perquè desperta la heroïcitat dels homes i serveix perquè les nacions “narcotitzades per l’humanisme, puguin recuperar la seva antiga energia”.




[i] L’individu és complicat. A la postguerra se l’estudiava com el “prototipus del tirà”: Allan Bullock (Hitler: a study on tyranny, 1951) el veia un polític oportunista amb més egoisme que dogmes, sense escrúpols ni inhibicions, al que reconeixia habilitat retòrica i talent teatral. Durant la Guerra Freda, la teoria del totalitarisme l’igualava a Stalin; per això Bullock va acabar publicant “Vides paral·leles” (1991). Més endavant, la Història social dels 60 interpel·lava la societat alemanya que l’havia escollit, mentre una pluja de diagnòstics psiquiàtrics especulava sobre l’informe que la OSS havia arrencat a Walter C. Langer (“Un estudi psiquiàtric de Hitler”, 1943) sobre el terreny. Joaquim Fest –a qui el seu pare no havia apuntat a les Joventuts Hitlerianes- no necessitava culpar un individu dels crims que una societat no podia pair, i escrivia que aquell radical revolucionari de dretes l’havia seduït per la seva modernitat mediàtica (1973), sense aconseguir l’èxit de la seva posterior visió de L’enfonsament (1991). El debat sobre l’Holocaust que s’accelera durant els anys vuitanta enfrontava la visió de Hitler com a motor de la tragèdia (els intencionalistes) i els que el descriuen com a “dictador dèbil” d’un estat “polícrata” (els estructuralistes). Més recentment, Ian Kershaw ha provat de sumar les dues teories en una apassionant biografia.



No hay comentarios: