Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 14 de abril de 2018

S22: BALANÇ DEL NEW DEAL // EL FEIXISME CLÀSSIC


A partir de 1935 va caler impulsar un “segon New Deal”. No solament per reforçar la lenta recuperació econòmica que s’estava produint, sinó també per redefinir algunes mesures que el Tribunal Suprem havia declarat anticonstitucionals. Es volien millorar els projectes per desactivar l’oposició, aprofitant que les eleccions de 1934 permetien comptar amb el suport d’una majoria demòcrata al Congrés. En aquest segon paquet legislatiu destaca la Social Security Act, un paquet d’ajuts federals a aturats, malalts, minusvàlids i jubilats que no incloïa assistència mèdica ni tots els col·lectius, i concedia petites ajudes per a curts períodes de temps. També cal recordar la Llei Wagner (que establia una Junta Nacional de Relacions Laborals, amb poder per negociar i multar pràctiques laborals injustes) i la WPA (Direcció de Progrés Laboral) que oferia feines de manteniment de barris, parcs, jardins i carreteres.


Molts projectes rebien dures crítiques de jutges, periodistes i republicans. Denunciaven la creixent participació de l’estat en economia:  deien que els subsidis idiotitzarien les capacitats dels emprenedors i la iniciativa privada, que tothom s’acomodaria a la ingerència estatal fins que –convertit en un monstre totpoderós habilitat per dirigir-ho tot- el govern deixaria tothom sense iniciativa individual ni capacitat d’escollir. Per si fos poc, l’augment del dèficit públic seria insostenible i implicaria alts impostos que els empobririen i reduirien la seva capacitat inversora. El president era objecte d’especial crítica: es denunciava que se li estava donant tant de poder que posava en perill la democràcia. Malgrat totes aquestes crítiques, FDR va guanyar les eleccions del 1936 amb un 60% dels vots.



Al marge de si aquella intervenció era necessària o excessiva, la historiografia ha criticat també les mesures del New Deal com a contradictòries, vacil·lants i dubitatives. És cert que eren provatures inèdites, i que alguns plans es van aturar. El propi president, en un discurs de 1935 defensava, però, aquestes intervencions: “El país necessita i demana una experimentació persistent i audaç. És de sentit comú agafar un mètode i provar-lo. I si falla, admetre-ho amb franquesa i provar-ne un altre (...) però sobre tot provar alguna cosa”. L’estat no es podia abstenir quan estaven en perill greu els ciutadans.

Les variables econòmiques demostren una lenta i fràgil recuperació de la producció, tot i que el 1939 encara hi havia 9 milions d’aturats dels 12 que es podien comptar el 1933. Però el New Deal s’ha valorat com una espècie de “nova fundació” dels Estats Units, i no solament perquè posant la llavor d’un incipient Estat del Benestar introduïa un canvi revolucionari en la seva història. També perquè redefinia la figura del president carismàtic, proper al ciutadà i capaç de fer servir activament la seva facultat d’iniciativa legislativa. Per altra banda, el New Deal va canviar (fins avui) les bases socials del partit demòcrata, que guanya el suport de la població negra, la classe intel·lectual de les dues costes i els treballadors propers als sindicats. Finalment, la importància del New Deal és demostrar que es podia sortir de la crisi sense fer servir el totalitarisme. Perquè això, més o menys, és el que estava passant a Europa.


Un  pragmàtic "doctor" Roosevelt atenent el malalt "Oncle Sam", malgrat algunes suspicàcies
La caricatura està tallada: no permet veure el pijama del pacient, de barres i estrelles.
Però si s'insinuen els medicaments a l'esquerra: un munt d'ampolles amb les sigles dels projectes del New Deal.


ELS FEIXISMES no són un tema fàcil. Encara desperten passió perquè sobreviuen testimonis i protagonistes, i generen encesos debats en les societats afectades sobre la necessitat d’oblidar, dissimular i exculpar-se. Tampoc no ajuda que -en el debat polític- sovint l’etiqueta “feixista” s’ha convertit en una acusació ferotge que ha contribuït a trivialitzar el seu significat, i –per si fos poc- l’estudi resulta molt difícil perquè ha tingut manifestacions concretes molt diferents entre si: és difícil interpretar un moviment tan contradictori. I és que Entreguerres, molts països europeus opten per experiments polítics autoritaris: Itàlia debuta el 1922, seguida d’Espanya (1923), Portugal i Polònia (1926), Grècia (1928), Iugoslàvia (1929), Alemanya, Romania i Àustria (1933), Bulgària (1934) i el 1936 les tres repúbliques bàltiques i –un altre cop- Espanya. Cal diferenciar, però, entre totes aquestes, els règims feixistes de les dictadures reaccionàries:

Les dictadures es basen en les elits tradicionals, mentre que el feixisme és un moviment inter-classista que recull adeptes (sobre tot) de les classes mitjanes
-          Els objectius de les dictadures són mantenir les velles estructures socio-econòmiques, però els feixismes treballen per projectes de futur en forma d’utopies nacionals.
-          Les dictadures pensen en reprimir, oprimir i controlar la massa; els feixismes volen a la massa –encarnació de la nació- en perpetu moviment, i per això busquen seduir-la
-          Les dictadures, finalment, aspiren a un estat mínim, poc més que un policia garantint l’ordre social i la propietat. Els feixistes en canvi aspiren a un estat  –projecció de la nació- capaç de controlar tots els aspectes de la vida quotidiana.

Com definir-lo, doncs? Robert Paxton (Anatomia del fascismo, 2005) definia el feixisme com una forma de conducta política  (no una ideologia) caracteritzada per una preocupació obsessiva per la decadència, humiliació i victimització de la comunitat nacional i per cultes compensatoris d’unitat, energia i puresa, en la que un partit amb una base massiva de militants nacionalistes compromesos, treballant d’acord amb les èlits tradicionals, renuncia a les llibertats democràtiques per aconseguir –amb violència purificadora i sense limitacions ètiques ni legals- objectius de neteja interna i expansió exterior.

La Gran Guerra va posar a bullir els orígens del feixisme. Culturalment, acaba amb qualsevol optimisme: la seva brutalitat fa pensar que la civilització es moria, angoixant els nacionalistes que veuen encarnar la nació a un estat tan controlador i capaç de reglamentar totes les esferes de la vida com els que –per dirigir la guerra- s’havien dotat de poders extraordinaris.  Socialment, va generar exèrcits de veterans brutalitzats per l’experiència de les trinxeres, que han justificat la violència sumària i han acabat frustrats pel resultat de la guerra. En les seves memòries, Italo Balbo es recordava així quan la “vittoria muttilata” va acabar amb tota expectativa de compensació nacional pel sacrifici en vides: No volem lluitar per tornar al país que governava Giolitti (=Cánovas, per entendre’ns), amb el materialisme típic de la burgesia, deia. Abans, afegia, preferia “negar-ho tot, destruir-ho tot, per renovar-ho des dels fonaments”. Destruir l’ordre liberal per alçar una utopia nacionalista és el seu somni!...

L’APARICIÓ: (1) ITÀLIA. Són aquests veterans de guerra tan nacionalistes els que es reuneixen el 23-3-1919 a la Piazza del Santo Sepolcro de Milà per “declarar la guerra al socialisme perquè s’ha oposat al nacionalisme”. En aquella concentració hi ha sobre tot nacionalistes partidaris de la guerra el 1914, com el director d’Il Popolo d’Italia, Benito Mussolini, al que vam veure ser expulsat de l’Avanti! I i del partit socialista per les bravates bèl·liques que l’allunyaven de la condemna oficial de la guerra burgesa que es feia des de l’esquerra.

Apel·len al Fascio (it), literalment “feix”, una paraula que evoca les fasces (el feix de bastons amb una destral encaixada que duien els magistrats en les processons públiques romanes per indicar l’autoritat), quan organitzen els Fasci di Combatimento (germanor de combat), barrejant patriotisme i propostes socials radicals.  El 15 d’abril de 1919 assalten les oficines del diari socialista Avanti! La seva primera aparició ha estat doncs una transgressió de l’ordre legal burgés i un atac contra el socialisme en nom d’un interès nacional considerat superior.

No hay comentarios: