S28: EL FEIXISME, HISTORIOGRÀFICAMENT PARLANT

Fotograma de la pel·lícula "Farewell to Europe" (Maria Schrader, 2016). Stephan Zweig escriu a l'inici d'"El món d'ahir":
"Por mi vida han galopado todos los corceles amarillentos del Apocalipsis; la revolución y el hambre, la inflación y el terror,
las epidemias y la emigración; he visto nacer y expandirse ante mis ojos las grandes ideologías de masas: el fascismo en Italia, el nacionalsociaismo en Alemania, el bolchevismo en Rusia, y sobre todo, la peor de todas las pestes: el nacionalismo, que envenena la flor de nuestra cultura europea"

Els intel·lectuals de prestigi en l’Europa burgesa que van assistir a l’ascens del feixisme el van entendre com una malaltia moral d’Europa. Les cicatrius de 1918 supuraven i l’ascens de la influència de les massa en política havien permès l’accés al poder de pertorbats de confoses idees que no tenien arrelament en la tradició liberal europea, segons ells. Thomas Mann escriu al seu diari el març de 1933 que allò és una revolució “sense idees i contra les idees”, Benedetto Croce dirà que Mussolini està afegint a les tres formes de govern teoritzades pels clàssics (monarquia, aristocràcia i democràcia) una quarta (la “burrocràcia").

Durant la postguerra immediata van sovintejar les interpretacions psicològiques del feixisme: Erich From (La por a la llibertat, 1941), Wilhem Reich (Psicologia de masas del fascismo, 1943) o el filòsof Theodor Adorno (La personalitat autoritària, 1950) buscaven esquemes patològics gens fàcils de demostrar i diagnosticaven els seguidors del feixisme com a gent hermètica, hipocondríaca, narcisista o megalòmana.  Asseure el feixisme en el diva del psicoanalista, però,  focalitza la responsabilitat en el líder carismàtic i el seu cercle, i exculpa la societat.

Mentrestant, els comunistes consolidaven la interpretació del feixisme com a “braç armat del capitalisme”. En la versió marxista la burgesia, quan no es pot garantir mercats i mà d’obra barata, se’ls apropia per la força. Dit d’altra manera, el feixisme és un instrument de la burgesia per controlar el proletariat quan els mètodes legals no són suficients. És cert que les crítiques del feixisme al capitalisme es queden en retòrica, i que els feixistes en canvi van fer realitat les amenaces contra els socialistes (invalidant així que fossin una “tercera via”). La descripció del feixisme com una dictadura del capital, però, no quadraria gens si atenem a que va tenir molt suport popular, a que els nazis van desmuntar el sistema liberal i a que la guerra s’iniciaria el 1939 contra les potències liberals. Malgrat això, la historiografia marxista va mantenir aquesta visió durant tota la Guerra Freda, com demostren els llibres de Reinhard KÜHNL (segona imatge, 1971) o Daniel Guérin (Fascismo y capital, 1973).

La resposta al discurs marxista durant la Guerra Freda té el segell de la CIA i es diu “teoria del totalitarisme”:  diu que feixisme i comunisme són el mateix tipus de règim. És fàcil reconèixer que comparteixen la forma externa d’una dictadura formal, amb partit únic i ideologia d’estat, però també un sistema de coerció general expressat en una política de terror continuada. La manipulació informativa (una fàbrica de propaganda) i l’economia planificada són coincidències evidents també. Enzo Traverso, però, ha denunciat aquesta comparació. Veu néixer el comunisme de la revolució com un hereu de la il·lustració, mentre el nazisme neix de les elits i -en la seva negació de la il·lustració- es mostra irracionalista.  Si el comunisme qüestiona l’ordre social i econòmic col·lectivitzant (i expropiant), el nazisme no solament no qüestiona el capital, sinó que en rep suport; en definitiva, si en el comunisme l’elit és la víctima, en el nazisme és còmplice. 

"El totalitarisme: història d'un debat" va ser publicat per la Universitat de València el 2002

Al marge de en què es va convertir cadascun quan es va materialitzar, el comunisme partia d’uns valors alliberadors, humanistes, universalistes, mentre que -en contraposició- el nazisme es basava en valors biologistes, racials, nacionalistes. Si el comunisme diu pretendre la igualtat universal, el nazisme té uns objectius supremacistes. Si el comunisme generalitza el terror (via GULAG per als opositors, però socialitzant la pobresa i imposant plans de desenvolupament a marxes forçades), la repressió en el nazisme és selectiva (està adreçada als “no aris”). L’apartat més polèmic de la comparativa que fa Enzo Traverso té a veure amb l’univers concentracionari, que obeiria, segons ell, a lògiques diferents: mentre que al GULAG la mort és un subproducte i la productivitat dels camps es mesura en kilòmetres de carretera, en els camps d’extermini nazis la mort és la lògica inherent i la productivitat es mesura en nombre de morts. El treball forçat al GULAG va permetre una taxa de mortalitat del 2% (1936) al 18% (1942), mentre que la càmera de gas permet calcular una taxa de mortalitat molt superior al camp d’extermini, superior al 70% el 1942.

Una de les preguntes que més s’han fet els historiadors durant els darrers anys és si la naturalesa del feixisme l’acosta a la modernitat o si més aviat és un règim reaccionari.  No hi ha dubte que és modern en l’ús de la propaganda i la ràdio, la mobilització de la massa en els estadis. L’Holocaust és, vist així, l’ús de la ciència i la tècnica per a la destrucció de l’adversari en la consecució d’un objectiu utòpic. Els impulsos purificadors eugenèsics (eliminar els impurs i inadaptats) són el perfeccionament de les tesis de Darwin.

Una altra visió es fixaria en el model de dona/família (Kinder, Kirche, Kuche) o la incomprensió davant les avantguardes artístiques per concloure que –lluny d’encarnar la modernitat- el feixisme seria la negació de la il·lustració: s’oposa al materialisme i l’individualisme (en benefici de l’idealisme i la idea de nació), proposa acció davant del racionalisme i la reflexió, i l’Holocaust demostra que el feixisme nega un valor modern/il·lustrat (la tolerància) per a tornar a la barbàrie. Si ens aturem a pensar-ho, però, la relació del feixisme amb la modernitat no és tan senzilla: Robert Paxton diu que els feixistes “maleïen les ciutats sense rostre, la secularització materialista, exaltaven una utopia agrària lliure del desarrelament i la immoralitat de la vida urbana. En canvi, els agradaven els cotxes ràpids, els avions, i difonien el seus missatges valent-se de modernes tècniques de propaganda i posades en escena molt innovadores”. Ian Kershaw afegeix que l’antisemitisme i la reclamació d’un espai vital no són idees modernes, i que són aquestes obsessions les que omplen els discursos, no l’ambició modernitzadora. Rainer Zitelman (1987) va voler salvar aquesta contradicció intentant demostrar que el nazisme va modernitzar Alemanya, però involuntàriament. Deia que alguns plans socials (el Front el Treball Alemany es podia comparar al Pla Beveridge, que és contemporani) i les excursions de les Joventuts Hitlerianes, les autopistes i el Volkswagen ens permeten veure que Hitler no mira enrere per crear un paradís agrícola, sinó endavant, per crear una societat tècnica avançada. Seria, com Stalin, una dictadura modernitzadora. Entenent que la modernitat no té per què incloure valors humanitaris, pluralistes o de participació política.

És en el si d’aquest debat que el llibre de Rober Griffin resulta alliçonador: a “Modernismo y fascismo. La sensación de comienzo bajo Mussolini y Hitler” (2010) intenta desmuntar la idea de que el feixisme va ser anti-modern, reaccionari o arcaïtzant. Des del seu punt de vista és més aviat el contrari: no refusava el món modern en una fugida cap al passat, sinó que mirava de construir una modernitat alternativa generant un nou començament que depurés la societat del seu temps dels “elements decadents” que havia incorporat el procés de modernització. Diverses expressions culturals del modernisme -des del nudisme a alguna vanguàrdia artística- comparteixen un fort sentiment de final que impulsa la recerca de la transcendència i la regeneració de l’home, la societat i la civilització. El feixisme té aquest component “palingenèsic”, apocalíptic, mil·lenarista, però adopta una forma de nacionalisme que pretén -en el que hauria de ser una revolució política, social i ètica- fusionar tothom en una dinàmica comunitat nacional dirigida per elits infuses en valors heroics i convençudes de que solament un moviment interclassista de purificació (un renaixement catàrquic) pot aturar la decadència. Angoixa per la decadència nacional i propostes de revifalla que l’acosten a la “cara fosca de la modernitat” serien la distinció més important.