S27: L'ARRIBADA AL PODER

Paxton agrairia el títol “arribada al poder”, i no “presa del poder”, perquè ell no reconeix cap mèrit propi dels feixistes en aquest sentit. Ho justifica dient que no van arribar al poder electoralment: mai van tenir majoria suficient. En el cas dels nazis, per exemple, van passar del 37% dels vots (7/1932) al 22% (11/1932). Van arribar a ser doncs la força més votada, però lluny de cap majoria. Arribat Hitler a la cancelleria en un govern de coalició es van convocar noves eleccions al 11/1933: va arribar al 44% dels vots, encara un 56% dels votants se li oposava.

Tampoc no hi va haver cop d’estat: van fer servir la força per desestabilitzar el règim i per transformar els seus governs en dictadures, però havien arribat al poder abans convidats per la vella elit. Per tant, no hi arriben sols, per mèrit propi! Per què aquesta vella elit els ajuda? Perquè els nazis els oferien cares noves, una base compromesa i mobilitzada, violència contra l’esquerra i el manteniment de l’ordre social. A canvi rebien entrada en el sistema polític, respectabilitat. En resum, no hi va haver res inevitable en la seva arribada al poder: els conservadors podrien haver governat amb coalició amb els socialistes moderats o mitjançant poders excepcionals.

EL CAS ITALIÀ: LA MARXA SOBRE ROMA. Després de les eleccions de 1922 la violència dels esquadristes va continuar, arribant a ocupar –en un ambient de confrontació- Bolonya, Milà, Gènova, Livorno, Parma i Trento davant la passivitat de les forces de l’ordre públic. El govern liberal va decidir reforçar Roma per evitar que passés el mateix, i preparava una llei marcial. En reacció a les pallisses i el desallotjament violent dels ajuntaments, els socialistes preparaven una vaga general per al 31-7-1922. Va ser un error, perquè aleshores Mussolini es va poder presentar com el dic que podia aturar la revolució. Quan 9000 esquadristes es concentraren als afores de Roma el 28-10-1922, el cap del govern, Luigi Facta, va demanar al rei que signés l’estat de setge, que hauria obligat a l’exèrcit a enfrontar-se a la demostració de força feixista. Aleshores, el rei Victor Manel III es va negar a signar el decret proclamant la llei marcial (28 d’octubre de 1922) i Facta va dimitir l’endemà. Per què el rei va actuar així? Potser va tenir por a la guerra civil, potser li sabia greu l’ús de la força, potser va tenir por que els feixistes li oferissin la corona al seu cosí, el Duc d’Aosta. Potser l’exèrcit li va dir que era inútil resistir perquè els soldats estaven a favor dels feixistes! Sabem que els feixistes havien arribat a Roma morts de gana, cansats i molls fins als ossos. Podem dir que la MARXA SOBRE ROMA va ser soroll, una demostració de força que no es tenia: haurien pogut ser fàcilment dissolts per l’exèrcit. Però el rei encarregà a Mussolini formar un govern amb totes les forces polítiques de centre-dreta “per restablir la pau social” (que els camises negres havien contribuït a alterar).

EL CAS ALEMANY. El 1929 la república de Weimar rep l’impacte del crack i l’atur massiu va fer perdre a la “coalició de Weimar” (SPD, demòcrates i Zentrum) la confiança d’un electorat que es radicalitzava i protagonitzava desordres públics. Davant la debilitat dels partits, el president de la república governa per decret. L’ascens dels nazis no obté majories, però és espectacular: de constituir una força marginal al parlament el 1930 passen a ser la més votada el 1932. Propaganda i motivació dels afiliats hi van influir, com també el carisma del líder. Les memòries de Kurt Ludecke (I Knew Hitler) recorden com: “Quan pujava a l’escenari pràcticament no se sentia cap aplaudiment (…) ell començava a parlar, al principi lentament. Després d’una estona, la seva veu s’havia transformat en un crit estrident que impressionava (…) mantenia les masses (i a mi entre elles) sota una entonació hipnòtica per la força de la seva convicció (…) No puc descriure les emocions que em provocava sentir aquell home (…) Quan ell parlava de la desgràcia d’Alemanya, em sentia disposat a saltar contra l’enemic del nostre poble”. Així, a les eleccions de 7/1932 obtenen 230 diputats. Són la primera força, però Hindenburg ofereix ser canceller a Von Papen. Hitler no l’ajuda a estabilitzar cap govern, si no és a canvi de ser canceller. Així, Von Papen, sense prou suport al Reichtag, acaba forçant noves eleccions quatre mesos més tard.

El 11/1932 els nazis obtenen 196 escons enmig d’una tensa i violenta espera plena de lluites al carrer, que deixen un historial de 103 assassinats i centenars de ferits. Els nazis veuen allunyar-se la possibilitat d’accedir al poder, perquè -a més de perdre milers de vots- Hindenburg va escapolir-se de von Papen (disposat a pactar amb ells per arribar al poder) i va nomenar canceller el general Schleicher. Aleshores, els nazis van començar a boicotejar totes les seves propostes de llei, fins que Hindenburg –pressionat per von Papen, ja sense opcions- va nomenar Hitler canceller el 30 de gener de 1933. Compte! Això no vol dir que puguem parlar ja del Tercer Reich!

- Hitler era solament el canceller, no el president de la República, qui –com tota la vella elit- en desconfiava

- Alemanya encara era una democràcia: ell solament podia fer lleis si el Reichstag les aprovava. I no tenia majoria a la cambra, els nazis eren solament el partit més votat, allunyat de la majoria

- En les eleccions de juliol 1932 havien obtingut el 37% dels vots, la seva popularitat decreixia.

- Per tant ara toca analitzar com, havent aconseguit la cadira, el càrrec que els situa en el centre del poder polític, conduiran la situació per apoderar-se del poder i desmuntar la democràcia.

Encara que tinguem a Hitler canceller i a Mussolini primer ministre, el poder els queda limitat per coalicions, parlaments, premsa lliure i societat civil. Han de completar el control de l’estat transformant el càrrec en una autoritat personal il·limitada: aquesta va ser l’autèntica presa del poder.

CAS ALEMANY. L’excusa va ser l’incendi del Reichtag (28-II-1933). Van acusar un comunista holandès, Marinus van der Lubbe i van fer servir l’esdeveniment per demanar mesures anticomunistes extremes. Amb les runes del Reichtag encara calentes Hindenburg –fent servir poders excepcionals- va signar un Decret per a la Protecció del Poble i de l’estat (28 de febrer de 1933): suspenia la llibertat d’expressió i reunió, i permetia a les autoritats detenir els sospitosos de terrorisme sense límits. I en aquest context de por, Hindenburg convoca eleccions per al 5 de març de 1933. Malgrat el terror nazi contra els votants d’esquerres, no van aconseguir majoria suficient per a governar en solitari: 288 diputats eren molts, però no prou força. Per això –reunit el parlament a l’Òpera Kroll- intimidant comunistes per no entrar, van aconseguir que el parlament signés una “LLEI D’HABILITACIÓ” que transferia el poder del parlament al govern per 4 anys. La dreta tradicional atorgà aparença de legalitat a aquesta dictadura civil, la que sempre havia somniat, sense pensar que obria el camí a la nazificació del règim. Un cop concedit aquest poder especial es dictà (14-7-1933) una llei de partits que diu que solament un és legal.

EL CAS ITALIÀ. Les violències esquadristes van continuar: a Torí (12/1923) provoquen 11 morts, p.ex. Mussolini va legitimar-les institucionalitzant les “camises negres”: per decret del 13-1-1923 converteix les esquadres en Milizia Volontaria per la Sicurezza Nazionale. Passaven a formar part de les forces de seguretat de l’estat. Amb aquesta intimidació, aprova una nova llei electoral (18-11-1923) que oferia 2/3 dels escons (el 66%) al partit que obtingués més del 25% dels vots, deixant 1/3 per repartir-lo entre els altres partits, proporcionalment. Així, amb violència al carrer, va obtenir el 65% de la cambra (4/1924). Com és possible? La pau social establerta per la violència esquadrista semblava allunyar la possibilitat de revolució, i aquesta calma permetia Mussolini presentar-se com a salvador. El principal prestigi, però, li va venir dels èxits diplomàtics: la Conferència de Lausanne (7/1924) posava final a la lluita per Anatòlia que havia inaugurat el tractat del Sevrès (1918) confirmant el domini les illes del Dodecanès, la mediació de la SDN per Corfú acabava dictaminant en contra de Grècia, i el Tractat de Roma (1/1924) amb Iugoslàvia reconeixia que Fiume era italiana. Encara s’estava lluny de restaurar l’imperi d’August, però l’acumulació de petits èxits permetia crear l’aparença de que es caminava ja en aquesta direcció.

En aquest context d’exaltació nacional, Mussolini convocà eleccions segur d’obtenir una amplíssima majoria, però –com que no sabien fer política d’altra manera- les esquadres rebentaven els mítings d’esquerres. Així obtingué el 60,1% dels vots (356 diputats); l’oposició, el 35% dels vots i 65 escons (46 socialistes i 19 comunistes). Inaugurant la legislatura (30-5-1924), el diputat socialista Giacomo Matteotti va denunciar al Parlament la precarietat en què es trobava l’oposició italiana, la limitació de les llibertats, i la impunitat amb que les “camises negres” coaccionaven els opositors. La conclusió de Matteotti era que les eleccions de l’abril no eren vàlides. L’ 11 de juny, un grup de feixistes segrestaven el diputat socialista al mig de Roma i posteriorment l’assassinaren. No era el primer rival polític eliminat, però sí el primer que es produïa 24 hores després d’un altercat amb Mussolini a la cambra en el què havia rebut amenaces prou explícites com perquè –com va dir Indro Montanelli- es pugui atribuir a Mussolini la responsabilitat moral de delicte. L'oposició es retirà del Parlament, però al no fer cap acció política solament van enfortir el poder dels feixistes. Les declaracions posteriors de Mussolini permeten convertir aquest assassinat en el moment fundacional del nou estat totalitari: “Declaro aquí, davant d’aquesta assemblea i de tot el poble italià, que assumeixo jo sol la responsabilitat política, moral i històrica del que ha passat (…) Si el feixisme és una associació criminal, jo sóc el seu cap! Si tota la violència ha estat el resultat d’un clima històric polític i moral, doncs bé, per a mi tota aquesta responsabilitat, perquè aquest clima l’he creat jo”.