Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 13 de mayo de 2018

S25: EL DEBAT HISTORIOGRÀFIC SOBRE L'HOLOCAUST





Fotograma de "Conspiracy" (Frank Pierson, 2006), pel·lícula que es va estrenar a Espanya amb el títol "La solució final"
L'actor Kenneth Branagh interpretava a Reinhad Heydrich

La conferència de Wansee comença a Villa Marlier, en un barri selecte de Berlín, el 20 de gener de 1942. Hi assisteixen 15 alts càrrecs de l’estat nazi, però són les SS (per boca de Heydrich, qui obre la sessió celebrant la recerca de la puresa racial iniciada amb les Lleis de Nuremberg) les que posen sobre la taula la difícil gestió dels camps, la superpoblació dels ghettos i la dificultat d’abastir-los. El debat sobre quins jueus han de ser objecte d’atenció conclou que tots aquells que tinguin almenys un pare jueu, excepte els casats amb alemanys i amb fills, o justifiquin permisos especials, que podran optar per la esterilització. Es considerarà alemanys de ple dret els qui tinguin un 25% de sang jueva (1 dels 4 avis). Es parla d’evacuar-los a tots, però sembla clar que allò és un eufemisme.


Com havíem arribat fins aquí? La historiografia va trigar a estudiar la tragèdia. Raul Hilberg, un jueu fugit de Viena (1939) reclutat als Estats Units, va veure alliberar Dachau i, fent de documentalista a Nuremberg, va accedir a informació que li va permetre doctorar-se amb un primer estudi sobre “La destrucció dels jueus europeus” (1961) que les editorials jueves no volien publicar perquè –ignorant els testimonis dels supervivents- solament feia servir fonts alemanyes. Aquell mateix any la revista The New Yorker va enviar la filòsofa Hannah Arendt a cobrir una notícia important: el judici d’Adolf Eichmann que començava a Israel. L’important funcionari de transports de l’Alemanya nazi (secretari a Wansee) s’havia refugiat a Argentina, on vivia amb identitat falsa, i havia estat segrestat pels serveis secrets israelians per ser jutjat pels seus crims de guerra. Lluny de semblar un monstre dogmàtic carregat de justificacions ideològiques, Eichmann semblava un gris funcionari consagrat -amb excés de cel i una mediocritat evident- a complir, segons deia, les ordres dels seus superiors. No havia estat cap ideòleg de l’Holocaust, però si una peça important de l’engranatge tècnic que havia fet possible l’extermini de gairebé 6 milions de jueus. Hannah Arendt reflexiona sobre aquell personatge gris i alhora terrible en el seu llibre “Eichman a Jerusalem, un estudi sobre la banalitat del mal”. No provo d’explicar el fenomen, diu Arendt, sinó d’aprendre una lliçó: que quan deixem de pensar, una acció que és inherent a l’home, i acceptem que la brutalitat es desplegui davant nostre sense dir res, ni tan sols plantejar-nos-la, participem del mal d’una forma que pot semblar banal però és igual de monstruosa.

Karl Dietrich Bracher, autor de "La dictadura alemana" (1986) és un dels principals autors de les teories intencionalistes.
Mentre Arendt posa sobre la taula el problema de les responsabilitats, l’Holocaust es comença a explicar com a resultat de l’acció d’una colla criminal. És el moment en que Allan Bullock descriu Hitler com a tirà: la corrent historiogràfica que anomenem INTENCIONALISTA veu en la voluntat de Hitler el motor de l’Holocaust. Ho confirmen recordant que Hitler ja planteja la destrucció del jueus a Mein Kampft, que l’escalada de violència i el seu començament prematur demostra que hi ha un plànol ascendent cap a la Solució Final. És una teoria versemblant, perquè les fonts mostren de manera constant des de 1919 a 1945 l’odi que Hitler sentia pels jueus, i és molt atractiva, perquè permet construir trames recargolades parlant dels traumes que el torturaven: la mort de la mare en mans d’un metge jueu, el tribunal jueu de l’Acadèmia de Belles Arts de Viena que no el va admetre, la prostituta jueva que li encomanà la sífilis, etc. El problema d’aquesta teoria que carrega la responsabilitat de l’Holocaust en Hitler és que no tenim cap document signat per ell sobre la “solució final”, que mai va parlar d’ella en les seves declaracions, ni tan sols en converses privades. Un altre problema és el que va plantejar Lucy Davidowicz (The war against the jews, 1975): per què els nazis van esperar a iniciar l’assassinat sistemàtic fins la tardor de 1941, i a fer servir el gas fins a març de 1942? Si el projecte d’exterminar-los anava en el seu ADN, per què no van començar abans? Karl Schleunes (The twuisted road to Auschwitz, 1975) busca la resposta en el caos generat per la invasió de la Unió Soviètica. Per a ell, l’Holocaust és el resultat del carreró sense sortida que planteja el fracàs de la “guerra llampec” a l’est: afirma que no hi ha un camí directe cap a Auschwitz, sinó que la Solució Final és improvisada.


Així s’obre un debat molt dur entre els historiadors intencionalistes (o hitleristes), i els historiadors funcionalistes, o estructuralistes, que diuen que l’Holocaust és el resultat de 3 circumstàncies particulars:

-          Un gir dels esdeveniments (la deportació a l’est crea superpoblacions en ghettos properes al front soviètic)

-          L’enfrontament entre estructures administratives rivals. Una maquinària de govern fragmentada que genera una espiral de radicalització mútua que empeny una solució no prevista als nous problemes sorgits per l’evolució de la guerra

-          La propaganda fanàtica de Hitler va ser llegida/acollida de forma entusiasta per funcionaris amb excés de cel, desitjosos de demostrar la seva capacitat buscant solucions locals / pròpies a la gestió dels camps.


(Hans Mommsen, en una imatge de wikipèdia de 2009) 



Aquestes teories estructuralistes/funcionalistes amplien la responsabilitat a elits no nazis (exèrcit, indústria, burocràcia) i denuncien que la teoria del “culpable solitari” ens distreu de reflexionar sobre la “responsabilitat col·lectiva”. No era possible desconèixer què passava, diuen! És cert que hi havia un estricte silenci oficial, que els camps d’extermini estaven sobre tot fora d’Alemanya, i que les filtracions s’atribuïen a propaganda comunista. Però l’escala de l’extermini (que implicava milers de funcionaris, policies, conductors, soldats) ho fa difícil. Més aviat, conclouen, apatia, por i propaganda permetien que tothom preferís no creure els rumors[1].


Els estructuralistes/funcionalistes, per altra banda, busquen les raons en l’estructura de l’estat nazi: una estructura jeràrquica crescuda entorn del partit que roman paral·lela a la vella administració estatal duplicant funcions, solapant competències, conforma doncs una caòtica lluita de faccions burocràtiques que busquen prosperar per mitjà del seu vistiplau. Aquesta lluita entre faccions funcionarials genera, diu Mommsen, una “radicalització administrativa”: competint entre elles impulsen polítiques més agressives i radicals, i busquen comentaris a l’atzar per llegir-los com a ordres que confirmen les orientacions que ells presenten. Així doncs, l’Holocaust seria la resposta d’una maquinària de govern fragmentada i caòtica, que viu una espiral inevitable de radicalització cap a una solució que no havia estat planificada abans. Va ser una solució ad hoc nascuda d’iniciatives burocràtiques que –en competència pel favor de Hitler- viuen una radicalització acumulativa. Si aquest monstre burocràtic té vida pròpia –arriben a afirmar- aleshores Hitler no domina l’administració ni l’exèrcit i solament capitaneja des del vèrtex una selva institucional; Hitler seria un “dictador dèbil”. Efectivament el funcionament de l’estat nazi és caòtic: encara que Hitler nomena un govern tradicional amb ministres, no hi ha reunions de govern (se’n celebren 72 el 1933, però el 1936 ja solament en fan dues). És més: les lleis de cada ministeri es van corregint en esborranys que van corrent fins que Hitler els signa, sovint sense llegir-los. El problema d’aquesta teoria del “dictador dèbil” és que no sembla que pugui ser-ho qui va acabar amb tanta duresa amb l’oposició i prenia decisions difícils en temes concrets (la política exterior, per exemple), ni detectem en la documentació cap disconformitat de Hitler amb les decisions o persones que les han pres.

Ian Kershaw va conciliar les teories funcionalistes / estructuralistes en la biografia de Hitler que escriu a finals dels noranta, i a “Hitler, els alemanys i la solució final” (2009). Fa servir un discurs intranscendent del secretari d’estat del ministeri d’agricultura prussià, Werner Wilikens, pronunciat el 21-3-1944: “Tothom que té l’oportunitat d’observar-lo sap que al Führer li és molt difícil ordenar des de dalt tot el que es proposa realitzar”, comença dient. Ens està confirmant aquesta teoria del “govern del caos” que la consagració de Hitler a la sobre-actuació / representació del poder carismàtic provocava. I afegeix que, malgrat això, “tothom treballa millor en el seu lloc si treballa en la direcció del fürher”. Tot seguit critica els que, fins aleshores, han esperat ordres i instruccions. Esperar és un error, diu: “tots tenim el deure d’intentar, en l’esperit del Führer, treballar en la seva direcció”. Aquesta expressió permet a Kershaw entendre el que va passar: Hitler tindria una “autoritat carismàtica” que generava en el seu entorn un ambient que espitjava els seus seguidors a executar el que consideraven les seves intencions, assumint la responsabilitat de “treballar en la direcció del fürher”. Voldria dir fer tasques que, segons els seus indicis, el complaurien. No seguien ordres, perquè Hitler mai seia al despatx més que per signar precipitadament quatre documents, però assentia o negava els requeriments del subordinats, que interpretaven les seves contradictòries directrius i actuaven d’acord amb el que consideraven que s’esperava d’ells. Ell no es comprometia perquè la gestió del seu carisma l’obligava a allunyar-se dels errors (mantenint la suposada infal·libilitat) i a consagrar-se a la perpètua representació del poder.

Aleshores apareix el llibre de Daniel Johan Goldhagen “Los verdugos voluntariós de Hitler: los alemanes corrientes y el Holocausto” (1997). Evitant totes aquestes interpretacions dels politòlegs afirma que hi va haver un «camí directe» a Auschwitz, i que tot passava per un profund antisemitisme, essència de la cultura, la societat i la història d’Alemanya. Quan es pregunta per què no hi va haver gairebé oposició a l’Holocaust, es respon que tots els alemanys eren antisemites. I conclou amb un veredicte de culpabilitat per a tot el poble alemany, per molt que es pugui diferenciar entre els “perpetradors” del crim, els encobridors i els col·laboradors. 

L’èxit del llibre d’aquest jove professor de Harvard no es devia solament a la publicitat, també a que oferia una solució simple pensada per a commoure i que, per la seva accessibilitat,  s’allunyava dels complicats girs barrocs dels acadèmics que intentaven explicar l’Holocaust. Encara que la major part de la historiografia va criticar el seu discurs, Mommsen li reconeix la capacitat de demostrar que en la maquinària de la mort intervé “un nombre de persones aterradorament ampli”, i que «és impossible negar que la major part de la població coneixia». Fora d’això, el llibre va encetar una agra polèmica historiogràfica que va durar mesos, que el diari Die Zeit va acollir, i que s’ha recollit com a “Controvèrsia Goldhagen”: a més de durs atacs personals –se li va dir que buscava venjança perquè era fill d’un supervivent- el llibre va ser criticat per no atendre el context (altres violències europees), descuidar dades de forma interessada (l’alta taxa de nupcialitat entre jueus i alemanys durant els anys vint, per exemple), oblidar altres exterminis (que treuen excepcionalitat a l’Holocaust), o fer “pornografia del terror” en les duríssimes descripcions de les matances. 

Es va respondre a Goldhagen que, si l’antisemitisme és intrínsec a la societat alemanya, per què les democràcies encetades el 1918 i el 1945 semblaven ignorar-lo, o si tots els alemanys són antisemites... com quadren en aquesta teoria els alemanys que van expressar reserva o remordiment per la persecució dels jueus? Els exemples anirien molt més enllà dels polítics empresonats (com Adenauer), dels bisbes que van plantar cara (von Galen, bisbe de Münster) o els intel·lectuals desterrats que criticaven el règim (com Thomas Mann). NO solament hem de pensar en els que practicaven una desafecció silenciosa (inhibint-se, divulgant informacions prohibides o propagant rumors), o fan actes d’inconformisme (sabotatge, distribució de pamflets, acudits o crítiques). També hi va haver una oposició activa: els joves Swing, els pirates Edelweis o la Rosa Blanca impulsada pels germans Hans i Sophie Scholl, per exemple. Es més: 3 milions d’alemanys passen pels camps de concentració i 77.000 perden la vida en la seva oposició al règim.
Christopher Browning (Algunos Hombres grises. El batallón 101 y la Solución Final en Polonia, 2002) va ser un dels principals crítics de Goldhagen. En el seu llibre explica com una unitat concreta duia a terme la seva tasca, i conclou –després de seguir-los en la seva feina quotidiana- que no troba motivacions ideològiques, ni tan sols un ferm antisemitisme. Que el que hi ha sobre tot en aquelles persones és covardia (és més fàcil afusellar gent indefensa que estar a la primera línia del front), ambició curricular, cap fortalesa per respondre a la pressió ambiental que ha deshumanitzat els jueus. Quan analitza una represàlia massiva per la mort d’un alemany en un poblet polonès es pregunta si «no matarien sistemàticament polonesos si aquesta hagués estat la política del règim». I demostra que la tesis de Goldhagen que adjudica aquell odi a l’essència cultural alemanya té molts racons que fallen: i els vigilants dels camps, que majoritàriament no eren alemanys? I si el motor de l’Holocaust és l’antisemitisme adjudicat a l’essència d’Alemanya, per què el debat sobre l’extermini no comença abans, durant la república de Weimar?



[1] El debat sobre la responsabilitat dels alemanys tindria moments molts difícils de pair, com demostra la polèmica sorgida durant els actes oficials del 40è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial: la visita del president nord-americà Ronald Reagan i el canceller Helmut Köhl al cementiri de Bittburg el 5 de maig de 1985 va desencadenar fortes crítiques perquè al lloc on van deixar l’homenatge floral hi havia 48 Waffen SS enterrats i la resposta alemanya oficial va dir que “els soldats alemanys també eren víctimes”. El canceller alemany havia guanyat les eleccions el 1982 i preparava la seva reelecció amb un discurs nacionalista conservador que volia netejar de culpes el passat de l’Alemanya unida que projectava. Quan aquesta polèmica encara durava l’historiador Ernst Nolte publicava al Frankfurter Allgemeine Zeitung un article, “El passat que no acaba de passar” (6 de juny de 1986) que va inaugurar la Historikerstreit (1986-1987) o “querella dels historiadors”. En l’article assegurava que el terror comunista va provocar l’ascens nazi, que el comunisme superava en destrucció i fatalitat l’experiment nazi i que el terror nazi havia estat una excessiva i desproporcionada reacció defensiva. En resum, el GULAG és anterior, pitjor i causa de l’Holocaust. Nolte estava negant la singularitat alemanya, demanant el final de la “culpa” desviant-la, en plena “segona guerra freda”, contra la URSS. L’article va generar una espiral de rèpliques i un debat molt profund i important: no solament perquè va estimular la recerca i hi van participar personalitats de primera fila, sinó perquè permetia aixecar totes les alertes pels usos polítics de la història. Aquesta va ser una de les crítiques que va adreçar a Nolte el filòsof Jürgen Habermas: posar el discurs històric al serveis del interessos polítics de present era usar la ciència il·legítimament, i comparar l’Holocaust amb altres matances era trivialitzar la violència del nazisme.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...