Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 14 de enero de 2018

S11: FASES DE LA GRAN GUERRA (1)







La darrera historiografia especula sobre les causes del conflicte pendent de les actuacions més o menys desafortunades del centenar de personalitats poderoses que van prendre decisions durant l’estiu de 1914. Així les explicacions estructurals, que permetrien reflexionar sobre les responsabilitats col·lectives i les mentalitats proclius al conflicte (dels estats majors i els caps d’estat, però també de les opinions públiques), es dilueixen. El cas més recent el va aportar el matemàtic Nassim Nicholas Taleb (“El cisne negro: el impacto de lo improbable”, 2008), quan, escrivint sobre la tendència a explicar allò que és improbable perquè no podem aguantar la incertesa, defineix com a “cigne negre” el cas atípic, fora de tota expectativa perquè res en el passat apuntava convincentment tal possibilitat, i al que –passat el seu impacte extrem- li adjudiquem una explicació que el converteix en previsible. Agafa el nom d’un epigrama de Juvenal  (“rara avis in terris nigroque simillina cygno”) que –fins que una expedició holandesa va demostrar erroni el 1697- es feia servir com a declaració d’impossibilitat. El cas és que Taleb veia en l’esclat de la Gran Guerra un d’aquests esdeveniments inesperats. Però la catàstrofe no és cap bolet caigut del cel:
“La guerra nos parecía un lance viril, un alegre
concurso  de tiro celebrado sobre floridas
praderas en que la sangre  era el rocío”

Darrera el tret que acaba amb la vida del director de Le Figaro, Gaston Calmette, el 16-3-1914, hi ha més que l’honor de l’assassina, Henriette Caillaux, esposa del ministre d’Hisenda. Hi ha una campanya de descrèdit contra el pacifisme de Joseph Caillaux, qui renuncià al càrrec. Ell havia negociat amb Alemanya els acords colonials que havien impedit la guerra a Agadir.

Darrera el tret que va acabar amb la vida del líder socialista francès Jean Jaurès, actiu i compromès pacifista, hi ha més que el radicalisme nacionalista de Raoul Villain, membre de la Ligue des jeunes amis de l'Alsace-Lorraine. El crim del 31-7-1914 que avui continua recordant el Café du Croissant va quedar impune per l’actuació d’una judicatura que –com la premsa del cas anterior- demostra l’existència d’amplis sectors socials favorables a la guerra.


FASE 1. DE LA GUERRA DE MOVIMENTS A LA GUERRA DE POSICIONS (8-11/1914). El Pla Schlieffen emprat pels alemanys per evitar una guerra en dos fronts consistia en un atac llampec contra França (semblant a 1871), efecte sorpresa travessant territori belga (camí curt a París) i –vençuda França en poques setmanes- nou esforç contra Rússia, considerada perill menor perquè trigaria més a mobilitzar-se. Va fracassar de seguida, i en això la violació de la neutralitat belga va resultar decisiva: les execucions de civils van enfonsar la reputació alemanya, el Regne Unit va superar tota indecisió com a garant de la independència belga des de 1839, la resistència de l’exèrcit belga –dirigit pel rei Albert I- va permetre els francesos desplaçar part de la tropa (en taxi!) al nord, i aquest  “miracle del Marne” va fer fracassar la gran ofensiva dissenyada pel difunt mariscal Alfred von Schlieffen, provocant la destitució, a Berlín, de von Moltke. L’aparició de les trinxeres ja al Marne ho fa tot diferent: s’acaba amb l’esperança d’una guerra curta, s’obliga Alemanya a combatre en dos fronts, es passa de la guerra de moviments a la de posicions. Les trinxeres cavades des de la frontera suïssa fins al canal de la Mànega, es caracteritzen per...

- Mantenir els exèrcits gairebé immòbils, estancats, fent inútil la cavalleria i convertint en base estratègica el soldat d’infanteria.  Renovat, això sí: l’uniforme colorit deixa pas al camuflatge, la gorra al casc de ferro, la baioneta al fusell...
-     - L’ús massiu del filferro i del ciment per a la construcció de refugis soterrats, cada cop més profunds, equipats i segurs, ens recorden el caràcter “industrial” del conflicte.
-     - Però la clau que permetia mantenir insalvable una posició estratègica és la metralladora, gràcies als 450 projectils per minut que podia disparar.


Mentre els dos exèrcits quedaven encarats i estancats, sense poder vèncer el contrari, al front oriental von Hindenburg aturava els russos a Tannenberg (8/1914). Els austríacs, en canvi, acumulen desastres: els serbis aturen el general Oskar Potiorek (protector de l’arxiduc a Sarajevo), i els russos avancen per Galitzia: el coronel de contra-espionatge Alfred Redl els havia passat informació, sotmès a xantatge per la seva homosexualitat. Els seus superiors l’havien induït al suïcidi en un hotel a Viena el 24 de maig de 1913, però aleshores ja havia enviat molta informació a Sant Petersburg.

Alemanya arrastra els otomans a la guerra, però el front occidental continua aturat. Al desembre de 1914, mig milió de morts més tard, el Primer Lord de l’Almirallat redacta un memorial advertint que les operacions estaven “en un punt mort difícil de superar”, i recomana la tecnologia com a solució. A Berlín, el mariscal Eric von Falkenhayn substitueix von Moltke i redacta un informe al kàiser: adverteix que els adversaris tenien més recursos i no hi ha la menor possibilitat de victòria, proposant una posició defensiva de desgast de l’adversari.


(2) GUERRA DE POSICIONS (1915): IMPACTE DE LA PARÀLISI. Les trinxeres ho canvien tot!

Forcen una permanent renovació tecnològica. L’ús dels dirigibles va permetre alguns raids aeris sobre Londres, on van causar mig miler de víctimes (1915). El 1917 una nau que havia d’ajudar el comandant Paul von Lettow-Vorbeck a Tanzània va rebre un missatge xifrat que li ordenava el retorn perquè les tropes s’havien rendit. Era fals, obra d’espies britànics; però demostra que –malgrat ser lentes, pesades, fàcils de detectar i molt vulnerables (l’hidrogen que els mantenia enlairats era fàcilment inflamable)- aquelles naus van ser importants abans de que l’accident del von Hindenburg (1937) els descartés també per a l’aviació civil. Per altra banda, els alemanys estrenen els gasos tòxics a la Segona Batalla d’Yprès (1915): el clor va resultar ineficaç perquè produïa un núvol verd visible i una forta olor, i en calia molta per fer mal. El gas mostassa, en canvi, seria tan mortal que l’ús d’armament químic seria refusat per la Conferència de Ginebra (1925)


En l'enfonsament del "Lusitània" va morir Frank Pearson, el fundador de La Canadenca.
Per això a Barcelona li van dedicar un carrer. 
Traspassen la guerra al mar, intentant aïllar l’enemic. Quan la flota britànica ofega el comerç marítim amb Alemanya, el kàiser decideix convertir en zona de guerra el Mar del Nord iniciant una campanya d’enfonsaments de vaixells de guerra i, fins i tot, de mercants neutrals. El 1915 els submarins alemanys ja enfonsen 1,3 milions de tones. El 7 de maig de 1915 van enfonsar un transatlàntic que, sortint de NYC, anava cap al Regne Unit. En el Lusitània van morir 1200 persones (de 1300 passatgers), dels quals 129 eren nord-americans. Encara que es va saber que, violant les lleis de navegació, els britànics hi transportaven munició, la propaganda americana va aconseguir convertir el vaixell en una icona de la ferocitat alemanya.

La pel·lícula "Gal·lípoli" (Peter Weir, 1981) ens mostra un jove (i australià) Mel Gibson vivint la tragèdia de les trinxeres

Obliguen a obrir altres fronts on vèncer el contrari. Churchill va proposar el desembarcament a la península de Gal·lípoli per forçar la rendició otomana, obrir els estrets per a ajudar els russos (evitant qualsevol pau en solitari amb els alemanys), i pressionar els estats balcànics a entrar en la guerra a favor de l’Entesa. Va ser un desastre: les tropes de l’Entesa no van poder avançar més de 300 metres, creant a la platja una línia de trinxeres que van estar defensant dels bombardejos turcs durant gairebé un any... deixant 50.000 víctimes i cap resultat. Les conseqüències, però, van ser ben diferents: es reforça el nacionalisme turc (que enalteix un jove Mustafà Kemal), ofereix un mite fundacional al nacionalisme australià (l’ANZAC combat per primer cop sota la bandera nacional), desferma la por otomana a un “atac intern” (que projecta sospites sobre els armenis), va convèncer els italians a entrar a la guerra i va desencadenar una crisi (gairebé una guerra civil, diria jo) dins de Grècia.

No hay comentarios: