¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 19 de abril de 2009

EL MITE DE L'ESTAT PETIT (3)



En la seva defensa d’una administració petita, específicament dedicada a protegir la propietat (com defensa l’ortodòxia liberal), en Xavier Roig dedica unes planes a criticar l’estat del benestar com a sinònim de les polítiques de masses dels totalitarismes d’entreguerres, i a recordar que la introducció del model a Espanya es deu a la llei de bases de la seguretat social del franquisme. M’abstindré de comentar aquest darrer aspecte, que fa una mica de vergonya, i explicaré com en Xavier ens descriu com funciona la perversitat del model: l’estat del benestar és una conspiració per afeblir l’individu (oferint-li còmodament tot el que necessita) per després eternitzar el poder de l’estat sobre aquells individus idiotitzats. Carai, quina por! Solament falten els forns crematoris, les delacions dels fills als pares, i la Riefenstahl rodant Olimpíada! L’estat providència és perillós, diu a la pàgina 36, perquè “droga” les persones i viola el seu dret a espabil·lar-se.

Aquesta concepció del liberalisme que reclama, amb un estat aliè a l’economia però que garanteix –això sí- la protecció de la propietat privada, és pròpia de la primera meitat del segle XIX. Mentre es construïa l’estat lliberal com a resposta raonada a l’arbitrarietat de l’absolutisme, es buscaven les maneres de protegir els drets individuals. Bé que feien: avui sabem que l’estat tendeix a controlar i sotmetre-ho tot. I per evitar-ho el liberalisme va inventar tot un seguit de mecanismes que en Xavier ha oblidat i que també formen part de l’estat-providència que critica: la separació de poders, la independència de la justícia, el control parlamentari, les eleccions, la pluralitat de la premsa, la llibertat d’expressió, etc. No comprenc per què en Xavier es creu que la inverosímil mà invisible que regula naturalment el mercat és benigne, i en canvi desconfia d'aquestes eines, que també són liberals i són molt més concretes i fiables, ja que solament requereixen –perquè funcionin- una denúncia, una recollida de signatures, o una carta al diari. .

Comença a resultar una mica patètic que les persones que acusen els progres de sentir nostàlgia d’un sistema caduc que es va enfonsar el 1991, -al que, tot sigui dit de pas, van renunciar molts anys abans- alhora defensin el capitalisme obsolet anterior al crack i tota la seva col.lecció de panacees carrinclones. Després de 1929
continuar dient que els impostos baixos faciliten la inversió és tenir idealitzat un sistema molt més caduc. No li sembla, senyor meu, que la Patriot Act (obra d’uns liberals amics seus, administradors d'un estat ben petit) és molt més perillosa per a les llibertats que un subsidi d’atur?

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...