¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

jueves, 30 de abril de 2009

EL MITE ANGLOSAXÓ (5)


(Foto: Manel Manteca)

Un dels tòtems recurrents dels neoliberals és el creixement econòmic del Tercer Món des que ha triomfat la globalització. Les taxes de creixement anual a l’Extrem Orient són espectaculars, és veritat: a la pàgina 113 en Xavier pot afirmar, després de mirar moltes estadístiques macroeconòmiques, que els pobres d’ara estan millor que no pas estaven. Desconec com es mesura la millora de la situació de la gent pobre: hi ha més varietat culinària dins els contenidors? Les panxes triguen més en inflar-se’ls i els voltors més en acostar-se’ls? En Xavier no sembla haver mesurat panxes ni vols de voltors per redactar el seu llibre! El seu treball de camp no ha obert contenidors, però ha apuntat rigorosament les xifres macroeconòmiques d’importantíssims autors i entitats que també pensen com ell.

Després d’haver definit amb tanta precisió l’arbitrarietat de poder de l’estat, sembla que descuida l’arbitrarietat del poder del mercat. Aparentment els individus pobres no mereixen que la seva protecció davant l’arbitrarietat sigui menys consistent que la que empara el dret dels rics davant “l’arbitrària” recaptació fiscal dels “malignes” estats-providència.

Susan George va cridar un cop l’atenció sobre els informes de l’Heritage Foundation, un dels think tanks de l’administració Reagan que va reunir estadístiques sobre el nivell de vida nord-americana durant l’aplicació del model de liberalisme sense control que defensa en Xavier. Fins i tot aquesta font, gens interessada en la crítica del sistema, ha d’admetre el que havia passat després de deu anys de capitalisme sense escrúpols:
- el 10% de les famílies amb ingressos més alts, els van incrementar un 16%
- el 5% de les més riques els van incrementar un 23%
- i l% (els més rics dels més rics) van passar d’una mitjana d’ingressos de 270.000 $ anuals a 405.000 $ anuals. Van incrementar els seus ingressos un 50%!
En canvi, el 10% dels més pobres van veure disminuir els seus ja magres ingressos més del 15% de mitjana. El paisatge social havia canviat radicalment sota l’empenta del discurs neoliberal: si el 1977 l’1% de l’alta societat nord-americana tenia uns ingressos 65 vegades superiors al 10% de la base de la societat, el 1987 aquell mateix 1% ric tenia uns ingressos 115 vegades superiors que el 10% de la societat més pobra.

Sembla clar que el sistema lliberal anglosaxó empara en la protecció davant l’arbitrarietat una aferrissada defensa de la impunitat amb la que es fan els negocis. Tothom que vagi a Londres, encara que no visiti les barriades i no es mogui més que per la City i Westminster, ha pogut comprovar que cada cop es veuen més descapotables –embussos sencers de descapotables conduïts per calbes ben brillants i madures, gairebé sempre blanques- i que es veuen moltes persones sense sostre … molt joves! Jo mateix vaig veure home-less que no arribaven als vint anys.

Ells són l’essència del sistema anglosaxó, i no els triomfadors socials. Posar com a paradigma administratiu el model britànic em sembla qüestionable, tot i que cal acceptar què el sistema crea riquesa: la lliure competència d’egoismes provoca una carrera pel benestar de cadascú que –segons Adam Smith- fa prosperar la societat. El problema és que aquesta teoria ignora els qui no arriben al final de la carrera perquè –d’acord amb el darwinisme social- la seva desaparició era merescuda: eren dèbils, poc aptes per a la supervivència, poc competitius… han de ser esborrats de la Història, oblidats, no mereixen el record, poden omplir els passadissos foscos del metro de Nova York o les faveles de Sao Paulo, "gulags" a les que no presten atenció aquests autors tan preocupats per les llibertats individuals.

Finalment, dir que els estats “incompetents” europeus tenen una classe política que ve del sector públic i que per això naveguen cap al desastre és amagar que en els EUA de la nissaga Bush, els gestors implacables del darwinisme social que ens han portat cap a una tragèdia de dimensions encara ignorades, provenien del sector privat. També aquella mussa de ferro a la que amb privat onanisme adoren encara els liberals més conspicus, Mrs Thatcher, era filla de botiguers i va convertir el seu país, per quadrar-li els comptes, en el paisatge depriment –gairebé apocalíptic, diria jo- que es mostra a Billy Elliot (Stephen Daldry, 2000)o a Full Monthy (Peter Cattaneo, 2000). Potser en Xavier em diria que aquests cineastes són intel•lectuals orgànics perquè cobren subvencions de l’estat providència, però això no els fa menys dignes que els venedors a comissió que cobren royalties d’un mercat que per a ells ha estat providencial! Hi ha més intel•lectuals orgànics a sou del mercat!

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...