Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 15 de abril de 2019

S22 BIS. LA PRESIDÈNCIA EISENHOWER




El gener de 1953 va morir Stalin, i el març jurava un nou president dels Estats Units. Dwight Eisenhower havia estat comandant de l’OTAN des de 1950, i –des d’aquest càrrec- havia renovat la seva reputació de “primer soldat occidental”, que segurament va influir en la seva elecció. Amb el retorn dels republicans des de 1933 es renovava la cúpula política que havia de conduir la Guerra Freda: el que seria secretari d’estat, John Foster Dulles, va dir que la contenció de Truman era “negativa i immoral” perquè “abandona innumerables éssers humans al despotisme i al terrorisme sense Déu”. 



Aquestes idees ja havien tingut teorització en el famós article que l’editor i milionari republicà Henry Luce havia publicat en la revista LIFE el desembre de 1941: “El segle americà” instava l’elit a “acceptar de tot cor el nostre deure I la nostra oportunitat com a nació més poderosa i vital del món i, en conseqüència, exercir sobre el món tot l’impacte de la nostra influència per als propòsits que considerem convenients i mitjançant els medis que considerem apropiats (…) ha arribat el moment de convertir-nos en la potència que escampi les seves idees”. Richard Barnet (Roots of War, 1972) va explicar que aquesta formulació es convertirà en el principi rector de la política exterior: “Tots els elements d’un poderós model imperial estan presents: un sentit de missió, de necessitat històrica i de fervor evangèlic (…) dotat de mecanismes retòrics efectius en amagar l’egoisme amb el llenguatge de l’ideal, i substituir la voluntat nacional amb el pes de la responsabilitat”. Per això, Schelsinger va parlar de la “presidència imperial”.

Cal dir, però, que el president electe no es va presentar tant com a símbol de la victòria sinó com una espècie d’avi benefactor. Encara que va impulsar el programa econòmic republicà de sempre (contenció de la despesa pública, reducció del dèficit estatal, reducció d’impostos a les grans empreses...) va acceptar part del New Deal: va incloure un departament ministerial per a la sanitat, l’educació i el benestar (1953) i va pujar el sou mínim (1954)... El resultat ha quedat gravat en la memòria popular americana com uns anys de prosperitat. Alguns sociòlegs parlen d’una SOCIETAT DE L’ABUNDÀNCIA, que altres han preferit qualificar d’opulenta perquè el consum sumptuari superava la despesa en alimentació, vestit o habitatge. Aquest “American Way of life” va consagrar una societat Estandarditzada (homogènia en el gust gràcies al fordisme i la publicitat), terciaritzada (en la que els oficinistes dels serveis, o empleats de “White collar” superaven els obrers industrials, o de “blue collar”), consumista (de productes no bàsics, però que la dinàmica social fa necessaris, com l’automòbil, la televisió o els precuinats),   híper-productiva (respecte el 1929 dobla el parc automobilístic i la producció de béns i serveis)    i de masses (la força laboral puja de 48 a 61 milions de persones).

Per resumir aquesta descripció sociològica vam fer servir alguns símbols: les hamburgueseries, els cinemes amb automòbils o les ciutats residencials de cases unifamiliars que –pel nom de l’urbanista Wilson Leavitt - anomenem  Leavittowns”. No tothom, però, era tan feliç: David Reisman teoritzava com l’individu, a la recerca de l’aprovació,  reduïa l’esperit crític i es tornava submís (La multitud solitària, 1950), i William Whyte denunciava la crisi de l’emprenedoria en gegantines empreses burocratitzades (L’Home organització, 1945). Podem rastrejar la incomoditat del jovent quan Jack Kerouac publica “On the road”, el seu amic Allen Ginsberg escriu el poema “Udol”, i ambdós es converteixen en el símbol de la beat generation. Aquella prosperitat no era més que, segons Henry Miller, “un malson amb aire condicionat”.

La contenció caduca. L’experiment BRAVO (1952) havia esborrat del mapa l’illot Elugelab, a l’atol d’Eniwetok, a les illes Marshall. Equivalent a 750 Hiroshimes, va afectar un vaixell pesquer japonès, el Daigo Fukuryu Maru: la seva tripulació, exposada a la radiació, va emmalaltir, i el tele-operador, Kuboyama Aikichi, va morir mesos després. La notícia va provocar condemnes de tota mena: el president de la URSS, Georgi Malenkov, va declarar que “una guerra significaria el final de la civilització”, Churchill va teoritzar l’equilibri del terror quan afirmava des del 10 de Downing Street que “la capacitat de destrucció universal ens permet tenir esperances”. El mateix Eisenhower va dir que “el resultat s’acosta tant a la destrucció de l’enemic com al suïcidi”. Tots eren conscients del perill d’utilitzar aquestes armes, però igualar la potencia soviètica exigia no descartar el seu ús. Per això es va abandonar la contenció (la guerra clàssica total, que havia desencadenat una histèria poruga) per abraçar la “guerra nuclear limitada” que teoritzava Henry Kissinger (Armes nuclears i política internacional, 1957). Eisenhower, lector de Clausewitz, havia saltat el Canal de la Mànega i alliberat Europa: sabia que la guerra nuclear generava tanta por que invocar-la era l’única manera que no es produís. Preparar-se solament per a la guerra nuclear, i no per a la guerra total (més cara) va ser l’essència de la “Doctrina Eisenhower”. Per això es manifestava dient que “cal destruir el tabú que envolta l’ús d’armes atòmiques” i recomanava usar-les “sobre objectius estrictament militars i amb fins estrictament militars, exactament igual que faríem servir una bala o qualsevol altre tipus d’arma”. Al servei d’aquest projecte, la presidència imperial es va dotar d’una NOVA ESTRUCTURA DE DEFENSA. No solament es basava en aquesta nova ideologia i un nou personal, que –com a resultat de la neteja que havia permès la “cacera de bruixes”- no destacava per la seva perícia, tal i com les formulacions simplistes de John Fuster Dulles i el seu germà Allan demostraven. Els components més importants d’aquesta nova estructura de defensa, però, van ser el Pentàgon, una xarxa de pactes amb altres estats que cobrien tot el planeta, un gegantí aparell de propaganda, i les operacions encobertes de la CIA.


a)       la National Security Act (1947) no solament havia permès la creació de la CIA. Unificava els departaments de guerra i marina en un únic departament de defensa, allotjat al Pentàgon. El primer secretari de defensa, James Forrestal, un paranoic permanentment espantat per la possibilitat d’agressions soviètiques, es va suïcidar el 1949. No és una anècdota: ens permet imaginar el perfil d’aquest personal polític. 

b)      Una xarxa de pactes sistemàtics que cobreix tot el planeta: a Manila (1954) signen la SEATO Tailàndia, Filipines, Pakistán, Australia i Nova Zelanda (amb Ngo Dnh Diem, que acaba amb Bao Dai quan Ho Chi Min entra a Hanoi), i a Bagdag signen el CENTO amb Iran, Turquia, Pakistan, Regne Unit. El 1958 els Estats Units tenien compromisos amb 45 països

c)       La CIA es va consagrar a la propaganda contra el neutralisme, pressionant la perifèria soviètica amb promeses de suport, com les emissores Free Europe o Voice of America suggerien. Per a contrarestar l’exportació soviètica de música i ballet (malgrat riscos, com que Rudolph Nureyev abandonés el bloc el 1961), la CIA va patrocinar l’expressionisme abstracte. Combatia així el realisme socialista, essència de l’imaginari visual soviètic des que que Stalin havia liquidat la vanguàrdia.  Nelson Rockelfeller, president del MOMA de NY, apadrinava Pollock, que -sense èxit- havia exposat amb Peggy Guggenheim (NY, 1943), fent que els museus amb patrocinadors privats compressin o exposessin els seus quadres. Així, Alfred Berr, que l’havia inaugurat i presidit entre 1929 i 1943, va convèncer Henry Luce perquè publiqués el reportatge en pàgines centrals titulat “És el més gran pintor americà viu?”, el 8-8-1949.

Però el principal instrument d’aquest aparell de defensa va ser la Central Intelligence Agency, que -fundada per a reunir i potenciar els serveis d’intel·ligència militar-, solament podia actuar l’estranger, respectant l’interior per al FBI. Ja havíem citat com la CIA s’havia estrenat ajudat a que el 1948 la Democràcia Cristiana obtingués el poder. Aviat haurem d’explicar com s’organitzarà GLADIO, una organització secreta que distribuïa dipòsits d’armes per Itàlia, a fi efecte d’evitar que els comunistes arribessin al poder. L’èxit a Itàlia va pujar el nombre d’empleats a l’agència, que ja eren 6.000 el 1955, i el pressupost i les bases: èxit i inversió van fer especialment atractives les operacions encobertes, que eren barates i eficaces.


EL CAS D’IRAN (1953). Quan Iran va intentar obtenir més benefici del petroli que li abonava l’Anglo Iranian Oil Cy, vital per al Regne Unit, aprovant per unanimitat la seva nacionalització i nomenant primer ministre l’impulsor de la votació, Muhammad Mosaddeq, un veterà terratinent nacionalista anti-britànic que el maig de 1953 demanava al president que intercedís per a contrarestar el boicot al petroli iranià que –en venjança- li feien les petroleres. Quan una missió soviètica va venir a assessorar-lo la CIA va pagar esvalotadors que protestaven per la suposada deriva marxista. Pressionat pels americans, el shah el va destituir. Aleshores un moviment de protesta el va foragitar i Allen Dulles –que el va anar a buscar personalment a Roma- el va restituir. El poble iranià va veure a partir d’aquell moment al Shah com una titella dels americans, que el fan adherir-se al CENTO (1959); per això la següent revolta seria xenòfoba (1979)

EL CAS DE NICARAGUA (1954). Les masses camperoles pobres i analfabetes que vivien esclavitzades per una distribució injusta de la terra esperaven que el president electe Jacobo Ardenz combatés la seva misèria amb una reforma agrària (1953). Era tan urgent (el 70% de la terra pertanyia al 2% de la població) que Ardenz va expropiar 95.000 Hectàrees que la United Fruit Company mantenia sense conrear, compensant amb diners. Dulles, que havia estat advocat de la companyia, veia en el govern un grup de comunistes que podien introduir la URSS. Així que va posar en marxa la CIA quan el president –sabent-ho- va demanar protecció als soviètics. Tement l’arribada imminent es va bombardejar la capital. Arbenz va fugir del país i el coronel Castillo Armas, que havia envaït el país des d’Hondures, va constituir una junta militar que va prohibir partits, empresonar sospitosos, assassinar líders camperols, cancel·lar la reforma agrària i tornar les terres a la United Fruit Cy. Un jove metge argentí, Ernesto Guevara, en va ser testimoni. En una famosa carta, plorava els efectes del “pop capitalista” i es prometia arribar ser un autèntic revolucionari...

No era l'únic: el mural de Diego Rivera "Gloriosa Victoria" mostra el secretari d'estat nord-americà John Foster Dulles saludant Castillo Armas mentre el seu ambaixador compra els militars, i els indígenes treballen com a esclaus carregant amb plàtans el vaixell de la United Fruit Company. El quadre, trobat l'any 2000 en un racó oblidat del Museu Pushkin a Rússia, està a Mèxic avui en dia en qualitat de préstec. 



BALANÇ. Aquesta política exterior va canviar la correlació de forces dins la burocràcia americana: perd influència el departament d’estat i la guanya el de defensa. El problema és que aquest gegantí aparell de defensa s’ha convertit en una estructura paral·lela a l’estat, aliena al públic i al congrés, parcialment encoberta, i amb prou poders per a desenvolupar activitats militars sense cap escrutini constitucional. Per això, en el seu missatge de comiat, el president Eisenhower va criticar la força d’aquest “COMPLEX MILITAR INDUSTRIAL” (sic) que pot arribar a usurpar el poder: “Mai hem de deixar que el pes d’aquest engranatge posi en perill les nostres llibertats

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...