SPACAT1 - L'ANTIC RÈGIM. REPÀS DE CONCEPTES.

Per a descriure el punt de partida, l’Espanya de finals del segle XVIII, hem de recordar aquest concepte après ja fa temps quan hem parlat d’Europa. L’Antic Règim és el conjunt de característiques polítiques, jurídiques, demogràfiques, culturals, socials i econòmiques que defineixen el continent europeu i les seves colònies al segle XVIII, abans de les revolucions que l’escombraran. El terme prové dels revolucionaris francesos, que el feien servir despectivament per a designar les velles estructures socials, polítiques, econòmiques i culturals anteriors a la revolució. El podem distingir per 5 característiques: un sistema demogràfic antic, una economia controlada / rural, una societat estamental, una pràctica política absolutista i unes mentalitats providencialistes.

EL SISTEMA DEMOGRÀFIC ANTIC constitueix la primera fase del paradigma que anomenem “transició demogràfica”. Es distingia principalment per un inestable equilibri entre població i recursos, provocat per l’escàs rendiment agrícola i les collites irregulars. Aquell món depenent del clima i les collites estava estancat tecnològicament: un camperol francès treballava el camp el 1750 amb les mateixes eines i tècniques que el 1250. I aquest endarreriment impedia arrencar-li a la terra l’augment de producció que es necessitava per alimentar aquella població que creixia tímida però sostingudament. De tal manera que, de manera cíclica, es produïen episodis sobtats de mortalitat provocats per la fam desencadenada després de les males collites, i per les guerres, però també per epidèmies que reapareixien des que la Pesta bubònica (la Pesta Negra, pel color dels ganglis inflamats dels infectats) havia arribat a Europa el 1348. 

Des que un metge de l’estudi general lleidatà, Jaume d’Agramunt, recomanés obrir finestres amb la mateixa candidesa que les quarantenes, en el primer tractat de medicina escrit en català (Regiment de preservació de la pestilència e mortaldats) abans que la pròpia pesta se l’emportés el 1349, ningú no coneixia el veritable origen de la malaltia. Encara que durant el segle XVIII anava remetent (sigui a causa de l’estabulació, els cordons sanitaris a gran escala, o la substitució de la rata negra per la grisa), altres malalties (com la verola, fins que Edward Jenner va encertar amb la vacuna, 1796) seguien provocant episodis tràgics de mortalitat sobtada.

Fam, malalties i guerra eren, doncs, la principal causa d’una altíssima taxa de mortalitat, que al capellà britànic Malthus (Assaig sobre la població, 1798) li semblava provocava un màxim poblacional insuperable perquè –sense perspectiva empírica- no veia que al Regne Unit altres revolucions paral·leles a la demogràfica (l’agrícola i la dels transports) havien permès superar la manca d’aliments i, per tant, el sostre de vidre que, en record seu, anomenem malthusià. Eren especialment altes les taxes de mortalitat  femenina i infantil: no solament perquè les vides de les dones, subjectes a la dominació sexual masculina, es convertien en una seqüència d’embarassos i parts –amb tècniques d’assistència qüestionables- de nadons que difícilment superaven, sense vacunes, els 6 anys. Això podria explicar també el manteniment de l’alta natalitat (si volies tenir hereu, necessitaven engendrar-ne molts) tant com la prosperitat experimentada durant el segle o la condemna eclesial de tota pràctica anticonceptiva.

UNA ECONOMIA CONTROLADA. En l’Antic Règim el sector primari era el principal: ¾ parts de la població activa es concentrava en l’agricultura i la ramaderia, la principal font de riquesa era la possessió de la terra, però l’agricultura era gairebé de subsistència. Hi havia comerç, però –en el cas del de proximitat- estava ben controlat pels gremis. Aquestes corporacions d’artesans d’un mateix ofici venien dinamitzant l’economia urbana des dels temps medievals, i tenien dues funcions: l’ajuda mútua entre els associats, i la vigilància dels interessos de cada ofici. Els Estatuts dels gremis regulaven sous, normes de treball, festius, materials de treball, preus, nombre de persones que podien exercir la professió. El gremi fixava també les categories professionals, dictant la diferència entre els aprenents (que vivien a casa del mestre i no cobraven perquè vivien al taller, i s’encarregaven de la seva neteja i les feines menors, a canvi de l’ensenyament de l’ofici), oficials (quan, prou preparats, cobraven un sou) i mestres (quan superava les proves del gremi, consistents a fer una “obra mestra”, i ja regentaven un taller). Aquesta activitat artesanal és el que fa que no puguem parlar d’indústria a l’Antic Règim, sinó que preferim fer servir el concepte “manufactura”: no hi ha fàbriques encara! És cert que la porcellana, el vidre o els tapissos es produiran de forma exquisida en grans complexos laborals protegits per la monarquia espanyola, però l’activitat que s’hi desenvolupa –la fabricació de productes de luxe- té ben poc a veure amb la concentració de màquines, la proletarització o la divisió tècnica del treball, per citar algunes de les característiques del sistema fabril (que ja s’estava posant en marxa al Regne Unit).

Una altra activitat econòmica era el que els economistes descriuen com a “domestic System”, o Pooting out System. Consistia en què els camperols aprofitaven els temps morts de les feines agràries per a treballar a casa, amb eines pròpies, per a un traginer / comerciant que els subministrava matèries primeres, i retirava posteriorment les peces fetes per vendre-les en mercats llunyans. Els sistema presentava dues avantatges: per una banda, la flexibilitat (la producció regulada d’acord amb les comandes, sense obligacions empresarials de vincles permanents), per altra els baixos costos (sous baixos, fora de la regulació gremial, que beneficiaven també el camperol perquè suposaven un ingrés extraordinari).

Pel que fa al comerç colonial hem de recordar que els estats europeus mantenien les seves colònies com a mercats reservats i espais explotats en exclusivitat, en una espècie d’acord implícit (el “pacte colonial”) del que participaven algunes companyies privilegiades en règim de monopoli. Per tant, aquest comerç està sota control estatal. El sistema es basava en el comerç triangular: això vol dir que s’enviaven vaixells carregats de bijuteria o articles de segona mà a l’Àfrica on, contactant amb tribus negres, es canviaven aquests articles barats per esclaus negres amb què travessar l’Atlàntic amb les bodegues ben plenes de mercaderia humana per als plantadors americans. Buidats els vaixells i venuts els esclaus, amb marges de benefici altíssims, els tractants tornaven a Europa carregats de cacau, cafè, sucre, tabac o cotó.

LA SOCIETAT ESTAMENTAL era ben diferent de la nostra: la que anomenem “societat de classes” és, presumptament, meritocràtica i amb certa mobilitat. Encara la podíem descriure d’acord amb la tradicional divisió tri-funcional que, en l’època medieval, parlava de Laboratores (la pagesia), Oratores (el clergat) i els bellatores (la noblesa feudal). Pertànyer a una d’aquestes categories t’adscrivia de per vida, perquè gairebé no hi havia mobilitat: és cert que per la via matrimonial, o per la gràcia reial, alguns burgesos havien aconseguit superar aquest sostre de vidre i ennoblir-se; però en general els estaments eren impermeables, i no era el mèrit, ni la riquesa, el que t’adscrivia a un  estament, sinó la sang, el naixement. Per això diem que un estament és una categoria jurídica, a diferència de la classe social, que seria una categoria econòmica. Mentre que en una societat capitalista contemporània els individus són tractats amb igualtat davant la llei, en la societat estamental el tracte era equitatiu, és a dir, cadascú és tractat d’acord amb els seus privilegis, acumulats durant el temps per la pertinença a una família o corporació (un gremi, una ciutat, una confraria...). Quins eren aquests privilegis? Jurídics (tenien dret i tribunals especials), fiscals (els nobles no paguen impostos), polítics (càrrecs a la cort), feudals (cobren les rendes dels seus vassalls), jurisdiccionals (dicten justícia en els seus feus). Però de vegades els privilegis que més ofenen els burgesos són els simbòlics: els nobles tenen el millor seient reservat a l’església, solament ells poden dur espasa, i poden anar coberts davant del rei. Per fer un retrat que ens permeti reconèixer el perfil de la noblesa, vam citar a classe el cas del Baró de Maldà. Rafael de Amat de Cortada (1746-1819) havia escrit 60 volums de diaris, sense interrupció, des de 1769 (quan fa 22 anys) fins gairebé el final de la seva vida. El seu testimoni recull una vida reposada de festes, misses i banquets (i aquesta darrera afició fa del seu “Calaix de sastre”, que és com es diu el dietari, una font molt interessant per a la història de l’alimentació), però també és una crònica del que passava a la ciutat: balls, processons, execucions, dades meteorològiques, festes... per això escriu «Ja som dos» fent aquesta activitat quan, el 1792, apareix el Diario de Barcelona.

No és que sigui un clàssic de la literatura, més aviat els especialistes el veuen rococó i no l’inclouen en el cànon literari perquè està escrit en un català castellanitzat, sovint vulgar i poc transcendent, perquè no escrivia per al públic, sinó que acumulava anècdotes i rumors que transmetia al seu cercle. De fet, ell mateix explica que sovint llegia en veu alta en petites reunions en les que també de vegades demostrava certa inclinació musical (tocava la viola). Aquesta cultura de saló, dedicada a l’enginy i la música, ens recorda que la petita noblesa provincial, incapaç d’entrar en el joc cortesà, mantenia una petita cort d’amics i aduladors que imitava els ideals de vida de la noblesa propera al rei.

La residència de Rafael de Amat de Cortada estava al Palau Maldà, al carrer del Pi, i era nebot del Virrei Amat. Políticament el veiem assistint a les cerimònies privades que convoca Carles IV durant la seva visita a Barcelona el 1802, li podem llegir l’odi a Goody, i –com demostrarà més endavant amb la seva fugida de la ciutat el 1808- un entusiasme bàrbar per “Fernando Séptimo que Dios nos ha dado” i un odi furibund contra els francesos de la Revolució, solament comparable al menyspreu que sent per la «gent de fàbrica». Es refereix a la incipient burgesia...

I és que, si la classe més dinàmica critica la vida improductiva, des del seu punt de vista parasitària, de la noblesa, els nobles no es queden curts. El baró de Maldà mirava amb menyspreu el propietari de la fàbrica més gran de la Barcelona d’aquell 1802, visitada pel mateix rei. Estava en una illa que anava del carrer del Carme al de Riera Alta, al Raval, i d’ella solament ens ha arribat la residència neoclàssica de l’amo (però reformada el 1847). Es dedicava a fabricar teixits estampats, i pertanyia a Erasme de Gònima, qui també posseïa una fragata, la San Erasmo, que feia el trajecte de Barcelona a Veracruz. Havia aconseguit comprar-se un títol de noblesa el 1791 i una finca a Sant Feliu de Llobregat, Ca l’Amigó, a la que el Baró de Maldà es referia, amb sorna, com “el Versalles de Don Erasme”. Amb aquesta ironia criticava les aspiracions presumides d’aquests nouvinguts. És ben cert que el panteó on va ser enterrat al Poble Nou era ostentós, i que el text que hi figura a la tomba va sobrat de nous valors burgesos: “Su genio emprendedor le aventajó en la fabricación de indianas, viendo acrecentar rápidamente su fortuna y la distinción de general aprecio, que le valiera el título de noble para sí y sus descendientes (…) sin que estas circunstancias no ejercieran su influencia en su natural laboriosidad (…) A los 76 años de edad, víctima de una caldera” que va explotar en el seu taller. En aquest breu text hi trobem els nous valors de l’ascendent capitalisme: emprenedoria, inversió, risc, qualificació, competència, riquesa, treball, esforç, compromís, i... fins al darrer moment! Però també hi veiem l’aspiració al títol nobiliari, en el que l’historiador Ferdinand Braudel anomenava “traïció de la burgesia”.

UNA PRÀCTICA POLÍTICA ABSOLUTISTA. Excepte el Regne Unit, on des que el príncep holandès Guillem d’Orange acceptés la corona britànica a canvi de mantenir sempre obert el parlament (Bill of Rights, 1689), la major part dels estats del continent europeu a finals del segle XVIII eren monarquies absolutes que justificaven el seu poder amb la voluntat de Déu. Tenim la tendència a veure aquestes monarquies, en tant hem testimoniat els règims totalitaris del segle XX, com a règims polítics sense límits. A la pràctica, els reis absoluts pateixen límits a l’exercici del seu poder:

-          La resistència dels poders locals, en mans d’una noblesa impermeable a les reformes i gelosa dels privilegis

-          Les assemblees representatives d’origen medieval: el rei les ha de convocar per temes fiscals

-          La llei divina, el “dret natural” i les lleis fonamentals del regne (l’orde de successió, per exemple)

Per superar aquestes resistències, alguns monarques faran servir idees dels il·lustrats.

UNES MENTALITATS PROVIDENCIALISTES. El providencialisme és la creença què Déu és el veritable protagonista/subjecte de la Història, i l’home solament el seu instrument. Ja Agustí d’Hipona –escandalitzat pel saqueig de Roma pels visigots el 410- escriu “La ciutat de Déu”, on tranquil·litza els cristians esparverats de veure Roma, Caput Mundi, en mans dels bàrbars, dient-los que la verdadera ciutat de Déu la conformen els cors dels cristians. Agustí recomana allunyar-se dels herois clàssics, sovint superbs davant el seu destí., i acceptar el flagell de Déu amb resignació: els seus designis són inescrutables; la saviesa de l’home, limitada.

S37 · CAP A LA SEGONA GUERRA FREDA

Havíem deixat el president Carter indignat pel segrest de l’ambaixada nord-americana a Teheran. Va reaccionar tallant les compres de petroli i congelant fons iranians en bancs americans, alhora que emprenia negociacions secretes amb Teheran. Davant del fracàs d’aquestes gestions va intentar l’abril de 1980 resoldre el problema amb una operació militar de rescat a gran escala que va idear Brzezinski contra l’opinió del secretari d’estat Cyrus Vance (partidari de continuar la via negociadora). L’operació es va batejar com Eagle Claw (Garra de àguila) i era una insensatesa, molt complicada, que va fracassar, deixant a Carter en ridícul. Cyrus Vance va dimitir, els iranians van negociar la devolució dels hostatges a canvi d’una altíssima quantitat, i Carter no va poder aprofitar el valor propagandístic que hagués pogut tenir el retorn dels hostatges al final de la campanya electoral perquè es va produir passades les eleccions que van donar la presidència a Ronald Reagan.

L'aiatollah Jomeini arribant a Teheran (1979)

La revolució islàmica xiïta, partidària d’estendre els preceptes alcorànics a la vida política i quotidiana, amenaçava ara Occident. Era un moviment antiimperialista, antisionista, crítica ferotge del capitalisme, però també del marxisme, que denunciava la corrupció de les monarquies reaccionàries del Golf Pèrsic (que es veien ara fàcilment exposades a la influència d’aquest islamisme militant). La solució la va posar Saddam Hussein: ell posaria l’exèrcit iraquià, les monarquies del Golf el finançament, i Occident les armes i la informació sobre Iran. Pretextant velles reivindicacions territorials, Iraq es va llençar a una guerra que volia debilitar el règim de Teheran, evitar l’expansió islàmica i assumir l’hegemonia al Golf. Va ser la guerra més sanguinolenta de la segona meitat del segle XX, perquè les empreses occidentals aprovisionarien l’Iraq d’armament químic. Duraria de 1980 a 1989...

Però la principal conseqüència de la guerra entre els iranians i els iraquians va ser la segona crisi del petroli. La guerra entre els dos majors productors de petroli del món havia de tenir conseqüències: per començar la irregularitat del subministrament a Occident, que va pujar de manera exponencial el preu del petroli. Les grans companyies i els països productors (OPEP) van començar a especular, i el pànic es va apoderar del món dels diners a Occident. L’encariment del transport disparava els preus en poques setmanes. L’impacte de la crisi va fer tancar empreses, l’atur es va disparar. L’electorat, espantat, conscient que la pèrdua d’Iran com a aliat debilitava el setge a la Unió Soviètica, estava veient també l’aparició d’una “segona Cuba” ben a prop... Es deixaria seduir per la mà dura que preconitzaven els falcons de la Guerra Freda...

Saddam Hussein durant la Guerra irano-iraquiana

I és que, mentrestant, a Nicaragua triomfava la revolució: la duríssima dictadura del general Somoza (que el 1972 s’havia apropiat de l’ajut internacional oferta per pal·liar els danys del terratrèmol d’aquell any) es va enfonsar lluitant contra el Front Sandinista: el dictador abandonava el país el 17-7-1979 i seria assassinat el 1980 en el seu exili al Paraguai. Somoza havia estat abandonat a la seva sort per l’administració Carter, que –en canvi- va tolerar els crims a El Salvador, on la premsa nord-americana sostenia que un govern moderat lluitava contra una guerrilla marxista, quan en realitat era una oligarquia de terratinents i militars assessorats pels americans i consagrats a l’assassinat polític, com el de l’arquebisbe Óscar A. Romero el 24-3-1980 durant la missa. I és que l’administració Reagan va reforçar la seva ajuda a les dictadures iberoamericanes i –contra el govern sandinista- va finançar una guerrilla, la Contra, mentre aquella “segona Cuba” que era Nicaragua es dotava d’una constitució.

Els sandinistes, les repúbliques socialistes nascudes en les antigues colònies portugueses, la unificació de Vietnam, i la sensació de debilitat que transmetia a l’opinió pública l’administració Carter van confirmar la sensació de que la URSS impulsava un programa expansionista quan es van saber aquell mateix 1979, al desembre, que envaïa Agfanistan. Era un país pobre, d’estructures tradicionals, en el que des de feia poc faccions rivals del partit comunista es disputaven el poder i s’enfrontaven a bosses de resistència de grups feudalitzats que volien evitar cap reforma agrària. Per què intervenen els soviètics? És possible que influís la por a una intervenció americana com la que s’havia intentat a Iran? Es volia controlar una zona estratègica important entre el Proper Orient i el Llunyà? La coincidència ideològica obligava a ajudar un govern assetjat per rèmores feudals abans que aquests opositors poguessin crear un govern fonamentalista que copiés l’experiència iraniana?

Sigui com sigui, l’operació va ser molt difícil, i les tropes soviètiques es van haver de quedar a mantenir l’status quo per la força, acabant amb qualsevol credibilitat dels desitjos de distensió del bloc soviètic. Afganistan se’ls convertiria en una guerra de desgast, en una espècie de Vietnam, que seria decisiu en l’enfonsament del món soviètic. Encara que per a Moscou era una acció defensiva destinada a impedir un règim hostil en la seva frontera, els nord-americans ho van llegir com part d’una audaç ofensiva geopolítica que volia aprofitar la debilitat que els EEUU havien demostrat amb Vietnam, el Watergate o la crisi iraniana dels hostatges. La proximitat de les eleccions presidencials va forçar Carter a represàlies contra els soviètics, inaugurant una època en la que la Distensió va quedar definitivament enrere:

-          Va prohibir l’enviament de cereals a la URSS, precipitant així també la crisi del règim

-          Boicot als Jocs Olímpics de Moscou de 1980, amb una crida als occidentals perquè s’hi sumessin

-          El congrés nord-americà va decidir no ratificar els acords SALT II sobre proliferació d’armes nuclears

Res no serviria: l’electoral demandava una política agressiva que el protegís davant l’avenç del comunisme. La revolució conservadora arribava a la presidència el 1980 amb Ronald Reagan.

Aquest actor cinematogràfic de segona fila ja havia sortit a les nostres classes durant la cacera de bruixes i encapçalant el sector més reaccionari del partit republicà durant la presidència Nixon. S’havia casat en segones núpcies amb Nancy Davies (en realitat Anne Frances Robbins), una jove actriu ultra-conservadora de poc talent, que guiava la seva vida pels pronòstics de la seva astròloga, una tal Joan Wuigley, que cobrava milers de dòlars mensuals per a contestar les preguntes que Nancy li feia per telèfon vàries vegades al dia. Nancy aïllava Reagan del seu entorn i protegia així la seva mediocritat: durant el segon mandat oblidava els noms dels seus ajudants més propers, per exemple. Era, però, un gran comunicador llegint el teleprompter i les seves idees d’ultradreta presentades com una “nova revolució” (que havien semblat desfasades quan havia lluitar en les primàries per ser candidat a la presidència contra Nixon el 1968 o Ford el 1976) ara semblaven adequades. En els seus discursos barrejava invocacions a Déu amb critiques a Carter per “perdre” Nicaragua, Iran, Moçambic, Etiòpia… i Afganistan!

Assegurava que l’atur i la inflació es podien aturar disminuint la despesa estatal: “el govern no és la solució als nostres problemes, el govern és el problema”, deia. Malgrat dir això, quan va arribar a la presidència va disparar el pressupost de defensa; per això el dèficit i el deute públic van créixer exponencialment. L’havia votar el 55% dels electors, amb una abstenció molt alta. Arribava a president amb gairebé 70 anys, gairebé sord, i en el segon mandat van aparèixer signes d’Alzheimer. Per si fos poc, va patir greus ferides en un atemptat als dos mesos de la seva pressa de possessió, el 30 de març de 1981…

Lluny de veure en la pobres l’origen de la seducció del comunisme, va finançar dictadures brutals i corruptes que aplacaven les protestes amb represàlies massives. A Guatemala, el 1982, un nou cop va dur al poder a Efraín Ríos Montt, qui, després de derogar la constitució, es va entrevistar amb Reagan. L’endemà d’aquesta reunió un escamot de soldats d’elit va entrar en un poblet de la selva (Les Dos Erres, es deia) i va exterminar completament els seus 250 habitants. Els soldats estavellaven els caps dels nens contra la paret i decapitaven els adults amb matxets, violaven les dones i les van enterrar vives. Les investigacions d’una comissió de la veritat patrocinada per les Nacions Unides va concloure que en 34 anys de conflicte a Guatemala es van produir 162.000 assassinats i 40.000 desapareguts (93% atribuïbles als militars, i un 3% als insurgents), amb un total de 658 massacres documentades que permeten parlar de genocidi deliberat contra la població maia. L’informe Guatemala Mai Més es va presentar el 24-4-1998 i dos dies més tard el director del projecte, el bisbe auxiliar Juan Gerardi (75 anys) va ser assassinat a cops per tres militars. 

S36 - L'AGONIA DE LA DISTENSIÓ

El Watergate havia convençut molts nord-americans de que alguna cosa greu no anava bé en la forma de governar el país. I en aquest clima va ser escollit un nou president: Jimmy Carter, un enginyer de marina i predicador baptista, tímid i religiós, d’imatge senzilla i sempre somrient que semblava deslligar-lo de les intrigues capitolines i contrastava amb els escàndols recents, i la decepció pública pel perdó que Ford havia concedit a Nixon. Malgrat la retòrica en què prometia un “govern tan bo, honest, decent, veraç, correcte, competent, idealista i compassiu com el propi poble americà”, va mantenir el suport a tirans com el Xa, Sadat, Marcos a Filipines, Mobutu al Congo o Suharto. Així doncs, encara que el maig de 1977 declarava que els americans s’estaven “allunyant de l’exagerada por al comunisme que ens havia conduït a associar-nos amb qualsevol dictador”, el setembre rebia Videla a la Casa Blanca, malgrat conèixer els seus crims a l’Argentina. Aquesta esquizofrènica diplomàcia demostrava l’existència de 2 faccions en el si del govern:

a)      El seu conseller de seguretat nacional, el polonès Zbigniewe Brzezinski, li va inspirar la transferència de la jurisdicció sobre la CIA del departament d’Estat (dirigit per Cyrus Vance, de tarannà negociador) al consell de seguretat nacional.

b)      Vance, per la seva banda, donava suport a la Trilateral (l’organització de dirigents polítics econòmics que lligava Europa occidental, Japó i Estats Units, que David Rockefeller havia fundat el 1973) i criticava l’obsessiu enfrontament amb la URSS.

c)      Els falcons del CPD (Committee on the Present Danger) com Bush, Pipes, Rumsfeld, Wolfowitz se li enfrontaven amb una visió alarmista de l’amenaça soviètica i la voluntat de no compartir l’hegemonia amb europeus i japonesos. Sostenien que Carter, i abans Nixon, “traïen els interessos de la nació” amb la distensió.

El gran èxit de Carter van ser els Acords de Camp David (9/1978) que van permetre la signatura per Sadat i Begin del tractat de pau de 1979 pel qual Egipte reconeixia l’estat d’Israel, i els israelians li tornaven la península del Sinaí. Arafat, veient que Egipte oblidava els palestins, diria que “Sadat ha venut Jerusalem i els drets del poble palestí per un grapat de sorra”. Carter no va aconseguir que Israel reconegués la Resolució 242 de les Nacions Unides, però confirmava Egipte en l’òrbita nord-americana. Mentrestant, Carter criticava els russos en matèria de Drets Humans i normalitzava les relacions amb la Xina, culminades amb la visita de Deng Xiao Ping als EEUU (1/1979) i la venda d’armament per usar-lo a Vietnam contra les bases soviètiques. Pel que fa a la política interior, Carter seria testimoni del profund gir a la dreta de la política econòmica nord-americana. La influència que els empresaris havien adquirit va ser palesa en 2 batalles legislatives: la primera va ser contra la creació d’una oficina de representació dels consumidors; la segona va ser contra el projecte Labor Law Reform Act presentant a finals de 1977. Els sindicats la veien una protecció davant les campanyes hostils de les empreses i veien que, amb un congrés de majoria demòcrata, no costaria d’aprovar. Però la hostilitat de les organitzacions empresarials la va eternitzar en el senat fins que la van retirar. El dirigent del sindicat dels treballadors de l’automòbil, Douglas Fraser, va interpretar-ho dient que “la comunitat empresarial ha escollit desencadenar una guerra de classes unilateral … contra els treballadors, i contra la classe mitjana. Els líders de la industria, el comerç i les finances dels EEUU han trencat i descartat el fràgil acord no escrit que va estar en vigor durant un període passat de creixement i progres”. Estava definint la imminent revolució conservadora.

ELS NOUS CONFLICTES. Havíem vist la Distensió superar moltes crisis: el 1979 s’arribà a signar el SALT II (FOTO), que ja no serà ratificat. Per què? Per l’aparició de nous conflictes, autòctons, aliens a l’enfrontament bipolar, però de repercussió mundial. A la consciència del pes que significaven els costos de producció (resultat de la crisi petrolera), se li va afegir la sensació de inseguretat que provocaran aquests nous conflictes. Ambdues circumstàncies decidiran el viratge neoliberal i amb ell … la Segona Guerra Freda.

-          El 1979 els sandinistes accedeixen al poder a Nicaragua, i la situació recorda els nord-americans una espècie de “segona Cuba”.

-          El 1979 la revolució fonamentalista iraniana de l’Aiatol·là Jomeini destronava el Xa de Pèrsia. El segon productor mundial de petroli entraria en guerra amb el primer, l’Iraq, i això provocaria una segona crisi petrolera.

-          El Vietnam Prosoviètic (unit per la victòria del nord el 1975) es llençaria contra la Cambodja dels Khmers Rojos, que rebrien el suport dels xinesos, el 1979.

-          Finalment, aquell 1979 la intervenció soviètica a Afganistan es convertiria en una espècie de Vietnam que els deixaria empantanats en un conflicte impossible de guanyar, fins el 1989.

Tots aquests conflictes desencadenarien una escalada freda i una crida a la seguretat per part de l’electorat. La classe mitjana no solament s’espantava per la suposada nova ofensiva soviètica, sinó que –espantada també per les crisis del petroli- reclamarà la retallada de l’estat social. Aquesta “revolució conservadora” provocarà la segona guerra Freda. El complex militar industrial es fregava les mans: un llenguatge agressiu, vell però reciclat, que parlava sobre la necessitat urgent de defensar-se, i reclamava una política exterior imperial agressiva, es materialitza en l’elecció de Ronald Reagan com a  president dels Estats Units (1980) en el marc del viratge conservador occidental.

LA REVOLUCIÓ FONAMENTALISTA IRANIANA. Ja el 1963, després de 10 anys d’autocràcia i parlament de terratinents, sense partits, el xa Muhammad Reza havia impulsat el que anomenava una “revolució blanca”, un programa de modernització que el va enfrontar al clergat musulmà xiïta que criticava la reforma agrària, la promoció de la dona i el nou calendari que feia del 1976 de l’era cristiana i el 1355 de la musulmana... el 2535 de l’imperi persa. Aquell mateix any l’aiatol·là Jomeini havia estat arrestat per criticar aquest projecte i va ser expulsat a un exili de 14 anys. Això havia provocat que, mentre el Xa governava com un autòcrata, l’oposició s’acostés a l’islamisme: terratinents afectats per la reforma agrària seguien el clergat que la condemnava, i els obrers perjudicats per l’empitjorament del repartiment de la riquesa després de la crisi petrolera s’afegiran a les protestes camperoles que col·lapsaran Teheran. Aquest procés culminava quan, el gener de 1978, la premsa atacava l’exiliat aiatol·là per haver dit que el Xa era un agent nord-americà, i es van produir manifestacions de repulsa per tot el país. Un terratrèmol a Tabas va deixar en evidència la ineficàcia de l’estat, quan es va veure que les institucions religioses musulmanes havien reaccionat més ràpid a ajudar els damnificats. Què estava passant?

·         Que les grans migracions del camp a la ciutat (on es concentraven oportunitats i beneficis petrolers) havien concentrat una oposició abans dispersa.

·         Que la modernització descontrolada, més ràpida que l’occidentalització cultural, va obrir esquerdes entre la burgesia adepta al règim i les masses xiïtes

·         Que el col·lapse del règim estava sent aprofitat pels fonamentalistes islàmics, capaços d’oferir una ideologia igualitària

·         Que la fastuositat de les festes de Persèpolis (1971) per a celebrar els 2500 anys de la monarquia persa palesava que el règim monàrquic era insostenible...

Quan el Xa Mohammed Reza Palevi va respondre a les protestes amb la duresa policial, va esclatar la revolució fonamentalista iraniana de 1978-1979. Amb el líder del moviment segur en l’exili, es precipitaven manifestacions amb 2 milions de persones, fins que els  soldats, farts de disparar contra civils indefensos, van començar a desertar i unir-se als manifestants. El Xa va marxar a l’exili a Egipte (16-1-1979) i Jomeini va tornar a Teheran, triomfant, l’1-2-1979. El vell ordre es va enfonsar com si res: els partidari de Jomeini van prendre el poder i van guanyar un referèndum que, amb el 98% dels vots, va proclamar la república islàmica el primer d’abril de 1979.

L’octubre de 1979 els nord-americans van acceptar que el deposat Shan, greument malalt, revés atenció mèdica als EEUU. El 4 de novembre grups d’estudiants iranians van assaltar l’ambaixada americana a Teherán i van agafar com a osatges 66 nord-americans, i van exigir –per a alliberar-los- l’extradició del Xa, amb l’objectiu de jutjar-lo i executar-lo, així com la confiscació de la seva fortuna. L’ocupació, planificada com una protesta temporal, es va endurir quan Jomeini li va donar suport públic. A Washington no ho sabien encara, però aquesta crisi acabaria amb la presidència Carter.

S35 · MÉS AMENACES: ANGOLA, ETIÒPIA, VIETNAM, YOM KIPPUR

Malgrat la crisi política americana, la superació de la crisi de Bangladesh semblava que la Distensió prosperava, com la signatura dels acords SALT I (1972). Els americans s’havien retirat de Vietnam i els acords de París, tot i que ho deixaven el sud-este asiàtic empantanegat en una tensa espera molt incòmoda que presagiava una imminent ofensiva del nord contra un sud, ni el sud comptaria ja amb presencia directa americana, ni el nord amb la dels xinesos: la visita de Nixon a la Xina, després que l’equip nacional americà de ping-pong que estava al Japó participant en un campionat revés la invitació d’anar-hi a competir, havia permès l’entrada de la República Popular al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Les reunions de la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa establien marcs de cooperació econòmica, tecnològica, científica i mediambiental. A més de la inviolabilitat de les fronteres existents, els acords sobre drets humans semblaven obrir una escletxa en el bloc soviètic.

L'emperador Haile Selassie surt detingut del palau presidencial

Aviat, però, van aparèixer nous conflictes que posaven en perill aquesta fràgil tranquil·litat. Primer, va esclatar una guerra civil a Angola quan va aconseguir la independència de Portugal. En aquest conflicte hi van participar tropes cubanes a favor d’un Moviment Popular d’Alliberament d’Angola. Què hi feien els cubans? Moscou, molest per la visita de Nixon a Pequín, va voler demostrar que els maoistes eren els veritables venuts a l’imperialisme i la URSS la verdadera hereva del llegat marxista, la potència líder de la propagació de la revolució mundial en espais geopolítics marginals i a escala limitada (que no fessin perillar la Distensió). Per això, Fidel Castro va recollir el missatge del Ché al Congo (Un Vietnam, molts Vietnam) a l’Àfrica, un continent on la revolució semblava menys perillosa per a Occident que a Amèrica Llatina. Els soviètics devien pensar que l’ús de soldats negres i mulats seria més fàcil d’acceptar per la població local que els combatents russos. I si qui les enviava era un aliat menor, Cuba, i no la URSS, la tensió amb els americans seria menor. Així que pocs dies després de la visita de Nixon a Moscou, el maig de 1972, va arribar Fidel Castro (provinent, per cert, d’una gira per Àfrica) i va ser rebut per Breznev amb tots els honors. El Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola, amb el suport soviètic cubà, aconseguirà proclamar Agustinho Neto president de la República Popular d’Angola imposant-se sobre el Front Nacional per a l’Alliberament d’Angola, que tenia el suport del Zaire de Mobutu i de Sudàfrica.

També les revoltes camperoles contra Haile Hellassie que aquell 1974 havien començat a Etiòpia un grup d’oficials, el Derg (Comitè), va desencadenar un “Terror Roig” contra l’oposició (que assassinaria el vell emperador a la pressó el 1975). La veïna Somàlia va voler aprofitar el caos per a ocupar la zona d’Ogadén, i cubans i soviètics van donar suport al règim per a aturar-los. Aquests conflictes a Angola i Etiòpia, i la reunificació de Vietnam sota l’impuls de la invasió impulsada pel règim comunista del Nord (1975), que després es llençaria contra Cambodja (i enfonsaria el terrible règim dels Jemers Rojos) van desencadenar les crítiques de sectors conservadors de la política nord-americana que veien en la Distensió una oportunitat per als afanys expansionistes dels soviètics. El cas més conegut és el de Paul Nitze, un fervent anticomunista, antic cap de Planificació del departament d’estat de l’Administració Truman, que va dimitir de l’equip de negociadors del SALT i va publicar una agra crítica en el número de gener de 1976 de la influent revista Foreign Affairs: “Tot apunta a què, segons els termes de l’acord del SALT, la URSS seguirà tractat d’aconseguir una superioritat nuclear no merament quantitativa, sinó destinada a produir la capacitat teòrica de guanyar una guerra. Solament si els Estats Units prenen mesures per a corregir l’imminent desequilibri estratègic, podrem convèncer la URSS de que abandoni la recerca de la superioritat i torni al camí de la negociació”. També l’antic governador de Califòrnia, Ronald Reagan,  en la seva cursa contra Gerald Ford per a la designació del candidat republicà (1973) criticava la Distensió com a símptoma de debilitat perquè oferia legitimitat a l’expansionisme soviètic. ¡Les pors que aquells crítics enarboraven es convertirien en pànic quan va arribar la crisi econòmica!

Soldats egipcis travessant el Canal de Suez: comença la guerra del Yom Kippur

LA PRIMERA CRISI DEL PETROLI I LA GUERRA DEL YOM KIPPUR. El 1973 s’inicia un nou període de l’evolució econòmica mundial i acaba un període de creixement sostingut i estable iniciat en els països desenvolupats el 1945. El principal motor d’aquesta frenada econòmica és el “cop del petroli”, un espectacular creixement dels preus d’aquest vital producte energètic que va impactar amb duresa sobre les economies dels països industrialitzats. Per entendre perquè la Organització de Països Exportadors de Petroli, OPEP, va quadruplicar els preus del petroli en 4 mesos aquell 1973 hem de tornar a visitar el Proper Orient...

El 1970 un gegantí funeral d’estat al que van assistir tots els caps d’estat àrabs excepte el rei saudí, Faisal, havia acomiadat Nasser​. Com que la URSS no semblava voler ajudar els egipcis a recuperar el Sinaí perdut el 1967, el successor de Nasser, Anuar el Sadat, va decidir concloure la seva llarga relació i establir nous llaços amb els nord-americans, pensant que podrien ajudar-lo a arrencar concessions als israelians. Quan el van ignorar malgrat haver expulsat els assessors soviètics, el president egipci va executar un pla d’invasió: el 10 de juny de 1973, durant la festa jueva del Perdó, l’exèrcit egipci va atacar per sorpresa les tropes israelianes estacionades al canal des de 1967 i va avançar per la península del Sinaí alhora que l’exèrcit sirià feia el mateix a Galilea. La contraofensiva israeliana va creuar el canal i s’acostava a El Caire i Damasc, salvada in extremis per reforços arribats de Jordània i Iraq.

No massa lluny s’estava produint una altra crisi… el terrorisme xipriota havia expulsat els britànics el 1960, però el nou estat veia enfrontada la majoria partidària de la unió amb Grècia (78%) amb una activa minoria d’origen turc (18%). El 1974 els xipriotes progrecs van fer un cop d’estat que va instal·lar en el poder a Nikos Sampson, un antic terrorista ben connectat amb els coronels que governaven Grècia des del cop que havia expulsat l’esquerra de  Georgios Papandreu (1964). Una setmana més tard, tropes turques van desembarcar per a protegir la minoria turca. Grècia va sortir de l’OTAN excusant que els seus aliats no havien reaccionat.

En plena guerra contra Israel el líder egipci Anuar-el-Sadat va tancar el subministrament de petroli als aliats occidentals d’Israel gràcies a la seva aliança amb l’Aràbia Saudita, contenta amb la desaparició de Nasser perquè Sadat aparcava el panarabisme que havia qüestionat la seva hegemonia dins del món àrab. La URSS amenaçava d’intervenir, així que Kissinger va haver d’aplicar-se a fons negociant l’aturada de les hostilitats en una tenda de campanya enmig de la carretera El Caire-Suez. La Resolució 338 de les Nacions Unides va aturar-ho tot en empat, però els àrabs van superar el mite de la invencibilitat d’Israel en veure les seves tropes retirar-se de Síria i del Sinaí (on es va posar una força d’interposició de les Nacions Unides). Aquesta flaquesa va fer caure la cúpula militar i d’intel·ligència israeliana, però també va provocar una crisi política: el govern de Golda Meir va deixar pas a Yizhaz Rabin. La derrota del laborisme, que havia governat el país des de la independència, deixava pas des de 1977 a la dreta del Likud de Menachem Begin, l’antic cap terrorista d’Irgun que somniava amb l’Eretz (Israel Bíblico). A aquest pla contribuïa el seu ministre d’agricultura, Ariel Sharon, amb un projecte per a establir, desafiant les resolucions de les Nacions Unides, un milió de colons en terres arrancades als palestins. El Likud acceptava negociar la pau amb els estats àrabs, però no amb la OLP, i menys parlar sobre un estat palestí. Així que va Begin va cedir el Sinaí a Egipte, i juntament amb Anuar el Sadat (que deixava desatesos els palestins) rebria el Nobel de la Pau després de signar dels Acords de Camp David (1978). El 6-10-1981, aniversari de l’inici del Yom Kippur, Sadat va ser assassinat i el va succeir el seu vicepresident, Hosni Mubarack, qui va instaurar una república pretesament vitalícia i hereditària, immobilista, i repressiva.

La conseqüència més important de la guerra, però, va ser el seu impacte sobre l’estabilitat econòmica mundial. PRIMER, perquè va tensar les relacions internacionals entre les superpotències. Ni Israel ni Egipte haurien superat la prova sense les seves respectives ajudes, demostrant-se que l’enfrontament bipolar es podia agreujar al marge de la voluntat de les superpotències per conflictes que no formaven part dels seus interessos directes. La URSS sortia especialment perjudicada perquè no participava en les negociacions de pau i perdia un valuós aliat, Egipte.

EN SEGON LLOC, perquè l’embargament de petroli contra els occidentals pel seu suport a Israel va generar una crisi econòmica important: amb el preu del petroli pujaven els costos de producció i distribució de molts productes, fent caure en picat els beneficis de moltes empreses que es precipitaven cap a la fallida. L’impacte no solament va ser econòmic: el clima d’histèria i terror que van difondre els mitjans de comunicació contra els àrabs i l’actitud de les companyies petroleres anglosaxones (que van magnificar el pànic per a poder vendre petroli de baixa qualitat a preus molt alts) van desencadenar una actitud defensiva a Occident. També es van desequilibrar els fràgils status quo de molts països del Tercer Món: l’entrada de moltes divises a costa de la venda de petroli augmentarà les diferències socials i posarà la llavor de futurs conflictes. A Occident també l’atur es disparava...

Finalment, caldria fer una reflexió sobre l’impacte del Yom Kippur en el món islàmic. El nou protagonisme de Gadaffi o la OLP, o l’imminent ascens del xiisme a Iran, demostren que el món islàmic guanyava un protagonisme que no havia tingut fins aleshores. Per què augmentava allà el pes del radicalisme? Primer de tot, pel fracàs de l’arabisme i el socialisme com a projectes de desenvolupament occidentalitzant, copiats sense tenir present la realitat dels països àrabs en els que es posaven en marxa. També perquè les derrotes davant dels israelians encenien la força dels radicals: les negociacions de pau i els acords de 1979 van costar-li la vida a Sadat en un espectacular atemptat organitzat per integristes islàmics l’octubre de 1981. Finalment, cal dir que la falta de democràcia del món àrab impedia canalitzar el descontentament popular cap al joc polític, els processos electorals, els parlaments o la premsa lliure. Així que les classes pobres van buscar alternatives de protesta més enllà de l’esquerra, que havia fracassat ja, o que defensava un argumentari difícilment adaptable als paràmetres culturals en vigor.

S34: ELS PROBLEMES DE LA DISTENSIÓ... I ELS DE NIXON!

En el post anterior vam presentar el canceller alemany Willy Brandt iniciant la OSTPOLITIK, que a més de normalitzar relacions amb el bloc soviètic (amb Romania i Iugoslàvia el 1967 i amb Txecoslovàquia, Bulgària i Hongria el 1974) va permetre signar un acord quadri partit sobre Berlín confirmant a les potències ocupants a canvi de flexibilitzar les comunicacions entre les dues parts de la ciutat, i permetent un milió i mig d’alemanys de l’est viatjar a Occident, i que 1,2 milions d’alemanys occidentals fessin el trajecte invers; i el Tractat Fonamental (1972) entre les dues Alemanyes que les reconeixia mútuament per a poder entrar ambdós a les Nacions Unides l’any següent. Willy Brandt ha estat molt criticat perquè, a canvi d’algunes concessions, allunyava la possibilitat de la reunificació alemanya, i en tant ho reconeixia estava reforçant el règim de l’Alemanya oriental. Altres opinions diuen que la multiplicació de contactes bilaterals va crear les condicions de la futura reunificació, i que l’intercanvi d’idees, béns i persones a través de les fronteres de l’Europa Oriental ajudaria a disminuir la tensió i moderaria els règims comunistes.

EL PRIMER REPTE DE LA DISTENSIÓ: BANGLADESH, 1971. El general Yahya Khan va voler celebrar les primeres eleccions per sufragi universal a Pakistan, amb l’objectiu de convocar una assemblea constituent. El resultat va ser inesperat: al Pakistan occidental el vot dispers entre molts partits oferia una tímida victòria al partit de Buttho, però al Pakistan oriental guanyava per majoria aclaparadora la Lliga autonomista de Mujibur Rahman (Mujib): era el resultat del menyspreu que el govern central havia dedicat a la zona oriental durant les greus inundacions produïdes pel monsó de 1970, que havia causat més de 200.000 víctimes.

Amb aquest resultat sembla impossible impulsar cap constitució perquè Mujib (Oriental) no acceptava negociar amb Buttho (Occidental) si no se li concedia ampla autonomia. L’exèrcit pakistanès va respondre a les protestes amb una campanya de terror que va provocar centenars de milers de morts i 8 milions de refugiats cap a l’Índia.

Nixon estava al corrent del genocidi, però deixava fer el general Yahya Kan perquè li servia d’intermediari amb la Xina, amb qui tenia bones relacions perquè tant el Pakistan com els xinesos tenien contenciosos oberts amb l’Índia . Allà, Indira Gandhi acabava de guanyar les eleccions i, atacada pels pakistanesos, va donar suport als independentistes bengalís, vencent el Pakistan amb suport soviètic (alhora que, amb tics autoritaris, nacionalitzava bancs i energètiques). Nixon va advertir la URSS que defensaria Pakistan i Breznev –tement que el suport a l’Índia empitjorés les seves relacions amb Mao- va pressionar Indira Gandhi perquè es conformés amb aquesta victòria: Bengala es convertia així amb el Bangladesh independent.

L’impacte de la guerra. Al Pakistan, el descrèdit del general Yahya per culpa de la derrota va permetre l’accés al poder de Zulfijar Ali Butto, qui va alliberar Mujib perquè ocupés la presidència de Bangladesh. Moriria assassinat tres anys més tard amb 40 familiars més per un cop militar filo-americà. Tornant al Pakistan, encara que el president Zufiljar Ali Butto (1971-3) va arribar a primer ministre (1973-7), seria enderrocat pel general Muhammad Zia-ulHaq el 1977: acabaria a la forca el 1979.

ELS ÈXITS DE LA DISTENSIÓ. Pakistan havia fet de mediador de Kissinger amb Mao el 1971 quan negociava la visita oficial de Nixon a Pequín. No solament es van inaugurar així les relacions comercials, també es va acceptar l’entrada de la República Popular a les Nacions Unides. Amb aquesta concessió Mao no solament va aconseguir el reconeixement internacional, també expulsava Taiwan del Consell de Seguretat (a canvi de la promesa de no atacar-lo mai). Per si fos poc, Kissinger aconseguia a París la primera proposta d’acords per a una pau a Vietnam, i això permetria la victòria electoral de Nixon a la segona presidència. En què consistia l’acord?

-              L’exèrcit americà marxaria del país en 70 dies

-              El Nord es quedaria amb els territoris del sud que ja ocupava i alliberaria presoners de guerra

-              El Nord es comprometia a no introduir més tropes al sud.

Encara que l’acord li era molt favorable, Hanoi es resistia a signar. Així que Nixon va iniciar una sèrie de nous bombardejos de nadal per a intimidar-lo i tranquil·litzar Thieu (fent pensar el governant del sud que se li deixava un enemic dèbil, al que podria superar sense ajuda). Finalment, el 23-1-1973 Nixon anunciava que signaria amb els Vietnams “un acord per a guanyar la guerra i portar una pau amb honor a Vietnam”, quan en realitat tothom sabia que la guerra esclataria de nou de seguida que les tropes americanes marxessin. Al juliol el Congrés s’assabentava de les actuacions a la neutral Cambodja, i aprovava la War Powers Act (votada per tot el congrés al novembre) per limitar els poders presidencials d’usar tropes sense aprovació de les cambres. S’acabava la presidència imperial.

 Helmut Schmidt (RFA), Erick Honecker (RDA) i el president nord-americà Gerald Ford

A més de la visita de Nixon a Pequín, i de les negociacions a Vietnam, l’èxit més important de la Distensió va ser la Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, que va acabar el 1975 amb la signatura de l’Acta de Hèlsinki. Aquesta reunió dels ministres d’Afers Exteriors i alguns caps d’estat de 33 països europeus va mantenir-se amb interrupcions entre 1973 i 1975. Va ser el primer intent formal de crear a Europa un sistema de seguretat col·lectiu que –reconeixent l’hegemonia soviètica a l’est i les fronteres de la postguerra com a inamovibles- va crear el marc internacional de referència que va imperar fins el 1991.

L’acord final incloïa la inviolabilitat de les fronteres existents, la cooperació econòmica, tecnològica, científica i mediambiental, i també una aposta pels drets humans que no agradava als soviètics, però els feia sentir compensats amb el primer punt. El resultat, més que un tractat, era un catàleg de bones intencions en 110 pàgines, que seria la referència per a tothom fins a l’enfonsament de la URSS. Hi ha dues valoracions més a tenir present:

·         Va ser el tancament definitiu de la Segona Guerra Mundial. L’acord sobre les fronters alemanyes és una victòria diplomàtica dels soviètics sobre els nord-americans, que accepten la presència i l’hegemonia soviètiques a l’est.

·         Va ser el principi del final de la Unió Soviètica, perquè el compromís de respectar els Drets Humans va esquerdar el ferri sistema informatiu comunista i va plantar la llavor que el farà trontollar. Encara que els comunistes no van respectar les disposicions relatives als Drets Humans, signar el document va servir per a poder criticar aquest incompliment.

The Post (Spielberg, 2017)

ELS PROBLEMES INTERNS DE NIXON. Quan inicia el seu segon mandat (1/1973) un antic funcionari del departament de defensa, Daniel Ellsberg, estava lliurant al NYT el que s’anomenarien “Papers del Pentàgon”, un registre secrets dels orígens i l’escalada a Vietnam que havia encarregat el secretari de defensa de Johnson, Robert McNamara. La informació que contenien deixaven en evidència 4 presidents, de Truman a Johnson, que havien mentit sistemàticament el país. Nixon va organitzar una unitat d’investigadors  especials que incloïa detectius retirats i antics agents de la CIA, als que es va anomenar “fontaners” perquè reparaven filtracions (i que, tot investigant altres qüestions sensibles de seguretat, van emprendre un seguit de robatoris, vigilàncies i escoltes telefòniques que havien de romandre secretes perquè –malgrat l’autorització de la Casa Blanca- eren il·legals.

El 17 de juny de 1972 la policia va detenir cinc d’aquests fontaners que havien entrat fraudulentament a les oficines del comitè nacional del partit demòcrata, situades en l’edifici d’apartaments Watergate, a Washington, per a instal·lar aparells d’escolta i fotocopiar documents, amb l’objecte d’esbrinar què era el que els demòcrates pensaven usar contra Nixon en les eleccions. El judici contra aquests “fontaners” es va iniciar el gener de 1973 i es va anar complicant quan dos reporters del Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, van començar a publicar en el seu diari la informació reservada que els proporcionava Mark Felt, el segon de l’FBI, enfadat per la seva postergació.

Al juliol Nixon era hospitalitzat i mentrestant el comitè investigador descobria –gracies al testimoni d’Alexander Butterfield- l’existència del sistema d’enregistrament que s’havia instal·lat al Despatx Oval per a guardar les converses i trucades del despatx del president. En plena batalla per ocultar-les Nixon aconseguirà el seu darrer “èxit” internacional, l’enderrocament d’Allende (9/1973). A l’octubre dimitia el vice-president Spiro Agnew per corrupció i el substituïa Gerald Ford. Nixon assegurava en el discurs sobre l’estat de la unió (30-1-1974) que havia proporcionat tot el material que se li havia demanat sobre el Watergate, però el 6-2-1974 el Congrés iniciava l’impeachment. El 4 d’abril Nixon va lliurar el Blue Blook, un volum amb 1208 pàgines de transcripcions censurades i arreglades a les cintes. Malgrat la censura, les converses del president i el seu entorn semblaven les d’una banda de delinqüents. El 9 d’agost Nixon renunciava a la presidència i el 8 de setembre acceptava el perdó que el seu successor, Gerald Ford, li concedia.

Ford era el primer president de la història americana que arribava al càrrec sense haver guanyat cap elecció a un càrrec nacional. Ford va nomenar com a vicepresident a Nelson Rockefeller (12/1974) i va incorporar com a secretari de defensa a Donald Rumsfeld, qui es va envoltar de “falcons” com Dick Cheney, Colin Powel, Paul Wolfowitz o, Condolezza Rice: aquest “TEAM B” seria l’equip que 25 anys més tard intentaria restablir la presidència imperial amb George Bush de president (en aquell moment director de la CIA). Els crítics de la Distensió es preparaven per a desmuntar-la: el primer que van fer es boicotejar el SALT II amb l’argument de que s’estava infravalorant l’amenaça soviètica.

A la pel·lícula "Todos los hombres del presidente" (Allan J. Kapula, 1974), Robertd Redford i Dustin Hoffman interpretaven
els periodistes Woodward i Bernstein, que havien investigat el "cas Watergate".