Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 29 de septiembre de 2019

S36 - L'AGONIA DE LA DISTENSIÓ




El Watergate havia convençut molts nord-americans de que alguna cosa greu no anava bé en la forma de governar el país. I en aquest clima va ser escollit un nou president: Jimmy Carter, un enginyer de marina i predicador baptista, tímid i religiós, d’imatge senzilla i sempre somrient que semblava deslligar-lo de les intrigues capitolines i contrastava amb els escàndols recents, i la decepció pública pel perdó que Ford havia concedit a Nixon. Malgrat la retòrica en què prometia un “govern tan bo, honest, decent, veraç, correcte, competent, idealista i compassiu com el propi poble americà”, va mantenir el suport a tirans com el Xa, Sadat, Marcos a Filipines, Mobutu al Congo o Suharto. Així doncs, encara que el maig de 1977 declarava que els americans s’estaven “allunyant de l’exagerada por al comunisme que ens havia conduït a associar-nos amb qualsevol dictador”, el setembre rebia Videla a la Casa Blanca, malgrat conèixer els seus crims a l’Argentina. Aquesta esquizofrènica diplomàcia demostrava l’existència de 2 faccions en el si del govern:
a)      El seu conseller de seguretat nacional, el polonès Zbigniewe Brzezinski, li va inspirar la transferència de la jurisdicció sobre la CIA del departament d’Estat (dirigit per Cyrus Vance, de tarannà negociador) al consell de seguretat nacional.
b)      Vance, per la seva banda, donava suport a la Trilateral (l’organització de dirigents polítics econòmics que lligava Europa occidental, Japó i Estats Units, que David Rockefeller havia fundat el 1973) i criticava l’obsessiu enfrontament amb la URSS.
c)      Els falcons del CPD (Committee on the Present Danger) com Bush, Pipes, Rumsfeld, Wolfowitz se li enfrontaven amb una visió alarmista de l’amenaça soviètica i la voluntat de no compartir l’hegemonia amb europeus i japonesos. Sostenien que Carter, i abans Nixon, “traïen els interessos de la nació” amb la distensió.

El gran èxit de Carter van ser els Acords de Camp David (9/1978) que van permetre la signatura per Sadat i Begin del tractat de pau de 1979 pel qual Egipte reconeixia l’estat d’Israel, i els israelians li tornaven la península del Sinaí. Arafat, veient que Egipte oblidava els palestins, diria que “Sadat ha venut Jerusalem i els drets del poble palestí per un grapat de sorra”. Carter no va aconseguir que Israel reconegués la Resolució 242 de les Nacions Unides, però confirmava Egipte en l’òrbita nord-americana. Mentrestant, Carter criticava els russos en matèria de Drets Humans i normalitzava les relacions amb la Xina, culminades amb la visita de Deng Xiao Ping als EEUU (1/1979) i la venda d’armament per usar-lo a Vietnam contra les bases soviètiques. Pel que fa a la política interior, Carter seria testimoni del profund gir a la dreta de la política econòmica nord-americana. La influència que els empresaris havien adquirit va ser palesa en 2 batalles legislatives: la primera va ser contra la creació d’una oficina de representació dels consumidors; la segona va ser contra el projecte Labor Law Reform Act presentant a finals de 1977. Els sindicats la veien una protecció davant les campanyes hostils de les empreses i veien que, amb un congrés de majoria demòcrata, no costaria d’aprovar. Però la hostilitat de les organitzacions empresarials la va eternitzar en el senat fins que la van retirar. El dirigent del sindicat dels treballadors de l’automòbil, Douglas Fraser, va interpretar-ho dient que “la comunitat empresarial ha escollit desencadenar una guerra de classes unilateral … contra els treballadors, i contra la classe mitjana. Els líders de la industria, el comerç i les finances dels EEUU han trencat i descartat el fràgil acord no escrit que va estar en vigor durant un període passat de creixement i progres”. Estava definint la imminent revolució conservadora.



ELS NOUS CONFLICTES. Havíem vist la Distensió superar moltes crisis: el 1979 s’arribà a signar el SALT II (FOTO), que ja no serà ratificat. Per què? Per l’aparició de nous conflictes, autòctons, aliens a l’enfrontament bipolar, però de repercussió mundial. A la consciència del pes que significaven els costos de producció (resultat de la crisi petrolera), se li va afegir la sensació de inseguretat que provocaran aquests nous conflictes. Ambdues circumstàncies decidiran el viratge neoliberal i amb ell … la Segona Guerra Freda.
-          El 1979 els sandinistes accedeixen al poder a Nicaragua, i la situació recorda els nord-americans una espècie de “segona Cuba”.
-          El 1979 la revolució fonamentalista iraniana de l’Aiatol·là Jomeini destronava el Xa de Pèrsia. El segon productor mundial de petroli entraria en guerra amb el primer, l’Iraq, i això provocaria una segona crisi petrolera.
-          El Vietnam Prosoviètic (unit per la victòria del nord el 1975) es llençaria contra la Cambodja dels Khmers Rojos, que rebrien el suport dels xinesos, el 1979.
-          Finalment, aquell 1979 la intervenció soviètica a Afganistan es convertiria en una espècie de Vietnam que els deixaria empantanats en un conflicte impossible de guanyar, fins el 1989.

Tots aquests conflictes desencadenarien una escalada freda i una crida a la seguretat per part de l’electorat. La classe mitjana no solament s’espantava per la suposada nova ofensiva soviètica, sinó que –espantada també per les crisis del petroli- reclamarà la retallada de l’estat social. Aquesta “revolució conservadora” provocarà la segona guerra Freda. El complex militar industrial es fregava les mans: un llenguatge agressiu, vell però reciclat, que parlava sobre la necessitat urgent de defensar-se, i reclamava una política exterior imperial agressiva, es materialitza en l’elecció de Ronald Reagan com a  president dels Estats Units (1980) en el marc del viratge conservador occidental.


LA REVOLUCIÓ FONAMENTALISTA IRANIANA. Ja el 1963, després de 10 anys d’autocràcia i parlament de terratinents, sense partits, el xa Muhammad Reza havia impulsat el que anomenava una “revolució blanca”, un programa de modernització que el va enfrontar al clergat musulmà xiïta que criticava la reforma agrària, la promoció de la dona i el nou calendari que feia del 1976 de l’era cristiana i el 1355 de la musulmana... el 2535 de l’imperi persa. Aquell mateix any l’aiatol·là Jomeini havia estat arrestat per criticar aquest projecte i va ser expulsat a un exili de 14 anys. Això havia provocat que, mentre el Xa governava com un autòcrata, l’oposició s’acostés a l’islamisme: terratinents afectats per la reforma agrària seguien el clergat que la condemnava, i els obrers perjudicats per l’empitjorament del repartiment de la riquesa després de la crisi petrolera s’afegiran a les protestes camperoles que col·lapsaran Teheran. Aquest procés culminava quan, el gener de 1978, la premsa atacava l’exiliat aiatol·là per haver dit que el Xa era un agent nord-americà, i es van produir manifestacions de repulsa per tot el país. Un terratrèmol a Tabas va deixar en evidència la ineficàcia de l’estat, quan es va veure que les institucions religioses musulmanes havien reaccionat més ràpid a ajudar els damnificats. Què estava passant?
·         Que les grans migracions del camp a la ciutat (on es concentraven oportunitats i beneficis petrolers) havien concentrat una oposició abans dispersa.
·         Que la modernització descontrolada, més ràpida que l’occidentalització cultural, va obrir esquerdes entre la burgesia adepta al règim i les masses xiïtes
·         Que el col·lapse del règim estava sent aprofitat pels fonamentalistes islàmics, capaços d’oferir una ideologia igualitària
·         Que la fastuositat de les festes de Persèpolis (1971) per a celebrar els 2500 anys de la monarquia persa palesava que el règim monàrquic era insostenible...

Quan el Xa Mohammed Reza Palevi va respondre a les protestes amb la duresa policial, va esclatar la revolució fonamentalista iraniana de 1978-1979. Amb el líder del moviment segur en l’exili, es precipitaven manifestacions amb 2 milions de persones, fins que els  soldats, farts de disparar contra civils indefensos, van començar a desertar i unir-se als manifestants. El Xa va marxar a l’exili a Egipte (16-1-1979) i Jomeini va tornar a Teheran, triomfant, l’1-2-1979. El vell ordre es va enfonsar com si res: els partidari de Jomeini van prendre el poder i van guanyar un referèndum que, amb el 98% dels vots, va proclamar la república islàmica el primer d’abril de 1979.

L’octubre de 1979 els nord-americans van acceptar que el deposat Shan, greument malalt, revés atenció mèdica als EEUU. El 4 de novembre grups d’estudiants iranians van assaltar l’ambaixada americana a Teherán i van agafar com a osatges 66 nord-americans, i van exigir –per a alliberar-los- l’extradició del Xa, amb l’objectiu de jutjar-lo i executar-lo, així com la confiscació de la seva fortuna. L’ocupació, planificada com una protesta temporal, es va endurir quan Jomeini li va donar suport públic. A Washington no ho sabien encara, però aquesta crisi acabaria amb la presidència Carter.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...