El darrer dia de classe vam veure com, malgrat
l’efervescència del maig, les eleccions franceses de juny de 1968 atorgaven majoria
al partit de De Gaulle, ara dirigit per Georges Pompidou (46%). Aquell mateix
any Richard Nixon guanyarà les eleccions americanes. Però la reacció
conservadora va més enllà: encara que els dos blocs i el Tercer Món confiaven
en un futur de creixement il·limitat, un think
tank creat amb interès científic per l’empresariat italià, el Club de Roma
(1968), diagnosticava en el seu primer informe (“Els límits del creixement”, 1972) que, si seguia el ritme de
creixement demogràfic, la salvatge explotació dels recursos, i la contaminació
industrial, la fallida de la qualitat de vida humana arribaria a proporcions
irreversibles abans de l’any 2000. L’any següent, la primera crisi del petroli
acostava aquest futur llunyà fins a convertir-lo en una amenaça versemblantment
propera.
El diagnòstic de la situació política que feien els
poderosos no era massa diferent: un informe de la Comissió Trilateral (“La crisi de la democràcia”, 1975)
advertia del perill de dissolució de l’ordre social a conseqüència de la
deslegitimació de la democràcia que estaven produint les excessives demandes
que els governs rebien per part de la societat, que els obligava a contractar
més buròcrates especialitzats. Aquells estats gegantins, deia, eren
insostenibles. Però l’informe deia que l’agitació no solament s’havia de
combatre amb repressió: vist que intel·lectuals disgustats amb la submissió
dels governs al mercat feien exitoses interpretacions hostils al sistema, calia
també respondre en el camp de les idees amb una contra-revolució cultural que
trobaria ressò en un públic que –davant la inseguretat econòmica- refusaria les
il·lusions dels seixanta i recuperaria els valors tradicionals.
Consciència dels costos i urgència en la creació d’un
relat contra la revolució permetrien néixer un nou discurs liberal conservador.
Ben aviat, de les compulsions alliberadores del festival de Woodstock (agost
1969) no en quedaria més que nostàlgia, i la producció cultural abandonaria
l’experimentació crítica i alliberadora per refugiar-se en gurus tipus Jesucristo Superstar, sentimentalisme
bucòlic tipus Love Story i
l’individualisme de Tony Manero el dissabte a la nit. De l’èpica col·lectivista
i rupturista, aviat no en quedaria res.
LA CONTRAREVOLUCIÓ SEGONS NIXON. El nou president va enfrontar-se a l’oposició a la guerra de Vietnam, que
duia a la vaga gairebé 4 milions d’estudiants. La Guàrdia Nacional a Ohio va
disparar contra els manifestants, matant-ne quatre. Cinc dies després (5/1970)
gairebé 80.000 manifestants davant la Casa Blanca li feien sentir la força de
les protestes. Nixon va reunir les grans agències (CIA, FBI, NSA) per dissenyar
un pla de resposta a tanta subversió. Ho sabem perquè el març de 1971 un grup
d’activistes contra la guerra va entrar en una oficina de l’FBI a Pennsylvània
i va robar documents secrets que van enviar a periodistes: demostraven que
l’FBI i la CIA s’havien convertit en una policia política secreta que va
instrumentalitzar la lluita contra la droga. Després d’aprovar la Controlled Substances Act (1970) van fer detencions
arbitràries que volien que el públic relacionés els hippies amb la marihuana i els negres amb l’heroïna. Aquesta mà
dura, que arribaria a la màxima expressió amb la massacre amb que el governador
de NY, Nelson Rockefellers, va respondre la revolta de la presó d’Attia el
setembre de 1971, aniria desqualificant els moviments crítics. Rockefeller
aprovaria el 1973 penes de presó per la simple possessió de drogues, que convertiria
els EEUU en la nació amb més presons i presos de la història.
UNA NOVA POLÍTICA EXTERIOR. En la presa de
possessió (1/1969) Richard Nixon havia declarat que els EEUU havien d’entrar en
una “era de negociacions” amb el món comunista. La sorpresa va ser majúscula,
perquè se’l tenia per un “falcó” de la Guerra Freda. Si ell era la força motriu
d’aquesta voluntat de distensió, l’arquitecte intel·lectual era Henry
Kissinger. Nascut a Alemanya el 1923, havia fugit del nazisme el 1938. Era
catedràtic d’història a Harvard i havia arribat a la política amb els assessors
de Kennedy, tot i que Nixon el mantindria com a Conseller Nacional de Seguretat.
Proposava incorporar la URSS a un sistema de relacions internacionals en el que
pogués participar com a potència no revolucionària mitjançant acords mútuament
beneficiosos, combinats amb amenaces quan no col·laborés, esperant induir els
soviètics a frenar el seu comportament agressiu.
Així es pretenia
aturar la guerra de Vietnam, proposta que li havia valgut la victòria electoral
el 1969 i –signats els acords- el Premi Nobel de la Pau... el mateix any que va
instigar el cop de Pinochet a Xile! Els personatges són, doncs, sinistres:
Christopher Hitchens (2002) li atribueix la frase “no sé per què se li permet a un país fer-se
marxista perquè la gent que hi viu sigui irresponsable”, i demostra com sabotejava
les negociacions de pau que Johnson havia empès a París amb els nord-vietnamites
prometent-los un pacte millor si endarrerien l’acord definitiu fins a
l’arribada de Nixon a la presidència (per a poder apuntar-se el mèrit).
L’aportació
d’aquests dos monstres a la política mundial va ser l’inici de la Distensió, un
nou període de la Guerra Freda, que va definir en un discurs pronunciat a Guam
amb motiu de la rebuda dels astronautes de l’Apolo XI que tornaven de la lluna.
Alguns historiadors parlen d’una “Doctrina Nixon” referint-se a que…
-
Els Estats Units podrien
proporcionar armes i ajuda als seus aliats asiàtics, però mai forces militars
pròpies
-
Es combinaria la
retirada amb bombardejos brutals que forçarien el nord a negociar. El 1971
s’havien retirat ja la meitat del mig milió de soldats nord-americans destinats
a Vietnam, i el 1972 en quedaven 40.000...
-
S’ajudaria Vietnam del
Sud a fer la guerra pel seu compte
-
Entre 1969 i 1973 es
bombardejaria Laos i Cambodja amb més metralla de la que els aliats havien fet
servir en tota la Segona Guerra Mundial.
Malgrat els
bombardejos, Ho Chim Minh refusava –dies abans de morir, l’agost de 1969-
qualsevol negociació. Així que les converses que es mantenien a París amb els
comunistes vietnamites no avançaven: exigien la destitució del govern del sud
per a retirar-se. Així que Kissinger va deixar d’exigir-los cap retirada, confiant
en què les armes americanes ajudarien el sud a resistir el temps suficient com
per a vendre l’acord com una retirada digna a l’opinió pública americana. Deixem
a Kissinger negociant la retirada de Vietnam i reflexionem sobre la
Distensió...
QUÈ ÉS? Détente és el terme diplomàtic
amb que anomenem aquesta evolució de les relacions internacionals, un estadi
superior de la “coexistència pacífica”, que es va produir entre 1969 i 1979, i
que es va manifestar en els viatges de Nixon a Pekín (1972) i Moscou (1972) i
de Breznev als EUA (1973). Aquesta nova relació culminaria en els Acords de
Viena sobre cl control d’Armes Estratègiques (SALT I, 1972) i la Conferència
d’Helsinki (1975). Cal dir amb perspectiva, però, que la Distensió és solament
un parèntesi en la Guerra Freda, que molt aviat acceleraria enfrontaments,
cursa d’armaments, propaganda i xocs, de tal manera que Noam Chomsky ha parlat
d’una “segona guerra freda” (1979-1989) que acabaria amb la derrota definitiva
del món comunista.
COM INTERPRETAR-LA? Entendre la Distensió com una superació dels motius d’enfrontament seria enganyar-nos,
ja que objectius i projectes d’ambdós blocs es van mantenir inalterables. Més
aviat el que va passar és que la situació interior dins de cada bloc –moviments
juvenils i racials, oposició a la guerra de Vietnam, en un cas, tensió amb la
Xina i revisionismes a Praga i altres repúbliques populars, en un altre- van
fer sentir tan insegures les cúpules de les superpotències que van decidir
rebaixar la tensió i així concentrar-se en aquestes amenaces.
Una altra explicació podria tenir a veure amb la paranoia
nuclear. Els experiments atòmics de França (1960), Gran Bretanya (1952) i la
Xina (1964) havien ampliat el Club Nuclear, al que s’estaven incorporant també
Israel i Pakistan… La sofisticació d’aquestes noves armes estava adquirint
també connotacions surrealistes: un sistema ABM que interceptava míssils a
l’aire, o els caps nuclears múltiples (el sistema MIRV, Multiple Independently Targetable Re-Entrey Vehicle) que, per a
evitar ser interceptat obria el cap del míssil i llençava moltes càrregues
atòmiques més petites, en són un bon exemple. Sofisticació i proliferació de
l’armament nuclear va disparar l’amenaça que significava: calia rebaixar la
tensió internacional i evitar conflictes.
Per altra banda, la Guerra Freda s’estava tornant tant
cara que acabava resultant insostenible per a l’equilibri econòmic dels
contendents: calia reduir el cost de la rivalitat. Conscients que la despesa
podia arruïnar la pròpia economia i que el pressupost de defensa anava creixent
i s’havia de reduir altres partides pressupostàries, s’haurien impulsat polítiques
que alleujarien el pressupost de defensa. Per salvar el sistema, doncs, calia
fer-lo sostenible, rebaixar la tensió.
Finalment, potser hi va influir el revulsiu que va
significar la política de Willy Brandt a Alemanya per fer fluïdes les relacions
amb l’est. Des de l’arribada al poder el 1969, els socialistes de l’SPD,
dirigits per l’antic alcalde socialdemòcrata de Berlín van propiciar certa
obertura cap a l’est, més o menys pactada amb la URSS, econòmicament
revitalitzadora, que els va permetre reconèixer diplomàticament la Repúblia
Democràtica Alemanya. Aquesta nova actitud, que anomenaven “ostpolitik” suposava un doble canvi: deixar
de banda la doctrina Hallstein, segons la qual la RFA era l’única representant
del poble alemany i per tant mai s’establirien relacions diplomàtiques amb
països que reconeixien la RDA; i el reconeixement de les pèrdues territorials
alemanyes després de la II Guerra Mundial, acceptant la línia Oder-Neisse com a
frontera entre la RDA i Polònia amb un tractat signat amb Polònia el 1970
(després del qual Willy Brandt va escenificar una petició de perdó a Polònia
agenollant-se davant del memorial al guetto de Varsòvia).
No hay comentarios:
Publicar un comentario