PER CATALUNYA ... I ALTRES CAUSES!

En el seu exemplar de setembre la revista Serra d'Or va commemorar el 75è aniversari de l'execució de Lluís Companys, que s'acompleix dijous vinent, donant veu a 11 historiadors de primera fila sobre el personatge.  Ho fa amb petits articles d'opinió que, malgrat ser breus, resten ben farcitss de referències als temes més polèmics que acompanyen la trajectòria del president. El resultat és un dossier més que necessari: un cop d'ull a la xarxa permet trobar tota mena d'acusacions injurioses i opinions “de trinxera” que -malauradament- han arribat a la literatura pretesament respectable. És per això que Jordi Casasses qualifica de descontextualitzacions alguns atacs viscerals contra Companys per proclamar la República Espanyola, seguir la Revolució d'Octubre de 1934 o dirigir amb poca fermesa la resistència al cop de juliol de 1936. Albert Balcells reconeix que Companys “no ha de restar al marge de la crítica retrospectiva”, però tot seguit afegeix que “això no vol dir embrutar la seva imatge amb xafarderies sense proves”. I Joan B. Culla, més rotund, recorda que és més fàcil escriure pamflets “que no pas biografies documentades i sòlides”, i que -lluny de necessitar màrtirs- el que la veritat necessita és “rigor i recerca”, referència “subtil” a un llibre publicat fa pocs anys a l'ombra de poderoses plataformes mediàtiques disposades a desqualificar Companys per ferir, de pas, adversaris polítics del present.

Cap dels historiadors seriosos del dossier de la Serra d'Or s'embruta així les mans. Però sí que hi ha crítiques a la construcció del mite: Enrique Ucelay Da Cal, per exemple, afirma que parlem de Companys més que de Joan Peiró o Julián Zugazagoitia, víctimes contemporànies de la venjança implacable i exemplaritzant del primer franquisme, perquè els altres personatges “no pertanyen a la mateixa construcció ideològica que vol santificar Companys”. Insinua doncs que hi ha una tàctica nacionalista de sacralització injustificada, i demana a la professió “el sentit crític” que, pàgines després, sembla guiar Jaume Sobrequés quan diu que “el mite Companys, alimentat per una mort tràgica, ha deixat en un segon pla la valoració de la seva acció de govern”. L'aportació de Sobrequés sembla criticar els historiadors “presoners del consens majoritari favorable a Companys” i, conseqüent amb la seva trajectòria personal com a intel·lectual orgànic, contraposa a la figura del mite màrtir el que seria “el polític català més important del segle XX”: Jordi Pujol. Quins collons!

Altres advertències contra els martirologis són més versemblants. Joan B. Culla diu que el perpetu recordatori de la seva execució ha fet de Companys un “personatge unidimensional” malgrat 40 anys de trajectòria política prèvia. L'oblit és conscient; pretén fer prescindible qualsevol lectura política prèvia a la seva execució; el silenci construeix el tòpic del mal polític redimit per la dignitat de la seva mort, que Josep Fontana pretén superar afirmant que Companys “representava tot el que la dreta combatia”: aquest “tot” el va convertir, insinua, en diana del seu odi.  També Borja de Riquer suggereix la importància d'aquest “tot” quan interpreta la sublimació del “president màrtir” com un mecanisme per estalviar l'anàlisi de la seva actuació política.  Això explicaria per què els governs convergents van ignorar el centenari del seu naixement el 1982. Agustí Colomines, tot i que reconeix que en dos importants obres recents -el que Manuel López Esteve ha dedicat a l'Octubre de 1934 i la monografia sobre el complot nacionalista de 1936- el president és un protagonista ben enfocat, ha de lamentar que la seva memòria continuï “aturada a vindicar la seva mort i res més”. Ell mateix recorda el polèmic bateig de l'Estadi Olímpic amb el nom del president: en el ple que ho aprovava el 2001 la decisió va comptar amb l'oposició de la dreta, qui encara “li carrega la responsabilitat del que va passar a la rereguarda republicana” durant la guerra civil. 

Aquest odi ve de lluny: Cambó escrivia a les seves memòries que l'execució havia estat un error, però que potser no havia estat injusta atesos els seus antecedents! La frase, tan sinistra com el mateix paper de Cambó durant la guerra, fa referència a l'estiu de 1936. Joan B. Culla escriu en el dossier que la dreta encara veu el president Companys com un governant “feble, insegur, covard, que consentí o propicià l'armament de les turbes el juliol de 1936”, al que fan “el màxim responsable moral o polític del 8000 assassinats comesos a la rereguarda”. Solament Borja de Riquer gosa posar en context aquesta suposada complicitat amb els assassins, afirmant que Companys va haver d'escollir entre tres opcions: “abandonar el poder i deixar-ho tot en mans dels revolucionaris, per la qual cosa hauria passat a  la història com un irresponsable; intentar desarmar els comitès revolucionaris, fet que hauria provocat un violent conflicte dins de Catalunya, amb poques possibilitats d'imposar-se; i, finalment, cercar de mantenir la legalitat institucional a base de pactar amb els revolucionaris”.  I remata recordant que Companys va decidir defensar per damunt de tot la legalitat republicana i la Generalitat; malgrat que això implicava “una mena de mal menor, haver de pactar amb els revolucionaris i acceptar moltes de les seves imposicions”. Albert Balcells encara va més lluny en la seva defensa quan recorda que “sense mitjans per restablir l'ordre públic i atenuar els crims (…) salvà moltes persones”. I Jordi Casasses li valora que en un context de tensió extrema -guerra, revolució, desordre, hostilitat del govern central...-  “va permetre la continuïtat de la vida de la Generalitat amb el mínim de normalitat perquè es pogués llegar a la posteritat”.

Aquest salvament institucional va ser possible, afegeix Josep Maria Solé i Sabaté, gràcies a la  popularitat que Companys havia aconseguit, tant en el món rural -“fill de pagesos benestants, propietaris mitjans, mai no perdrà (...) una sentida estima per la gent del camp malgrat que mai no es dediqués a conrear la terra”-, com en el món obrer gràcies a la seva continuada denúncia -com a parlamentari i com a periodista- de la guerra del Marroc.  Josep Maria Figueres, que ja havia estudiat a fons aquesta tasca i presentarà pròximament una biografia, afegeix un tercer motor de popularitat: la seva coherència. El compromís de Companys amb els valors republicans no solament es va manifestar en les detencions i empresonaments que va patir, sinó en la seva fidelitat a la República que Figueres recull precipitadament a Serra d'Or amb alguns exemples: mentre es retiraven competències de la Generalitat en plena guerra, o quan no se'l va convidar al comiat de les Brigades Internacionals, Companys va restar lleial evitant la crítica pública que desgastaria el règim; i en travessar la frontera va lliurar -en un acte carregat de simbolisme- el tresor de la Generalitat al govern central. 

Aquesta consagració a la República com a encarnació dels anhels dels ciutadans serviria per entendre la seva actuació l'octubre de 1934, que  Josep Fontana intenta explicar fent servir un discurs parlamentari del mateix president poc després de ser restablert com a president el 1936: “si el govern de la Generalitat, en aquell moment, davant de la protesta unànime de totes les forces republicanes d'Espanya, s'haguès mantingut silenciós, donant suport a unes institucions falsejades (…) s'hauria produït un desencís absolut” i “l'autonomia hauria quedat, no ja morta en l'estructura, sinó morta en la seva base”. Sembla dir que salvar la dignitat de la República i el lligam que la justificaria davant dels ciutadans hauria exigit fer aquell pas. És una visió de la política com a gestió dels desitjos dels ciutadans que avui ens pot semblar anacrònica perquè hem vist com la nostra democràcia se'ns escapava entre els dits per complaure castes i mercats; per això cal reivindicar-la!

I en aquest sentit és lògic que el govern municipal actual, sorgit d'una ciutadania mobilitzada contra aquest segrest, planifiqui uns actes commemoratius que enriqueixin -com titula l'exposició fotogràfica que acollirà el Born fins al 22 de novembre- “La imatge d'un president” posant en relleu, com farà l'acte institucional del proper dimecres, “la força d'una vida” més enllà del seu sacrifici. Ja la conferència pronunciada el passat dia 8 per l'historiador José Luis Martín Ramos (UAB) duia per títol “Un advocat del poble en el govern de la ciutat”. I és que abans de proclamar la República des del seu balcó, Companys havia estat un regidor actiu de l'Ajuntament que ja reclamava millor finançament a Madrid, la titularitat municipal d'alguns serveis i acollir nens francesos afectats per la Gran Guerra. És lògic que l'ajuntament s'afegeixi al clam que reclama l'anul·lació de la sentència de mort del president: com diu Francesc Vilanova en el dossier de Serra d'Or, és lamentable que “75 anys més tard del consell de guerra i l'execució, encara donem voltes a qüestions que haurien d'estar resoltes fa dècades” i que “el cap municipal barceloní del PP exigís canviar el nom de l'estadi olímpic de Barcelona pel de Joan Antoni Samaranch, una cosa que només pot passar a Espanya”. 

El president Companys ha estat objectiu de tanta metralla, fins i tot després de mort, que hem d'homenatjar-lo tots aquesta setmana. Val la pena recordar que aquell home era alhora republicà, obrerista, sindicalista, catalanista i antifeixista. I que abans de descalçar-se a Montjuïc aquella matinada fosca per morir -com ell mateix va cridar- "per Catalunya", havia lluitat mil i una vegades amb intensitat i compromís en favor de tots els ciutadans. Una trajectòria que el fa incomparable i sublim!

CIUTATS PEL BÉ COMÚ. 4 IX 2015

LA MURALLA AMAGADA DE BÀRCINO

JULIÁN CASANOVAS EXPLICA "40 AÑOS CON FRANCO"

Exposición "40 años con Franco"

DEMÒCRATES CONTRA OLIGARQUES, ARA I SEMPRE!

A la seu del Museu d'Arqueologia a Montjuïc s'ha estrenat l'exposició DEMOS. VIURE EN DEMOCRÀCIA. La seva mirada

al sistema polític imperant a l'Atenes del segle V aC està inspirada pels neguits d'avui entorn de la qualitat democràtica. Es busquen en el passat les respostes que l'antiguitat va oferir a les imperfeccions del sistema, generant un diàleg amb el present molt ben simbolitzat per una petita àgora situada en el centre de la mostra, un espai de reflexió on s'hi projecta una peça de vídeo que culmina un discurs suggeridor i poderós. Partint d'objectes del gust aristocràtic propi del món predemocràtic -ceràmiques de luxe, perfums, objectes de tocador femení...- l'exposició endinsa el visitant en les reformes amb què Clístenes (509 aC) va debilitar el règim oligàrquic del qual aquelles peces eren pròpies. El sistema polític nascut aleshores cridava tothom a exercir tasques de govern i d'elaboració de les lleis, independentment de la riquesa. Malgrat que en un racó de la mostra es recorden els exclosos de formar part de l'Assemblea -dones, estrangers, esclaus...-, el discurs expositiu supera l'estadi que tradicionalment celebrava la nostra democràcia resaltant les limitacions de la grega, i crida a reflexionar sobre una cosa que els dos sistemes tenen en comú: imperfeccions. És en el debat sobre aquell nou sistema que van sorgir la tragèdia i la comèdia: ambdós gèneres teatrals plantejaven situacions que fonamentaven la creació d'opinió i plantejaven temes de debat rabiosament actuals per reflexionar-hi partint del posicionament del dramaturg. I es que viure i conviure en democràcia mai no ha estat fàcil: DEMOS escull 4 casos de l'antiguitat atenesa -personalitzats en Temístocles, Antigona, Lisístrata i Sòcrates- per constatar que encara avui persisteixen debats sobre la justícia popular, la negociació política, el xoc entre llei i justícia, o l'aplicació intransigent de la llei.

El primer problema que planteja l'exposició és la instrumentalització dels mecanismes de profilaxis democràtica. Per sanejar el sistema polític, els atenesos es van dotar de l'ostracisme. Quan una majoria de ciutadans reunits en Assemblea creia que un individu posava en perill el col·lectiu i es votava per majoria, havia de marxar a l'exili. La votació es produïa a l'Assemblea: es demanava que cada ciutadà escrivís en un tros de ceràmica (l'òstracon, que dóna nom a l'expulsió) el nom de la persona que volien expulsar; si el nom rebia més de la meitat dels vots, el ciutadà era desposseït de tots els drets polítics i de residència durant 10 anys. L'aplicació d'aquest mecanisme permetia oxigenar la vida política de la ciutat, però no sempre era just, perquè estava condicionat per les lluites entre les diverses faccions polítiques disposades a convertir-lo en una eina de revenja. És el cas de Temístocles, el general victoriós a Salamina (480 aC): va ser condemnat a l'exili per un complot filoespartà, que el va acusar de traïció. Per això va acabar servint al rei dels perses, que havia estat el seu antic enemic.

Segon cas. A l'Atenes clàssica també es van produir xocs entre legalitat i legitimitat, entre llei i justícia. Una tragèdia que va presentar aquest conflicte va ser “Antígona”: en el text la lluita de legitimitats entre llei i justícia es personifica en els personatges de Creont i Antígona. El primer defensa amb supèrbia la inviolabilitat de les lleis de l'estat; ella defensa una llei superior que transcendeix les normes temporals establertes pels homes.

Recordem la trama: per lluitar contra el monopoli en el tron de Tebes del seu germà Etèocles, Polinices busca el suport d'una ciutat rival. La guerra conclou amb la mort de tots dos en combat; per això el seu tiet Creont es converteix en rei i dictamina que -per haver traït la polis- Polinices no serà enterrat dignament sinó abandonat perquè se'l mengin els corbs. Per evitar que l'ànima del seu germà vagui eternament, i acomplint una de les funcions tradicionalment atribuïdes a les dones, Antígona decideix enterrar el seu germà contra el criteri de Creont, el seu tiet, sogre i rei. Aquesta desobediència a les lleis de l'estat que considera injustes li valdrà la mort. Però la tragèdia arriba també a Creont, perquè el promès d'Antígona, que és el fill del nou rei, se suïcida al veure-la morta, com també ho fa la mare d'aquest noi, esposa de Creont, en veure el seu fill mort. Així és com Creont comprèn que no havia d'haver imposat la seva sobirania per sobre dels valors religiosos i familiars tradicionals. En el debat sobre si la voluntat divina (llibertat religiosa) ha de prevaler sobre la humana (obligació civil), Sòfocles sembla justificar Antígona, per haver defensat allò que es considera legítim malgrat no ser legal. Antígones del present podrien ser els manifestants contra la reforma de la llei d'avortament, o contra les retallades. Legals, però considerades il·legítimes perquè ataquen drets fonamentals.

Una altra de les experiències democràtiques que recull l'exposició DEMOS és la del poble menys influent que -unint-se i lluitant- pot acabar determinant la presa de decisions. La comèdia “Lísístrata” representa en aquest sentit una divertida fita de la història política universal: és la primera obra literària que defensa la resistència pacífica com a mètode per aconseguir objectius polítics. És també una caricatura subversiva en què la unió decidida de persones sense drets polítics, les dones, pot forçar canvis. Concretament, Aristòfanes fa que les seves heroïnes, fartes de veure com els seus pares, marits i fills perden la vida a la guerra del Peloponès, es neguen a practicar sexe amb marits i amants fins que no hi hagi pau. Aconsegueixen així un objectiu polític, com la marxa que ara fa 50 anys va sortir de Selma pels Drets Civils de la població afroamericana, o com la mobilització de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.

El darrer motiu de reflexió sobre la pràctica democràtica d'ahir i d'avui que trobem a DEMOS és la concepció intransigent de la llei. Aquest problema està representat en el cas de Sòcrates. El seu mètode de debat i anàlisi crític, que feia servir la dialèctica i la demostració lògica, permetia exposar punts de vista de vegades no compartits pel poder. Els diàlegs celebrats en simposi, fonamentats en la reflexió i el raonament mitjançant la interrogació irònica o les preguntes retòriques, constituïen un autèntic viver d'idees. En ells, el mestre va personificar la difusió de les seves idees oligàrquiques: acusat de corrompre moralment els joves atenesos, va ser processat i condemnat a mort. L'acusació arribava en un moment en què es depuraven responsabilitats per les matances protagonitzades pels Trenta Tirans, un govern oligàrquic filoespartà que -després de les Guerres del Peloponès- havia intentat substituir les institucions democràtiques. Entre aquella oligarquia s'hi comptaven deixebles de Sòcrates; posant-lo sota sospita. La seva tossuderia a l'hora de defensar la legalitat (fins i tot una que el condemnava a morir) i les burles a un tribunal que naixia de l'acabada de recuperar democràcia atenesa no van jugar a favor seu. Quan va prendre la cicuta es va convertir en un membre més de la llarga llista de víctimes del compliment exhaustiu de la legalitat, on hi podríem posar també Lluís XVI o Allan Turing.

Està bé que -malgrat que la democràcia s'ha dotat de mecanismes de canalització de la participació ciutadana i d'altres per evitar les arbitrarietats- se'ns recordi imperfeccions que han estat superades, avui que una impetuosa i multiforme mobilització ciutadana aspira a superar reptes molt més grans, com el segrest del sistema per part del poder econòmic. El tema és prou important com perquè la mostra s'allargui: està programada solament fins al mes de juny, i no està previst que rodi per les altres seus del Museu distribuïdes pel territori. L'excusa és que resulta difícil encabir l'àgora i les peces al seu voltant. No és cert: caldria desfer la concepció circular de la mostra i fer-la lineal, amb l'àgora al final, perquè els vídeos que il·lustren cada cas -posats entorn de l'àgora- s'encavalquen els uns als altres i, juntament amb el vídeo central, sumen un soroll inaguantable. El disseny i el discurs són prou atractius com per intentar fer canvis que permetin allargar aquesta interessant exposició més enllà del mes de juny.

BIBLIOGRAFIA DEL CURS SOBRE ESPANYA DEL XIX

Com vaig fer amb la bibliografia del curs anterior, començo citant manuals genèrics. Un de tipus universitari i recent, que inclou les darreres aportacions historiogràfiques. Es tracta de “Historia Contemporánea de España 1808-1923”, amb Juan Sisinio Pérez Gazón, i d’altres (Akal, 2011). També amb el mateix sentit hauria de citar els de la col·lecció Tercer Milenio “La España liberal (1868-1917). Política y sociedad” (Manuel Sánchez Cortina) i “El fin del Antiguo Régimen. Política y sociedad 1808-1868” (Juan Francisco Fuentes). Per contrastar, us recomano una versió divulgativa que cobreix tota la Història Contemporània, escrita per un hispanista de prestigi: Raydmon Carr. La trobareu en molts formats, tamanys i cronologies, sempre amb el mateix títol perquè s'ha anaat reeditant y actualitzant, però canviant la cronologia que cobreix. La darrera, España 1808-2008 (Ariel, 2009) està escrita amb Juan Pablo Fusi.

Per polemitzar també us ofereixo dos llibres que sortiran durant el curs. Per una banda, Mater Dolorosa: la idea de España en el siglo XIX (José Álvarez Junco, Taurus, 2001); per altra, Progreso y libertad. España en la Europa liberal 1830-1870 (Manuel Santirso Rodríguez, Ariel, 2008).

La Guerra del Francès. “El sueño de la nación indomable. Los mitos de la guerra de la independencia” (Ricardo García Cárcel, Temas de hoy, 2007) és un llibre molt important. No solament perquè resta atent al debat historiogràfic, sinó perquè té una estructura en capítols que s'ocupa de tots els temes polèmics entorn del conflicte que va inaugurar la contemporaneïtat a Espanya. Potser un d'aquests temes més durs sigui el dels afrancesats, en podreu trobar una reivindicació en el clàssic “Los afrancesados”, de Miguel Artola, que us farà pensar. Es va publicar el 1953, però ha estat successivament reeditat per Alianza Editorial, el darrer cop l'any 2008. Incloc un llibre que no he llegit, per si de cas algú vol treballar-lo i dir alguna cosa a classe: Juan López Tabar (“Los famosos traidores. Los afrancesados durante la crisis del Antiguo Régimen 1808-1833”, Biblioteca Nueva, Madrid, 2001).

Si algú està interessat en el cas català, hi ha un llibre petit, recent i fàcil de llegir d'en Josep Fontana. Per parlar de Goya, la bibliografia seria infinita, i no la domino ni de bon tros. Però sí que us puc recomanar un estudi molt complert i divulgatiu, el que va publicar Robert Hughes a Galaxia Gutenberg (2005)

La Pepa serà un altre dels temes polèmics que encararem. N'ofereixo dues visions: una d'erudita, amb visió jurídica i amb perspectiva actual (“Cádiz a Contrapelo: 1812 y 1978, dos constituciones en entredicho”, Miguel Herrero de Miñón, Galaxia Gutenberg, 2013); l'altra, molt interessant, universitària però divulgativa, és “Las Cortes de Cádiz” (Juan Sisinio Pérez Garzón, Sïntesis, 2008). D'aquest darrer autor es pot trobar una versió molt accesible i petita: “Cortes y Constitución de Cádiz. La revolución Española” (Biblioteca Básica Anaya, 2012)

Ferran VII. Suggereixo els llibres de Josep Fontana, com “De en medio del tiempo: La segunda restauración española 1823-1834” i, dins d’una col·lecció d’Història d’Espanya, La época del liberalismo (Marcial Pons, 2007), que cobreix tot el període.

Sobre el carlisme, encara que a classe parlem més d'historiografia, ofereixo un manual universitari. “El carlismo y las guerras carlistas: hechos, hombres e ideas”. Julio Aróstegui, Jordi Canal, Eduardo G.Calleja. La esfera de los libros, Madrid, 2003.

Per parlar de Barcelona he utilitzat un assaig universitari (Celia Romea Castro: Barcelona romántica y revolucionaria. Una imagen literaria de la ciudad de 1833 a 1844. Publicaciones de la UB, 1994) i un de divulgatiu molt gràfic. La ciutat captiva. Barcelona 1714-1860 (Ròmul Brotons, Albertí Editors, 2008). La industrialització catalana és el motor de fons del clàssic de Jaume Vicens Vives “Industrials i polítics. Segle XIX”, reeditat en diverses ocasions. El 1975, Jordi Nadal diagnosticava “El fracaso de la revolución industrial en España 1814-1913” (Ariel, 1975), però ara hi ha un Atlas de la industrialización en España 1750-2000 (Fundación BBVA, 2003)

Pel que fa al militarisme, he fet servir l'assaig “Los espadones románticos”, que Fernando Fernández Batarreche va publicar a Madrid amb l’editorial Síntesis el 2007, i una divulgació molt amena, la de Gabriel Cardona: “A golpes de sable. Historia de los militares que han marcado la historia de la España moderna” (Ariel, 2008). M'hauria agradat fer servir “Policías y proscritos: estado, militarismo y seguridad en la España Borbónica (1700-1870)”, d'Enrique Martínez Ruíz, però no l'he trobat a cap biblioteca. El tema del debat sobre el model de seguretat pública és molt interessant, però per construir el discurs de les classes he hagut de fer servir obres ja antigues de Diego López Garrido (La Guardia Civil y los orígenes del estado centralista, Crítica, Barcelona, 1982), M.Ballbé a “Orden público y militarismo en la España Constitucional 1812-1983” (1983) i una més recent de Miguel López Corral: La Guardia Civil, Claves históricas para entender a la Benemérita y a sus hombres (1844-1975). Igualment es pot fer amb Carlos Seco Serrano (“Militarismo y civilismo en la España Contemporánea”, 1984) vs

Dues visions d’Isabel II: la d’Isabel burdiel (Isabel II y los laberintos del poder, Premio Nacional de Historia, Taurus 2010) la recomano especialment. També he fer srivr la de José Luis Comellas (Isabel II: una Reina y un reinado, Ariel, 1999)

Sobre Prim. El clàssic de Pere Anguera. El General Prim, biografia de un conspirador (Edhasa, 20013) és molt interessant. Josep Maria Fontana Beltrán construeix la trama del'assassinat a “El magnicidio del general Prim” i en les darreres setmanes ha sortit al mercat “Prim, mucho más que una espada”, d'Emilio de Diego.

Sobre el Sexenni Democràtic, Gregorio de la Fuente Monge: La Revolución de 1868. Élites y poder en la España liberal, Marcial Pons, Barcelona, 2001. Hi ha un llibre petit, de Francesc Martí Gelabert (2007) sobre “La Primera República”, que pot ser útil, i un assaig més llarg de José Luis Fernández Rua (1975)

Com de la Restauració solament hem fet la presentació a classe, deixo per a una entrada propera la presentació de la bibliografia que farem servir. 

EL 14 D'ABRIL DE 1931 A CATALUNYA

TOLKIEN Y LA GRAN GUERRA, SEGÚN BULLY MAGNETS

A 2n BAT, EN HOMENATGE A CLARA CAMPOAMOR

Demà, dissabte, és el Dia de la Dona. I aquest any vull que Clara Campoamor tingui més protagonisme a classe!

(1) En dos fragments de la pel·lícula es fan referències a la joventut i formació de Clara Campoamor. Qui era?

(2) Com es descriu l'ambient del país després de la caiguda de Primo de Rivera? En el minut 8 es prepara el Pacte de Sant Sebastià: què va ser?

(3) Què va ser la “sublevación de Jaca” i com la relaciona la pel·lícula amb Clara Campoamor?

(4) Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931: explica el seu resultat, les seves conseqüències i com les va viure, segons la pel·lícula, Clara Campoamor

(5) Analitza el fragment del discurs d'Alfons XIII que apareix en el minut 13. Com acabava aquell 14 d'abril?

(6) Què era Acció Republicana, i per què Clara Campoamor abandona aquesta formació política?

(7) Quin polític li ofereix ser candidata i en quin partit? Explica en quins moments hem hagut de parlar d'aquests personatge a classe per la seva importància.

(8) La coberta d'un diari explica a l'espectador, en el minut 30, el resultat de les eleccions de juny de 1931. Quin va ser i quines conseqüències va tenir?

(9) Al reunir-se la Comissió Redactora de la Constitució, la pel·lícula ens presenta José María Gil Robles. Explica qui va ser aquest personatge.

(10) Quina discussió protagonitza Clara Campoamor amb la Comissió Redactora de la Constitució i per què? Com va acabar aquest debat en les Corts Constituents?

(11) Quins arguments defensen els homes que s'oposen al vot femení? I Victoria Kent?

(12) Explica les principals característiques de la constitució que finalment es va aprovar

(13) En el minut 77 hi ha referències a Catalunya. Presenta el diputat que parla i explica què hi estava passant durant el període en què es desenvolupa l’acció de la pel·lícula.

(14) En el minut 81 hi ha referències al problema religiós. En el minut següent, Gil Robles fa una interessant declaració. Explica quines lleis es van desenvolupar en aquest sentit durant el bienni social-azañista, i què vol dir Gil Robles. 

Si VOLS veure sencera la pel·lícula de Laura Maña (2011), a TVEAlacarta, utilitza aquest enllaç

ALFONSO XIII EN LAS HURDES

SOMIAR UN PAÍS, CONSTRUIR UN SOMNI

Documental emès per TV3 amb motiu del centenari de la Mancomunitat de Catalunya.
Per entendre el context ideològic, el Noucentisme, potser seria adequat veure també el documental
"Modernisme, una història de destrucció".
Els alumnes de Batxillerat han de redactar un article d'opinió fent un balanç de la tasca d'aquest organisme, tenint present quines eren les seves competències.

RESISTIR LA GUERRA I RESISTIR-SE A LA GUERRA (1914-1917)

Darrerament he reflexionat sobre les trinxeres perquè vaig tenir l'oportunitat de fer una introducció breu a la projecció de “Camins de glòria”, al Casino Prado, tot inaugurant les Jornades que organitza Sitges Solidari. La pel·lícula em permetia enfocar els joves atrinxerats per saber com van poder aguantar aquell infern. Molts dels soldats que Kubrick mata davant la nostra estupefacció podien haver-se allistat feliços, contents de participar en aquella gran oportunitat de materialitzar els somnis nacionals de grandesa. I és que la visió de la guerra probable, fins i tot necessària, que en un post anterior vaig adjudicar als Estats Majors i la classe política, era compartida per gran part de les opinions públiques europees. Aquella atmosfera favorable a la guerra, endolcida mitjançant les proclames nacionalistes i una premsa de masses sensacionalista, es va esvair ben aviat. A finals de 1914, fracassades les grans ofensives, milers de soldats romanien espantats, xops i incòmodes a la trinxera.

Què havia passat? Doncs que la mortífera capacitat de renovació tecnològica dels contendents -representada per les filferrades i l'metralladora- convertia en insuperable la posició de l'adversari, deixant els exèrcits aturats l'un davant l'altre, mirant-se desafiants des d'una línia de trinxeres excavades precipitadament al llarg de 700 kilòmetres des de la frontera suïssa a la costa atlàntica. Allà romanien, gairebé immòbils, convivint amb la mort i l'angoixa de l'imminent atac, en aquells sots freds, pudents i sòrdids, acompanyats dels cadàvers dels seus companys morts i de les rates que se'ls menjaven, comptant el temps que els esperava fins al següent atac, sovint inútil. El màxim exemple d'aquestes batalles al front occidental, les de Verdun i el Somme, que van durar de febrer a novembre de 1917, no van permetre cap conquesta territorial significativa per a cap dels dos bàndols malgrat el sacrifici de gairebé dos milions de soldats.

Com van aguantar aquells nois aquell infern quotidià? Les visions més optimistes recorden que, gràcies a la tecnologia que permet matar a distància, els soldats de la Gran Guerra estaven poc exposats al combat cos a cos. I per tant, no estaven constantment en perill. L'estada a la trinxera era llarga i terrible, però s'alternava amb períodes de descans en els que se'ls creava la falsa il·lusió que la vida normal, la quotidianitat que havien deixat enrere, era a prop: cantines, cafès, clubs i espectacles són tan útils així com les revistes que es distribueixen i el correu de les famílies que arriba prou ràpid i puntual. Paul Fussel recull a “La Gran Guerra y la memoria moderna” testimonis sorpresos perquè hi havia qui enviava menjar i productes poc duradors als nois destinats a les trinxeres.

Les notícies de les atrocitats alemanyes a Bèlgica devien reforçar la idea de combatre per la civilització contra la barbàrie. Però encara que el sentiment nacional omple les pàgines dels prop de 800 relats conservats de combatents francesos, no estem segurs que aquest fos el mòbil que mantenia compromesos i alertes a les trinxeres la major part dels combatents. Aquests 800 testimonis constitueixen un petit grapat de veus si els comparem amb els 8 milions de francesos mobilitzats. A més, els autors responen a un perfil concret, de sòlida formació en un temps en què menys del 3% de francesos arribava a la universitat. És, per tant, un corpus esbiaixat, en el que estan sobre representades les classes altes: pensar a publicar el que s'ha escrit, i buscar un editor, són actes determinats socialment, que mostren la relació privilegiada que els sectors benestants tenen amb l'escriptura i el llibre. Per tant, hem de tenir cura de no adjudicar-li a tota la tropa els valors que hem obtingut d'uns pocs. Si ho fem, les treves tàcites, com la Nadal de 1914, i altres fraternitzacions locals, ens semblen fenòmens estranys. Si van esdevenir, és perquè al costat d'aquests valents patriotes, hi ha una massa espectadora més o menys passiva, fins i tot indiferent, que accepta resignadament el seu lloc a la trinxera, intenta acomodar-se als esdeveniments mentre descompta, atemorit, els dies que li queden per al proper permís. Com molt bé ha recordat recentment Frédéric Rousseau en el núm. 78 de la Revista Historia Social (2014) obeir no és consentir! I si aquesta majoria silenciosa no es deixa seduir pels cants de sirena de la dissidència és perquè és conscient de la debilitat de la seva posició.

Suggereixo, doncs, que la coerció és el mecanisme més important que es doten els estats militaritzats per mantenir els soldats a l'infern. En el llibre de David Stevenson, potser el més aplaudit enguany, he trobat una dada significativa en aquest sentit: es tracta de la proporció de policies militars operatius en les zones de guerra durant el conflicte, una xifra que es multiplica per 10 a mesura que la guerra es fa llarga i insuportable. D'un policia militar per cada 3.300 soldats el 1914 es passa, tres anys després, a un policia militar per cada 330 soldats. És una xifra significativa, que demostra que -en realitat- cal la força per mantenir els soldats a la trinxera perquè hi ha resistències! Com diu Stevenson, no tot era patir en silenci, hi havia qui desobeïa, qui optava per la deserció, la rendició... i les treves.

Dels tres fenòmens, tenint present que la rendició va constituir el 12% de les pèrdues franceses i el 9% de les alemanyes, segons Stevenson, potser la forma més important de dissidència siguin les treves pactades. Hem de pensar que en alguns espais del front les dues línies de trinxeres estaven tan a prop, que els soldats es reconeixien i es familiaritzaven, i que aquest contacte visual i quotidià acabava facilitant la identificació amb l'enemic. Quan la deshumanització de l'adversari imposada per la propaganda quedava negada per la constatació que no es tractava de cap monstre, sinó d'un jove tan fràgil i espantat com un mateix, l'empatia podia facilitar la negociació -de vegades tàcita- de la intensitat del combat. L'episodi més conegut, la “treva de nadal” al sud d'Yprès, sembla que respon a una dinàmica que no coneixem bé, d'un abast quantitatiu o geogràfic que encara ens resulta una incògnita, però sembla que va esdevenir a altres llocs. Tenim testimonis que han explicat que s'acordava no bombardejar alguns moments del dia, com l'esmorzar, o alguns espais, com la rereguarda, perquè arribessin provisions o es pogués evacuar els ferits sense problemes.

És difícil quantificar aquests comportaments, però encara que d'abast superior al que els comandaments podien reconèixer, tampoc no pot ser la clau que va permetre resistir les terribles condicions de la trinxera. Demostra, però, que la tropa no aguantava, que tenia iniciativa i que plantava cara a l'absurditat del combat. Entre maig i juny de 1917 tots els exèrcits van tenir unitats que es van negar a continuar el combat. Tenim detectats 119 motins, que afectarien 2/3 parts de les divisions mobilitzades, aproximadament 40.000 soldats que es mostren disposats a no sortir de la trinxera. No val dir que són comunistes seduïts per les notícies que arribaven de Rússia, perquè els fets es produeixen abans d'octubre i el Govern Provisional resultant de la Revolució de Febrer estava disposat a continuar la guerra (augmentant la popularitat dels bolxevics, l'única força política que la denunciava). Els soldats que es neguen a combatre durant la primavera de 1917 no semblen tenir en comú cap ideologia, però tampoc l'origen geogràfic, ni la posició social. Solament tenen en comú la frustració, la veiem en les seves cartes a les famílies, que han abandonat qualsevol proclama patriòtica i descriuen la duresa del combat i la manca d'expectatives que els produeix suportar constants bombardejos i emprendre càrregues suïcides. Aquella situació explica que, esgotades les expectatives de victòria, molts es neguessin a immolar-se absurdament en l'altar de la pàtria. Mai no sabrem el nombre exacte, però ens podem fer una idea partint de les fonts que, probablement de forma parcial, en reflecteixen la repressió: 4028 condemnes a mort italianes, de les que 750 van ser executades; 3080 d'angleses, de les que 346 van ser executades; 2000 francesos, dels que 700 van ser executats... L'abril de 1917, després de la terrible (i infructuosa) ofensiva del Camí de les Dames, en certa manera comparable a la inventada “colina de las hormigas” de Kubrick, van ser condemnats a mort 629 soldats. D'aquestes sentències se'n van acomplir 75, que van ser seleccionats arbitràriament.

La dissidència devia ser més gran, perquè el General Petäin, que se'n va fer càrrec després de la destitució del General Nivelle, va combinar aquestes severes condemnes amb altres incentius que volien aplacar la fúria d'aquells homes, recuperar la fidelitat dels soldats: va repartir més permisos, augmentar els períodes de descans, millorar els barracons i les racions de menjar i limitar l'abast dels atacs. La força del moviment va obligar les autoritats a cedir lleugerament, i aquesta és una lliçó de que hem de prendre nota. Per això s'ha provat sempre d'oblidar aquells soldats. Ben al contrari, quan el primer ministre francès Lionel Jospin va visitar el Chamin Des Dames (1998) el president de la República Francesa, Jacques Chirac, va qualificar d'inoportú el que podria semblar una rehabilitació dels motins! No fos pas que algun dia es tornin a produir, afegiria jo! Hem d'incorporar al discurs històric la lluïdesa de molts dissidents, amagats sobre l'acusació de covards o traïdors que els ha dispensat una historiografia al servei dels estats!

I OCTAVIÀ ES VA CONVERTIR EN AUGUST

El discurs que feia d'Octavi August un home providencial, el gran estadista que va regenerar Roma, sembla haver-se esvaït durant la celebració del bimil·lenari del seu traspàs. No es tracta tant de celebrar la República aristocràtica com de reconèixer que August no va inventar res: el seu Principat era un règim autoritari dels de tota la vida, poc més que una monarquia hel·lenística. Tàcit (Annals, I,4) va reconèixer que s'havia “transformat l'Estat de dalt a baix, res no quedava de l'antiga integritat: tots, abandonant l'esperit d'igualtat, estaven pendents de les ordres del príncep”. Però August va disfressar el camí de sang i foc que havia seguit cap al Principat amb una pàtina de marbre i poesia. El literats dels que va envoltar-se camuflen la tirania: Virgili divinitza a l’Eneida l'origen de Roma i la Gens Júlia connectant-la amb la llegenda de Troia i els mateixos déus. Alhora, Horaci clamava per la regeneració moral dels romans a les seves Odes i Titus Livi inventava el relat històric i heroic dels orígens de la romanitat. Tots coneixem aquest star system de la literatura augustal, però gairebé mai recordem Corneli Gal, un brillant poeta a qui Ovidi i Virgili van celebrar, primer prefecte d'Egipte segons l'obelisc del Vaticà. Per què? Sembla que -com a procònsol d'August- va acabar amb els darrers nostàlgics dels Ptolomeus, però la celebració dels seus èxits li va valer la desconfiança del nou amo de Roma, i un procés per alta traïció instruït pel Senat. Per això va ser substituït, desterrat i induït al suïcidi: Dió Casi explica que es va suïcidar el 26 aC. No va ser l'única víctima de l'ascens d'Octavi cap al poder suprem: no oblidem que ell va acceptar incloure Ciceró en la llista d'opositors al triumvirat que havien d'ésser eliminats! I és que, com ironitza l'historiador Carles Buenacasa -que impartirà properament un curs sobre August dins el programa Gaudim UB- en el dossier del nou butlletí de Fent Història, “la lleialtat política no fou el seu fort”.

La propaganda impulsada per brillants intel·lectuals orgànics va venir acompanyada de l'anhelada pacificació, consagrada en l’Ara pacis, el monument a la deessa de la pau aixecat al Camp de Mart, déu de la guerra, un símbol també de la publica magnificentia que permetria Suetoni escriure que August havia rebut una ciutat de totxana i l'havia deixat de marbre (Vida dels dotze Cèsars. El diví August, 41). La garantia del proveïment de cereals, gràcies al nou control sobre Egipte, i els grans espectacles -”panem et circenses”, criticarà Juvenal temps després (Juvenal, Sàtira 10, 77-81)- van constituir la base de l'autorictas d'August. També la fidelitat dels exèrcits, manifestada en les Res Gestae Divi Augusti quan celebra que els veterans llicenciats “foren assentats a colònies de nova fundació (...) per recompensar el seu servei d’armes”. La victòria militar a Actium és la base del nou règim, per molt que la retòrica mantingués l'aparença republicana. No ho dic jo sol: H.H. Scullard ja deia que el poder d'Octavià es basava en l'exercici d'”un poder militar predominant” i que “la sanció definitiva de la seva autoritat era l'ús de la força”.

És veritat, però, que -com Paul Zanker va suggerir a “Augusto y el poder de las imàgenes” (1987)- Octavi va acompanyar-la d'un ús conscient dels elements visuals per a convertir-se en una icona política. Potser l'exemple més sofisticat en aquest sentit sigui l'escultura de Prima Porta: va ser descoberta el 1863 a l'antiga vila de Lívia, Ad gallinas albas, i presenta Octavi com el gran pacificador que inaugura una nova era de prosperitat. Es manté molt bé, però el color s'ha perdut; per això, partint de l'anàlisi química elaborada pels Museus Vaticans sobre l'escultura original, els restauradors de MVARTE, especialistes en les tècniques i els procediments artístics dels grecs i delsromans, van proposar aplicar aglutinants i pigments que recrearien la imatge real/original de l'escultura. Prenent un motllo en marbre sintètic de la reproducció en bronze que el Museu d'Història de Tarragona manté en el Passeig Arqueològic, Jesús Mendizola i Emma Zahonero van dissenyar una escultura de cent kilos en la que han presentat la recreació de l'original. La coloració resultant, ben diferent del pàl·lid marbre que havien proposat els Museus Vaticans en una exposició mítica, ha estat una de les estrelles del Festival Tarraco Viva 2014.

Precisament a la capital de la província Tarraconense, que celebra Sant Magí el 19 d'agost (dia del traspàs d'August) i Santa Tecla, el 23 de setembre (dia del seu naixement), va residir Octavi durant les guerres càntabres. I en aquella llunyana frontera de la romanització, noves ciutats feien també d'aparador de la romanitat; per això Daniel Garrido, Coordinador dels Centres Culturals de Cantàbria, i Iván Pérez (Universitat de Valladolid) ens han cedit un article per al butlletí de Fent Història en què presenten el jaciment de Julióbriga, tal i com MVARTE fa amb la seva proposta cromàtica de l'August de Prima Porta. Es tracta d'un número molt especial per a nosaltres, que compta amb la col·laboració de l'egiptòloga -i amiga estimada- Irene Cordón; si ella ens fa una semblança de la Cleòpatra que va conèixer Octavi, Néstor Urrútia ens presenta la idealització que en feia la historiografia romana del Baix Imperi, quan l'anarquia imperava i calien referents històrics. La seva tesi, recentment lliurada a la Universitat de Barcelona, descriu les percepcions favorables que la figura d'Octavi va despertar en el trànsit del s. II al s. III. L'ús del record augustal per part de Cómmode, Septimi Sever, Caracalla, Heliogàbal i Alexandre Sever és molt interessant, però potser el cas més espectacular és el llibre LII de la Història de Roma de Dion Casi. Allà s'exposa l'aparentment fictici diàleg entre Mecenes i Agripa. 

Ambdós personatges eren amics propers d'August, i per això, presumptament, el nou emperador s'hi havia adreçat per demanar-los consell sobre com continuar el govern de l'imperi després de les guerres civils. El diàleg presenta, mitjançant els dos personatges, dos punts de vista enfrontats: Mecenes vol mantenir les responsabilitats polítiques en mans de la vella noblesa, en tant la considera més apta per a governar, mentre Agripa prefereix un sistema més integrador i participatiu. El mèrit que Dió Casi atribueix a August es haver barrejat ambdues propostes i aconseguir un producte híbrid que recull elements de les tradicions monàrquica i republicana. L'historiador, conclou Urrutia, fa servir aquest diàleg per reivindicar la necessitat de recuperar, en el difícil moment de l'imperi que li ha tocat viure, aquella forma mixta de govern que havia dut a Roma a la seva grandesa. La invenció d'August, pacificador i equilibrat, va començar amb ell mateix, però va continuar construint-se de lectures interessades posteriors com aquesta.

El butlletí de Fent Història ja està enviat a moltes biblioteques populars i universitàries, i d'aquí a uns mesos es podrà llegir on-line. En aquest número, a més de dictadors amb glamur, s'hi pot trobar un politòleg afilat, heroics aviadors republicans i una sofisticada pintora de flors. No us el perdeu!

ESPANYA DELS BORBONS: LA BIBLIOGRAFIA PROMESA

He acabat un trimestre amb una matèria difícil a la Casa Elizalde. El curs duia per títol “Les llums i les ombres, una història de l'Espanya del set-cents” i analitzava l'evolució del règim borbònic durant el s. XVIII. Allà hi tinc un públic trempat i llegit, al que he d'agrair la paciència, el nivell i l'interès... Per cert que, per això, m'han demanat una bibliografia. Aquí va la que hem fet servir per preparar el curs, inclosos els llibres citats a classe. Espero no deixar-me'n cap!

Per començar, caldria citar obres de referència que ocupin tot el segle. N'he buscat dos de ben diferents. Del tipus manual universitari, Ricardo García Cárcel va coordinar el llibre Historia de España. Siglo XVIII. Los Borbones (Cátedra, 2002). En un registre més divulgatiu, per llegir còmodament, la de John Lynch “La España de los Borbones”, a l’editorial Crítica (Crítica, 2000).

Tot i que els darrers anys de Carles II el vam despatxar amb una classe, potser cal comprendre les lluites cortesanes que van condicionar, tant com el context internacional, la definitiva successió francesa. Per qui estigui interessat, recomano la monografia de Jaime Contreras “Carlos II el Hechizado. Poder y melancolia en la corte del último Austria” (Temas de hoy, 2003). Una visió universitària, més difícil de llegir, és el llibre de Lluís Ribot “El arte de governar. Estudios sobre la España de los Austrias” (Alianza Editorial, 2006)

Per la guerra de successió, la versió de Joaquim Albareda (“La guerra de sucesión de España”, Editorial Crítica, 2010) de la que tant us he parlat, té versió reduïda a Edicions 62, en format entrevista, amb Joan Esculies. Em sembla una obra de referència, tot i que hi ha qui espera una descripció més èpica i profunda del setge. En aquest sentit potser us pot agradar més la crònica que Josep Maria Torras Ribé va publicar a l’Editorial Rafael Dalmau: Es deia “La guerra de successió i els setges de Barcelona” (2007). Del mateix autor i editorial, “Felip V contra Catalunya” (reedició del 2013).

Pel que fa a l’exili austriacista té obra de referència científica, a càrrec d’Agustí Alcoberro (L’exili austriacista 1713-1747, Fundació Noguera, Barcelona, 2000): no és, però, per llegir a l’autobus. El significat de l’austracisme té ara molts estudis, però encara conserven encant els pioners, quan Ernest Lluch tirava dels primers fils: Las Españas vencidas del s. XVIII: Claroscuros de la ilustración, (Barcelona, Crítica, 1999) i L’alternativa catalana (1700-1714-1740): Ramón de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria, teoría i acció austracistas (Vic, Eumo, 2000). Alguna de les figures de l'austracisme ja compta amb estudi propi, però encara no els he treballat. Pel que fa a l'Arxiduc, potser us pot agradar la biografia publicada per Virginia León a l'Editorial Aguilar, “Carlos VI, el emperador que no pudo ser rey de España”

Per polemitzar us recomano el recull d'articles que Antonio Morales Moya ha titolat “1714: Cataluña en la España del s. XVIII” a Cátedra. Roberto Fernández acaba de publicar a Planeta “Cataluña y el absolutismo borbónico”; no l'he llegit però sembla una crítica de la visió romàntica del conflicte. Ja sabeu que hem intentat desfer els dos discursos a classe, tant del que demostra nostàlgica per l'estat perdut el 1714, com del que considera l'estat borbònic nascut aleshores com un camí cap a la modernitat. Perquè us feu la vostra pròpia opinió us recomano una visió completament diferent d'aquests dos llibres: és un interessant assaig que es titula “Subjecció i revolta en el segle de la Nova Planta” (Lluís Roura, publicat per Eumo a Vic el 2006).

El regnat del primer Borbó ha generat una extensa bibliografia. El debat historiogràfic va estar molt ben recollit en un llibre que inclou les visions del rei i de les seves polítiques. L'autor es diu Ricardo García Cárcel i el llibre, publicat per Plaza y Janés l'any 2000 com a guanyador del Premio “Así fue”) duia per títol Felipe V y los españoles. Una visión periférica del problema de España.

Hi ha molts treballs que enalteixen el regnat: Agustín González Enciso (Felipe V, la renovación de España. Sociedad y economía en el reinado del primer Borbón (2003) o el primer volum de la col·lecció Los Borbones (Alianza, 2001): Felipe V, a càrrec de Carlos Martínez Shaw y Marina Alfonso Mola. Visions crítiques i generals ja és més difícil trobar-ne. El divertimento de Henry Kamen, Felipe V, el rey que reinó dos veces (Temas de Hoy, 2000) en fa algun suggeriment, però no es pot dir que sigui crític. És, però, un llibre molt agradable de llegir.

L’apassionant personatge de la reina Isabel de Farnesio es pot abordar amb la biografia que Maria de los Ángeles Pérez Samper li va dedicar a Plaza y Janés (2003). Tot i la càrrega misògina del títol, a mi em sembla més pràctic i fàcil de llegir un altre, que es diu “Felipe V, esclavo de sus mujeres”, publicat per Ariel l'any 2003, i escrit per Philippe Erlanger. Finalment, a mi m'ha agradat molt la visió culturalista continguda en l'assaig de Pablo Vázquez Gestal (Una nueva majestat: Felipe V, Isabel de Farnesio y la nueva identidad de la monarquía, Marcial Pons, 2013).

Pel que fa al regnat de Ferran VI, la col·lecció sobre els Borbons que Arlanza Ediciones va començar a publicar l'any 2000 (amb el tricentenari de l'arribada de la dinastia) inclou un estudi de José Luis Gómez Urdáñez que és profund, de nivell universitari. El seu autor és un gran especialista en el Marquès de la Ensenada, però no entraré en els estudis concrets sobre els secretaris d'estat malgrat que ja n'hi ha un bon grapat. Crec que excedeixen els objectius del nostre curs.

Tampoc no he entrat massa a fons en el debat sobre la naturalesa de la il·lustració a Espanya, tot i que us recomano dos llibrets, petits però densos, sobre aquest tema, escrits pels grans experts. Francisco Sánchez-Blanco és el gran estudiós de la il·lustració espanyola. Hi ha un petit manual que fa d’història intel·lectual que es diu La Ilustración en España (Akal, Madrid, 1997). Quan arriba a buscar l'aplicació política d'aquesta intel·lectualitat és molt més crític: per exemple, i tot i que és un llibre que requereix una lectura atenta, us recomano el que va publicar a Marcial Pons: “El absolutismo y las luces en el reinado de Carlos III” (2002). L’altre gran expert en la il·lustració és Antonio Mestres Sanchís que –dins la col·lecció Cuadernos de la Historia- va publicar també en petit format “La ilustración española”  (Arco Libros, 1998). És també un llibre petit, de resum. Mestres també va escriure un assaig més profund que reflexiona sobre la projecció política d'aquesta intel·lectualitat il·lustrada: es titolava “Despotismo e ilustración en España” (Barcelona, 1976), i s’acaba de reeditar.

La visió tradicional sobre Carles III està en un clàssic molt ben escrit per Antonio Domínguez Ortiz: Carlos III y la España de la Ilustración (Madrid, 1988). La visió crítica costa molt de trobar: va estar escrita per l’Equipo Madrid en l’editorial Siglo XXI amb el títol “Carlos III, Madrid y la ilustración. Contradicciones de un proyecto reformista” (1998).

José Miguel López García ha publicat “El motín contra Esquilache: crisis y protesta popular en el Madrid del siglo XVIII” (Madrid, Alianza, 2006). És la darrera versió sobre els fets de 1766 que tinc controlada; malgrat ser un assaig profund, és força divulgativa. En un registre més universitari, he fet servir també el llibre de Jacinta Macías Delgado: “El motín de Esquilache a la vista de los documentos” (Centro de Estudios COnstitucionales, 1998).

Pel que fa al regnat de Carles IV, us concreto les biografies de Godoy de què us he parlat: Per una banda “Godoy, la aventura del poder” (Emilio La Parra, Tusquets, 2002); per altra “Godoy, la lealtad de un gobernante ilustrado” (Enrique Ruspoli, Temas de Hoy, Madrid, 2004). Ara preparo la bibliografia del curs vinent, i que -com em vau dir molts de vosaltres- preferiu tenir abans que no comenci el curs!

VIVA LA PEPA: MÉS DESVENTURES QUE AVENTURES

Activitat de recuperació del primer trimestre per als alumnes de 2n de Batxillerat.
Prèviament heu de veure el documental "La Constitución de 1812: aventuras y desventuras", que us enllaço, i que està penjat a "TVE a la carta"

1. Explica per què popularment va ser coneguda com "La Pepa"
2. Quins són els principis liberals que acull la Constitució segons els experts que apareixen en el documental?
3. Explica breument qui eren Agustín de Argüelles i el Conde Toreno
4. Explica la postura dels diputats constituents respecte l'església
5. Què passa amb els personatges més importants que han lluitat per les noves idees, quan torna Ferran VII?
6. Quins quadres hi havia penjats a la Puerta de Alcalà quan Ferran VII entra a Madrid? Per què creus que no li van agradar gens a Ferran VII?
8. Per què hi ha una colla de militars que defensen la Constitució? On s'havien familiaritzat amb les noves idees?
9. Un dels participants en el "pronunciamiento" de Riego es Juan Álvarez Méndez, alias Mendizábal. Explica la importància d'aquesta figura en la Història d'Espanya.
10. Explica, consultant els apunts, quins problemes es van presentar durant el Trienni Liberal
11. Busca tres de les víctimes de la repressió durant la Dècada Ominosa, i fes-ne un petit retrat de la seva vida
12. Quants anys està en vigor la Pepa? Concreta en quins períodes.

1812: LA PEPA, UNA REVOLUCIÓ?

Activitat de recuperació del Primer Quatrimestre per als alumnes de 2n de Batxillerat
Prèviament, cal visionar el documental "1812, la revolución española", emès per TVE, que us he enllaçat.

(1) Com era la il·lustració espanyola, segons Fernando Savater? Què creus que vol dir?
(2) Descriu el quadre que Goya va fer de Jovellanos. Per què creus que el pinta en aquesta postura? Què en pensa Fernando Savater?
(3) Explica en què va consistir l'Estatut de Baiona, i argumenta si va ser una constitució
(4) Escriu una petita biografia, per ítems, de l'intel·lectual Manuel José Quintana
(5) Com haven de ser les Corts segons les diferents sensibilitats que hi ha en el si de la Junta Central?
(6) Què tenia Cadis per convertir-se en l'única ciutat que resisteix contra els francesos?
(7) Quines idees rupturistes trobes en el discurs inautural de les Corts de Cadis?
(8) Descriu l'ambient que es respirava a Cadis durant les discussions de les Corts
(9) Segons el professor Juan Sisinio Pérez Garzón, quin tractament reserva la Constitució a les dones i els esclaus?
(10) Fes una llista dels encerts de la Constitució de 1812 que representin una modernització d'Espanya

LOS GALONES PESAN, O KUBRICK SE QUEDÓ CORTO

No suelo detenerme en los obituarios, pero el pasado 20 de diciembre tropecé en La Vanguardia con el que anunciaba el fallecimiento de Jon Stallworthy. El gran experto en la poesía de Wilfred Owen nos permitió lamentar la muerte del poeta en las trincheras pocos días antes del armisticio. Hubo miles de tragedias parecidas que mezclaron azar y desgracia en el frente durante la Gran Guerra, sin duda, y pensé en aquel momento que darlas a conocer constituye una victoria de expertos como Stallworthy, además de un homenaje a aquellas personas que se dejaron la vida en la tragedia que hoy cumple cien años. 

La empatía con la que hoy recordamos aquellos soldados parece general: la UEFA ha sublimado el famoso partido de la Tregua de Navidad, e incluso IsabelII incluyó alguna referencia en su mensaje oficial de Nochebuena.

Sin embargo, no todos siguen esa corriente: el especialista en historia militar del Imperial War Museum Peter Hart, en una reciente “Historia Militar de la Primera Guerra Mundial”, hace una lectura bien distinta. “Si hubo una locura fue la decisión de emprender la guerra, y no cualquiera de las decisiones tácticas tomadas por los comandantes sobre el terreno”, dice. La idea de desviar responsabilidades a los políticos no solamente llueve sobre mojado en un momento oportuno de desengaño político generalizado, sino que ignora premeditadamente la mentalidad favorable a la guerra que se había instalado en los Estados Mayores, y que ya describió Pierre Renouvin en su clásico manual sobre la Gran Guerra. Puede que la inepta clase política de entonces precipitara ultimátums aquel verano de 1914 en la creencia -como el mismo Káiser dijo en una entrevista con el rey de Bélgica en noviembre de 1913- que la guerra era “necesaria”. Pero no hay que olvidar que, en su lucha por mantener preparados para la acción sus ejércitos, los Estados Mayores llevaban años presionando a los gobiernos para aumentar sus recursos. Tal carrera de armamentos, justificada con la tensión diplomática y amparada por la exaltación nacionalista, pretendía ofrecer una superioridad momentánea que todos estaban dispuestos a aprovechar. Cada una de esas miserables esperanzas precipitó las grandes movilizaciones de tropas aquel funesto mes de agosto de 1914.

Desviar la responsabilidad hacia los políticos es un recurso fácil, pero no el único del que se sirve Peter Hart para justificar las acciones de las barrigas engalonadas: también utiliza la nueva naturaleza del conflicto, condicionada por la mortifera capacidad de permanente renovación tecnológica que ofrecía la Segunda Revolución Industrial, como explicación a la dificultad de resolver la guerra decididamente. “Con independencia de lo que hicieran”, dice, “la guerra hubiera sido igualmente corrosiva” porque “se desarrolló en la era industrial moderna” con “nuevas armas utilizadas en choque táctico, en continua evolución entre el ataque y la defensa”. Es cierto que, marcados por la experiencia reciente, todos esperaban una guerra rápidamente superada: desde 1871 las tensiones internacionales se habían resuelto con diplomacia secreta, repartos coloniales o -en el peor de los casos- enfrentamientos rápidos como los que se habían sucedido en los Balcanes en los años inmediatamente anteriores a 1914. Sin embargo, la Secesión americana ya había mostrado las carnicerías que podía ejecutar la nueva tecnología, sus limitaciones, y de hecho, parte de la confianza en un conflicto rápidamente resuelto provenía de la sistematización de los nuevos transportes, la velocidad, la ciencia y la técnica. El Plan Schlieffen, tomado como hipotético ejemplo, pretendía superar el pánico alemán a la guerra en dos frentes sirviéndose del efecto sorpresa y un estudio concienzudo de la capacidad de movilización de cada uno de los adversarios. La innovación tecnológica cambió la guerra para siempre, es cierto, pero no era un factor inesperado sin considerar sino la carta que los burócratas de la muerte creían tener en su manga.

El retrato que Kubrick hizo de los mandos militares en “Senderos de gloria” puede parecernos despiadado, pero algunos ejemplos de mediocridad e incompetencia sugieren que se queda corto. Fijémonos por ejemplo en el General Joseph Joffre. Cuando el gobierno francés le nombró jefe del Estado Mayor (1911) apenas se le conocía por la toma de Tombuctú (1894). Me permito cuestionar que podamos contar la guerra colonial como experiencia curricular: aquellos aquelarres ultramarinos consistían, en resumen, en enfrentar fusiles y cañones contra lanzas y jabalinas. Lo que me permite concluir que, en 1914, Francia enfrenta la guerra bajo la autoridad de un hombre inexperto, y que -ametralladoras y alambradas aparte- eso explica que durante el primer año de conflicto se sucedan los desastres. El general, sin embargo, se mantuvo en el cargo hasta que Aristide Briand logró su dimisión en diciembre de 1916, no sin compensarle elevándole a la dignidad de Mariscal de Francia. El Atlas Histórico de Le Monde Diplomatique (2011) se pregunta a qué se debió tal retraso y por qué se le concede tal honor, después de tanto desastre.

Y acude buscando respuestas al libro de Roger Franekel “Joffre, l'âne que commandait des lions” (París, 2004). De su lectura se concluye que, al ser el único que tomaba decisiones en la zona de combate, el general pudo falsificar informaciones que encubrían las derrotas, escondían al gobierno la realidad de la situación, y le permitieron seguir en el cargo. Alegaba haber dispuesto sus ejércitos con superioridad numérica y en las mejores posiciones: “la palabra la tienen ahora los operativos, que tienen que sacar partido de esa superioridad”, escribía en un telegrama al ministro de la guerra el 23 de agosto de 1914. Veinticuatro horas más tarde, fingiendo aflicción, confesaba la derrota de varios días anteriores cargando la responsabilidad en la tropa: “Debemos rendirnos ante la evidencia. Nuestros ejércitos, a pesar de la superioridad numérica con la que contaban, no han demostrado en campo abierto, las realidades ofensivas que nos habían hecho esperar los éxitos parciales del principio”. Joffre pasó meses culpando a otros, mientras miles de soldados morían en inútiles ofensivas. A pesar de eso, seguimos considerándole estúpidamente el vencedor del Marne, el genio que requisó los taxis parisinos para llevar a sus hombres al frente, el héroe que tuvo derecho a un funeral de estado.

No es el único caso: cuando se firmó el armisticio en Compiègne a las 5:30 de la mañana del 11 de noviembre de 1918, para que entrara en vigor a las 11 h, seis horas más tarde, canallas engalonados como el Mariscal Foch enviaron a miles de soldados a tomar posiciones que pocas horas después hubieran podido ocupar pacíficamente. Escudándose en la obligación de combatir porque seguían en guerra, buscaban ascensos y méritos ante un enemigo ahora fácil de batir. Un documental de la BBC que llevaba por título “El último día de la Primera Guerra Mundial” (producido por John Hayes Fisher en 2008, y basado en un libro de Josep Persico) explica que en esas horas murieron 3000 americanos y en total 10.000 hombres.

La verdad es que no sé cómo explica Hart en su libro las últimas horas de la Gran Guerra. He de reconocer que abandoné la lectura porque se me antojó demasiado empeñado -tal y como manifiesta en su introducción- en denunciar el tópico retrato de unos mandos “carniceros y chapuceros”. Me quedé en las páginas que dedica a las ofensivas de abril de 1917 contra las disputadas colinas del “Camino de las Damas”: allí reconoce que “la metodología del General Robert Nivelle carecía de cierta sutilieza”. Efectivamente, lanzar a una muerte segura a miles de hombres no parece ser una “metodología sutil”.

EL MITO DEL LIBERALISMO

Interesante sesión de la Universidad del Barrio (Mayo 2014), presentada por Noelia Aldaña. El ponente, Victor Alonso, habla de "Las paradojas del liberalismo y la marea neoliberal". És licenciado en económicas y doctorado en ciencias políticas por la Universidad Complutense de Madrid. Como miembro del colectivo Novecento colaboró en la publicación de "Le llamaban democracia. De la crisis económica al cuestionamiento de un régimen político". La charla forma parte del "Curso de Historia (provisional) de España" que se organizó durante el primer trimestre en la cooperativa Teatro de Barrio, en Madrid. Entre los temas que abordan en su ponencia me han parecido especialmente interesantes...
- La otra cara de John Locke
- La constitucionalización de las monarquías
- "Camino de servidumbre", el panfleto de Hayek
- Chile, la oportunidad de los Chicago Boys
- Privatizar, deslocalizar, desregularizar

DIJOUS VINENT, A SITGES!

LA REVOLTA DE LES QUINTES A GRÀCIA (1870)