¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 17 de enero de 2015

RESISTIR LA GUERRA I RESISTIR-SE A LA GUERRA (1914-1917)


Darrerament he reflexionat sobre les trinxeres perquè vaig tenir l'oportunitat de fer una introducció breu a la projecció de “Camins de glòria”, al Casino Prado, tot inaugurant les Jornades que organitza Sitges Solidari. La pel·lícula em permetia enfocar els joves atrinxerats per saber com van poder aguantar aquell infern. Molts dels soldats que Kubrick mata davant la nostra estupefacció podien haver-se allistat feliços, contents de participar en aquella gran oportunitat de materialitzar els somnis nacionals de grandesa. I és que la visió de la guerra probable, fins i tot necessària, que en un post anterior vaig adjudicar als Estats Majors i la classe política, era compartida per gran part de les opinions públiques europees. Aquella atmosfera favorable a la guerra, endolcida mitjançant les proclames nacionalistes i una premsa de masses sensacionalista, es va esvair ben aviat. A finals de 1914, fracassades les grans ofensives, milers de soldats romanien espantats, xops i incòmodes a la trinxera.

Què havia passat? Doncs que la mortífera capacitat de renovació tecnològica dels contendents -representada per les filferrades i l'metralladora- convertia en insuperable la posició de l'adversari, deixant els exèrcits aturats l'un davant l'altre, mirant-se desafiants des d'una línia de trinxeres excavades precipitadament al llarg de 700 kilòmetres des de la frontera suïssa a la costa atlàntica. Allà romanien, gairebé immòbils, convivint amb la mort i l'angoixa de l'imminent atac, en aquells sots freds, pudents i sòrdids, acompanyats dels cadàvers dels seus companys morts i de les rates que se'ls menjaven, comptant el temps que els esperava fins al següent atac, sovint inútil. El màxim exemple d'aquestes batalles al front occidental, les de Verdun i el Somme, que van durar de febrer a novembre de 1917, no van permetre cap conquesta territorial significativa per a cap dels dos bàndols malgrat el sacrifici de gairebé dos milions de soldats.

Com van aguantar aquells nois aquell infern quotidià? Les visions més optimistes recorden que, gràcies a la tecnologia que permet matar a distància, els soldats de la Gran Guerra estaven poc exposats al combat cos a cos. I per tant, no estaven constantment en perill. L'estada a la trinxera era llarga i terrible, però s'alternava amb períodes de descans en els que se'ls creava la falsa il·lusió que la vida normal, la quotidianitat que havien deixat enrere, era a prop: cantines, cafès, clubs i espectacles són tan útils així com les revistes que es distribueixen i el correu de les famílies que arriba prou ràpid i puntual. Paul Fussel recull a “La Gran Guerra y la memoria moderna” testimonis sorpresos perquè hi havia qui enviava menjar i productes poc duradors als nois destinats a les trinxeres.

Les notícies de les atrocitats alemanyes a Bèlgica devien reforçar la idea de combatre per la civilització contra la barbàrie. Però encara que el sentiment nacional omple les pàgines dels prop de 800 relats conservats de combatents francesos, no estem segurs que aquest fos el mòbil que mantenia compromesos i alertes a les trinxeres la major part dels combatents. Aquests 800 testimonis constitueixen un petit grapat de veus si els comparem amb els 8 milions de francesos mobilitzats. A més, els autors responen a un perfil concret, de sòlida formació en un temps en què menys del 3% de francesos arribava a la universitat. És, per tant, un corpus esbiaixat, en el que estan sobre representades les classes altes: pensar a publicar el que s'ha escrit, i buscar un editor, són actes determinats socialment, que mostren la relació privilegiada que els sectors benestants tenen amb l'escriptura i el llibre. Per tant, hem de tenir cura de no adjudicar-li a tota la tropa els valors que hem obtingut d'uns pocs. Si ho fem, les treves tàcites, com la Nadal de 1914, i altres fraternitzacions locals, ens semblen fenòmens estranys. Si van esdevenir, és perquè al costat d'aquests valents patriotes, hi ha una massa espectadora més o menys passiva, fins i tot indiferent, que accepta resignadament el seu lloc a la trinxera, intenta acomodar-se als esdeveniments mentre descompta, atemorit, els dies que li queden per al proper permís. Com molt bé ha recordat recentment Frédéric Rousseau en el núm. 78 de la Revista Historia Social (2014) obeir no és consentir! I si aquesta majoria silenciosa no es deixa seduir pels cants de sirena de la dissidència és perquè és conscient de la debilitat de la seva posició.

Suggereixo, doncs, que la coerció és el mecanisme més important que es doten els estats militaritzats per mantenir els soldats a l'infern. En el llibre de David Stevenson, potser el més aplaudit enguany, he trobat una dada significativa en aquest sentit: es tracta de la proporció de policies militars operatius en les zones de guerra durant el conflicte, una xifra que es multiplica per 10 a mesura que la guerra es fa llarga i insuportable. D'un policia militar per cada 3.300 soldats el 1914 es passa, tres anys després, a un policia militar per cada 330 soldats. És una xifra significativa, que demostra que -en realitat- cal la força per mantenir els soldats a la trinxera perquè hi ha resistències! Com diu Stevenson, no tot era patir en silenci, hi havia qui desobeïa, qui optava per la deserció, la rendició... i les treves.

Dels tres fenòmens, tenint present que la rendició va constituir el 12% de les pèrdues franceses i el 9% de les alemanyes, segons Stevenson, potser la forma més important de dissidència siguin les treves pactades. Hem de pensar que en alguns espais del front les dues línies de trinxeres estaven tan a prop, que els soldats es reconeixien i es familiaritzaven, i que aquest contacte visual i quotidià acabava facilitant la identificació amb l'enemic. Quan la deshumanització de l'adversari imposada per la propaganda quedava negada per la constatació que no es tractava de cap monstre, sinó d'un jove tan fràgil i espantat com un mateix, l'empatia podia facilitar la negociació -de vegades tàcita- de la intensitat del combat. L'episodi més conegut, la “treva de nadal” al sud d'Yprès, sembla que respon a una dinàmica que no coneixem bé, d'un abast quantitatiu o geogràfic que encara ens resulta una incògnita, però sembla que va esdevenir a altres llocs. Tenim testimonis que han explicat que s'acordava no bombardejar alguns moments del dia, com l'esmorzar, o alguns espais, com la rereguarda, perquè arribessin provisions o es pogués evacuar els ferits sense problemes.

És difícil quantificar aquests comportaments, però encara que d'abast superior al que els comandaments podien reconèixer, tampoc no pot ser la clau que va permetre resistir les terribles condicions de la trinxera. Demostra, però, que la tropa no aguantava, que tenia iniciativa i que plantava cara a l'absurditat del combat. Entre maig i juny de 1917 tots els exèrcits van tenir unitats que es van negar a continuar el combat. Tenim detectats 119 motins, que afectarien 2/3 parts de les divisions mobilitzades, aproximadament 40.000 soldats que es mostren disposats a no sortir de la trinxera. No val dir que són comunistes seduïts per les notícies que arribaven de Rússia, perquè els fets es produeixen abans d'octubre i el Govern Provisional resultant de la Revolució de Febrer estava disposat a continuar la guerra (augmentant la popularitat dels bolxevics, l'única força política que la denunciava). Els soldats que es neguen a combatre durant la primavera de 1917 no semblen tenir en comú cap ideologia, però tampoc l'origen geogràfic, ni la posició social. Solament tenen en comú la frustració, la veiem en les seves cartes a les famílies, que han abandonat qualsevol proclama patriòtica i descriuen la duresa del combat i la manca d'expectatives que els produeix suportar constants bombardejos i emprendre càrregues suïcides. Aquella situació explica que, esgotades les expectatives de victòria, molts es neguessin a immolar-se absurdament en l'altar de la pàtria. Mai no sabrem el nombre exacte, però ens podem fer una idea partint de les fonts que, probablement de forma parcial, en reflecteixen la repressió: 4028 condemnes a mort italianes, de les que 750 van ser executades; 3080 d'angleses, de les que 346 van ser executades; 2000 francesos, dels que 700 van ser executats... L'abril de 1917, després de la terrible (i infructuosa) ofensiva del Camí de les Dames, en certa manera comparable a la inventada “colina de las hormigas” de Kubrick, van ser condemnats a mort 629 soldats. D'aquestes sentències se'n van acomplir 75, que van ser seleccionats arbitràriament.


La dissidència devia ser més gran, perquè el General Petäin, que se'n va fer càrrec després de la destitució del General Nivelle, va combinar aquestes severes condemnes amb altres incentius que volien aplacar la fúria d'aquells homes, recuperar la fidelitat dels soldats: va repartir més permisos, augmentar els períodes de descans, millorar els barracons i les racions de menjar i limitar l'abast dels atacs. La força del moviment va obligar les autoritats a cedir lleugerament, i aquesta és una lliçó de que hem de prendre nota. Per això s'ha provat sempre d'oblidar aquells soldats. Ben al contrari, quan el primer ministre francès Lionel Jospin va visitar el Chamin Des Dames (1998) el president de la República Francesa, Jacques Chirac, va qualificar d'inoportú el que podria semblar una rehabilitació dels motins! No fos pas que algun dia es tornin a produir, afegiria jo! Hem d'incorporar al discurs històric la lluïdesa de molts dissidents, amagats sobre l'acusació de covards o traïdors que els ha dispensat una historiografia al servei dels estats!


No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...