Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 21 de octubre de 2019

SPACAT3 - NOTÍCIES DE FRANÇA. DE LA IL·LUSTRACIÓ A LA REVOLUCIÓ


El darrer dia ens vam fer ressò del debat sobre la il·lustració espanyola: si Francisco Sánchez Blanco ens recordava la seva fragilitat, Antonio Mestre Sanchís, més optimista, s’atrevia a periodificar la seva evolució. Ell veu l’origen en els “novatores”, que a finals del segle XVII llegien els pensadors de la revolució científica i mostraven la seva curiositat pels experiments, seguia la seva consolidació en grans figures de la primera meitat del s. XVIII (Mayans o Feijoo), el seu èxit sota la protecció de Carles III, i la seva crisi quan se senten desbordats per la revolució. Les diferències interpretatives són tan grans perquè caldria abans concretar la definició del moviment: si Antonio Mestre posa dins de la bossa tota mena de pensadors i científics, Francisco Sánchez Blanco afirma que “deberíamos apartar la mirada de la introducción de la ciencia y (...atender las propuestas...) arrojadas por los filósofos. No es por acercarse a la ciencia experimental, aplicar la crítica racional al análisis de textos históricos, fundar una institución benéfica o proponer una forma de hacer eficaz la administración pública. Para que haya ilustrados debe haber una concepción del hombre y de su vida en sociedad”. És el mateix dilema que separa la visió triomfalista de la il·lustració que fa Steven Pinker quan fa del pragmatisme científico-tècnic de la il·lustració el responsable de que “mai en la història havíem gaudit de tanta salut, prosperitat, seguretat, pau, coneixement i felicitat”, del pessimisme amb que descriu el moment actual la filòsofa Marina Garcès: en veure com s’esgoten els recursos, l’aigua, el petroli i l’aire net, i com s’extingeixen els ecosistemes i la seva diversitat, constata la cara fosca del projecte tecnològic i reclama una “nova il·lustració radical” que –recuperant el racionalisme i el discurs emancipatori de l’home que constitueix, al seu parer, la seva essència- aconsegueixi aturar aquesta preeminència de l’irracionalisme populista i demagog que avui sembla governar-nos. Ètica alliberadora i humanista, i no progrés irresponsable, seria el cor de la il·lustració.



On estaria, doncs, la il·lustració espanyola? Hi ha alguna figura de prestigi entorn del que hi ha cert consens, com Gaspar Melchor de Jovellanos. El seu “Informe sobre la Ley Agrària” (1794) és una anàlisi crítica, racional i sistemàtica dels problemes del sector primari espanyol amb l’objectiu de reclamar polítiques de desenvolupament. Diagnostica com a principals reptes la manca de regadius, el control que el Honrado Concejo de la Mesta fa d’immensos territoris consagrats a la transhumància, els camps poc aprofitats pels latifundistes, la manca d’impostos als propietaris nobles (que evita la recerca de beneficis), i la manca de coneixements pràctics moderns. Què recomana per a superar aquesta situació? Obres públiques (canals i camins), l’abolició de la Mesta, el tancament dels camps (privatitzar les terres comunals, com estaven fent les Enclosure Acts a l’Anglaterra de la “revolució agrícola”), la limitació dels mayorazgos i la potenciació de l’ensenyament pràctic...

Un altre dels focus a que vam apuntar per identificar la il·lustració espanyola van ser els petits cenacles de la baixa noblesa militar: acadèmies i escoles oficials de l’armada en el que es formaven en matemàtiques i ciències pràctiques, i en les que es van preparar les grans expedicions i les exploracions científiques del segle. La coneguda com a Expedició Malaspina, que acabaria amb la publicació del “Viaje político-científico alrededor del mundo por las corbetas gemelas Descubierta y Atrevida, al mando de los Capitanes de navío don Alejandro Malaspina y don José Bustamante y Guerra desde 1789 a 1794” en seria un exemple... fins que, l’any següent al seu retorn, involucrat en una conxorxa contra Godoy, va ser detingut.

Per contra, per identificar els problemes a què s’enfrontava aquesta il·lustració vam significar el motí d’Esquilache (1766), perquè reuneix, a la incomprensió general d’un poble apegat a les velles tradicions, la conxorxa dels privilegiats per a frenar tota reforma. Les reformes urbanístiques apuntades per Leopoldo de Gregorio, marquès d’Esquilache, que havia vingut amb Carles III de Nàpols, seran representades posteriorment per la Puerta de Alcalà o les glorietes de Cibeles o Neptuno. Tenien, però, una altra cara: el pes que significava per als madrilenys anava més enllà de l’obligació de netejar el tros de carrer davant de casa, o de pagar impostos per les bastides. Hem d’afegir-hi la pujada del preu del gra, sigui causada per males collites o per acaparadors que aprofitaven el recent decret que alliberava del seu preu (1765) per a especular. Tot plegat va provocar una de les tradicionals crisis de subsistències: al malestar que sumava la pujada del preu de l’oli (arran de la instal·lació dels fanals)  es va sumar el decret de capes i barrets, la prohibició de la chamberga i la capa llarga, indumentària popular que, segons les autoritats, dificultava la persecució dels delinqüents quan fugien... Quan el motí va esclatar el març de 1766, la multitud no solament va assaltar el palau on vivia Esquilache, sinó que es va enfrontar amb la guàrdia reial a les mateixes portes de palau, demanant la destitució del secretari. El rei en persona va haver de sortir al balcó i prometre fixar el preu del gra: dies després enviarà el seu ministre d’ambaixador a Roma i posarà en marxa la persecució dels inspiradors del motí. La Pesquisa Reservada de gelosos oficials reials, com José Moniño, apuntarà als jesuïtes: el rei decretarà la seva expulsió el 1767.


Fos veritat o no, el motí de 1766 ens demostra com la incomprensió general i les conxorxes nobiliàries pengen com una espasa de Damocles sobre els il·lustrats. Per això Pietro Giuste escriu a Cesare Beccaria el 1775 que les Llums entren a Espanya “con maggiore difficoltà e lentezza”, o Leandro Fernández de Moratín a Juan Pablo Forner... “Créeme, Juan, la edad en que vivimos nos es muy poco favorable; si vamos con la corriente y hablamos el lenguaje de los crédulos, nos burlan los extranjeros, y aún dentro de casa hallaremos quien nos tenga por tontos; y si tratamos de disuadir error funesto y enseñar al que no sable, la santa y general Inquisición nos aplicará los remedios que acostumbra”.

L’episodi ens permet distingir també a la cort dels Borbons dos faccions enfrontades: els manteístas, i els col·legiales. Els col·legials són la vella noblesa d’espasa, que ha estudiat en els (Reales) Col·legis de Nobles, i es consagra a la diplomàcia, la inquisició o la judicatura. Sovint propera als jesuïtes, eren gelosos del seu vell privilegi de consilium i auxilium al rei, entenent la seva persona com un “primus inter pares” que hauria de compartir el poder amb consells nobiliaris, i els vells “fueros”” perduts dels antics regnes. Miren amb menyspreu l’ascens d’una nombrosa noblesa de servei, sovint anomenats “covachuelistas” perquè es consagren a la feina administrativa de la monarquia gràcies a la seva formació universitària, sovint en dret, el que els val l’apel·latiu de “noblesa de toga”. En tant el seu ascens social es deu a la protecció reial, són partidàries de defensar les regalies del seu senyor, també en matèria de religió (són regalistes), i desconfien dels jesuïtes com a servidors d’un cap d’estat estranger. Ambdós faccions rivalitzen pel favor reial a la cort, i totes dues presenciaran amb estupor l’arribada de les notícies de França l’estiu de 1789.

EVOLUCIÓ DE LA POLÍTICA EXTERIOR ESPANYOLA DAVANT DE LA REVOLUCIÓ. La fallida de la Hisenda francesa havia posat sobre la taula de Lluís XVI el sanejament fiscal fent pagar impostos als privilegiats, però –davant la seva resistència- el rei s’havia vist obligat a convocar els Estats Generals, aquella assemblea estamental d’origen medieval on rei i estaments negociaven les contribucions. En aquella societat xopa d’il·lustració i farta de feudalisme, la seva obertura el maig de 1789 havia obert un violent debat sobre el vot individual: quan el rei es va negar a concedir-lo, s’havia produït el Jurament del Joc de Pilota, que instituïa l’Assemblea Nacional Constituent (juny 1789). El rei, contrariat, havia reunit l’exèrcit a les portes de París: tement represàlies contra l’assemblea, esperonat per les dificultats d’aprovisionament a la ciutat, el poble parisenc s’havia llençat al carrer i havia assaltat la Bastilla, símbol de l’arbitrarietat de l’absolutisme (juliol 1789).

Quan aquestes notícies arriben a Madrid, s’havia convocat al maig les Corts de Castella. Aquesta vella institució, en desús des de l’adveniment dels Borbons, no s’havia reunit des de 1760: aquestes, que serien les darreres corts de l’Antic Règim, es van obrir al setembre al Palau Reial, continuarien al Saló de Regnes del Palau del Buen Retiro, i al Real Monestir de San Jerónimo.

Carles IV pretenia el jurament de l’infant Ferran (5 anys), i la reforma de la tradició jurídica francesa sobre la successió, la Llei Sàlica que Felip V havia importat de França, i que –a més d’impedir que les dones poguessin exercir la sobirania, encara que la poguessin transmetre- estipulava que l’hereu havia de ser nascut i criat a Espanya, condició que Carles IV no acomplia perquè havia nascut a Nàpols. Havia estat jurat com a hereu el 1760, però temia que es pogués qüestionar en algun moment la legalitat del seu ascens.

Veient el que estava passant a França, el primer secretari d’estat en aquell moment, el comte de Floridablanca, es va espantar molt: es van suspendre diaris i es va aplicar censura a la premsa oficial prohibint mencionar els esdeveniments francesos​. Es van suspendre reformes, reforçar la inquisició, censar estrangers, tancar fronteres, i –tement que les corts obertes poguessin degenerar igual- es van tancar precipitadament. Richard Herr parlaria del “Pànic de Floridablanca”, donant a entendre les limitacions programàtiques de la il·lustració espanyola. En una “Exposición que el sr Floridablanca hizo y leyó a sm en el consejo dando una idea del estado de Francia” (1792) es lamentava que “el estado de Francia es el de haber reducido al Rey al de un simple ciudadano (...) primer empleado en el servicio de la Nación (...) sujeto a dar cuenta y ser responsable de su labor a toda la nación (...) Aquellos principios se reducen a que todos los hombres son iguales, y que así el más infeliz artesano o jornalero es igual al propio Rey”, i acabava lamentant que “en Francia se acabó todo”.


Floridablanca es referia a que els revolucionaris francesos anaven guanyant posicions: el rei s’havia vist obligat a acceptar la tasca de l’Assemblea Nacional Constituent, que alhora legislava l’abolició del feudalisme o redactava la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. I, finalment, publicava la constitució de 1791, que instaurava la separació de poders (deixant per al rei el poder executiu) i el sufragi censatari. Mentre es convocaven eleccions a una nova Assemblea Nacional Legislativa, anaven sorgint opositors a la tasca dels revolucionaris: el clergat refractari als canvis, la noblesa emigrada que advertia del perill a les corts que els acollien, i la pròpia tasca del rei, que evitava signar els decrets de l’assemblea si no es veia pressionat, i demanava secretament l’ajuda dels prínceps absolutistes. El màxim exponent d’aquesta actitud seria l’intent de fugida que va organitzar la família reial d’acord amb les tropes austríaques que els esperarien a la frontera de l’imperi amb França, a Bèlgica, i que seria descobert a la ciutat de Varennes (juny de 1791). Aquest esdeveniment qüestionava la pròpia monarquia, envoltada des d’ara de sospites de traïció, que va ser retornada a París entre perilloses manifestacions de disgust: s’obria un debat en el si de la nova assemblea sobre què fer amb el rei, de moment tancat al Palau de les Tulleries, i què fer amb les potències absolutistes que es mobilitzaven contra França.



La situació dels cosins francesos va demostrar Carles IV que la política empesa per Floridablanca no era la més adequada. El 1792 el va destituir, i va confiar en un membre de la facció contrària: el nou primer secretari d’estat va ser el Comte d’Aranda: havia estat molts anys ambaixador a França, tenia molts contactes amb il·lustrats, i s’esperava que pogués salvar la família reial francesa. Sobre la taula de Pedro Pablo Abarca de Bolea y Ximenez de Urrea es plantejava un dilema: seguir la política exterior de solidaritat dinàstica implicava donar suport a un règim que qüestionava la monarquia absoluta, però canviar de política i anar-hi en contra suposava donar suport a l’adversari natural, els britànics, que qüestionaven el monopoli del comerç americà.

Mentre aquest dilema irresoluble s’intentava desenredar, França declarava la guerra a Prússia i Àustria. Quan els parisencs, espantats per la proximitat de les tropes absolutistes, van llegir el manifest que els adreçava el duc de BRumswick, que capitanejava l’exèrcit prussià invasor, exigint el respecte de la família reial, van assaltar les Tulleries (agost de 1792). El rei va ser detingut i tancat a presó, l’assembla es va dissoldre i de noves eleccions va sorgir una de nova, la Convenció Republicana, que celebrava, el mateix dia de la seva constitució, la victòria francesa sobre l’exèrcit invasor a Valmy. La radicalització de la revolució anava més enllà, perquè la Convenció exigia el judici del rei, que seria condemnat a mort i executat a principis de 1793. La flexibilitat del Comte d’Aranda es donava per fracassada: per solidaritat dinàstica i per coherència ideològica esclatava la GUERRA GRAN (1793-1795).


El conflicte, anomenat també Guerra de la Convenció, o guerra del Rosselló, no va anar massa bé per a les tropes espanyoles, que després d’unes primeres tímides victòries, van veure’s obligades a retrocedir. Fracassades ambdues faccions cortesanes, els reis van buscar una “tercera via” política, sembla que suggerida per la reina Maria Lluïsa de Parma: el nou secretari d’estat va ser un jove guàrdia de corps de palau, Manuel Godoy. Pertanyia a la petita noblesa extremenya, i oferia formació, joventut, experiència militar i –sobre tot- una lleialtat allunyada de tot compromís clientelar dins de les dues faccions. Les sospites sobre el seu meteòric ascens, que la propaganda opositora atribuïa al favor de la reina, semblen difícils de demostrar: Maria Lluïsa, ben controlada pel vell protocol i esgotada emocionalment per la gestió d’una quinzena d’embarassos, difícilment respondria al retrat pèrfid de l’amazona sexual que la misògina propaganda revolucionària ens ha llegat. Amb ànim pragmàtic, Godoy proposava una política realista, desconnectada de tota ideologia, i demanava als reis negociar una pau amb el Directori francès, tornant a la tradicional anglofòbia que contribuïa a protegir les colònies, i aprofitant que –després dels excessos jacobins- la reacció moderada havia constituït a França, després de Thermidor, una república conservadora que perseguia els jacobins i necessitava, per alliberar esforços, algun tipus

La Pau que Godoy va negociar es coneix com a Pau de Basilea (1795) i, malgrat les derrotes espanyoles, es va signar sense pèrdues territorials. Godoy va ser premiat amb el títol de Príncep de la Pau, culminant així un ascens que havia evitat la via burocràtica tant com la via aristocràtica. Els reis li havien concedit el títol de cavaller de l’Orde de Santiago (1790), el de gentilhome de cambra del rei, tinent general de la guàrdia i la Gran Creu de Carles III (1791), el títol de Duc d’Alcúdia amb Grandesa d’Espanya, el Toisó d’Or i la primera secretaria d’estat (1792). El nou obsequi va venir acompanyat d’un matrimoni dins de la casa reial, amb una cosina dels reis, la comtessa de Chinchón. L’ascens de Godoy semblava imparable, i va despertar moltes enveges i suspicàcies. I la pau signada amb els francesos a Basilea tindria terribles conseqüències.

No hay comentarios: