SOLUCIONARI "EL PACTE DELS LLOPS" 1ER BATXILLERAT

“El pacte dels llops” és una pel·lícula històrica d’aventures, dramàtica i amb uns tocs de ciència ficció. La intriga manté l’espectador ben pendent, i alhora ens ofereix molta informació sobre l`època. Els crítics cinematogràfics, però, van fer constar que les escenes de lluites i baralles semblaven fantasioses i inapropiades, no solament per l`època, sinó també pel clima del metratge.

El director aprofita un tema verídic, el de la fera de Gevaudan, per a crear una trama mistèrica, afegint-se així a les propostes més o menys científiques de periodistes, escriptors, criptozoòlegs, antropòlegs, historiadors, biòlegs i naturalistes. La bèstia de Gévaudan és el nom atribuït a un animal que va assolar aquesta regió del sud de França entre 1764 i 1767 atacant un nombre confós de víctimes, sobre el que les fonts històriques difereixen, que el 1987 es van censar en 210 atacs, dels que van resultar 113 morts. La fera es va fer famosa, i va obrir un debat sobre quin animal era, que encara dura.

SUPERSTICIÓ I PROVIDENCIALISME. El diccionari defineix com a “superstició” l’excessiva reverència o por a les coses desconegudes i misterioses, però també l’atribució d’una força oculta i sobrenatural a objectes o esdeveniments que, per llur natura, no la posseeixen. Gevaudan apareix com una regió mal comunicada, boscosa i pantanosa, on l’església encara combat (i participa de) velles creences: ja en el mateix començament se’ns ensenya un creuer, una d’aquestes creus altes, de pedra, que es troben en molts camins de vegades per recordar morts violentes, i es considerava atorgaven certa capacitat protectora als viatgers, i que s’havien estès per Europa durant la Contrareforma. També a l’inici de la pel·lícula veiem acusar una dona que pateix epilèpsia com si fos una bruixa (minut 5), posseïda pel dimoni (minut 28), i objecte de violència (sexual i de l’altra).

De seguida veiem com es parla de la bèstia com si fos un  càstig de Déu pels pecats del poble. Una de les supervivents de l’atac diu que “més que un llop era un dimoni” (minut 12), la mare del marquès que acull els protagonistes diu que per aplacar-la no es necessiten soldats sinó oracions (minut 15), i ell mateix diu que circula per la comarca el rumor que el papa ha enviat un espia per a saber si la bèstia “és una manifestació del dimoni”. El pare dels dos joves pastors que s’han perdut en la muntanya irromp en la missa –precisament en el moment en que el sermó s’adreça a déu preguntant-li “fins a quant durarà la teva còlera”- cridant que els seus fills han desaparegut perquè “Déu el castiga pels seus pecats”... Davant les ferides que té una de les víctimes a l’hospital el capellà insisteix que “solament resant podem salvar-la” (minut 58), negant cap capacitat d’actuació a la medicina científica. Jean-François demanarà ajuda al mossèn perquè l’alliberi del pecats per estimar a la seva germana. Una de les prostitutes s’espanta amb els tatuatges que l’indi duu al cos: diu que és un bruixot (minut 43). Les seves creences, en canvi, estan justificades en tant estan íntimament relacionades amb la natura, en el que sembla ser una certa reivindicació deista: la identificació del tòtem de cada persona en un animal, descobert només tocant-li les mans, per exemple, o l’ús de medecines naturals per a curar els malalts, fan d’aquest personatge una espècie de depositari d’un saber natural que es considera pur. Per això justifiquem el protagonista quan l’incinera, perquè veiem en el ritus una espècie de ritual humanista.

VISIONS D’AMÈRICA. Durant el metratge es fan tres referències a Amèrica. En el minut 18 trobem la primera: en un sopar al castell, Fronsac fascina la noblesa provincial explicant la captura d’un peix pelut al Canadà. Amèrica queda definida com una terra de misteris, de riquesa natural insondable, una espècie de paradís exòtic. La segona referència és ben contrària: estan el marquès i Fronsac parlant sobre Mani, i Fronsac li explica que el va conèixer a Amèrica durant la Guerra dels 7 Anys: l’enfrontament entre francesos i britànics havia comptat amb suports indígenes que els havien convertit en objectiu de guerra. La tribu iroquesa a la que Mani pertanyia havia estat exterminada fent servir la verola.  Amèrica queda retratada com un espai de brutal rivalitat colonial entre europeus, en el que els blancs es comporten com a éssers gens civilitzats. És un espai de cobdícia. La tercera referència la fa Jean-François quan li demana a la seva germana que marxi amb ell a Amèrica. Terra de promesa, de futur, d’oportunitats, d’esperança, en el que es podria viure al marge de les convencions socials europees. Allà no compten els orígens, la sang, i el passat, sembla voler dir. Tothom té una oportunitat per a prosperar, i és una terra de llibertat.

NOBLESES CORTESANA, TOGADA I PROVINCIAL. La que més apareix durant tot el llarg metratge és la noblesa provincial, a la que es mostra residint en els seus vells castells medievals heretats dels seus avantpassats, intentant reproduir-hi amb malaptesa l’ambient dels grans salons parisencs. Com que s’han de conformar amb poetes de tercera, poca música i converses sense enginy, l’arribada de Fronsac els resulta un revulsiu. Són nobles consagrats a la cacera, orgullosa dels seus vells títols nobiliaris, amb una mentalitat molt providencialista. Tenen una vida tranquil·la i ociosa, però es mostren preocupats pels seus vassalls, i per tant, per les seves obligacions feudals: potser viuen del treball dels camperols, però també es preocupen dels estralls que provoquen les tropes del rei en els seus feus, i organitzen l’hospital per atendre’n les víctimes de la fera. S’interessen pel que passa a palau, a París, però les novetats, i la il·lustració, els semblen llunyanes i (... criticables). Així ho demostren que formin aquesta societat secreta, Els llops de Déu, que utilitza la bèstia per a espantar el territori i desgastar el rei pel seu despotisme il·lustrat.

La noblesa que es mostra en la seqüència situada a Versalles és ben diferent: viuen de la seva posició a la cort, més forta segons més a prop s’està del rei, i per això accepten l’absolutisme, del que fan una inqüestionable declaració de principis, de la que parlaré més endavant. Un exemple de noblesa funcionarial la tenim en Buffon.

GEORGES LOUIS LECLERC, COMTE DE BUFFON. (1707-1788). Va ser un botànic, matemàtic, biòleg, cosmòleg i escriptor francès. Aquesta fascinació per totes les ciències per si mateix ja en faria d’ell un il·lustrat, en tant vol comendiar i sistematitzar el seu coneixement en els 44 volums de la seva Histoire Naturelle, générale et particulière, avec la description du Cabinet du Roi, 1749-1788 , una ambició intel·lectual que podria haver influït en l’Enciclopèdia de Diderot. Havia nascut en el si de la petita noblesa togada, però va haver d’abandonar la universitat després d’haver participat en un duel. Aleshores va conèixer  Evelyn Pierrepont, duc de Kingston, un jove aristòcrata anglès que, acompanyat del preceptiu preceptor, estava fent el seu “grand tour” cap a Itàlia. La formació obtinguda el va convertir en membre de l’Acadèmia de Ciències als 27 anys, i a obtenir la protecció reial com a conservador de les col·leccions reials i els seus jardins (1739), que va convertir en un museu i centre de recerca. Fent aquesta feina va obtenir el títol de Comte de Buffon (1773).

En geologia va teoritzar sobre l’estratificació de la terra i els mecanismes de l’erosió. La síntesi final als seus treballs, Les époques de la Nature (1778), prova de superar les fronteres interpretatives que li posa el discurs religiós dient que la interpretació del Gènesis no deu ser literal. De fet, per proposar una edat de la terra molt superior a la que suggeria l’església, va ser jutjat i va haver de retractar-se. També defensa la idea d’una escala natural, que encara que avui està obsoleta, volia sistematitzar la classificació de les espècies. No va arribar a ser un evolucionista, però qüestionava la constància absoluta de les espècies.

FRONSAC COM A LLIBERTÍ. Fronsac sap actuar davant dels atacs d’epilèpsia, i desmenteix els que pensen que “està posseïda”. És naturalista en el jardí del rei, i també fa de taxidermista. Aquesta ocupació ja implicaria per si una mirada admirada, sistemàtica i científica cap a la naturalesa: evita que Marianne mati un llop dient-li que l’animal que vol matar no és prou gran com per a causar les ferides que han analitzat i que per tant no s’ha de matar en va. Si afegim la broma que durant el sopar adreça als comensals en ensenyar-los un suposat peix pelut ho confirma: no solament perquè afronta les meravelles que la natura ofereix amb sentit crític, sinó perquè fingeix un nom en llatí que demostra que coneix la classificació científica dels animals. Per justificar la broma diu que “les mentides semblen veritats si les vesteixes de llatí”, la qual cosa demostra una mirada escèptica a la religió, fins i tot crítica amb l’església. Sembla una persona ben informada: duu en la seva motxilla una gaseta, concretament un exemplar d’un “Mercuri de França”, i l’amistat que l’uneix amb Mani, l’indígena que va conèixer a Amèrica durant la guerra dels Set Anys, el mostra tolerant i respectuós amb les altres cultures: tranquil·litza a la prostituta que s’espanta dels tatuatges, fa de la costum d’atorgar identitats animals a les persones per la seva personalitat un joc, i empatitza amb la tragèdia dels pobles colonitzats en tant ha ajudat a escapar un indi iroquès.

Des del primer moment es mostra escèptic respecte a les històries sobrenaturals que s’expliquen sobre la bèstia. La seva manera de recaptar informació és sistemàtica i científica: ja en la primera víctima que troba en un bassal, mesura les ferides dels cadàvers per a intentar trobar la grandària de la mandíbula de la bèstia, dibuixa esbossos basant-se en les descripcions de les supervivents, estudia les distàncies entre les zones on ha actuat, i contrasta els testimonis. Fronsac no fa cas dels comentaris supersticiosos, sempre busca una explicació racional als misteris que es presenten. La troballa d’un queixal de ferro ja li fa anunciar que la bèstia no està enviada per Déu, sinó conduïda per una persona, ben aviat, però quan li diuen que sembla un endevinador confirma aquest afany empíric dient que “per saber solament cal observar”.

LA PARAULA FILÒSOF. La paraula “filòsof” apareix tres vegades en la pel·lícula. En el sopar del castell, tothom s’enfada quan s’assabenta que el peix pelut és un invent: aleshores, Jean François li pregunta a Fronsac si és un filòsof i ell respon escèptic que les “mentides semblen veritats si les vesteixes de llatí” (minut 19). En una segona ocasió, assisteixen espantats a l’atac d’epilèpsia de la dona camperola, i Jean François li pregunta si, apart de ser naturalista i filòsof, també és remeier, ja que Fronsac sap el que li passa realment a la dona.

En l’escena que estan disparant a les carabasses, s’esmenta la paraula filòsof com a sinònim d’il·lustrat (minut 79). Fronsac ja sabia que havia gent darrere la bèstia, i que aquests volien castigar al rei, mitjançant la bèstia, per la seva indulgència amb els il·lustrats.

UNA DONA QUE TRENCA ELS ROLS. La pel·lícula ens presenta Marianne de Morangias com una valenta que, gràcies a la seva posició, i una personalitat carismàtica, pot burlar els controls que patien les dones del seu temps. Sembla avançada al seu temps: practica la cacera, munta a cavall com els homes, i –amb cert menyspreu- tracta de farsa avorrida el joc en el que Mani juga a descobrir l’animal (el tòtem, diu) que hi ha darrera cada persona. També el fet de citar-se a soles amb Fronsac i plantejar-se la fugida del món tradicional i providencialista en el que ha viscut la seva joventut.

EL PODER DEL REI TRONTOLLA. Quan els protagonistes arriben ja hi ha una companyia de dragons (potser desplegada anys abans per les revoltes camisards) treballant sobre el territori. Les seves batudes, però, no havien servit de res. Això desprestigiava les autoritats, així que el rei va decidir enviar Beauterne a Gévaudan per a capturar a la bèstia: aquest personatge simbolitza l’arcabusser reial, Françoise Antoine, qui va aconseguir matar un immens llop de 60 kilos. A la pel·lícula li encarrega a Fronsac que utilitzi les seves habilitats com a (...) per a dissenyar una bèstia monstruosa. Ell es nega, però finalment accepta perquè és l’ordre del rei: “ejecuto su voluntat”, li diuen. D’aquesta manera, el rei s’assegura de que el poble no es rebel·li contra ell per no poder capturar la bèstia, i de la mateixa manera, fama i respecte. La presentació oficial del monstre a Versalles serveix per a demostrar el poder omnímode del rei: “només arribar a desplegar el poder del rei” vaig poder acabar amb la bèstia, diu, “perquè en la seva única persona resideix el poder sobirà”. Encara que les morts van continuar, la censura reial evitava parlar-ne.  Per això el guió de la pel·lícula es permet crear una trama que, malgrat constituir una interpretació arriscada, ens permet reflexionar sobre la societat, la política i les mentalitat d’Antic Règim, i els canvis ideològics que suposava la il·lustració.

LA TRAMA FOSCA. Darrere la bèstia hi havia una organització anomenada ”els Llops de Déu”, formada per membres de la noblesa provincial (...) que la formaven quasi tota la noblesa i part del poble. La bèstia obeïa les ordres d’un dels seus membres, perquè –després de l’expedició al Senegal en la que havia participat- s’havia emportat el cadell d’una lleona que l’havia atacat. La fan atacar com si fos un càstig de Déu per a qüestionar el rei, en tant es mostra indulgent amb els il·lustrats. Per a respondre aquesta conxorxa, un dels ministres del rei explica a Fronsac que la falsificació de la bèstia que li han demanat ha estat “raó d’estat”: serveix per a respondre les publicacions il·legals que criticaven el despotisme il·lustrat de Lluís XV. Fronsac torna a Gévaudan convençut que “la bèstia és un instrument” i que és famosa perquè el seu amo la necessita així.

L’ANTI-IL·LUSTRACIÓ. Lluís XV no ho va tenir fàcil per imposar les reformes que li suggerien els il·lustrats: amenaçat per un permanent dèficit, provava mesures fiscals que comprometien els privilegis de les classes altes. Per això aquesta col·laboració amenaça l’estatus dels nobles i del clergat, i s’abriguen en el pensament providencialista per a qüestionar l’autoritat reial. També l’església tem el progrés de la llibertat de pensament i busca mantenir el control de les consciències, defensar la fe dels progressos de l a raó. El mateix bisbe de Mende va enviar a totes les diòcesis una crida a l’oració que havia inclòs en el seu sermó del 31 de desembre de 1764, en la que definia la bèstia com una “plaga enviada per Déu per a castigar els homes pels seus pecats”. Aquest debat fa que el jove marquès es pregunti, entre la picardia i el desencant, si “és realment aquesta època l’era de la raó”. A l’inici de la pel·lícula, abans de començar a recordar la seva història, quan els camperols assetgen el seu castell durant la Grande Peur, adverteix sobre els perills de la fe, de la manca d’escepticisme, quan diu que “les conviccions poden devorar el cor d’un home i convertir-lo en una bèstia”.