¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 24 de julio de 2010

ELS REACCIONARIS DE 1979 Y EL SEU ORDRE MERCATOCRÀTIC



En la darrera editorial del butlletí de Fent Història vaig proposar un text que agraïa a l'Octavi Mallorquí el curs que ens havia impartit sobre l'enfonsament dels règims comunistes de l'Europa de l'Est, aprofitant el vintè aniversari de la caiguda del mur. El 1989 també s'esquerdava el sistema de relacions internacionals que el mur simbolitzava; per això la meva proposta d'editorial deia que "els guanyadors de la contesa van iniciar aleshores una ofensiva propagandística que diagnosticava el final de la Història, i prometia prosperitat i democràcia per a tothom. Però malgrat que la caiguda dels règims comunistes havia estat, segons aquesta interpretació, una "victòria de la llibertat contra el totalitarisme", hem vist aixecar altres murs més alts que el de Berlín. (...) L'existència d'aquests murs fa pensar que aquella propaganda tenia trampa: si tant important hagués estat la llibertat en aquella lluita contra els règims presumptament socialistes, ara continuaríem lluitant per les llibertat de les nacions, de les dones, de les minories". I ja provocant afegia que ens preocuparíem també dels murs que s'aixequen per aïllar els palestins o per evitar el pas dels « espaldas mojadas ». El que volia dir és que aquell diagnòstic sobre la pretesa llibertat guanyada no era més que un argument legitimador de l'arbitrarietat del guanyador, i per això concloïa que "cap crítica al sistema esquerdat el 1989 pot ser intel•ligent si no serveix per reflexionar sobre el nostre, per enunciar la seva imperfecció, la que aquesta terrible crisi que patim manifesta. Els mateixos criteris exigents que ens feien jutjar aquell sistema autoritari i inoperant haurien de servir per millorar aquest sistema nostre, que no destaca ni per les seves aspiracions de justícia, ni per la responsabilitat els poderosos davant la societat, ni per la transparència en l'organització de l'economia".

A l’Octavi no li va agradar gens l’editorial. I amb molta prudència, com si no haguéssim discrepat mai, em demanava gairebé permís per puntualizar-me. És una sort tenir crítics d’aquesta alçada: polemitzant amb ells aprenem i millorem com a historiadors! Deia l’Octavi que més que un editorial historiogràfic, aquell text semblava un opuscle per al butlletí d'un partit tipus Iniciativa-Verds. No és el primer cop que no estem d’acord, ni que –malgrat tenir opinions ben diferents- en podem parlar sense enfadar-nos. Probablement té raó, tot i que em sorprèn que la denúncia del nou ordre neoliberal implantat amb violència –la desregulació i la deslocalització en tenen, i molta- no s’hagi establert com a fefaent, si no com a definitiva. Els llibres de Paco Veiga sobre les relacions internacionals després de 1945, els de Chomsky sobre la “segona guerra freda”, Fontana quan analitzava les tesis de Fukuyama, l'economista Joaquín Estefanía quan li explicava la globalització a la seva filla, o Vicenç Navarro quan desmenteix els arguments neoliberals contra l’estat del benestar semblen coincidir en relacionar l’enfonsament del món comunista i el triomf d’un neoliberalisme conservador molt perillós.



Malgrat això, l’ordre neoliberal havia nascut abans, el 1979. També ho he llegit així en un article del número 34 de la revista Foreign Policy: a La gran reacción de 1979, Christian Caryl comença dient que –si volem entendre el nostre temps- la data clau de partida no és 1968 ni 1989, sinó 1979. Aquell any va triomfar la “revolució islàmica” de Jomeini, els muyaidins afgans van aturar la invasió soviètica, Margaret Thatcher guanyava les eleccions, Joan Pau II pelegrinava a la seva Polònia natal i Deng Xiaoping inaugurava tímides obertures dels mercats xinesos. Quan es pregunta què tenen en comú aquests personatges, l’article respon que tots ells “se propusieron trastocar, cada una a su manera, el espíritu que definía su época, el orden progresista, laico y materialista que hasta entonces había dominado el panorama político (…) Sus movimientos no fueron políticos, sino rearmes morales que rechazaban con pasión lo que consideraban la decadencia, el malestar, el estancamiento y la asfixia” derivats de l’ordre “progre”. Tots ells van constituir un impuls contrarevolucionari, tots ells ataquen la visió progressista de que es pot arribar a un ordre polític racional, igualitari i just; tots ells denunciaven unes elits despiadades amb les creences tradicionals; tots ells van impulsar uns nous valors, més pragmàtics que utòpics. “Es clar que sóc reaccionària”, responia en un miting la Thatcher segons l’article, “és que hi ha molt contra el que reaccionar”. La seva política de privatitzacions i la lluita contra els sindicats la va convertir en una heroïna a imitar; l’any següent un cow-boy arribava a la Casa Blanca prometent “un amanecer en América”.

Què havia passat? Doncs que l’arribada dels sandinistes al poder a Nicaragua i l’atac soviètic a l’Afganistan van rearmar la por i els arsenals occidentals. L’arribada de Jomeini al poder a Iran va provocar aquell mateix any una “segona crisi del petroli” quan els països productors van embargar el proveïment a tots els aliats d’Israel. El clima d’histèria i terror davant les pujades de preus va desenvolupar la conciencia del cost de les matèries primeres, i les baixades de beneficis es van voler compensar amb reduccions del cost de la mà d’obra. Calia abaratir l’acomiadament i reduir les conquestes sindicals, eliminar la competència pública desmantellant les empreses nacionalitzades, reduir els impostos encara que fos eliminant l’estat del benestar. I per tal que l’estat no fos tan car, reduir el seu tamany (i les seves funcions) fins convertir-lo exclusivament en la força d’ordre que ha de protegir la propietat privada: així. El resultat d’aquelles polítiques són estats sense tantes competències, gairebé indefensos davant de les pressions dels capitals financers apàtrides, que volen cap a on les inversions són més rendibles. Són ells qui dicten les polítiques, les que amenacen els estats que no desenvolupen les polítiques econòmiques que els convenen. El futur del ciutadà ja no depèn de les decisions que prengui el govern que ha escollit. ¡En aquest sentit, com deia Iñaki Gabilondo en la seva editorial… la democràcia és morta i vivim una dictadura dels mercats!

video

ALGUNES LECTURES QUE EM VAN AJUDAR...

CHOMSKY, Noam: La Segunda Guerra Fría: crítica de la política exterior norteamericana, sus mitos y su propaganda. Crítica, Barcelona, 1984.
ESTEFANÍA, Joaquín: La Nueva Economía: la globalización. Debate, Madrid, 2000.
FONTANA, Josep: La història dels homes. Crítica, Barcelona, 2000.
FONTANA, Josep: Historia: análisis del pasado y proyecto social. Crítica, Barcelona, 1982.
NAVARRO, Vicenç: Globalización económica, poder político y estado del bienestar. Ariel, Barcelona, 2000.
VEIGA, Francisco; UCELAY DA CAL, Enrique; DUARTE, Ángel: La paz simulada, una historia de la Guerra Fría 1941-1991. Alianza, Madrid, 1997.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...