S38 - L'ADVENIMENT DELS NEOLIBERALS

L’ensurt petroler de 1973 va fer prendre consciència de la importància dels costos en l’obtenció dels beneficis. Les conquestes salarials que el moviment obrer havia aconseguit durant els “Trenta Gloriosos” havien suposat un cost creixent que anava reduint els beneficis. Quan la guerra irano-iraquiana iniciada el 1980 va tornar a disparar el cost de les matèries primeres, i del transport, moltes petites i mitjanes empreses van haver de tancar. I com que les crisis del petroli feien impossible reduir els costos d’energia i distribució, les empreses buscaven reduir el cost de personal, acomiadant-lo, o robotitzant el procés productiu. En aquest nou context, aquelles advertències contra l’estat del benestar que el nucli de Saint Pelegrin havien posat sobre la taula a la primera postguerra, i que la por a l’expansió del comunisme havien permès ignorar, van ser recollides pels polítics que anomenem neoliberals. Von Hayek havia dit que la socialdemocràcia anglesa constituïa el mateix tipus d’amenaça que el nazisme alemany perquè conduïa cap a la servitud. Segons ell, la ingerència de l’estat en economia acabava amb la lliure competència, i per tant amb la vitalitat del capitalisme i la prosperitat general. Si en les receptes de Keynes l’estat havia d’ajudar la demanda perquè empenyés del consum i, de retruc, de la producció, aquests pensadors neoliberals atorgaven a l’estat la obligació d’enfocar a l’oferta. Donant suport a l’emprenedoria privada s’aconseguiria, presumptament, que el capital estalviat augmentés les inversions (i la producció), facilitant així la contractació i el consum.

És aquesta tasca la que fa que Fernando Escalante diferenciï el neoliberalisme del pensament original del liberalisme econòmic, perquè Adam Smith deia que l’estat havia d’abstenir-se de participar en economia. En canvi, en la ideologia neoliberal l’estat ha de sostenir el mercat, expandir la seva lògica, generar les condicions perquè el mercat funcioni lliure i correctament. Com?

- Mitjançant subvencions i exempcions fiscals a les empreses (encara que sigui a costa de limitar les despeses del sector estatal en serveis socials). Les polítiques d’ensenyament obligatori gratuït, els subsidis d’atur, les pensions de jubilació, l’habitatge social o l’assistència sanitària gratuïta constituirien un paternalisme absurd que solament havia provocat un malbaratament absurd. 

- Calia també eliminar la competència del sector públic en les activitats econòmiques, desmantellant les empreses que havien estat nacionalitzades.

- Finalment, defensava l’establiment de mesures legals que facilitessin l’adequació dels treballadors a les noves condicions de producció: comiat lliure, reconversions industrials, treball inestable, mobilitat geogràfica i funcional… 

- Per fer-ho, l’estat superaria el seu paper policial que li atorgava el liberalisme clàssic (protegir la propietat privada i poc més), i assumir una missió suprema: trencar la força sindical restablint la taxa natural d’atur, que crearia un “exèrcit de reserva” d’assalariats que permetria mantenir els sous molt baixos.

Aquesta reducció de l’estat i de les normatives que limiten l’actuació del capital i que s’havien aixecat després del crac de 1929 és el que anomenem DESREGULACIÓ. Quan l’abolició de les normatives que limiten la circulació dels capitals esdevé una realitat, i les inversions no troben traves, surten a buscar els espais on la inversió té més marge de benefici. Aquesta altra operació econòmica es diu DESLOCALITZACIÓ, i constitueix, juntament amb la desregulació, l’essència de la globalització. Traslladar l’activitat productiva a països sense tradició industrial permet reduir costos perquè en els allà on la massa laboral no està organitzada en sindicats resulta més econòmica, i els estats que capten aquelles inversions no disposen, per exemple, de normatives ecològiques que regulin l’activitat de les empreses. El desenvolupament espectacular dels “Tigres Asiàtics” –Tailàndia, Vietnam, Hong Kon, Singapur, Corea i Taiwan- permetia demostrar els èxits del lliure mercat.

Aquest culte al mercat vindria de la seva consideració com a espai de màxima llibertat (ja que permet al consumidor comprar i ser segons la seva elecció lliure). Els “Chicago boys” de Milton Friedman desenvolupaven les idees de Hayek consagrant la definició del mercat com a essència de la democràcia perquè en ell, deien, els consumidors estan escollint/votant permanentment pels millors productes i empresaris. Cal evitar que, contra la seva elecció lliure, l’estat beneficiï uns o altres amb uns criteris que contradiuen la naturalitat i la llibertat d’aquesta elecció. L’altre argument de superioritat del mercat (natural) contra la intervenció estatal (capriciosa, artificial, restrictiva) és que el seu funcionament encarna un saber innat. Mentre que consumidors i productors hi acudeixen sense saber res més que les seves necessitats (uns) i el seu ofici (els altres), sense saber per tant què (i quant) precisen i volen consumir els nostres clients, el mercat anirà ajustant –amb la seva saviesa immanent- interessos, necessitats, desitjos i recursos. Qui no ha de voler sotmetre’s als designis del mercat (coneixent la seva eficiència)? Qui ha de preferir sotmetre’s a l’estat que, amb el muntatge d’una retorçada (i cara) estructura funcionarial, ha demostrat –amb la crisi- no ser gens eficient? És més: pensar que l’estat ha de dominar el mercat és arrogant i totalitari; és millor un ordre espontani i natural que un ordre artificial! La superioritat de l’espontaneïtat (el mercat) s’argumenta amb la biologia, però també amb el pretext moral de que l’ordre moral és coercitiu, una imposició, mentre que l’ordre natural permet prendre decisions lliures. 

Aquesta afirmació és, segons Fernando Escalante, una de les claus per entendre l’èxit del neoliberalisme: la crítica que fa de l’ordre institucional que s’havia organitzat durant la prosperitat de postguerra coincidia amb l’ànim radical i contestatari dels anys setanta. La crítica de l’estat, l’individualisme dels joves, la denúncia de l’alienament que imposava el sistema educatiu, el descrèdit del socialisme després de Txecoslovàquia, oferien el marc ideològic necessari per als qui oferien una alternativa. Contra el fracàs de l’estat paternalista, millor imposar les lògiques del mercat, que constituïen –segons aquests xerraires il·luminats- l’essència de la veritable llibertat.

Per què parlaven amb aquesta dogmàtica seguretat? Contra la consideració de l’economia com una ciència humana, els neoliberals feien servir les tècniques i les consideracions del model econòmic “neoclàssic”, segons la qual l’economia és una ciència exacta, ja què ofereix explicacions objectives, indubtables i demostrables. D’acord amb aquest pensament l’economia s’assemblaria més a la física que a les ciències socials, que són més aproximatives, més impressionistes que exactes, pendents de variables poc fiables, com els contextos històrics, l’espai en què es produeixen els fenòmens, el llenguatge, o els valors culturals que els condicionen. En resum, l’economia neoclàssica prova de suprimir el context en el que es produeixen els fenòmens que estudia en favor d’una mecanicitat universal que augura una lleis tan universals com la de la gravetat en física. De fet, l’economia s’acaba convertint en un exercici formal de matemàtiques pures.

Aquesta visió de l’economia com a ciència exacta oblidava també que les abstraccions que fa servir els economistes no existeixen com a tals. Les abstraccions de les ciències naturals, com “mamífer” o “gramínia”, responen a una realitat plural, però que es pot concretar; però el “mercat” amb que treballen els economistes és una fal·làcia que no existeix amb la uniformitat modèlica amb que és pensada. Per tant, construir teoria sobre ell és crear una ciència allunyada de la realitat perquè el mercat (ni les planificacions que se’n facin) no serà mai un fet únic, que es comporta sempre igual i produeix sempre els mateixos efectes i resultats. Fernando Escalante recorda que els economistes també utilitzen metàfores, paraules d’us corrent als que adjudiquen un sentit tècnic, com “equilibri financer”; i que –quan parlen d’un mercat eficient, per exemple- no estan pensant en un mercat que evita la misèria, sinó en un mercat en el que els moviment dels preus es realitza ràpidament, d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda. Des del seu punt de vista, un mercat eficient no és el que porta el pa a qui te gana, sinó a qui paga més per ell. Per tant, els neoliberals adoren la presumpta eficàcia del mercat en un equilibri permanent que idealitzen, per això pensen que és millor deixar-lo funcionar, malgrat que cap predicció idíl·lica s’ha produït: els beneficis empresarials no han parat d’augmentar des d’aleshores, però –encara que les inversions han crescut lentament- la llibertat de moviments del capital va generar inversions especulatives, com la bombolla immobiliària.

És més: el paisatge humà que han deixat les polítiques neoliberals és desolador. El trasllat de la producció industrial a Orient va deixar el sector terciari en mans europees per va condemnar a l’atur crònic a la població industrial. Als cinturons industrials de les metròpolis sorgiran durant els anys vuitanta moviments culturals juvenils, com els punks, que protestaran pel NO FUTURE. La desindustrialització va empobrir les regions més representatives de la industria clàssica: les Midlans a Anglaterra, la Walònia belga, el Nordest de França, Astúries a Espanya… El cinema de Ken Loach (Full Monty o Billy Elliot, ambientada en la huelga minera de 1984) va retratar el drama humà. Aleshores, l’estat del benestar entra en crisi angoixat pel creixement dels subsidis, fa pujar els impostos, i la classe mitjana protesta. La robotització, alhora, augmenta l’atur, i la inestabilitat laboral envelleix la població perquè endarrereix la natalitat.

Harvard J.K.Galbraith (“La Sociedad opulenta”, 1957) ja havia anunciat el final d’aquella bucòlica prosperitat i que les noves capes socials que s’havien beneficat del repartiment de la riquesa impulsada per la socialdemocràcia serien progressivament insolidàries. En perfilar els treballadors manuals ben pagats en les grans fabriques, els buròcrates, i els professioanls de classe mitjana que s’havien convertit en “nous rics”, s’adonava que valoraven l’esforç propi per sobre de qualsevol altra consideració sobre la justícia, concloent que explicava el seu èxit i que els pobres ho eren per culpa seva. Aquesta revolta de la classe mitjana contra l’estat del benestar duria al poder Margaret Thatcher (Regne Unit, 1979), Ronadl Reagan (1980) i Helmut Kölh (Alemanya, 1982).