Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 11 de enero de 2020

SPACAT12 - AGONIA FINAL DEL SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)




Durant el Bienni Progressista també es va redactar un nou projecte constitucional; no va arribar a estar llest, per això parlem de la constitució “Non Nata”: el text proclamava la sobirania nacional, l’elecció dels alcaldes per sufragi universal, la limitació del poder del rei i el senat escollit. Però la difícil coalició entre Espartero i O’Donnell no acabava de quallar, i en obrir-se el debat sobre l’oportunitat de la Milícia, Espatero va dimitir. Per si fos poc, l’autoritarisme del general Zapatero a Barcelona incomplia els acords dels obrers amb el govern i l’afusellament dels (18) “Herois de Gràcia” que havien assassinat el coronel Ravell (que un any abans havia executat el líder obrer Josep Barceló) retornava el conflicte als carrers catalans. El 1857 naixia el príncep Alfons, i –com que O’Donnell va negar l’ascens d’Enric Puig Moltó- la reina va menysprear en un ball de palau sense valorar l’abast del gest: en veure’s tal manca de confiança règia en públic O’Donnell va haver de dimitir i va encarregar govern Narváez. Hem de pensar que l’experiència del Bienni va marcar la personalitat d’Isabel: atemorida per l’angoixa viscuda durant la revolució de 1854 i espantada pel futur, allunyada de sa mare, es va lliurar a tota mena d’actes de constricció per la seva vida passada. L’entorn clerical se’n va aprofitar: sor Patrocinio o el Pare (confessor) Antoni Maria Claret, que van provar de consolar l’ansietat d’una reina angoixada pel perdó dels seus pecats, van reproduir la peculiar xarxa de suport, dependència, culpa i absolució que Isabel va mantenir amb ella durant tota la seva vida.

En aquest context penitencial, el rei consort també brillava: un informa de l’ambaixador anglès explicava que havia recuperat influència a la cort perquè havent “interceptat dues cartes de l’antic amant de la reina, el comandant Arana, en les ell li renovava ardents promeses d’afecte i revelava així la secreta relació que havia tingut amb la reina (...) intentava ver prevaldre la seva voluntat en el consell d’estat i en la marxa dels assumptes polítics”. Això explica algunes mesures clericals que “havia causat pànic en homes sensats”. Així doncs, el final del Bienni Progressista oferia espai polític a les restes dels moderats, concretament dels seu sector més reaccionari, per això parlem d’un “bienni reaccionari” (1856-1858). D’aquest període són la Llei (Claudio) Moyano regulant l’ensenyament (que estaria en vigor fins el 1970 (llei Villar Palasí),  i la captura de Carles VI després del desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita (1857). El comte de Montemolín va renunciar i a canvi va ser amnistiat, i el seu germà, Joan I, va reconèixer Isabel II. Això hauria estat el final del carlisme sinó fos perquè la princesa de Beira, vídua de Carles Maria Isidre, va ordenar tancar files entorn del fill de Joan I, Carles VII, en una “Carta als espanyols” en els que basava l’ideari del moviment en: confessionalitat, legitimisme, i anti-liberalisme.

El 1858 la reina crida O’Donnell al govern un altre cop, iniciant l’etapa més estable del regnat, a la que anomenem el “QUINQUENNI UNIONISTA” (1858-1863). El partit (centrista) amb què va aconseguir aquesta estabilitat recollia els sectors més moderats del progressisme, i el més obert del moderantisme. Com és que la reina cridava un altre cop el general O’Donnell? Sembla ser que Napoleó lII li va advertir dels perills d’una reacció excessiva, que pensava que la deriva autoritària dels moderats podia posar en perill la monarquia, i que l’escorament dels moderats cap a posicions reaccionàries feien sensata la posició centrista del general O’Donnell. El més important d’aquest període son les campanyes militars de prestigi que va posar en marxa el govern: des de Filipines es va participar en l’expedició francesa a la Cotxinxina, es va declarar la guerra a Perú i Xile (bombardejos de Callao i Valparaíso) i es va autoritzar l’annexió de Santo Domingo (1861-1865). Les campanyes més conegudes, però, van ser...


·         La que va dirigir Prim contra el Mèxic de Benito Juárez, juntament amb tropes franceses i austríaques, per al cobrament del deute extern. Quan Prim va sospitar que l’emperador francès en realitat volia fer servir la intervenció per a situar-hi un govern monàrquic satèl·lit, el de Maximilià d’Habsburg, va negociar amb els mexicans el cobrament de part del deute (Convención de La Soledad) i es va retirar deixant els francesos empantanegats en un conflicte que va acabar molt malament, com el quadre “El fusilamiento del emperador Maxilimiliano en Queataro” de Degas, demostra...
·         L’expedició dirigida pel mateix O’Donnell contra el Marroc deixava Prim en un paper secundari, però el general va protagonitzar importants accions al front dirigint el seu cos de voluntaris catalans, i –per si fos poc- s’havia endut de Reus un publicista d’excepció que es consagrava a immortalitzar una imatge heroica del general. A més de deixar-se seduir per l’orientalisme d’aquell món exòtic, aquest pintor, Marià Fortuny, va pintar-lo en “La batalla de Tetuán” (avui al MNAC). Els nomenclàtors urbans s’omplirien dels noms de les victòries espanyoles (Castillejos, Wad Ras, Tetuán...) i en el tractat signat a Wad Ras s’acordava ampliar els territoris de Ceuta i Melilla, reconeixent el soldà també la sobirania espanyola sobre les illes Chafarines i les pesqueries de Sidi Ifni. En garantia de les indemnitzacions que Espanya pagaria, Tetuán i Tànger passarien a control espanyol.

Per què totes aquestes campanyes? Juan Antonio Inarejos Muñoz (Intervenciones coloniales y nacionalismo español. La política exterior de la Unión Liberal y sus vínculos con la Francia de Napoleón III, 1856-1868, 2007) parla de la voluntat d’integrar Espanya en el club de les grans potències, de la necessitat de distreure l’opinió pública dels assumptes domèstics (aconseguint certa unanimitat contra els alauites), assegurar les Filipines i les ciutats nord-africanes, aconseguir ascensos que consolin les ambicions dels militars, i –sobre tot- consolidar el govern respecte de la reina reforçant O’DOnnell en les intrigues cortesanes. Les expedicions, doncs, facilitarien l’estabilitat política que permetrà O’Donnell romandre cinc anys en el poder. Francesc Andreu Martínez Gallego (Conservar progresando: la Unión Liberal 1856-1868, 2001) afegeix una altra consideració: davant de les ambicions nord-americanes que insinuen ofertes de compra com les que va dirigir James Buchanan (que seria president de 1857 a 1861) es volia demostrar capacitat de defensa de les colònies i garantia d’afluència d’esclaus per acontentar el “lobby dels esclaus”. En definitiva, salvar les colònies i l’esclavatge; de fet, enviaran com a governador a Francisco Serrano, casat amb la cubana Antonia Domínguez Borrell, que pertanyia a una important família de negrers.
El govern de la Unió Liberal farà fallida, però, el 1863. Per què? La fredor de l’emperador francès després de l’execució de Maximilià a Querétaro, la crisi financera que obrien les intervencions militars, i l’oposició de la reina i el seu entorn al al reconeixement del regne d’Itàlia, que el 1861 s’havia proclamat a Torí, van ser decisius..

LA DESCOMPOSICIÓ DEFINITIVA DEL SISTEMA ISABELÍ (1863-1868). En els darrers anys del regnat s’aniran alternant governs unionistes i moderats, alguns d’ells encara presidits per uns ancians Narváez i O’Donnell. El sistema polític, però, ja estava ferit de mort. Quins motius acceleraran el seu enfonsament?

Primer de tot, la “fam del cotó”. La guerra de secessió que enfrontava els estats americans del Nord (la Unió) amb els del sud (la Confederació) van encarir aquesta matèria primera tan important per a la indústria tèxtil. Moltes empreses es van enfonsar. L'atur, afegit a l'encariment dels productes bàsics provocat per les males collites d'aquell any, va estendre un profund malestar social.

En segon lloc cal recordar la progressiva desaparició dels experimentats polítics del regnat. La manca de personalitats carismàtiques en el moderantisme després dels traspassos dels generals Narvéz (1868) i O'Donnell (1867) atorgava protagonisme als polítiques progressistes, que -almenys- tenien Prim com a “espadón”.

Per altra banda cal afegir que el monopoli del poder per part dels moderats obliga els progressistes al “pronunciament”, perquè el sistema organitzat per la constitució de 1845 els exclou permanentment. De fet, dels 35 anys que dura el regnat d’Isabel II els governs progressistes (Mendizábal, Espartero, Bienni) són excepció. Per això veurem els progressistes buscar el pacte amb unionistes, demòcrates, i fins i tot republicans que signaran a la ciutat belga d’Ostende: acordaran organitzar un cop contra la reina i convocar eleccions a una assemblea constituent.

I és que els desprestigi de la monarquia semblava difícil de superar: havent escollit 51 governs durant el regnat,  semblava responsable de la permanent crisi política. L'entorn de la reina no ajudava gens, tal i com demostra la publicació de “Los Borbones en pelota”, suposadament, pels germans Bécquer. Encara que per millorar la seva imatge pública la reina va oferir vendre part del Patrimoni Reial i “cedir a la nació el 75% del capital obtingut” (contribuint així a compensar la fallida de la hisenda), el gest se li va girar en contra: en un article al diari “La democràcia” que duia per títol “El rasgo”, Nicolás Salmerón l’acusava de cedir el que no era seu, confonent propietat privada i patrimoni de l’estat: el patrimoni reial dels temps de l’absolutisme era patrimoni de la nació ara; per tant, segons Salmerón, el que estava fent al oferir el 75% dels diners aconseguits amb la venda de part del patrimoni reial era... robar-ne un 25%, quedar-se en uns diners que no li corresponien. El govern Narváez va apartar Castelar de la seva càtedra, i això va provocar protestes: durant la «Nit de Sant Daniel» (10 abril 1865), la Guàrdia Civil va carregar contra la multitud que protestava a la Puerta del Sol, provocant 14 morts i 147 ferits. D’aquesta violència en traiem la darrera causa de l’enfonsament del règim isabelí: el recurs permanent dels moderats a la repressió. És en aquest moment que les conxorxes s’acceleren, com demostra el pronunciament de la Caserna de Sant Gil (juny 1866). Suggerit en la penombra per Prim, va fracassar i va acabar amb l’afusellament dels 66 sergents detinguts. 

Jorge Vilches (Progreso y libertad. El partido progressista en la Revolución liberal espanyola, 2001) veu en aquesta conxorxa una novetat: fins ara els moviments revolucionaris no havien qüestionat la legitimitat de la reina, limitant-se a reclamar determinades polítiques o constitucions, o determinats canvis de govern. Ara la revolució afegia a les seves aspiracions l’enderrocament dels Borbons, els 66 sergents afusellats demostraven que part de l’exèrcit estava ja fora del sistema, i l’ànima de la conxorxa serien Prim i el partit progressista, que –en el pacte signat amb republicans i demòcrates a Ostende, a Bèlgica (1866)- acordaven actuar junts contra el règim.












No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...