SOMIAR UN PAÍS, CONSTRUIR UN SOMNI

Documental emès per TV3 amb motiu del centenari de la Mancomunitat de Catalunya.
Per entendre el context ideològic, el Noucentisme, potser seria adequat veure també el documental
"Modernisme, una història de destrucció".
Els alumnes de Batxillerat han de redactar un article d'opinió fent un balanç de la tasca d'aquest organisme, tenint present quines eren les seves competències.

RESISTIR LA GUERRA I RESISTIR-SE A LA GUERRA (1914-1917)

Darrerament he reflexionat sobre les trinxeres perquè vaig tenir l'oportunitat de fer una introducció breu a la projecció de “Camins de glòria”, al Casino Prado, tot inaugurant les Jornades que organitza Sitges Solidari. La pel·lícula em permetia enfocar els joves atrinxerats per saber com van poder aguantar aquell infern. Molts dels soldats que Kubrick mata davant la nostra estupefacció podien haver-se allistat feliços, contents de participar en aquella gran oportunitat de materialitzar els somnis nacionals de grandesa. I és que la visió de la guerra probable, fins i tot necessària, que en un post anterior vaig adjudicar als Estats Majors i la classe política, era compartida per gran part de les opinions públiques europees. Aquella atmosfera favorable a la guerra, endolcida mitjançant les proclames nacionalistes i una premsa de masses sensacionalista, es va esvair ben aviat. A finals de 1914, fracassades les grans ofensives, milers de soldats romanien espantats, xops i incòmodes a la trinxera.

Què havia passat? Doncs que la mortífera capacitat de renovació tecnològica dels contendents -representada per les filferrades i l'metralladora- convertia en insuperable la posició de l'adversari, deixant els exèrcits aturats l'un davant l'altre, mirant-se desafiants des d'una línia de trinxeres excavades precipitadament al llarg de 700 kilòmetres des de la frontera suïssa a la costa atlàntica. Allà romanien, gairebé immòbils, convivint amb la mort i l'angoixa de l'imminent atac, en aquells sots freds, pudents i sòrdids, acompanyats dels cadàvers dels seus companys morts i de les rates que se'ls menjaven, comptant el temps que els esperava fins al següent atac, sovint inútil. El màxim exemple d'aquestes batalles al front occidental, les de Verdun i el Somme, que van durar de febrer a novembre de 1917, no van permetre cap conquesta territorial significativa per a cap dels dos bàndols malgrat el sacrifici de gairebé dos milions de soldats.

Com van aguantar aquells nois aquell infern quotidià? Les visions més optimistes recorden que, gràcies a la tecnologia que permet matar a distància, els soldats de la Gran Guerra estaven poc exposats al combat cos a cos. I per tant, no estaven constantment en perill. L'estada a la trinxera era llarga i terrible, però s'alternava amb períodes de descans en els que se'ls creava la falsa il·lusió que la vida normal, la quotidianitat que havien deixat enrere, era a prop: cantines, cafès, clubs i espectacles són tan útils així com les revistes que es distribueixen i el correu de les famílies que arriba prou ràpid i puntual. Paul Fussel recull a “La Gran Guerra y la memoria moderna” testimonis sorpresos perquè hi havia qui enviava menjar i productes poc duradors als nois destinats a les trinxeres.

Les notícies de les atrocitats alemanyes a Bèlgica devien reforçar la idea de combatre per la civilització contra la barbàrie. Però encara que el sentiment nacional omple les pàgines dels prop de 800 relats conservats de combatents francesos, no estem segurs que aquest fos el mòbil que mantenia compromesos i alertes a les trinxeres la major part dels combatents. Aquests 800 testimonis constitueixen un petit grapat de veus si els comparem amb els 8 milions de francesos mobilitzats. A més, els autors responen a un perfil concret, de sòlida formació en un temps en què menys del 3% de francesos arribava a la universitat. És, per tant, un corpus esbiaixat, en el que estan sobre representades les classes altes: pensar a publicar el que s'ha escrit, i buscar un editor, són actes determinats socialment, que mostren la relació privilegiada que els sectors benestants tenen amb l'escriptura i el llibre. Per tant, hem de tenir cura de no adjudicar-li a tota la tropa els valors que hem obtingut d'uns pocs. Si ho fem, les treves tàcites, com la Nadal de 1914, i altres fraternitzacions locals, ens semblen fenòmens estranys. Si van esdevenir, és perquè al costat d'aquests valents patriotes, hi ha una massa espectadora més o menys passiva, fins i tot indiferent, que accepta resignadament el seu lloc a la trinxera, intenta acomodar-se als esdeveniments mentre descompta, atemorit, els dies que li queden per al proper permís. Com molt bé ha recordat recentment Frédéric Rousseau en el núm. 78 de la Revista Historia Social (2014) obeir no és consentir! I si aquesta majoria silenciosa no es deixa seduir pels cants de sirena de la dissidència és perquè és conscient de la debilitat de la seva posició.

Suggereixo, doncs, que la coerció és el mecanisme més important que es doten els estats militaritzats per mantenir els soldats a l'infern. En el llibre de David Stevenson, potser el més aplaudit enguany, he trobat una dada significativa en aquest sentit: es tracta de la proporció de policies militars operatius en les zones de guerra durant el conflicte, una xifra que es multiplica per 10 a mesura que la guerra es fa llarga i insuportable. D'un policia militar per cada 3.300 soldats el 1914 es passa, tres anys després, a un policia militar per cada 330 soldats. És una xifra significativa, que demostra que -en realitat- cal la força per mantenir els soldats a la trinxera perquè hi ha resistències! Com diu Stevenson, no tot era patir en silenci, hi havia qui desobeïa, qui optava per la deserció, la rendició... i les treves.

Dels tres fenòmens, tenint present que la rendició va constituir el 12% de les pèrdues franceses i el 9% de les alemanyes, segons Stevenson, potser la forma més important de dissidència siguin les treves pactades. Hem de pensar que en alguns espais del front les dues línies de trinxeres estaven tan a prop, que els soldats es reconeixien i es familiaritzaven, i que aquest contacte visual i quotidià acabava facilitant la identificació amb l'enemic. Quan la deshumanització de l'adversari imposada per la propaganda quedava negada per la constatació que no es tractava de cap monstre, sinó d'un jove tan fràgil i espantat com un mateix, l'empatia podia facilitar la negociació -de vegades tàcita- de la intensitat del combat. L'episodi més conegut, la “treva de nadal” al sud d'Yprès, sembla que respon a una dinàmica que no coneixem bé, d'un abast quantitatiu o geogràfic que encara ens resulta una incògnita, però sembla que va esdevenir a altres llocs. Tenim testimonis que han explicat que s'acordava no bombardejar alguns moments del dia, com l'esmorzar, o alguns espais, com la rereguarda, perquè arribessin provisions o es pogués evacuar els ferits sense problemes.

És difícil quantificar aquests comportaments, però encara que d'abast superior al que els comandaments podien reconèixer, tampoc no pot ser la clau que va permetre resistir les terribles condicions de la trinxera. Demostra, però, que la tropa no aguantava, que tenia iniciativa i que plantava cara a l'absurditat del combat. Entre maig i juny de 1917 tots els exèrcits van tenir unitats que es van negar a continuar el combat. Tenim detectats 119 motins, que afectarien 2/3 parts de les divisions mobilitzades, aproximadament 40.000 soldats que es mostren disposats a no sortir de la trinxera. No val dir que són comunistes seduïts per les notícies que arribaven de Rússia, perquè els fets es produeixen abans d'octubre i el Govern Provisional resultant de la Revolució de Febrer estava disposat a continuar la guerra (augmentant la popularitat dels bolxevics, l'única força política que la denunciava). Els soldats que es neguen a combatre durant la primavera de 1917 no semblen tenir en comú cap ideologia, però tampoc l'origen geogràfic, ni la posició social. Solament tenen en comú la frustració, la veiem en les seves cartes a les famílies, que han abandonat qualsevol proclama patriòtica i descriuen la duresa del combat i la manca d'expectatives que els produeix suportar constants bombardejos i emprendre càrregues suïcides. Aquella situació explica que, esgotades les expectatives de victòria, molts es neguessin a immolar-se absurdament en l'altar de la pàtria. Mai no sabrem el nombre exacte, però ens podem fer una idea partint de les fonts que, probablement de forma parcial, en reflecteixen la repressió: 4028 condemnes a mort italianes, de les que 750 van ser executades; 3080 d'angleses, de les que 346 van ser executades; 2000 francesos, dels que 700 van ser executats... L'abril de 1917, després de la terrible (i infructuosa) ofensiva del Camí de les Dames, en certa manera comparable a la inventada “colina de las hormigas” de Kubrick, van ser condemnats a mort 629 soldats. D'aquestes sentències se'n van acomplir 75, que van ser seleccionats arbitràriament.

La dissidència devia ser més gran, perquè el General Petäin, que se'n va fer càrrec després de la destitució del General Nivelle, va combinar aquestes severes condemnes amb altres incentius que volien aplacar la fúria d'aquells homes, recuperar la fidelitat dels soldats: va repartir més permisos, augmentar els períodes de descans, millorar els barracons i les racions de menjar i limitar l'abast dels atacs. La força del moviment va obligar les autoritats a cedir lleugerament, i aquesta és una lliçó de que hem de prendre nota. Per això s'ha provat sempre d'oblidar aquells soldats. Ben al contrari, quan el primer ministre francès Lionel Jospin va visitar el Chamin Des Dames (1998) el president de la República Francesa, Jacques Chirac, va qualificar d'inoportú el que podria semblar una rehabilitació dels motins! No fos pas que algun dia es tornin a produir, afegiria jo! Hem d'incorporar al discurs històric la lluïdesa de molts dissidents, amagats sobre l'acusació de covards o traïdors que els ha dispensat una historiografia al servei dels estats!

I OCTAVIÀ ES VA CONVERTIR EN AUGUST

El discurs que feia d'Octavi August un home providencial, el gran estadista que va regenerar Roma, sembla haver-se esvaït durant la celebració del bimil·lenari del seu traspàs. No es tracta tant de celebrar la República aristocràtica com de reconèixer que August no va inventar res: el seu Principat era un règim autoritari dels de tota la vida, poc més que una monarquia hel·lenística. Tàcit (Annals, I,4) va reconèixer que s'havia “transformat l'Estat de dalt a baix, res no quedava de l'antiga integritat: tots, abandonant l'esperit d'igualtat, estaven pendents de les ordres del príncep”. Però August va disfressar el camí de sang i foc que havia seguit cap al Principat amb una pàtina de marbre i poesia. El literats dels que va envoltar-se camuflen la tirania: Virgili divinitza a l’Eneida l'origen de Roma i la Gens Júlia connectant-la amb la llegenda de Troia i els mateixos déus. Alhora, Horaci clamava per la regeneració moral dels romans a les seves Odes i Titus Livi inventava el relat històric i heroic dels orígens de la romanitat. Tots coneixem aquest star system de la literatura augustal, però gairebé mai recordem Corneli Gal, un brillant poeta a qui Ovidi i Virgili van celebrar, primer prefecte d'Egipte segons l'obelisc del Vaticà. Per què? Sembla que -com a procònsol d'August- va acabar amb els darrers nostàlgics dels Ptolomeus, però la celebració dels seus èxits li va valer la desconfiança del nou amo de Roma, i un procés per alta traïció instruït pel Senat. Per això va ser substituït, desterrat i induït al suïcidi: Dió Casi explica que es va suïcidar el 26 aC. No va ser l'única víctima de l'ascens d'Octavi cap al poder suprem: no oblidem que ell va acceptar incloure Ciceró en la llista d'opositors al triumvirat que havien d'ésser eliminats! I és que, com ironitza l'historiador Carles Buenacasa -que impartirà properament un curs sobre August dins el programa Gaudim UB- en el dossier del nou butlletí de Fent Història, “la lleialtat política no fou el seu fort”.

La propaganda impulsada per brillants intel·lectuals orgànics va venir acompanyada de l'anhelada pacificació, consagrada en l’Ara pacis, el monument a la deessa de la pau aixecat al Camp de Mart, déu de la guerra, un símbol també de la publica magnificentia que permetria Suetoni escriure que August havia rebut una ciutat de totxana i l'havia deixat de marbre (Vida dels dotze Cèsars. El diví August, 41). La garantia del proveïment de cereals, gràcies al nou control sobre Egipte, i els grans espectacles -”panem et circenses”, criticarà Juvenal temps després (Juvenal, Sàtira 10, 77-81)- van constituir la base de l'autorictas d'August. També la fidelitat dels exèrcits, manifestada en les Res Gestae Divi Augusti quan celebra que els veterans llicenciats “foren assentats a colònies de nova fundació (...) per recompensar el seu servei d’armes”. La victòria militar a Actium és la base del nou règim, per molt que la retòrica mantingués l'aparença republicana. No ho dic jo sol: H.H. Scullard ja deia que el poder d'Octavià es basava en l'exercici d'”un poder militar predominant” i que “la sanció definitiva de la seva autoritat era l'ús de la força”.

És veritat, però, que -com Paul Zanker va suggerir a “Augusto y el poder de las imàgenes” (1987)- Octavi va acompanyar-la d'un ús conscient dels elements visuals per a convertir-se en una icona política. Potser l'exemple més sofisticat en aquest sentit sigui l'escultura de Prima Porta: va ser descoberta el 1863 a l'antiga vila de Lívia, Ad gallinas albas, i presenta Octavi com el gran pacificador que inaugura una nova era de prosperitat. Es manté molt bé, però el color s'ha perdut; per això, partint de l'anàlisi química elaborada pels Museus Vaticans sobre l'escultura original, els restauradors de MVARTE, especialistes en les tècniques i els procediments artístics dels grecs i delsromans, van proposar aplicar aglutinants i pigments que recrearien la imatge real/original de l'escultura. Prenent un motllo en marbre sintètic de la reproducció en bronze que el Museu d'Història de Tarragona manté en el Passeig Arqueològic, Jesús Mendizola i Emma Zahonero van dissenyar una escultura de cent kilos en la que han presentat la recreació de l'original. La coloració resultant, ben diferent del pàl·lid marbre que havien proposat els Museus Vaticans en una exposició mítica, ha estat una de les estrelles del Festival Tarraco Viva 2014.

Precisament a la capital de la província Tarraconense, que celebra Sant Magí el 19 d'agost (dia del traspàs d'August) i Santa Tecla, el 23 de setembre (dia del seu naixement), va residir Octavi durant les guerres càntabres. I en aquella llunyana frontera de la romanització, noves ciutats feien també d'aparador de la romanitat; per això Daniel Garrido, Coordinador dels Centres Culturals de Cantàbria, i Iván Pérez (Universitat de Valladolid) ens han cedit un article per al butlletí de Fent Història en què presenten el jaciment de Julióbriga, tal i com MVARTE fa amb la seva proposta cromàtica de l'August de Prima Porta. Es tracta d'un número molt especial per a nosaltres, que compta amb la col·laboració de l'egiptòloga -i amiga estimada- Irene Cordón; si ella ens fa una semblança de la Cleòpatra que va conèixer Octavi, Néstor Urrútia ens presenta la idealització que en feia la historiografia romana del Baix Imperi, quan l'anarquia imperava i calien referents històrics. La seva tesi, recentment lliurada a la Universitat de Barcelona, descriu les percepcions favorables que la figura d'Octavi va despertar en el trànsit del s. II al s. III. L'ús del record augustal per part de Cómmode, Septimi Sever, Caracalla, Heliogàbal i Alexandre Sever és molt interessant, però potser el cas més espectacular és el llibre LII de la Història de Roma de Dion Casi. Allà s'exposa l'aparentment fictici diàleg entre Mecenes i Agripa. 

Ambdós personatges eren amics propers d'August, i per això, presumptament, el nou emperador s'hi havia adreçat per demanar-los consell sobre com continuar el govern de l'imperi després de les guerres civils. El diàleg presenta, mitjançant els dos personatges, dos punts de vista enfrontats: Mecenes vol mantenir les responsabilitats polítiques en mans de la vella noblesa, en tant la considera més apta per a governar, mentre Agripa prefereix un sistema més integrador i participatiu. El mèrit que Dió Casi atribueix a August es haver barrejat ambdues propostes i aconseguir un producte híbrid que recull elements de les tradicions monàrquica i republicana. L'historiador, conclou Urrutia, fa servir aquest diàleg per reivindicar la necessitat de recuperar, en el difícil moment de l'imperi que li ha tocat viure, aquella forma mixta de govern que havia dut a Roma a la seva grandesa. La invenció d'August, pacificador i equilibrat, va començar amb ell mateix, però va continuar construint-se de lectures interessades posteriors com aquesta.

El butlletí de Fent Història ja està enviat a moltes biblioteques populars i universitàries, i d'aquí a uns mesos es podrà llegir on-line. En aquest número, a més de dictadors amb glamur, s'hi pot trobar un politòleg afilat, heroics aviadors republicans i una sofisticada pintora de flors. No us el perdeu!

ESPANYA DELS BORBONS: LA BIBLIOGRAFIA PROMESA

He acabat un trimestre amb una matèria difícil a la Casa Elizalde. El curs duia per títol “Les llums i les ombres, una història de l'Espanya del set-cents” i analitzava l'evolució del règim borbònic durant el s. XVIII. Allà hi tinc un públic trempat i llegit, al que he d'agrair la paciència, el nivell i l'interès... Per cert que, per això, m'han demanat una bibliografia. Aquí va la que hem fet servir per preparar el curs, inclosos els llibres citats a classe. Espero no deixar-me'n cap!

Per començar, caldria citar obres de referència que ocupin tot el segle. N'he buscat dos de ben diferents. Del tipus manual universitari, Ricardo García Cárcel va coordinar el llibre Historia de España. Siglo XVIII. Los Borbones (Cátedra, 2002). En un registre més divulgatiu, per llegir còmodament, la de John Lynch “La España de los Borbones”, a l’editorial Crítica (Crítica, 2000).

Tot i que els darrers anys de Carles II el vam despatxar amb una classe, potser cal comprendre les lluites cortesanes que van condicionar, tant com el context internacional, la definitiva successió francesa. Per qui estigui interessat, recomano la monografia de Jaime Contreras “Carlos II el Hechizado. Poder y melancolia en la corte del último Austria” (Temas de hoy, 2003). Una visió universitària, més difícil de llegir, és el llibre de Lluís Ribot “El arte de governar. Estudios sobre la España de los Austrias” (Alianza Editorial, 2006)

Per la guerra de successió, la versió de Joaquim Albareda (“La guerra de sucesión de España”, Editorial Crítica, 2010) de la que tant us he parlat, té versió reduïda a Edicions 62, en format entrevista, amb Joan Esculies. Em sembla una obra de referència, tot i que hi ha qui espera una descripció més èpica i profunda del setge. En aquest sentit potser us pot agradar més la crònica que Josep Maria Torras Ribé va publicar a l’Editorial Rafael Dalmau: Es deia “La guerra de successió i els setges de Barcelona” (2007). Del mateix autor i editorial, “Felip V contra Catalunya” (reedició del 2013).

Pel que fa a l’exili austriacista té obra de referència científica, a càrrec d’Agustí Alcoberro (L’exili austriacista 1713-1747, Fundació Noguera, Barcelona, 2000): no és, però, per llegir a l’autobus. El significat de l’austracisme té ara molts estudis, però encara conserven encant els pioners, quan Ernest Lluch tirava dels primers fils: Las Españas vencidas del s. XVIII: Claroscuros de la ilustración, (Barcelona, Crítica, 1999) i L’alternativa catalana (1700-1714-1740): Ramón de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria, teoría i acció austracistas (Vic, Eumo, 2000). Alguna de les figures de l'austracisme ja compta amb estudi propi, però encara no els he treballat. Pel que fa a l'Arxiduc, potser us pot agradar la biografia publicada per Virginia León a l'Editorial Aguilar, “Carlos VI, el emperador que no pudo ser rey de España”

Per polemitzar us recomano el recull d'articles que Antonio Morales Moya ha titolat “1714: Cataluña en la España del s. XVIII” a Cátedra. Roberto Fernández acaba de publicar a Planeta “Cataluña y el absolutismo borbónico”; no l'he llegit però sembla una crítica de la visió romàntica del conflicte. Ja sabeu que hem intentat desfer els dos discursos a classe, tant del que demostra nostàlgica per l'estat perdut el 1714, com del que considera l'estat borbònic nascut aleshores com un camí cap a la modernitat. Perquè us feu la vostra pròpia opinió us recomano una visió completament diferent d'aquests dos llibres: és un interessant assaig que es titula “Subjecció i revolta en el segle de la Nova Planta” (Lluís Roura, publicat per Eumo a Vic el 2006).

El regnat del primer Borbó ha generat una extensa bibliografia. El debat historiogràfic va estar molt ben recollit en un llibre que inclou les visions del rei i de les seves polítiques. L'autor es diu Ricardo García Cárcel i el llibre, publicat per Plaza y Janés l'any 2000 com a guanyador del Premio “Así fue”) duia per títol Felipe V y los españoles. Una visión periférica del problema de España.

Hi ha molts treballs que enalteixen el regnat: Agustín González Enciso (Felipe V, la renovación de España. Sociedad y economía en el reinado del primer Borbón (2003) o el primer volum de la col·lecció Los Borbones (Alianza, 2001): Felipe V, a càrrec de Carlos Martínez Shaw y Marina Alfonso Mola. Visions crítiques i generals ja és més difícil trobar-ne. El divertimento de Henry Kamen, Felipe V, el rey que reinó dos veces (Temas de Hoy, 2000) en fa algun suggeriment, però no es pot dir que sigui crític. És, però, un llibre molt agradable de llegir.

L’apassionant personatge de la reina Isabel de Farnesio es pot abordar amb la biografia que Maria de los Ángeles Pérez Samper li va dedicar a Plaza y Janés (2003). Tot i la càrrega misògina del títol, a mi em sembla més pràctic i fàcil de llegir un altre, que es diu “Felipe V, esclavo de sus mujeres”, publicat per Ariel l'any 2003, i escrit per Philippe Erlanger. Finalment, a mi m'ha agradat molt la visió culturalista continguda en l'assaig de Pablo Vázquez Gestal (Una nueva majestat: Felipe V, Isabel de Farnesio y la nueva identidad de la monarquía, Marcial Pons, 2013).

Pel que fa al regnat de Ferran VI, la col·lecció sobre els Borbons que Arlanza Ediciones va començar a publicar l'any 2000 (amb el tricentenari de l'arribada de la dinastia) inclou un estudi de José Luis Gómez Urdáñez que és profund, de nivell universitari. El seu autor és un gran especialista en el Marquès de la Ensenada, però no entraré en els estudis concrets sobre els secretaris d'estat malgrat que ja n'hi ha un bon grapat. Crec que excedeixen els objectius del nostre curs.

Tampoc no he entrat massa a fons en el debat sobre la naturalesa de la il·lustració a Espanya, tot i que us recomano dos llibrets, petits però densos, sobre aquest tema, escrits pels grans experts. Francisco Sánchez-Blanco és el gran estudiós de la il·lustració espanyola. Hi ha un petit manual que fa d’història intel·lectual que es diu La Ilustración en España (Akal, Madrid, 1997). Quan arriba a buscar l'aplicació política d'aquesta intel·lectualitat és molt més crític: per exemple, i tot i que és un llibre que requereix una lectura atenta, us recomano el que va publicar a Marcial Pons: “El absolutismo y las luces en el reinado de Carlos III” (2002). L’altre gran expert en la il·lustració és Antonio Mestres Sanchís que –dins la col·lecció Cuadernos de la Historia- va publicar també en petit format “La ilustración española”  (Arco Libros, 1998). És també un llibre petit, de resum. Mestres també va escriure un assaig més profund que reflexiona sobre la projecció política d'aquesta intel·lectualitat il·lustrada: es titolava “Despotismo e ilustración en España” (Barcelona, 1976), i s’acaba de reeditar.

La visió tradicional sobre Carles III està en un clàssic molt ben escrit per Antonio Domínguez Ortiz: Carlos III y la España de la Ilustración (Madrid, 1988). La visió crítica costa molt de trobar: va estar escrita per l’Equipo Madrid en l’editorial Siglo XXI amb el títol “Carlos III, Madrid y la ilustración. Contradicciones de un proyecto reformista” (1998).

José Miguel López García ha publicat “El motín contra Esquilache: crisis y protesta popular en el Madrid del siglo XVIII” (Madrid, Alianza, 2006). És la darrera versió sobre els fets de 1766 que tinc controlada; malgrat ser un assaig profund, és força divulgativa. En un registre més universitari, he fet servir també el llibre de Jacinta Macías Delgado: “El motín de Esquilache a la vista de los documentos” (Centro de Estudios COnstitucionales, 1998).

Pel que fa al regnat de Carles IV, us concreto les biografies de Godoy de què us he parlat: Per una banda “Godoy, la aventura del poder” (Emilio La Parra, Tusquets, 2002); per altra “Godoy, la lealtad de un gobernante ilustrado” (Enrique Ruspoli, Temas de Hoy, Madrid, 2004). Ara preparo la bibliografia del curs vinent, i que -com em vau dir molts de vosaltres- preferiu tenir abans que no comenci el curs!

VIVA LA PEPA: MÉS DESVENTURES QUE AVENTURES

Activitat de recuperació del primer trimestre per als alumnes de 2n de Batxillerat.
Prèviament heu de veure el documental "La Constitución de 1812: aventuras y desventuras", que us enllaço, i que està penjat a "TVE a la carta"

1. Explica per què popularment va ser coneguda com "La Pepa"
2. Quins són els principis liberals que acull la Constitució segons els experts que apareixen en el documental?
3. Explica breument qui eren Agustín de Argüelles i el Conde Toreno
4. Explica la postura dels diputats constituents respecte l'església
5. Què passa amb els personatges més importants que han lluitat per les noves idees, quan torna Ferran VII?
6. Quins quadres hi havia penjats a la Puerta de Alcalà quan Ferran VII entra a Madrid? Per què creus que no li van agradar gens a Ferran VII?
8. Per què hi ha una colla de militars que defensen la Constitució? On s'havien familiaritzat amb les noves idees?
9. Un dels participants en el "pronunciamiento" de Riego es Juan Álvarez Méndez, alias Mendizábal. Explica la importància d'aquesta figura en la Història d'Espanya.
10. Explica, consultant els apunts, quins problemes es van presentar durant el Trienni Liberal
11. Busca tres de les víctimes de la repressió durant la Dècada Ominosa, i fes-ne un petit retrat de la seva vida
12. Quants anys està en vigor la Pepa? Concreta en quins períodes.

1812: LA PEPA, UNA REVOLUCIÓ?

Activitat de recuperació del Primer Quatrimestre per als alumnes de 2n de Batxillerat
Prèviament, cal visionar el documental "1812, la revolución española", emès per TVE, que us he enllaçat.

(1) Com era la il·lustració espanyola, segons Fernando Savater? Què creus que vol dir?
(2) Descriu el quadre que Goya va fer de Jovellanos. Per què creus que el pinta en aquesta postura? Què en pensa Fernando Savater?
(3) Explica en què va consistir l'Estatut de Baiona, i argumenta si va ser una constitució
(4) Escriu una petita biografia, per ítems, de l'intel·lectual Manuel José Quintana
(5) Com haven de ser les Corts segons les diferents sensibilitats que hi ha en el si de la Junta Central?
(6) Què tenia Cadis per convertir-se en l'única ciutat que resisteix contra els francesos?
(7) Quines idees rupturistes trobes en el discurs inautural de les Corts de Cadis?
(8) Descriu l'ambient que es respirava a Cadis durant les discussions de les Corts
(9) Segons el professor Juan Sisinio Pérez Garzón, quin tractament reserva la Constitució a les dones i els esclaus?
(10) Fes una llista dels encerts de la Constitució de 1812 que representin una modernització d'Espanya

LOS GALONES PESAN, O KUBRICK SE QUEDÓ CORTO

No suelo detenerme en los obituarios, pero el pasado 20 de diciembre tropecé en La Vanguardia con el que anunciaba el fallecimiento de Jon Stallworthy. El gran experto en la poesía de Wilfred Owen nos permitió lamentar la muerte del poeta en las trincheras pocos días antes del armisticio. Hubo miles de tragedias parecidas que mezclaron azar y desgracia en el frente durante la Gran Guerra, sin duda, y pensé en aquel momento que darlas a conocer constituye una victoria de expertos como Stallworthy, además de un homenaje a aquellas personas que se dejaron la vida en la tragedia que hoy cumple cien años. 

La empatía con la que hoy recordamos aquellos soldados parece general: la UEFA ha sublimado el famoso partido de la Tregua de Navidad, e incluso IsabelII incluyó alguna referencia en su mensaje oficial de Nochebuena.

Sin embargo, no todos siguen esa corriente: el especialista en historia militar del Imperial War Museum Peter Hart, en una reciente “Historia Militar de la Primera Guerra Mundial”, hace una lectura bien distinta. “Si hubo una locura fue la decisión de emprender la guerra, y no cualquiera de las decisiones tácticas tomadas por los comandantes sobre el terreno”, dice. La idea de desviar responsabilidades a los políticos no solamente llueve sobre mojado en un momento oportuno de desengaño político generalizado, sino que ignora premeditadamente la mentalidad favorable a la guerra que se había instalado en los Estados Mayores, y que ya describió Pierre Renouvin en su clásico manual sobre la Gran Guerra. Puede que la inepta clase política de entonces precipitara ultimátums aquel verano de 1914 en la creencia -como el mismo Káiser dijo en una entrevista con el rey de Bélgica en noviembre de 1913- que la guerra era “necesaria”. Pero no hay que olvidar que, en su lucha por mantener preparados para la acción sus ejércitos, los Estados Mayores llevaban años presionando a los gobiernos para aumentar sus recursos. Tal carrera de armamentos, justificada con la tensión diplomática y amparada por la exaltación nacionalista, pretendía ofrecer una superioridad momentánea que todos estaban dispuestos a aprovechar. Cada una de esas miserables esperanzas precipitó las grandes movilizaciones de tropas aquel funesto mes de agosto de 1914.

Desviar la responsabilidad hacia los políticos es un recurso fácil, pero no el único del que se sirve Peter Hart para justificar las acciones de las barrigas engalonadas: también utiliza la nueva naturaleza del conflicto, condicionada por la mortifera capacidad de permanente renovación tecnológica que ofrecía la Segunda Revolución Industrial, como explicación a la dificultad de resolver la guerra decididamente. “Con independencia de lo que hicieran”, dice, “la guerra hubiera sido igualmente corrosiva” porque “se desarrolló en la era industrial moderna” con “nuevas armas utilizadas en choque táctico, en continua evolución entre el ataque y la defensa”. Es cierto que, marcados por la experiencia reciente, todos esperaban una guerra rápidamente superada: desde 1871 las tensiones internacionales se habían resuelto con diplomacia secreta, repartos coloniales o -en el peor de los casos- enfrentamientos rápidos como los que se habían sucedido en los Balcanes en los años inmediatamente anteriores a 1914. Sin embargo, la Secesión americana ya había mostrado las carnicerías que podía ejecutar la nueva tecnología, sus limitaciones, y de hecho, parte de la confianza en un conflicto rápidamente resuelto provenía de la sistematización de los nuevos transportes, la velocidad, la ciencia y la técnica. El Plan Schlieffen, tomado como hipotético ejemplo, pretendía superar el pánico alemán a la guerra en dos frentes sirviéndose del efecto sorpresa y un estudio concienzudo de la capacidad de movilización de cada uno de los adversarios. La innovación tecnológica cambió la guerra para siempre, es cierto, pero no era un factor inesperado sin considerar sino la carta que los burócratas de la muerte creían tener en su manga.

El retrato que Kubrick hizo de los mandos militares en “Senderos de gloria” puede parecernos despiadado, pero algunos ejemplos de mediocridad e incompetencia sugieren que se queda corto. Fijémonos por ejemplo en el General Joseph Joffre. Cuando el gobierno francés le nombró jefe del Estado Mayor (1911) apenas se le conocía por la toma de Tombuctú (1894). Me permito cuestionar que podamos contar la guerra colonial como experiencia curricular: aquellos aquelarres ultramarinos consistían, en resumen, en enfrentar fusiles y cañones contra lanzas y jabalinas. Lo que me permite concluir que, en 1914, Francia enfrenta la guerra bajo la autoridad de un hombre inexperto, y que -ametralladoras y alambradas aparte- eso explica que durante el primer año de conflicto se sucedan los desastres. El general, sin embargo, se mantuvo en el cargo hasta que Aristide Briand logró su dimisión en diciembre de 1916, no sin compensarle elevándole a la dignidad de Mariscal de Francia. El Atlas Histórico de Le Monde Diplomatique (2011) se pregunta a qué se debió tal retraso y por qué se le concede tal honor, después de tanto desastre.

Y acude buscando respuestas al libro de Roger Franekel “Joffre, l'âne que commandait des lions” (París, 2004). De su lectura se concluye que, al ser el único que tomaba decisiones en la zona de combate, el general pudo falsificar informaciones que encubrían las derrotas, escondían al gobierno la realidad de la situación, y le permitieron seguir en el cargo. Alegaba haber dispuesto sus ejércitos con superioridad numérica y en las mejores posiciones: “la palabra la tienen ahora los operativos, que tienen que sacar partido de esa superioridad”, escribía en un telegrama al ministro de la guerra el 23 de agosto de 1914. Veinticuatro horas más tarde, fingiendo aflicción, confesaba la derrota de varios días anteriores cargando la responsabilidad en la tropa: “Debemos rendirnos ante la evidencia. Nuestros ejércitos, a pesar de la superioridad numérica con la que contaban, no han demostrado en campo abierto, las realidades ofensivas que nos habían hecho esperar los éxitos parciales del principio”. Joffre pasó meses culpando a otros, mientras miles de soldados morían en inútiles ofensivas. A pesar de eso, seguimos considerándole estúpidamente el vencedor del Marne, el genio que requisó los taxis parisinos para llevar a sus hombres al frente, el héroe que tuvo derecho a un funeral de estado.

No es el único caso: cuando se firmó el armisticio en Compiègne a las 5:30 de la mañana del 11 de noviembre de 1918, para que entrara en vigor a las 11 h, seis horas más tarde, canallas engalonados como el Mariscal Foch enviaron a miles de soldados a tomar posiciones que pocas horas después hubieran podido ocupar pacíficamente. Escudándose en la obligación de combatir porque seguían en guerra, buscaban ascensos y méritos ante un enemigo ahora fácil de batir. Un documental de la BBC que llevaba por título “El último día de la Primera Guerra Mundial” (producido por John Hayes Fisher en 2008, y basado en un libro de Josep Persico) explica que en esas horas murieron 3000 americanos y en total 10.000 hombres.

La verdad es que no sé cómo explica Hart en su libro las últimas horas de la Gran Guerra. He de reconocer que abandoné la lectura porque se me antojó demasiado empeñado -tal y como manifiesta en su introducción- en denunciar el tópico retrato de unos mandos “carniceros y chapuceros”. Me quedé en las páginas que dedica a las ofensivas de abril de 1917 contra las disputadas colinas del “Camino de las Damas”: allí reconoce que “la metodología del General Robert Nivelle carecía de cierta sutilieza”. Efectivamente, lanzar a una muerte segura a miles de hombres no parece ser una “metodología sutil”.