¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

viernes, 31 de octubre de 2014

AVIAT, A FH, UNA HISTÒRIA MEDIEVAL DE LA GUERRA!

La Història Militar no ha gaudit de bona consideració: el fet que en els seus inicis al segle XIX fos una disciplina conreada exclusivament per militars, i la superació de la història dels esdeveniments -”l'escuma de la història”, diria Braudel- per l'Escola dels Annals la van carregar de consideracions negatives. Georges Duby va iniciar la seva recuperació quan va escriure “El Diumenge de Bouvines”; i des d'aleshores hem anat recuperant el seu estudi com a fenomen total, que influeix notablement en les societats, les economies, els discursos culturals i la política del seu temps. 

Un recull de les fonts medievals que parlen de la guerra ens permeten distingir dos discursos predominants: el que recull l'èpica de la lluita, i la bellesa del combat, omple els cantars de gesta i capitells romànics, com aquest tant famós que trobareu tot seguit, que està al Palau dels Reis de Navarra, a Estella-Lizarra... L'altre és el que considera la guerra el pitjor de tots els mals, una activitat malèfica, i converteix el cavaller -lluny de ser un referent heroic- en un ésser perillós i busca-raons, al que calia subjectar. D'aquest segon discurs sorgirà la proposta de l'Abat Oliba: les Assemblees de Pau i Treva demonitzen la figura del cavaller amb enginyosos jocs de paraules, com el que assimila la “militia” amb la “malitia”.  Fruit d'aquests discursos que els condemnen a l'infern, molts cavallers de fortuna lleguen la seva riquesa a l'església; però el veritable objectiu de l'església era donar sortida a la violència medieval subjectant els cavallers, sotmetent a control la violència que campava per tot arreu. I a més de buscar-ne limitacions en l'espai (les sagreres) o el temps (els dies o períodes de prohibició), Bernat de Claraval proposa com a alternativa el “Miles Christi”: tot i fer referència sobre tot als monjos, veritables soldats de Déu concentrats en una guerra ideològica contra el mal, el cant gregorià, podia implicar també lluites sagrades per l'església. Em refereixo a les croades.

Fixem-nos que qui segueix la crida del Concili de Clermont (1095) no són reis. Els grans monarques no són, doncs, el target a qui va adreçada aquella crida. De fet, fins a la tercera croada no assistiran a fer-se la foto... La crida respon a necessitats gestades durant generacions i recull teories patrístiques (Sant Agustí ja definia la guerra santa com una confrontació dialèctica), la pràctica expansiva de l'imperi bizantí (que fa dels territoris controlats per heretges unes terres conqueribles) i recompenses virtuals (el cel, el perdó dels pecats). El senyor lluita així per Déu, i aquest -si ha estat bon cavaller- intervé en el seu favor. Aquesta legitimació del conflicte permetria -a començaments del s. XIII- tot un seguit de batalles campals, en les que ambdós exèrcits escullen lluitar en una localització escollida en un moment determinat i cada facció pot abandonar l'escenari de l'enfrontament abans que comenci o poc després del primer xoc. No és un atac atzarós, tipus escaramussa, ni forçar un exèrcit a lluitar, tipus setge. I sobretot, és un gran judici de Déu, en el que el guanyador es veu refermat per la victòria que demostra que la seva causa era justa. Són batalles com les que ha estudiat Martí Alvira: seguint la metodologia de Duby en el seu “Diumenge de Bouvines” -incloure la sociologia i les mentalitats- va descriure les batalles de Muret i Las Navas de Tolosa en la seva tesis “Guerra e ideología en la España Medieval: cultura y actitudeshistóricas ante el giro de principios del s. XIII (2000), per situar-hi un punt d'inflexió en la història de l'època medieval. La imatge de la batalla campal com a xoc frontal entre masses de cavalleria i infanteria ha triomfat en el nostre imaginari historiogràfic: inventem confusos combats i duels singulars a espasa després d'heroiques i massives càrregues de cavalleria, malgrat que  aquesta no era la realitat habitual de la guerra medieval. La guerra era, això sí, l'ofici, l'ocupació i la distracció del cavaller.


I per dignificar aquesta tasca, la cort va respondre amb una altra definició del cavaller: és la que retrata la cavalleria com una forma de vida acceptable i moral, i canalitza cap a la caça -la lluita contra el monstre- la violència continguda, convertint-la en una forma reconeguda de guerra que no és guerra. La cacera no és l'única canalització de les violències; també ho són les justes. El torneig és un simulacre de guerra que entrenava els cavallers i desfogava de forma controlada la inquietud violenta de la noblesa. Aquells encontres preparats, celebrats fora dels castells i les ciutats, marginals, propis dels joves nobles desocupats, eren, vistos així, un instrument de pau perquè posaven fi a les guerres privades. Però també eren un joc econòmic: no només pels mercats informals que s'hi acaben celebrant al seu voltant; també pels rescats demanats per tornar els vençuts i perquè la reputació dels guanyadors els cotitza entre els que busquen construir la seva host. El cavaller va passant de la despreocupació lúdica a la professionalització, ja al s. XV: els valors idealistes fixats pels llibres de cavalleries deixen pas als mercenaris. I el seu ús obrirà tot un debat sobre els condottieri a la Itàlia del Renaixement.

De tot això ens parlarà, a la Biblioteca Pública Arús, l'historiador Alberto Reche. Doctorat per la Universitat Autònoma de Barcelona (“L'Speculode 1764: una aproximació documental al Montornés medieval i al seu entorn”), aquest especialista en Història de la guerra ens està demostrant una encisadora capacitat de divulgació, tant en el programa “A les portes de Troia”, de Matadepera Ràdio, com en el seu blog, EntreHistorias. Fa pocs dies que ha començat a impartir un curs sobre el tema a l'Institutd'Estudis Medievals, i ens en vindrà a exposar les conclusions dins la programació d'hivern de Fent Història. MOLT AVIAT!

BIBLIOGRAFIA:
ALVIRA CABRÉ, M: Muret, 1213. La batalla decisiva de la cruzada contra los cátaros. Barcelona, Ariel, 2008.
ALVIRA CABRÉ, M: Las Navas de Tolosa. Madrid, Sílex, 2012.
CONTAMINE, Ph: La guerra en la Edad Media. Barcelona, Labor, 1984.
DUBY, G: El domingo de Bouvines. Madrid, Alianza Editorial, 1988.
DUBY, G: Guillermo el Mariscal. Madrid, Alianza Editorial, 1997.
FLORI, J: La caballería. Madrid, Alianza Editorial, 2001.
GARCÍA FITZ, F: La Edad Media, guerra e ideología. Justificaciones jurídicas y religiosas. Madrid, Sílex, 2003.
GARCÍA FITZ, F: Las Navas de Tolosa. Barcelona, Ariel, 2005.
KEEN, M: La caballería. Barcelona, Ariel, 1986.
RUÍZ-DOMÈNEC, J.E.: El Gran Capitán, retrato de una época. Barcelona, Península, 2002.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...