Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 14 de marzo de 2020

SPACAT20 - ALFONS XIII I EL MOMENT REGENERACIONISTA




La desaparició de Cánovas (1897) i Sagasta (1902) va coincidir amb el final de la regència i l’adveniment del nou regnat amb la primera gran crisi del règim: amb els Fets del Cu-cut s’enfonsaria la façana civilista del règim de la Restauració. El 18 de novembre de 1905 gairebé tres mil persones assistien al Banquet de la Victòria, per commemorar amb l’àpat i uns parlaments polítics una de les victòries més sonades de la Lliga Regionalista. Fent-lo servir d’excusa, el dibuixant Joan Junceda publicava en el Cu-cut, el setmanari satíric que acompanyava La Veu de Catalunya, un acudit que feia burla de l’exèrcit. Què s’hi celebra?, deia un militar a un senyor que passava veient entrar tanta gent al Frontó Condal (on havia de començar l’àpat). I el senyor contestava: “El banquet de la Victòria”. I el militar rematava: “Doncs seran civils”, fent mofa de les derrotes espanyoles. L’acudit va servir d’excusa a la indignada guarnició, ja incòmoda amb el creixent catalanisme, per assaltar les redaccions de la revista, i de La Veu. La destrucció de màquines i arxius va durar hores, i va quedar impune perquè els diputats catalans que van criticar el govern van ser acusats de separatistes i el govern va anular les garanties constitucionals a Catalunya. Els militars de tota la península es van solidaritzar unànimement amb la guarnició de Barcelona, solament el coronel d’enginyers Francesc Macià es veurà obligat a abandonar l’exèrcit per solidaritzar-se amb la llibertat d’expressió. L’acte d’insubordinació, un veritable delicte amb el codi penal a les mans, no solament no va ser sancionat, sinó que va comptar amb l’aplaudiment de la classe política espanyola, que va impulsar la LLEI DE JURISDICCIONS (1906), que atribuïa a tribunals militars les causes per ofenses a la “unitat de la pàtria” que poguessin fer els civils. Segons la llei, qualsevol atac a l’exèrcit ho era contra l’estat, i per això va sorgir un ampli moviment de protesta contra la llei. 

D’aquesta freqüent col·laboració va sorgir la idea de presentar una gran coalició electoral catalana a les eleccions: en aquesta aliança, la SOLIDARITAT CATALANA, en la que van participar la Lliga, els nacionalistes republicans escindits d’ella, els federals, la Unió Catalanista, i els carlins. Solament van quedar al marge els partits dinàstics (en procés de desintegració a Catalunya), i el Partit Radical. Alejandro Lerroux havia mostrat el seu suport als militars, en un polèmic article que el 9 de desembre de 1905 havia titulat “El alma en los labios”, veritable peça antològica de l’anticatalanisme. El 20 de maig, els “solidaris” van convocar una gran Festa de l’Homenatge als diputats que s’havien oposat a la llei de jurisdiccions: van aplegar més de cent mil persones al passeig de Sant Joan, i un altre míting important va ser el de la plaça de toros de les Arenes l’onze de novembre de 1906. En resposta al president del govern, Antonio Maura, que havia declarat al congrés que aquell projecte de coalició amb prou feina li semblava “un montón”, Joan Maragall va publicar (13 d’abril de 1906) un famós article que duia per títol “L’alçament”: “solidaritat és la terra (…) que s’alça en el seus homes (…) I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol ser un esperit propi per reegir-se, i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre’s duri’l crit de la terra, no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre d’ella que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric (…) No es un montón, senyor Maura. Que no ho veu? És un alçament”.

L’èxit electoral de la Solidaritat representa el final definitiu del sistema dinàstic a Catalunya, i permetrà la participació activa dels polítics catalans en l’oposició política al règim: dels 44 escons en joc a Madrid, va aconseguir-ne 41 (1907): d’una alta participació (58%) els “solidaris” van aconseguir el 41% dels vots, mentre que un 17% se’ls enduien els radicals de Lerroux.

Durant la campanya contra la llei de jurisdiccions va destacar un dels “fontaners” de la coalició al qui ja havíem vist dedicar la tesi sobre les colònies industrials a Güell, i fer de secretari en la reunió de la Unió Catalanista que havia redactat les Bases de Manresa. Es deia Enric Prat de la Riba, i aquell 1906 va publicar un llibre que seria molt important en la història del catalanisme: duia per títol “La nacionalitat catalana” i inclou una distinció entre la “nació” (descrita com una entitat natural lligada per una història, una llengua i una cultura comunes), i l’estat, una organització política, administrativa i jurídica. Partint d’aquí conclou que Catalunya és una nació, i adverteix que tota nació tendeix naturalment a constituir-se en un estat. Malgrat això, constata la integració de Catalunya en l’estat espanyol com a fet històric incontestable, i formula dues recomanacions: que Espanya busqui una estructura administrativa que permeti respectar certa autonomia, i que –diferenciant entre un centre improductiu, i una perifèria dinàmica- demana que els valors rectors de l’estat siguin els de la perifèria. A més de defensar la creació d’una Espanya moderna, capaç d’assumir tasques imperials, està recomanant la necessitat de que l’estat escolti el programa que ofereix la Lliga Regionalista per a reformar-se i impulsar-se. En certa manera, és una recomanació regeneracionista.

EL REGENERACIONSIME CONSERVADOR: ANTONIO MAURA havia ingressat a les files del partit conservador el 1902 i va substituir Francisco Silvela –que moriria el 1905- en la seva direcció. Amb 50 anys havia estat ja president del govern (1903-1904) i havia organitzat la visita d’Alfons XIII a Barcelona de la que vam parlar, i durant la que va patir un atemptat anarquista en el que va ser ferit lleument. Irònic i carismàtic, el polític mallorquí despertava tota mena de passions perquè era un vehement orador. Maura era conscient del que anys després Ortega definiria com a “divorci entre l’Espanya real i l’Espanya oficial”: la falsificació dels resultats electorals per l’Espanya oficial impedia saber què pensava l’Espanya real, així que recomanava autenticitat a l’Espanya oficial (sinceritat electoral) i esperit cívic (participació activa) a l’Espanya real. El seu objectiu, doncs, era dignificar les institucions i revitalitzar el parlament, una via ben diferent per guanyar el respecte del sistema per part de l’opinió pública, que el “cirurgià de ferro” al que apel·lava Costa. Semblava, doncs, un regeneracionista, que durant el període que els seus apologistes coneixen com a “trienni gloriós” (1907-1909) va presentar a les corts 264 projectes de llei.

El seu Projecte de Llei de Descentralització Adminsitrativa (1907) volia canviar el model centralista creant mancomunitats regionals de províncies, i la seva Llei d’Administració Local va ser l’esdeveniment més important de les corts revisionistes: en dos anys que es va estar discutint es van produir més de 2.000 intervencions i gairebé 3.000 esmenes. Ell deia que era la llei per a desencaixar el caciquisme, i probablement per això es va empantanar en el congrés i va comptar amb l’oposició dels seus propis companys de partit.

Probablement influït per l’Encíclica “Rerum Novarum” de Lleó XIII, que apel·lava a l’evangeli per a reclamar una major justícia social, alguns conservadors venien demanant iniciatives legislatives per a millorar la situació de les classes treballadores. Ja el 1900 un ministre de governació de Silvela, Eduardo Dato, havia aconseguit una Llei d’accidents de treball, rebent l’acusació de ser un “socialista encobert”. Maura va continuar aquesta política amb la Llei de Descans Dominical (1904). Amb la voluntat d’integrar els obrers en l’estabilitat del sistema i neutralitzar la via revolucionària, el 1908 es va crear l’Institut Nacional de Previsió. Aquest organisme, considerat l’inici de les assegurances socials, es va adscriure al Ministeri de Governació, prova de que la qüestió social es considerava una qüestió d’ordre públic. Aquest primer pas cap a l’estat del benestar, la seva prehistòria, de fet, acabaria estant una “revolució des de dalt” (“...abans que no ens la facin des de baix”).

Una altra de les iniciatives de Maura va ser la llei del sufragi (1907), que feia del dret al vot un deure cívic per acabar amb el sistema de cacics i atraure a la política una massa neutra que, desenganyada, la veia com una farsa permanent. Traslladava la determinació de la validesa de les actes del parlament al Tribunal Suprem, i el seu article 29 prescrivia que “en els districtes on no resultin proclamats candidats en major nombre dels cridats a ser escollits, la proclamació de candidats equival a la seva elecció”. Allà on no hi havia competència, doncs, no caldria celebrar eleccions. Es feia per a incentivar la presentació de candidatures, però a la pràctica desposseïa un nombre creixent de ciutadans del seu dret al sufragi. Alguns detalls com aquest han fet pensar alguns historiadors que Maura no era tan regeneracionista com semblava. María Jesús González hi veu, amb prou feines, una “socialització conservadora”, un procés d’integració activa i conscient dels ciutadans en el joc polític que, acceptant beneficis i imperfeccions del sistema, lluita contra l’abstencionisme. Maura pensava que el pitjor mal de la política era el divorci entre governants i governats, i pensava superar-lo creant una ciutadania participativa. Li demanava superar la indiferència per anar millorant el sistema sense convulsions, però apel·lava a la societat convençut de que era molt conservadora, i que així reforçaria la legitimitat del sistema (i no el canviaria).

Les polítiques de Maura també van anar orientades a ingressar en la cursa colonial ocupant el Marroc. Amb l’argument que calia garantir una zona militar a l’altre costat de l’estret per seguretat, va convocar la Conferència d’Algesires (1906). Els francesos, espantats per la visita del Kàiser a Tànger el 1905 amb voluntat de qüestionar la projecció colonial francesa al nord d’Àfrica, van negociar un repartiment en dues zones de protectorat.

La campanya que comença des de Melilla el 1907 és una lluita per una franja septentrional de territori rifeny, muntanyenca i pobra, sense una opinió pública favorable a l’imperialisme, sense tècnics colonials ni preparació bèl·lica ni coneixement de l’adversari. De seguida van arribar notícies d’una escaramussa que havia acabat malament al Barranco del Lobo. El govern Maura va decidir enviar reforços i va decidir cridar a files els reservistes, homes que ja havien acabat el servei militar i s’havien incorporat al món laboral. El reclutament, ja classista de per sí, trencava sentimental i econòmicament les famílies. L’onze de juliol de 1909 començaven a embarcar a Barcelona... allò es convertiria en una revolució terrible, i en la segona gran crisi del sistema dinàstic.

No hay comentarios: