SPCAT19 - L'IMPACTE DEL 98

(1): PLANTEJA LA DECADÈNCIA. El debat sobre quin diagnòstic descrivia els mals del país i quin tractament terapèutic calia imposar-li per intentar salvar-lo d’una agonia irreversible va omplir des d’aquell mateix moment l’opinió pública. En els ateneus obrers i els clubs de la burgesia, en els partits i el Parlament, en els diaris i la universitat, es discutia sobre la malaltia que havia provocat tan humiliant derrota, i sobre quins remeis es podrien aplicar per a curar-la. Aquesta corrent de pensament angoixat i pseudocientífic es diu regeneracionisme i tindria una de les seves primeres expressions en l’article “Sin pulso”, que Francisco Silvela, el nou president del partit conservador des de la mort de Cánovas, va publicar en el diari madrileny “El tiempo” el 16-8-1898: “Los doctores de la política (...) discurrirán sus remedios, però el más ajeno a la ciència que preste alguna atención a los asuntos públicos (...) observa este singular estado de España: donde quiera que se Ponga el tacto no se encuentra el pulso (...) todos cuantos tengan algun interès en que este cuerpo nacional viva es hora que se alarmen (...) los que tienen por oficio y ministerio la dirección del estado no cumplirán sus más elementales deberes si no acuden con apremio y con energia al remedio, procurando atajar el daño con el total cambio del régimen (…) si esa dignificación no se logra, la descomposición del cuerpo nacional es segura”. En aquest fragment de l’article no solament trobem referències mèdiques que ens remeten al context biologista; també sorprèn la urgència amb què demana que es posin a fer reformes per salvar el país.

Malgrat que Silvela arribarà a impulsar el primer govern regeneracionista i una llarga nòmina d’autors es van mostrar preocupats per la situació del país després de la desfeta, el nom de referència del regeneracionisme és el saragossà Joaquín Costa. En un exitós llibre, “Oligarquía y caciquismo como la fórmula actual de gobierno en España: urgència y modelo de cambiarla” (1898) suggeria la fórmula “escola i rebost” com a mecanisme de superació d’aquell estat de prostració nacional. Escola bàsica, per a pujar la formació de la població del país, més que ensenyament superior; i una aposta decidida pel regadiu, molt més productiu que el secà. Com a home del seu temps, Costa va mostrar tics imperialistes quan va fundar la Societat d’Africanistes i Colonialistes. En la conferència que va pronunciar a l’Ateneu de Madrid (1901) va incidir en la figura que havia d’impulsar totes aquestes reformes: “esta política quirúrgica tiene que ser cargo personal de un cirujano de Hierro”, havia escrit. Per això Enrique Tierno Galván (Costa y el regeneracionismo, 1961) havia fet del que anomenava el “costismo” un «sentimiento difuso de admiración por la dictadura totalitaria nacionalista» que hauria inspirat “los fundamentos [ideológicos]» de la sublevación militar” de 1936. Se li va contestar que alguns sectors del franquisme van desqualificar Costa i que la decepció profunda que sentia Costa per la situació del país, lluny d’acostar-lo a l’autoritarisme, el va fer tornar al republicanisme. Malgrat això, podem imaginar que aquesta crida al “cirurgià de ferro” seria llegida amb interès per alguns sectors de l’exèrcit.

(2): UN NOU PAPER DE L’EXÈRCIT. En el capítol “La escopeta sin blanco” del seu llibre, Balfour escrivia que la Restauració havia destinat a l’exèrcit un paper tutelar que permetria marginar els radicalismes (carlins o republicans), però 1898 havia evidenciat la seva ineficàcia. El resultat havia estat una profunda frustració de la casta militar, que es va manifestar en un fort ressentiment cap als polítics (als que responsabilitzaven del fracàs) que permetia intuir cert menyspreu per la societat civil. L’exèrcit se sentia una espècie de boc expiatori, i per això va començar a elaborar una subcultura victimista (centrada en menystenir l’autoritat civil) i un cert messianisme. La pròpia percepció de salvaguarda dels valors patriòtics, gairebé en règim de monopoli, no solament amagava el seu corporativisme, sinó tots aquells problemes que el règim no havia abordat com a compensació al paper protector de la moderació política que havia vingut exercint. Així doncs, era un exèrcit hipertrofiat pel que fa als comandaments (500 generals, 23.000 oficials, 80.000 suboficials) i no massa professional. I que –per a justificar-se davant de la societat que el mal pagava- es va assignar la vigilància del país per evitar que no es repetís el Desastre. Espanya quedava a punt de convertir-se en una caserna gegantina, en la que els obrers i els catalanistes –els crítics del sistema, doncs- estan permanentment sota sospita. Si França havia resolt la seva crisis “final de segle”, el Cas Dreyfus, amb la supremacia dels valors civils, aquí no havia passat igual.

(3): UN NOU TIPUS D’INTEL·LECTUAL. En aquell moment s’estava desenvolupant un nou mercat cultural de masses, impulsat per la urbanització, l’escolarització, l’alfabetització i la mesocratització. Els creadors van poder independitzar-se dels vells patronatges de la cort, la noblesa o l’església, i començar a viure dels productes que escrivien per a un públic lector creixent. L’aparició de nous cenacles independents de producció de cultura es manifesta en la Fabian Society (1884), la Institución Libre de Enseñanza (1876) o l’École Normale Superieure. Aquesta independència permet definir l’intel·lectual per la seva posició com a home de lletres en relació als fets polítics, crítica i únicament compromesa amb la veritat. És el que representaria Zola quan denuncia la inconsistència de la condemna a Alfred Dreyfuss en el famós article “Jo acuso”, o la tasca de la intelligentsia a Rússia, o el que farà la Generació del 98 al criticar els Processos de Montjuïc o quan la seva mirada tendra a Castella conviu amb un to crític que –malgrat valorar la bellesa del seu paisatge- li demanen la modernitat. Quan Unamuno escriu el 1895  “¿con qué derecho me llevan ustedes contra mi voluntat a la guerra? ¿Que se pierde Cuba? ¡Que se pierda!” està mostrant tal ruptura amb els valors de la societat científica que ens podria permetre parlar de la crisi del positivisme. En un moment en que la teoria de la relativitat d’Einstein, la crítica de Nietzsche a les religions, o la recerca freudiana de la veritat en el món dels somnis, molts pensadors descobreixen que les certeses no estan garantides. Més endavant, el Titanic o les trinxeres demostraran que ciència i tècnica no necessàriament ens condueixen cap al progrés i la felicitat. Per tant, la confiança en la veritat objectiva i el mètode científic sembla esgotar-se i deixar pas al dubte i l’angoixa, al pessimisme, a l’esperit crític, a la inseguretat pel què vindrà. Intuïció, passió, vitalisme i subconscient seran els valors puixants... Per això intuïm certa crisi espiritual, pessimisme i angoixa vital, en Unamuno quan escriu “En torno al casticismo” o “Del sentimiento trágico de la vida en el hombre y en los pueblos”.

Així ho descriurà Azórín en els articles d’ABC publicats el febrer de 1913 per donar forma al concepte “generació del 98”. 13). Deia: “Allá por 1896 vinieron de provincias a Madrid algunos muchachos con ambiciones literarias y se reunieron aquí con otros que comenzaban a escribir (...) la generación se ha iniciado en la vida intelectual teniendo ante su vista un espectçaculo tremendo: el del Desastre (...). Desde 1898 para acá ya la crítica política y social se va sistematizando, se robustece una convicción capital esencial, la de que es preciso un cambio radical en la vida espanyola”. I els presentava criticant “las corruptelas administrativas, la incompetencia, el chanchullo, el nepotismo, el caciquismo, la verborrea, el `mañana´, la trapacería parlamentaria, el atraco en forma de discurso grandilocuente, todo el denso e irrompible ambiente”.

(4) EXASPERACIÓ DELS NACIONALISMES PERIFÈRICS. El 98 va mobilitzar la burgesia catalana en el que podria ser considerada una cinquena fase del catalanisme polític. Ja el poema que Joan Maragall va titular “Oda a Espanya” demanava explícitament menys banderes i més canvis, i acabava suggerint que si les reformes no es produïen s’hauria de trencar els llaços amb la dissort espanyola. Així doncs, el catalanisme polític va superar la fase de presa de consciència política per passar a implicar-se en la reforma d’Espanya participant en el sistema dinàstic. En un to més reivindicatiu que fins aleshores, aprofitava el primer intent de regeneració política per sumar-se a la reforma del país. Primer ho va fer amb els partits dinàstics, concretament amb el govern regeneracionista i conservador que Francisco Silvela va presidir des de març de 1899. L’article “Sin pulso” li havia ofert certa transcendència, tot i que aquell lament líric per l’estat de prostració del país no arribava a aprofundir en l’anàlisi de les causes ni en les propostes alternatives. Ara posava en marxa un govern en el que, a més del prestigiós heroi de la resistència a Filipinas, el general Camilo Polavieja com a Ministre de la Guerra, nomenava a Manuel Duran i Bas, un catalanista, com a Ministre de Gràcia i Justícia. Aquesta influència en els nomenaments va permetre l’arribada a les institucions de noves veus del catalanisme com l’alcalde de Barcelona Bartomeu Robert, el bisbe Josep Morgades a Barcelona i, de retruc d’aquest darrer nomenament, Torras i Bages a Vic. El problema és que les reformes s’havien de finançar amb impostos, i el  ministre d’Hisenda Raimundo Fernández Villaverde impulsava una reforma fiscal que gravava la riquesa, les rendes del treball i els beneficis de les societats.

Aleshores va esclatar la crisi del TANCAMENT DE CAIXES (1899). Va ser la protesta dels botiguers i industrials de Barcelona que, donant de baixa els establiments comercials per deixar de pagar la contribució, es va organitzar entorn de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. Quan alguns comerciants van ser empresonats per no haver pagat les contribucions, l’alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, va negar-se a signar els embargaments i va dimitir. L’estat va dissoldre per la força la Lliga, i els comerciants van respondre amb una vaga de comerços que, encara que va fracassar, podem llegir com una victòria: va demostrar que darrera el catalanisme hi havia un públic disposat a fer-li un pols a l’estat, per una banda; per altra, va fer pensar que els partits dinàstics no havien estat el medi més idoni per implicar-se en la reforma de l’estat. D’aquesta conclusió sortiria la voluntat d’impulsar un partit polític propi, la LLIGA REGIONALISTA (1901). Aquell mateix any es presentava a dues convocatòries electorals amb força èxit. A les eleccions municipals aconseguia 11 regidors, mentre els diferents partits republicans n’acumulaven 10 i els dos partits dinàstics solament 4. L’èxit encara seria més important a les eleccions al Congrés dels Diputats: dels 7 diputats que s’havien d’escollir a la província de Barcelona, la Lliga Regionalista n’aconseguia 4, deixant dos als partits republicans i un al partit liberal. Semblava que el caciquisme no havia funcionat! Per què va aconseguir aquest èxit la Lliga? Primer de tot perquè presentava una candidatura carismàtica, “la dels 4 presidents”. Hi havia Bartomeu Robert (exalcalde i expresident de la Societat Econòmica Barcelonina d'Amics del País), Sebastià Torres (ex president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial), Lluís Domènec i Montaner (ex president de l’Ateneu Barcelonès i  Director de l'Escola d'Arquitectura), i Albert Rusiñol (ex president de Foment del Treball Nacional). Un altre motiu que explicaria l’èxit de la Lliga és que va ser el primer partit amb una organització moderna i eficaç, amb afiliats, una xarxa de centres, secretaria ... i una publicació orgànica, el diari “La Veu de Catalunya”. Hem de pensar també en la societat de masses que estava naixent, com demostraria el 1902 l’assistència multitudinària al funeral del poeta Jacint Verdaguer. Ja el 1901 es va produir també una populosa ofrena floral a l’escultura dedicada a Rafel de Casanova: encara que la Diada es venia commemorant des de 1886 amb una missa, aquell any s’estrenava l’ofrena floral al Saló de Sant Joan (ja que l’escultura no seria traslladada a la Ronda de Sant Pere fins el 1914).

La Lliga, però, també presentava alguns problemes. Primer de tot, que dins d’ella hi havia discrepàncies ideològiques entre els vells puristes (més radicals, crítics amb les actituds pidolaires), i els més pragmàtics (disposats a aprofitar febleses de l’estat per aconseguir rèdits polítics). Les diferències van esclatar amb motiu de la primera visita oficial que va fer el jove Alfons XIII el 1904. Maura va convèncer el rei de que era més important seduir l’opinió pública catalana que rebre les despulles de la seva àvia, traspassada aquell any a París. Mentre els puristes de la Lliga volien fer boicot, els pragmàtics esperaven aprofitar l’avinentesa per a presentar noves reivindicacions al rei. La visita va ser un èxit de públic, i a l’ajuntament de Barcelona el va rebre amb un discurs improvisat de benvinguda una jove promesa de la Lliga: Francesc Cambó. Això va trencar la Lliga: els puristes van marxar per a constituir partits republicans, com el Centre Nacionalista Republicà (1906) de Lluís Domènec i Montaner, que deixava la Lliga convertida en un coherent partit de quadres. El segon problema de la Lliga seria un poderós adversari polític, el nou PARTIT RADICAL, amb qui constituiria el sistema de partits propi de Catalunya fins el 1923. Aquesta formació política, dirigida per Alejandro Lerroux, seria un partit de masses per als obrers crítics amb el catalanisme –“Ellos propietarios, nosotros proletarios”, deia- que amb certa demagògia recollia velles reivindicacions obreres, com la jornada de 8 hores, i el seu tradicional anticlericalisme. Els qui no veuen en ell un agitador foraster que finançaria els “berenars fraternals” amb el “fons de rèptils” (els fons reservats del Ministeri de Governació), ha recordat la coetània aparició d’un republicanisme radical i populista, del que Vicente Blasco Ibáñez seria exemple a València.

Francesc Cambó donant la benvinguda al jove Alfons XIII el 1904,segon Antoni Ribas ("La ciutat cremada", 1976)