S21 BIS - EUROPA, ANY ZERO

EUROPA, ANY ZERO. Encara que Paul Johnson digui a “Temps moderns” que Europa era el 1945 un “volcà apagat”, darrerament Keith Lowe ha parlat més aviat d’un “continent salvatge”. El drama dels DP (desplaced persons) és el més representatiu: hi ha 14 milions d’alemanys que havien estat ocupants durant les conquestes nazis, però també descendents de famílies natives, que es veuen obligats a retornar Alemanya, i 8 milions de presos i treballadors forçats alliberats que -organitzats en bandes- van assolar el país impunement. Sota una ocupació militar consagrada a organitzar serveis civils bàsics, es produeixen tota mena de venjances: els polonesos ataquen alemanys, però també ucraïnesos i jueus que havien sobreviscut. Molts eslovacs assassinen hongaresos que s’havien instal·lat el 1938, i els txecs a l’antiga població alemanya del seu  país. Richard Evans parla d’uns 2 milions de morts, però cal afegir soldats alemanys abandonats en camps, com els que Eisenhower descriu a França, on compta “50 Dachaus on feien passar gana els alemanys fins que ja no podien treballar”.

En la seva reconeguda Història d’Europa des de 1945, Tony Judt no solament recorda la destrucció generalitzada de localitats costaneres franceses, arrasades per la força aèria americana, o els munts de runes en què havien convertit Hamburg, Colònia, Düsseldorf, Dresde o Berlín, que va rebre l’impacte de 40.000 tones de bombes i el 75% dels seus edificis va quedar inhabitable. El malaurat historiador dedica algunes pàgines als nens que es van quedar orfes i sense llar: més de 50.000 a Berlín, omplint els jardins del Quirinal a Roma, mutilats, desfigurats, mai més reclamats, uns 200.000 a Polònia, patint malalties degudes a privacions, tuberculosi i raquitisme... Encara que el 1939 “Allò que el vent s’endugué” i “El mac d’Oz”  havien pretès mostrar un món en colors, la producció cinematogràfica de postguerra retratarà en blanc i negre aquella Europa trencada: Roberto Rossellini simbolitza el neo-realisme italià a «Roma, ciutat oberta » (1945) i «Alemanya, any zero» (1948), William Tyler descriu el drama del retorn dels veterans a “Els millors anys de la nostra vida” (1946) i Carol Reed passeja pels carrers de Viena a “El tercer home” (1949).

I malgrat tot, la recuperació econòmica del continent avançava ràpidament. Entre 1947 i 1959 el creixement d’Europa va ser espectacular: la producció d’acer va créixer un 75%, la de ciment un 80%, la de vehicles, un 150% i el refinat de petroli un 200%. És un creixement superior a qualsevol altra etapa anterior, accelerat i estable. I general, perquè es va experimentar en tots els sectors. Els economistes han debatut molt sobre el fenomen: i avui sembla ser que el Pla Marshall no va ser tan decisiu, perquè qui menys va rebre va créixer molt més. Tampoc la creació d’organismes internacionals, perquè  la CEE no es posa en marxa fins el 1957, i la CECA (1951) lligava pocs estats i solament al sector de la mineria. Altres factors, en canvi, guanyen pes a l’hora d’explicar la increïble recuperació europea: sembla, per exemple, que la destrucció va ser relativa, perquè –davant els bombardejos de ciutats- molts estats van dispersar les indústries fins als afores. A més, els refugiats que venien de l’est eren classes mitjanes formades i els immigrants mediterranis barats. També sembla que l’afany de consumir estimulat per l’exemple de les tropes ocupants americanes va influir. Detectem polítiques molt intervencionistes a Itàlia, i molt liberals a Alemanya, per tant l’única cosa en comú que ens pot permetre caracteritzar les iniciatives que van permetre el miracle europeu és el pragmatisme. Els governants de l’Europa de postguerra són tecnòcrates eclèctics, gairebé tots de DEMOCRÀCIA CRISTIANA. 

Ja havien hagut abans partits confessionals, però la militància havia estat condicionada a la religió. Ara en canvi veurem que solament a Itàlia. En un context de desarmament ideològic, la classe mitjana vol discursos oberts i ells –descartades les dretes que van pactar amb el feixisme i les esquerres revolucionàries filo-soviètiques - compten amb la consideració aliada. L’humanisme del discurs religiós, a més, els permet acceptar la ingerència estatal en l’economia que posa en marxa la principal eina anti-comunista, l’estat del benestar. Tot això explica l’èxit electoral dels demòcrata cristians, dirigits per polítics molt veterans: Adenauer és nascut el 1876, i De Gasperi (1881) o Atlee (1883) són supervivents d’un segle de tragèdies que resten il·lesos després de 30 anys de política, i per això oferien credibilitat (havien evitat els extrems) i alhora demostraven una prudència que evitava experimentar. És més: Churchill (nascut el 1874) tornarà a Downing St de 1951 a 1955 sense haver deixat mai la política activa. Ja vam parlar del seu discurs a Fulton, però n’hi ha un altre que el posa en contacte amb molts altres polítics de postguerra: el que va pronunciar a Zurich el 19 de setembre de 1945, i en el que fa una descripció de l’Europa d’aquell any, on “una massa trèmula de turmentats, famolencs, desposseïts i atordits essers humans es troben davant les runes de les seves ciutats i les seves cases, i miren el fosc horitzó”, en fa responsables el nacionalisme i la guerra, i en proposa una solució: “crear la família europea i dotar-la d’una estructura sota la qual pugui viure en pau, seguretat i llibertat. Hem de crear uns estats units d’Europa, i solament així cents de milions de treballadors podran recuperar les senzilles alegries i esperances que fan que la vida valgui la pena”.

No és el primer cop que aquesta idea apareix: ja el Manifest de Ventotene havia compromès els moviments de resistència, durant la guerra, per a una Europa en pau i solidaritat. D’aquest ambient va sorgir una altra iniciativa: el maig de 1949, 750 delegats del Moviment Europeu van debatre l’estatut del Consell d’Europa en un congrés que conclouria el compromís dels estats (Benelux, França, el Regne Unit, Irlanda, Itàlia, Dinamarca, Noruega i Suècia) per treballar en “una unió més estreta entre els seus membres (...) i afavorir el seu progrés econòmic i social”. Allà va sortir el debat de si aquesta col·laboració s’havia de quedar en una simple cooperació inter-governamental en temes d’interès mutu (ignorant les sobiranies i afavorint una possible unificació progressiva), o si calia treballar per a construir una entitat política supranacional controlada per un parlament escollit per sufragi universal directe. Hem de vigilar, però, tal i com advertia Tony Judt en la introducció de la seva “Postguerra”, que, “per molt que resulti temptador explicar la recuperació d’Europa en clau lírica i autocomplaent (...) i incloguem dins del miracle l’aprenentatge de les lliçons de l’Europa recent” per a concloure que el resultat va ser un “continent conciliador, pacífic, ressorgit de les cendres d’un passat assassí i suïcida”- la pau a l’Est era la de les presons, imposada amb tancs: “Moscou va imposar els seus intercanvis fraternals per la força (...) i Europa no va néixer del projecte optimista, ambiciós i progressista que els idealistes d’avui somnien retrospectivament, sinó d’un insegura ansietat (...) assetjats pel fantasma de la història (...) buscaven mesures profilàctiques pe a mantenir a ratlla el passat (...) Europa estava buscant barreres contra la reincidència (...) no havia estat capaç de lliurar-se del feixisme pels seus propis medis (...) va ser alliberada o enclaustrada, per forasters”.

ITÀLIA, L’EUROPA DERROTADA I ALLIBERADA. La novel·la de Carlo Levi “Crist s’aturà a Éboli” retratava el sud més pobre del país pels ulls d’un metge piemontès que s’instal·lava en un inhòspit llogaret. El Sud havia estat salvat de la guerra pel desembarcament aliat, però les seves estructures també: el 1971 encara el 95% dels funcionaris havien guanyat la seva plaça en temps de Mussolini. La pobresa que reflexa la novel·la és estructural: el 85% de les famílies més pobres del país vivia al sud, i els sous a Apúlia eren la meitat dels de la Llombardia. El parlament va fundar en la primera postguerra una Cassa per il Mezzogiorno que, amb polítiques de subsidis, va estructurar una corrupció que comprava estómacs a canvi de garantir l’estabilitat política a Roma: així va ser com la DC es va perpetuar en el poder.

L’Institut de Recuperació Industrial va impulsar l’economia italiana creant un gran sector públic: el 1963 participa en 120 companyies que sumen 180.000 treballadors i controla 4/5 parts del capital dels bancs més grans, i 5 de les 9 empreses italianes més importants, dedicades a la línia blanca i l’automòbil (el primer utilitari, el FIAC 500, serà el símbol d’aquesta prosperitat). Malgrat el poder de la Democràcia Cristiana d'Alcide de Gasperi (esquerra, a la foto), que ja vam veure com havia guanyat les eleccions de 1948, el PCI té més de 2 milions d’afiliats, gràcies al prestigi dels partisans, a líders valuosos com Palmiro Toglliatti (a la dreta, a la foto) a la honradesa excepcional que demostren malgrat l’ambient de corrupció, i a l’eurocomunisme (renúncia a la violència, a la dictadura del proletariat i a la lluita de classes).

FRANÇA, L’EUROPA VENCEDORA I ALLIBERADA. Havíem deixat De Gaulle desfilant pels Camps Elisis el 26 d’agost de 1944: aquell dia de l’entrada oficial a París es va commemorar l’alliberament de la capital amb un solemne Te Deum a Nôtre Damme. El govern provisional (1944-1946) amb Jean Monnet i G. Pompidou  (Unitat Nacional) va iniciar demanant responsabilitats a Pierre Labal (que seria executat) o al vell Petâin (que moriria a la presó el 1951). Alhora la Resistència iniciava una depuració violenta que va provocar 4.500 executats i 150.000 detinguts. L’ombra del dubte enterboleix la figura de Coco Channel, i Louis Renault seria expropiat pel seu col·laboracionisme.

El 1946 comença la IV República quan s’aprova la constitució en referèndum: recull part del programa de la Resistència (vot femení, nacionalitzacions i seguretat social...). De Gaulle, veient que garantia un legislatiu molt fort que podia qüestionar l’executiu, va preferir retirar-se i treballar en el seu partit, La Reunió del Poble Francès (RPF). La República viurà l’èxit econòmic, però patirà permanent inestabilitat política i enfrontada al conflicte colonial. I és que –encara que aquell 1946 es proclamà la Unió Francesa, una façana nova per al vell colonialisme, que atorgava la ciutadania francesa i la divisió en departaments per a les colònies- la guerra d’Indoxina que havíem vist acabar amb els Acords de Ginebra (1954) i el naixement dels dos Vietnams, de Laos i Cambodja, va revitalitzar un altre conflicte: el d’Algèria.

Allà, els avenços mèdics a les colònies havien augmentat la població i per això havia sorgit malestar pel repartiment de les terres. La propaganda anti-colonial dels nazis i la participació en la guerra sense compensació havien caldejat els ànims de la colònia. La guspira de la revolta va ser la repressió policial d’una manifestació a l’aldea de Sétif el 1945. A la reacció violenta dels algerians contra els pied-noirs es va respondre amb un bombardeig terrible; per això els activistes algerians que havien combatut en la guerra mundial s’havien organitzar contra la dominació colonial, fundant el Front d’Alliberament Nacional (FLN, 1954). El malestar a la metròpoli, ja sacsejada pel conflicte d’Indoxina, demostra la importància que per als francesos tenia Algèria: era la colònia més antiga, propera i poblada, i el 1952 s’hi trobarà petroli i gas! Els francesos la consideraven, doncs, part de la metròpoli.

Alguns dels membres dels inestables governs d’aquesta IV República faran un impuls a l’europeisme. A proposta de Jean Monet, comissari del pla de desenvolupament, el ministre d’afers exteriors Robert Schumann, del Mouvement Républicain Populaire, va pronunciar la Declaració (9-5-1950) que du el seu nom: “Per a que la pau pugui ser una sòlida i autèntica realitat és necessària la unitat (...) però aquesta unitat exigeix unes condicions i aquestes condicions solament poden ser el resultat d’una sèrie de transformacions. Finalment vindrà una Europa dels ciutadans, pròspera i activa, com a resultat de la unificació de la seva producció i els seus mercats”. Després d’aquesta solemne declaració de principis, proposava “posar el conjunt de la producció de carbó i d’acer de França i la República Federal Alemanya sota un mercat comú, dins d’una organització oberta a la que es puguin sumar altes països d’Europa”. Les adhesions a aquest mercat comú franco-alemany van permetre la signatura (1951) de la Confederació Europea del Carbó i l’Acer (CECA). Hem vist doncs, un munt d’iniciatives cap a la creació d’un mercat comú europeu: OCDE per a gestionar el Pla Marshall (1947), el BENELUX (1948), el Consell d’Europa (1949) i ara la CECA... La sistematització d’aquestes iniciatives serien els tractats de Roma, signats el 25-3-1957. Naixia l’Europa dels 6 (BENELUX, França, Itàlia i la RFA), un espai de lliure comerç que dispararia les economies dels integrats. Els britànics no s’incorporarien fins el 1973, juntament amb danesos i irlandesos. Aviat el general De Gaulle ens explicarà per què!

ALEMANYA, L’EUROPA DERROTADA. Ja havíem parlat dels Acords de Londres que instauraren el marc alemany i del naixement de la República Federal (1949). El 1951 s’acaba l’estat de guerra, i el 1954 un tractat signat a París acaba amb l’estatut d’ocupació. Durant els anys de l’ocupació aliada, i entre d’altres coses perquè s’ha estalviat la despesa militar, Alemanya ha recuperat el nivell productiu de 1939. Encara que la desnazificació s’ha aturat després de tancar el tribunal de Nuremberg –deixant fugir a Hispanoamèrica criminals de guerra com Josep Mengele- la digestió del passat no resulta fàcil. La Democràcia Cristiana (CDU) governarà de 1945 a 1969 gràcies (fins el 1966) al carisma de Konrad Adenauer: havia estat alcalde de Colònia des de 1917 i destituït pels nazis el 1933.

REGNE UNIT, L’EUROPA VICTORIOSA (PERÒ NINGÚ NO HO DIRIA!). Havíem vist Churchill abandonar la reunió de Potsdam perquè havia perdut les eleccions el 1945. El nou primer ministre britànic, el laborista Clement Atlee, havia promès en aquella campanya electoral la posada en marxa d’un “Welfare State” que havia obert un debat molt dur, durant el que Churchill va arribar a dir que: “La vella Anglaterra, bressol i ciutadella de la democràcia, no ens agrada que ens reglamentin ni ens donin ordres, ni prescriguin cada acció de les nostres vides (...) l’estat del benestar hauria de sustentar-se en algun tipus de GESTAPO”. Atlee, a la foto amb el rei Jordi VI, li havia contestat que la llibertat que veien amenaçada els conservadors amb la seva proposta era “la llibertat d’explotar a altres, de pagar sous insuficients, de pujar els preus de manera egoista”. 

Per entendre aquest debat hem de saber primer què volia dir la proposta dels laboristes. L’estat del benestar consistia, per una banda, en NACIONALIZAR indústries i sectors econòmics estratègics, renunciant a part del ferri i tradicional liberalisme imperant al Regne Unit: el 1946 es nacionalitza el Banc d’Anglaterra, la Companyia de Telègrafs, l’Aviació Civil, i la indústria del carbó, i l’any següent els transports i les fonts d’energia.

Per altra banda, l’Estat del Benestar consisteix també en la CREACIÓ D’UNA SEGURETAT SOCIAL capaç de garantir a tots els anglesos una pensió de jubilació i un servei nacional de sanitat gratuït. Ja Keynes feia servir l’estat contra una fase depressiva del cicle econòmic i –criticant l’optimisme típic del liberalisme clàssic- veia en el sistema capitalista una “tendència a oscil·lacions conjunturals”. Al plantejament anticíclic amb què es volia respondre al crack de 1929 caldria afegir que –per a mantenir l’economia de guerra- s’havia supeditat el mercat a les directrius estatals, consolidant-se la pràctica dirigista. En aquest context un reputat diputat laborista, William Beveridge, va presentar l’informe Report to the Parliament on Social Insurance and Allied Services (1942) que ja suggeria una concepció de la ciutadania que afegeix, al dret a votar, el benestar social per mitjà d’una seguretat preventiva en tant mecanisme per fer realment lliure la seva possibilitat d’expressar la seva opinió política. La responsabilitat estatal en el manteniment d’un nivell mínim de vida dels seus ciutadans s’entenia com un dret social, i no com a caritat pública per a una minoria (sinó com una responsabilitat col·lectiva cap als més desvalguts). La proposta havia estat bloquejada pels conservadors, però en el nou context de postguerra es va convertir en una necessitat: en un context alcista de l’economia internacional que coincidia amb aquest canvi dels postulats teòrics, amb coalicions d’unitat nacional que permetrien prendre acords, i amb una Guerra Freda creixent que feia urgent un “tallafocs” contra el comunisme, el Welfare State es va posar en marxa...

Com s’havia de pagar? Per al finançament i posada en marxa els laboristes van impulsar impostos directes, van reduir despeses abandonant aquelles colònies que no eren prou rendibles i van abandonar la política d’hegemonia (per això els nord-americans van prendre el relleu a Grècia).

La crítica que adreçava Churchill al projecte durant les eleccions de 1945 i que llegíem a l’inici d’aquest apartat, però, no solament es referia als impostos, entesos com a instrument d’un estat totpoderós, gairebé totalitari. Feia una altra crítica més sofisticada, molt semblant a la que formulava l’economista Friedrich August von Hayek. El 1944 va publicar un llibre, The road to serfdom, que constituïa un atac apassionat contra la limitació imposada  per l’estat al lliure funcionament dels mercat. Deia que el laborisme tenia bona intenció però que aquestes disposicions conduïen a l’esclavatge modern, una espècie de nazisme, perquè els ciutadans –presumptament idiotitzats per un estat que els resolia les penalitats de la vida- es convertirien en estómacs agraïts disposats a evitar crear-se un futur com a individus lliures. El 1947, von Hayek es reunia  a l’Hotel du Parc en Mont-Pelèrin, en el cantó de Vaud: Milton Friedmann, Walter Lippman, Salvador de Madariaga, Michael Polanyi, Karl Popper… formen la Societé du Mont-Pèlerin, una espècie de francmasoneria consagrada a divulgar les tesis neoliberals en reunions internacionals regulars. Els “Trenta Gloriosos” van permetre ignorar aquesta crítica contra l’igualitarisme promogut per l’Estat del Benestar, però –quan s’acabi aquest període prosperitat, després de la crisi del petroli- un dels economistes formats a l’ombra de Hayek, Milton Fridman, les recuperarà i les veurà triomfar.