¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

lunes, 19 de agosto de 2013

ANYORANT LA JOSEFINA PIQUET



El 13 d'agost passat es produïa el traspàs de la Josefina Piquet. Potser hagi perdut la seva darrera batalla, però sí que ha guanyat mil vegades contra l'oblit, convertint-se en una veritable bandera de la memòria. I és que, com que la Josefina Piquet havia estat testimoni dels bombardejos franquistes, les llargues cúes de refugiats camí de França, els camps de concentració, l'exili i el difícil retorn, amb ulls de nena, les se ves companyes de l'Associació Dones del 36, l'anomenaven “la nena del 36”.

Havia nascut a Barcelona (1934), al carrer Major de Sarriá, en una família de tradició anarquista que treballava a Vil·la Cecília, la mansió d'Eduardo Conde que avui és el Centre Cívic de Sarrià. El seu pare, de fet, va participar en la Columna Durruti, i per això la família va haver de marxar a l'exili quan la Josefina encara no tenia cinc anys. A Figueres un bombardeig dels franquistes la va deixar sepultada entre les runes d'una casa. Finalment, el 9 de febrer de 1939 passava la frontera amb la seva mare, soles fins que van trobar el pare pres al camp de concentració de Saint Cyprien. Es van retrobar el 1941, durant l'ocupació nazi de França. Després d'onze anys de dur exili,de ser tractada com estranya a França, el 1950 van tornar a Barcelona: tampoc no va ser fàcil!. La Josefina va estudiar al Liceu Francès i va trobar feina de secretària de direcció amb 16 anys. Es va casar el 1958 i ha tingut dos fills.

Totes aquelles vivències d'infantesa havíen estat callades fins que, passada la seixantena, va decidir començar-les a explicar. I quan el 1997 va conèixer les Dones del 36, que explicaven la seva lluita contra el feixisme i la dictadura a joves estudiants, s'hi va afegir. No havia estat miliciana, ni havia estat a la presó ni havia lluitat a la clandestinitat, però explicava l'experiència d'una nena a qui la guerra havia canviat la vida. S'hi movia com a peix a l'aigua: la seva mirada de nena innocent que va viure els horrors de la guerra, l'exili i la dictadura connectava amb facilitat amb el jovent, emocionava tothom i comprometia els més valents a enfrontar-se amb el terrible passat del nostre país.
 
Quan el col·lectiu es va dissoldre perquè, gent gran com eren, no podien aguantar el ritme de xerrades i actes i reconeixements, la Josefina va seguir. Viatjava incansable explicant la seva història a instituts i universitats: la fotografia que encapçala aquest escrit, de fet, testimonia la seva visita a l'Institut Fort Pius. Van arribar alguns premis, tot i que el que ella valorava com a més important era que havia ajudat moltes persones que l'escoltaven a verbalitzar la seva història, a acceptar el passat, a plorar en públic per les tragèdies que havien superat, a deixar de tenir por. A Fent Història ens va acompanyar també una tarda, ara farà 10 anys, juntament amb la gran Maria Salvo, a qui podeu veure al seu costat en la fotografia. No ha estat l'única vegada que hem pogut comptar amb ella: fa un parell d'anys vam poder entrevistar-la també per al butlletí de l'associació. Era un exemple el seu compromís amb la memòria dels vençuts, un plaer escoltar la seva veu tranquila. Ara ens toca contribuir que no s'apagui: per fer-ho cal que recordem sempre els nens com a víctimes dels conflictes en què ells no tenen res a veure. Fem del record de la Josefina un compromís individual de cadascú amb la pau, aquí i arreu, ara i sempre!

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...