¡Echando de menos la edición radiofónica!

¡Echando de menos la edición radiofónica!
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

sábado, 21 de noviembre de 2009

ELS SILENCIS SILENCIATS DE LA BURGESIA (1)








Davant dels darrers casos de corrupció he detectat dues postures relacionades amb la Història. N’hi ha qui, amb la fe posada en el discurs històric “renaixentista”, s’ha decebut de l’actuació de la burgesia catalana perquè considerava els seus components més destacats, prohoms de reconeguda dignitat i solvència contrastada. N’hi ha d’altres que –sorpresos per la sorpresa aliena- ens considerem lliures de la tristor nacional perquè pensem que, ni ells eren/són el país, ni aquella alta burgesia financera i industrial mereixia el lloc d’honor en el pòdium històric en els que la mitologia nacional sitúa “les grans famílies de Barcelona”, en expressió de Gary McDonogh, al costat de Jaume I i els herois de 1714. El problema és que sembla impossible criticar aquells suposadament immaculats progenitors nacionals que amb el mateix indissimulat entusiasme que un seguidor de “La Roja” anomenem “capitans d’indústria”, sense que se’t contesti que ataques Catalunya mateixa.

Vicent Sanchis, un dels nostres periodistes més assenyats, publicava en el diari AVUI, el diumenge 27 de setembre de 2009, un artícle d’opinió –“Burgesia? Tant de bo”- que pretenia deslligar els corruptes del present, alhora desvinculats de qualsevol compromís social i de mecenatge, d’aquella burgesia que s’havia consagrat durant generacions a “fer país”. Malgrat que podríem contestar que alguns cognoms coincideixen, en Vicent Sanchis té raó al recordar que la categoria històrica “burgesia”, de la que sovint abusem de forma tan barroera com marxistoide, és difícil de definir perquè te límits imprecisos i successives incorporacions i, per tant, molta diversitat en el seu sí. La dificultat de concretar una definició adient de “burgesia” es tal que la historiografia alemanya, que se n’ha preocupat molt perquè buscava la seva amb delit, ha acabat definint la burgesia per allò que no és.



El senyor Sanchís fa servir com a títol genèric de la seva columna l’expresió “en defensa pròpia”. Em sembla que de forma poc justificada, atès que no sembla constituir cap perill per a ningú, com demostra que ha estat guardonat, merescuda i recentment, amb el premi Jaume Fuster d’assaig en la darrera edició dels Premis Octubre. L’ús d’un títol de profundes referències verdaguerianes és potser una mica exagerat, sinó és que el guardó rebut equivalgui a l’englantina d’or i el títol de “mestre en gai saber” que va rebre Mossèn Cinto. Desitjo de tot cor que les semblances acabin aquí, i que el senyor Sanchis no rebi mai el tractament que Verdaguer va rebre dels seus patrons al final de la seva vida: quan era dèbil i una mica tronat, perseguia esperits i ja no es podia presumir de tenir-lo a casa confessant a la senyora i repartint almoïnes, quan El Canigó quedava massa lluny i L’Atlàntida cubana s’estava a punt de perdre, el Mossèn va rebre, amb una concepció molt subjectiva del concepte “mecenatge”, una puntada de peu al cul que va dividir l’opinió pública barcelonina i va consagrar “el poeta del poble” a escriure uns articles que va titular –en aquest cas amb més motiu- “en defensa pròpia”. Aleshores els joves escriptors modernistes el van idealitzar com la personificació de l’artista incomprès: Santiago Rusiñol s’hi va inspirar per escriure un drama –El místic, 1904-, però després els fills descarriats van tornar a “L’auca del senyor Esteve”, van confessar tots els pecats comesos a París, i de l’angoixa dels “intel•lectuals orgànics” ningú no en va parlar més.

L'article de Vicent Sanchís participa d'aquest silenci, insisteix en els mèrits del "mecenatge" impulsat per la burgesia industrial, i tot seguit critica la versió dels que convertim alguns dels darrers casos de corrupció en la lògica continuació de les actuacions històriques dels burgesos dels temps de la industrialització. Qualifica de falsedat que “va ser la burgesia catalana la que va explotar els obrers, la que va saquejar Cuba, la que va portar Primo de Rivera al poder, la que va pactar amb Franco i la que ara es confon amb el dimoni”. Jo sóc dels que ho pensen, però el retrat d’aquella elit inaccessible –ben diferent dels botiguers- es pot trobar en els llibres de Francesc Cabana: allà es descriu aquells self-made-men amb una escassa formació (segurament substituïda per pocs escrúpols), pensament econòmic proteccionista (i no lliurecanvista), moral econòmica (tan austera i doble com la victoriana), i una docrina social basada en el paternalisme i l’almoïna, simbolitzada en les colònies industrials. Jo afegiria la simpatia pels governs d’ordre perquè crec que la imatge de Puig i Cadafalch acomiadant Primo de Rivera –“Sea un Miláns del Bosch para toda España”- és més que simbòlica: l’aposta pels tirans que els omplien les butxaques havia començat amb Ferran VII i quedava legitimada per afirmacions com “soy conservador porque tengo mucho que conservar”, crec que de Manuel Girona.



Així doncs, m'agradaria completar la llista de pecats històrics de la burgesia que inclou l'article de Vicent Sanchís recordant la jugada de 1875: davant el caòtic experiment democràtic i federalista del Sexenni, l’elit financera/empresarial catalana reacciona contra l’abolició de l’esclavatge a les colònies, el sufragi universal i el lliurecanvisme, que atemptaven contra l’status quo que els convenia, participant en les conxorxes que van impulsar la Restauració dels Borbons. Per això el príncep Alfons (XII) retorna a Espanya per Barcelona, dorm les seves primeres nits al Palau Moja, s’allotjarà alguns estius al Capricho gaudinià de Comillas, i compensarà els serveis prestats amb merescuts ennobliments de les principals nissagues industrials.

Tot plegat molt patriòtic i catalanista!

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...