He pogut escoltar enguany el biòleg Martí Domínguez (a la foto petita), pronunciant una conferència dedicada a la religió de Darwin. Corren temps d’ascens violent i fanàtic de la religió, i per això és emotiu escoltar algú que diu que no cal buscar justificació divina a la bellesa de l’orquídia, que és meravellós saber com és polinitzada. Fins i tot que és espiritual.
La Vicky Medina no solament em va recomanar la conferència: també em va proposar el projecte de lectura pública de "L'origen de les espècies". En un primer moment vaig desconfiar: en la meva ignorància, assimilava el pensador amb el darwinisme social. Però per ella vaig saber que l’avi de Darwin, Erasmus, un republicà afrancesat que es va negar a fer de metge de Jordi III, era ateu, maçó, amic de Rousseau i membre d’aquella colla de “llunàtics” –de la Lunar Society d’Edimburg- que es reunia les nits de lluna plena per il·lustrar-se. Charles seguiria movent-se en cercles radicals des del punt de vista intel•lectual. Potser per això la seva teoria de la selecció natural era molt crítica amb el pensament positivista del seu temps: en el moment en que les novel•les de Verne proclamen que l’home pot dominar el fons del mar, viatjar a la lluna i travessar el planeta en vuitanta dies, Darwin el va posar en el seu lloc dins la creació. Ell li diu “solament ets un primat”. L’home blanc totpoderós que estava sotmetent el planeta amb la ciència i la tecnologia, farà una lectura interessada de Darwin: l’objectiu serà legitimar, amb la selecció natural, un ordre social basat en la pervivència dels més aptes (la burgesia) i el domini del món per part dels més forts (els imperis). Però això era una perversió de les idees de Darwin!
Poc a veure amb les idees que bullien en el seu cap durant el viatge en el Beagle, que li va permetre comprovar de primera mà les seves sospites, augmentades amb les trobades amb pobles salvatges i la constatació de la similitud d’homes i animals. Quan Wallace està a punt de treure-li l’exclusiva, escriu precipitadament una obra polèmica, divulgativa, que esgota l’edició, que solament fa una referència a l’origen de l’home però obre un debat apassionant que avui es vol desfer. I per què dic que es vol desfer aquest camí? Doncs perquè en Martí Domínguez, a qui vaig tenir l’oportunitat de saludar gràcies a la Victòria, ens va explicar que, si per commemorar l’Any Darwin aprofitem per llegir-nos la seva autobiografia, solament l’edició que ell ha impulsat no està censurada. La resta d’edicions inclouen les retallades que la família del naturalista va fer per conciliar la seva memòria amb el cristianisme més ortodox. No és l'única demostració de la progresió del creacionisme: en la sèrie documental El genio de Darwin, presentada pel professor de la Universitat d’Oxford Richard Dawkins, s’afirma que avui quatre de cada 10 britànics és creacionista per no enfrontar-se a una veritat pertorbadora: no dominem la creació, som un primat més, no hi cap pla diví sinó un procés sense directrius que no té moral ni propòsit, del que nosaltres solament som un producte més. És veritat que la competència despietada que defineix la teoria de la selecció natural fa més por que una pedregada. Però també ho és que acceptar aquesta obvietat científica no vol dir ser darwinista, és a dir, no vol dir pensar que la selecció natural ha de ser el principi rector de la societat. En aquest excel•lent documental Dawkins ofereix una alternativa: proposa que també la col•laboració i la moralitat surten de la naturalesa. El motor de la vida és la lluita per l’existència, d’acord; però, com s’expliquen aleshores comportaments que impliquen donar coses a d’altres a costa de nosaltres mateixos? Dawkins diu que l’altruisme és una forma de moralitat evolucionada, que també es transmet genèticament. És a dir, heretem gens que ens impulsen a donar als altres malgrat el cost. Donem sang, oferim consol i plorem per les desgràcies alienes. Per què? En les societats originàries podria ser perquè els petits grups humans estaven envoltats d’individus que podien tornar-nos el favor; alguna cosa semblant als crits d’advertència quan venen els predadors o als animals donant-se escalfor mútuament. Tot això podria ser llegit també com un fruit del parentesc o per reciprocitat. Però atenció! També per empatia!
Fem llars per als discapacitats, lleis per protegir els menys aptes, formem metges compromesos amb les vides alienes, tenim exèrcits de voluntaris lluitant per causes justes, cuidem dels més vulnerables! Estem derrocant la tirania de la selecció natural, i ho fem perquè l'empatia ens ha permès protegir-nos, ajudar-nos, i -en fer-ho- sobreviure i evolucionar... Es més: seguint Dawkins podríem dir fins i tot que qui desenvolupa aquests sentiments és un individu més evolucionat que d’altres perquè participa d’una reciprocitat que permet que molts individus sobrevisquin.
Per tant, la generositat és un plus transmès genèticament, un afegitó que ens fa més forts, millors i més evolucionats. És aquest sentiment (i no la força) la que ens fa reis de la creació. Les lectures d’aquesta visió poden tenir projecció política i contenir arguments per respondre la fúria neoliberal.
