Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.

Ferran Sánchez: Història. Divulgació. Docència.
"Sólo unos pocos prefieren la libertad; la mayoría de los hombres no busca más que buenos amos" (Salustio)

domingo, 3 de noviembre de 2019

SPACAT5 - LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)



El conflicte que va estripar la península entre 1808 i 1814 crea polèmica ja en la denominació, agafada de la documentació contemporània per a evitar la que els liberals del XIX li van donar a Espanya, “guerra de la independència”. El debat nominatiu ja demostra que va ser més que un conflicte entre les tropes franceses invasores i el poble espanyol, i que el relat que mitifica el 2 de maig no va ser fàcil d’imposar: ja a Cadis, Antoni de Campmany va proposar-lo com a festa nacional i les Corts van commemorar el paper del poble en el primer aniversari (oblidant elements incòmodes del procés, com la xenofòbia o el ferrandisme). Quan retorni, Ferran VII la veurà demostració de la lleialtat dels seus súbdits i omplirà la festa de misses, però els governs liberals que el succeiran fomentaran la idealització de la guerra com a expressió de la nació indomable: des del Comte de Toreno a Espronceda l’explicarien amb èpica, i el 1840 una cerimònia d’estat concentrà les despulles de les víctimes de maig al monument que encara hi ha al Passeig del Prado. El centenari seria discret: encara que el govern Maura treballava en la construcció de símbols nacionals, com la celebració del 12 d’octubre, la bandera o l’himne, celebrar-lo podia incomodar la recent aliança amb els francesos pel tema del Marroc, i solament Alfons XIII va assistir a alguns actes commemoratius celebrats –sense cap coordinació- per alguns ajuntaments. Les elits catalanes, però, si bé havien participat durant la guerra de l’entusiasme anti-francès, van arribar al centenari en plena eufòria catalanista, i van preferir commemorar l’any 1908 els 700 anys del naixement de Jaume I. El mite ressorgirà durant la guerra civil perquè ambdós bàndols el faran servir contra l’altre: titulant-se representants de l’essència del poble contra el virus estranger que suposaria per a uns el feixisme, per als altres el presumpte comunisme. El franquisme vincularà 2 de maig i 18 de juliol, i aquesta visió nacionalista del poble heroic arribarà així als anys 80. La consagració de les autonomies obriria, però, un debat interpretatiu que buscava trobar les veritable causes de 1808 allunyant-les de la pretensió nacionalitzadora de que el sentiment nacional havia estat el seu combustible.


EL DESENVOLUPAMENT DEL CONFLICTE. Identifiquem una primera fase, des de maig a la tardor de 1808, en la que els francesos opten per la repressió contra els motins. Dos derrotes significatives els impediran avançar massa més al sud: la derrota al pas d’El Bruc (juny 1808) –més aviat una escaramussa contra guerrillers, mitificada per la Renaixença- i la batalla de Bailén (19-7-1808), en la que el General Castaños va vèncer el mariscal Dupont. Les conseqüències de Bailén serien importants: els 9.000 soldats de l’exèrcit vençut es confinarien a l’illa de Cabrera, al sud de Mallorca. D’aquell camp de concentració informal solament en sortirien en vius 3.500, tal i com denunciaria el Diario de Palma el 24-8-1813: “estremece el corazón más duro ver abandonados tres mil o más Hombres en una isla desierta e inhabitada, a la intempèrie, a la desnudez y hasta el hambre (...) Tal conducta no se vio nunca en la mazmorras de Argel y Túnez (…) ¿Es creíble esto en España, en el centro del catolicismo?». 

Guanyar a Bailén serà un alè d’esperança per als combatents, perquè és la primera derrota dels exèrcits napoleònics a Europa. Atorga un temps preciós a la formació de les Juntes provincials i la Junta Central, i obligarà Josep I a abandonar Madrid: els francesos s’hauran de replegar i demanaran reforços. I la vinguda personal de Napoleó a Espanya ens permet encetar una “segona conquesta francesa” (1808-1812), una campanya ben planificada que permetrà la ràpida ocupació del país. L’exercit espanyol serà destrossat a la batalla d’Ocaña (Toledo, 1809) i els seus efectius, dispersats, sumaran talent combatiu a les guerrilles populars. Girona i Saragossa cauen el 12/1809 i el 2/1810, respectivament. Napoleó dicta els Decrets de Chamartin, entre els que es compta l’abolició de la inquisició, i –en plena rivalitat amb aquesta proposta de futur- sorgeix un debat en el si de la Junta Central: un sector jovellanista proposava una convocatòria de corts estamentals, respectuosa amb la tradició, i altres la volien convocar “a la francesa” a través de les ciutats. Aniria prenent forma una convocatòria corporativista que apel·lava a 150 institucions –universitats, tribunals, consells, ajuntaments, etc-, però la retirada fins a Sevilla, on moriria el seu president, un ancià Floridablanca, i el descrèdit que li atorgaven les derrotes, va desbordar la crida de la Regència sortida de la Junta, que finalment es va fer votant compromissaris entre els representats de les diferents parròquies. Els diputats travessarien el país entre dificultats i perills, i les corts es podrien inaugurar a Cadis el setembre de 1810. El primer diputat a parlar va ser un capellà, Diego Muñoz Torreno. No tenim el text original, però les cròniques que en van fer els diaris ens ofereixen la sorprenent reclamació que les corts es proclamessin sobiranes i treballessin per la divisió de poders i el retorn de Ferran VII, negant valor a les “renúncies fetes a Baiona, no solament per la falta de llibertat sinó molt principalment per la manca de consentiment de la nació”. Mentre els diputats gaditans prenien decisions en nom dels reis exiliats, les guerrilles combatien l’invasor. A partir de 1812 podríem entrar en una tercera fase, la d’una ofensiva combinada hispano-britànica: el trampolí que Portugal havia estat per a les tropes de sir Arthur Wellesley, combinat amb el desgast que la guerrilla imposaria a les tropes franceses, ja havia permès una primera victòria a Talavera (1809), però ara –aprofitant la necessitat de tropes que Napoleó tenia per a la campanya (i el desastre) de Rússia– se succeiran les victòria aliades d’Arapiles, Vitoria i San Marcial. El 1813 les tropes napoleòniques començaran  a abandonar la península.

CARACTERÍSTIQUES DE LA GUERRA (1) TÉ CARÀCTER NACIONAL. La guerra és el part de la nació: la identitat espanyola s'acaba de formar contra els francesos. Abans, la identitat personal circulava sobretot entorn del veïnatge, la feina/família, el seguiment de la religió verdadera, i “ser súbdit de”. Per això la historiografia recent desconfia del sentiment nacional ferit com a motor dels motins contra els francesos. José Álvarez Junco (Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX, 2001) ha qüestionat l’expressió “guerra de la independència”, que li sembla inadequada perquè ni els acords de 1807 ni la presència de Josep I suposen en cap moment cap conquesta, i recordava que –com que va ser Cadis la que, jurídicament parlant, inventa la nació- la caracterització del conflicte com lluita per la independència nacional seria una invenció liberal posterior: “lo nacional es impostado, artificial, ajeno al fernandismo y la xenofobia”, diu. El combustible de la lluita popular van ser sobre tot la càrrega que provoca la presència ocupadora sobre el fràgil equilibri entre població i recursos típic de l’Antic Règim (que precipità crisis de subsistències), i la crítica de l’església contra la revolució, a qui no perdona el laïcisme, ni haver matat el rei (en el fons, a Déu per persona interposada), ni l’abolició del feudalisme, de la que l’església participava. Per això trobem catecismes que diuen: “¿Es pecado asesinar a un francés? No, padre, se hace una obra meritoria librando a la patria de estos violentos opresores”.

No tots els historiadors estan d’acord amb aquesta teoria: en un article contingut en el número 86 de la revista “la aventura de la historia” (2005), Odon Elorza deia que «no es el movimiento político de Cádiz el que determina la entrada de la nación española en el vocabulario político, sino a la inversa. Es la generalizada asunción de la nación y de la soberanía nacional lo que determina la convocatoria de cortes», i deduirà l’existència prèvia de la nació de la proclama de la Junta de Sevilla el juny de 1808 ”por los derechos sagrados de la nación, a la que ha violado su libertad, integridad e independencia”. Cal respondre que la composició variant de les Juntes ens permet trobar també crides que lamenten que “si nos dominan hemos perdido todo: reyes, monarquía, bienes, independencia y religión” (Valladolid) o proclamen que “moriremos antes de dejar a nuestro rey en manos de un pérfido y despreciar nuestra sacrosanta religión” (León). Encara que s’intueix en elles certa consciència de participar d’algun tipus de col·lectivitat política, sembla prou clar que rei i religió són el leitmotiv principal del motí.

CARACTERÍSTIQUES (2) ÉS UNA GUERRA IRREGULAR. El reconeixement de la inferioritat davant dels exèrcits professionals ha fet sempre combatre el poble amb la tècnica de la guerrilla, basada en l’atac sorpresa i la ràpida fugida, que pretén desmoralitzar més que vèncer, i que compta també amb el suport logístic de la població i el coneixement profund/superior del terreny en què es combat. La por, la permanent desconfiança en la població i l’amenaça permanent d’aquests atacs inesperats van crear en els soldats francesos una sensació d’inseguretat constant, que es traduïa en brutals represàlies contra la població civil, generant una permanent espiral de violència que –en tant es deshumanitzava l’adversari com a ésser diabòlic, o monstre supersticiós- deixà episodis d’un morbós salvatgisme, del que Goya va deixar constància en la sèrie de gravats “Els desastres de la guerra”. Així doncs, durant aquest conflicte el fenomen adquireix un abast que no recuperarà fins la segona guerra mundial. Fins i tot va ser reglamentat: la Junta Suprema va oferir (Reglamento de Partidas y Cuadrillas, 12/1808) ofereix indults, i poc després legitima repartiments del botí (Instrucción del Corso Terrestre,  1809). Més endavant, el Reglament de les partides de guerrilla (Cadis, 1812) els reconeixerà “el gran servei ofert a la nació”.

Encara que Charles Esdaile (La guerra de la independència. Una nueva historia, 2004) hagi assimilat guerrilla i bandidatge, com si el mòbil principal fos el botí. Però hem de pensar que molts dels testimonis negatius que recull provenen de comandaments dels exèrcits regulars, que –lògicament- desconfien d’aquestes forces difícils de controlar.  Així els defèn l’historiador Antonio Moliner Prada, que posa en relleu la importància de les seves accions en la victòria final: no es pot dir que fossin la peça clau, però el seu paper com a informants de l’exèrcit regular i com a distracció de forces franceses va ser fonamental.

Raymon Carr afegia la funció de “reprendre el control de les zones evacuades imposant un terror patriòtic que forçava a la població a resistir”, però –per contra- critica que va introduir un element d’inestabilitat: el de romantitzar la revolució i atorgar legitimitat a la insubordinació, santificant certa preferència per l’acció individual violenta que llegaria la política espanyola del segle XX la idea de “prendre el fusell si se senten ferides les seves conviccions polítiques”.

CARACTERÍSTIQUES (3). ÉS UNA GUERRA CIVIL. En el conflicte hi va haver també aquest component. No solament perquè entre els que lluitaven contra Napoleó podem distingir uns que ho feien per recuperar el rei absolut i uns altres que volen expulsar els francesos però no les noves idees; sinó perquè també hem de recordar la significativa existència d’una minoria política fascinada per Napoleó que va veure en la nova dinastia napoleònica la possibilitat de precipitar les reformes que sota els Borbons progressaven de forma tan lenta i vacil·lant. Són els afrancesats, alguns d’ells tan coneguts com Cabarrús, Urquijo, Moratín, LLorente o –més tímid- Goya.

Des que Menéndez Pelayo (Historia de los heterodoxos espanyoles) els va qualificar de traïdors ningú no va escoltar els seus arguments: si havia hagut canvi dinàstic el 1700, per què aleshores? Per què patir els estralls de la guerra si es podien evitar? Miguel Artola (Los afrancesados, 1953) els va presentar com a monàrquics, reformistes i anti-revolucionaris, però Hans Juretschke (Los afrancesados en la guerra de la independència, 1962) –encara que els reconeixia les conviccions el 1808- trobava també l’arribisme i la força intimidatòria de les autoritats ocupadores com a mòbils de la seva actitud.

CARACTERÍSTIQUES (4): TAMBÉ ÉS UNA REVOLUCIÓ. En primer lloc, perquè el buit de poder que va provocar el 1808 la renúncia dels reis va ser assolit per unes noves institucions, que no estaven previstes en l’organigrama institucional de l’Antic Règim. És cert que el personal que ocupa aquestes JUNTES no són majoritàriament burgesos, però també que els nobles són minoria. També és cert que sobre el paper no són sobiranes, ja que neixen de l’emergència que suposa l’absència del rei (presumptament segrestat), del que es diuen representants. Però també és cert que de la Junta Central surt l’agosarada decisió de convocar corts, competència reservada al rei, i un debat sobre com havien de ser (i convocar-se) aquestes corts.

Però sobre tot va resultar revolucionària tota la tasca desenvolupada en aquelles corts. No solament perquè en els seus primers debats es va atorgar la sobirania, sinó perquè va aprovar tot un seguit de decrets que deconstruïen l’Antic Règim. La llei de senyorius (1811) potser no constituïa una reforma agrària, però si que consagrava el principi d’igualtat sobre la llei i per tant, era una abolició del feudalisme. La llei d’imprempta era també una proclamació de la llibertat d’expressió. L’abolició de la Mesta, la incentivació dels tancaments de les terres, o la llei d’indústria, que anul·lava qualsevol limitació a la lliure iniciativa, suposaven avançar cap a la llibertat econòmica. I l’abolició de la inquisició, després de dures sessions de discussió (1812) obrien el camí cap a la llibertat d’opinió.

Però potser la tasca més important de les Corts de Cadis va ser l’aprovació de la Constitució que, per la seva aprovació el 19 de març de 1812, serà coneguda encara com La Pepa. És cert que queda allunyada de l’aprovació i coneixement del poble, que no va arribar a aplicar-se perquè el país estava en guerra, i que –escrita ja fa dos-cents anys- tenia les seves limitacions. El sufragi universal que preconitzava era solament masculí, i establia que l’estat tenia una religió oficial (prohibint altres confessions), i no reconeixia cap foralisme. Però es va convertir en un símbol a Europa per a les següents generacions de romàntics que lluitarien contra els prínceps vencedors de Napoleó que pretendrien retornar a l’Antic Règim.

El 1978 Miguel Artola publicava “Antiguo régimen y revolución liberal” i feia un balanç molt optimista de les Corts de Cadis: en tant reduïa les limitacions a l’expansió del capitalisme constituïa una veritable revolució, i en tant abolia els privilegis de la noblesa fixava la igualtat jurídica de tots els ciutadans. L’any següent, Josep Fontana publicava “La quiebra de la monarquia absoluta”: per a ell la veritable revolució liberal no arribaria fins després de la mort de Ferran VII, i el bagatge de les decisions preses a Cadis constituïa solament un reformisme molt moderat que resultava “excessiva per als explotadors, i insuficient per als explotats”. També José Álvarez Junco ha escrit que –sense burgesia en aquelles corts- difícilment podem parlar de cap revolució. Potser solament fos una revolució de paper, però per primera vegada un grapat d’espanyols d’idees diferents s’havia assegut a compartir una discussió des de la discrepància amb la voluntat de crear un espai de convivència que compartir plegats. Que cadascú ho valori com cregui convenient...



No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...