BARCELONA, 1859: INTERIORS ROMÀNTICS I EXTERIORS INSALUBRES

L’exposició Barcelona i els Jocs Florals: modernització i romanticisme del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona proposa “considerar la restauració dels Jocs Florals de 1859 com una acció rellevant d’afirmació de les elits locals davant les possibilitats de progrés que l’estabilització de l’odre liberal feia sospitar, i que l’aterrament de les muralles i l’aprovació del Pla Cerdà el 1859 semblaven fer imminent”. Un cop més se’ns presenta la nostra ciutat com a avantguardista i avançada al seu temps. Per exemple, un plafó de l’exposició diu que no són aliens a aquestes exigències de futur “fets com el protagonisme de Prim i els voluntaris catalans a la guerra d’Àfrica, o l’enderroc de les muralles, o la planificació de l’Eixample de la ciutat. Altres fites immediates projecten sentit sobre els episodis barcelonès. 1859 és l’any de l’avarament de l’Ictíneo, o de l’inici de la guerra antiaustriaca per a la unificació d’Itàlia”. Cap d’aquestes relacions es materialitza en el discurs expositiu després. De fet, seria sorprenent que aconseguís establir connexions entre fets tan diferents, com si compartissin un mateix projecte de modernitat.

És realment modern el projecte d’expedicionisme colonial, sufragi molt restringit i liberalisme doctrinari que el 1859 representaven O’Donell o Narváez? O solament inauguren la dèria de la burgesia catalana de posar-se sota la protecció d’un espadón espanyol cada cop que el seu monopoli del pastís els sembla qüestionat, garantint-se així, per exemple, un lloc en els ajuntaments de « nova planta » posteriors a 1939? No goso negar-li modernitat a la burgesia industrial que projectava, a finals del vuit-cents i principis del segle XX, exposicions universals, edificis impossibles i algun que altre « cirurgià de ferro ». Fa por qüestionar que Puig i Cadafalch era modern quan, acomiadant Primo de Rivera a l’estació de França el 1923, li demanava al capità general colpista que fos –en referència a la « pau de les pistoles » que l’anterior capità general havia imposat- « un Miláns del Bosch para toda España ». Però projectar aspiracions de modernitat a la burgesia proteccionista i espanyolista de 1859 em sembla exagerar.

Busquem dues variables creïbles de modernitat per comprovar-ho. Quan la inauguració del tram Barcelona-Mataró (1848) dota Espanya dels seus primers trenta quilòmetres de via fèrria, França ja en té 1900. El ferrocarril no va arribar a Girona fins el 1862 i a la frontera fins el 1878: sembla que aquest projecte no li semblava urgent a ningú! Mesurar un altra indicador de modernitat, l’electrificació, també ens proporciona sorpreses: el 1882 es va enlluernar el passeig de Colom, el 1883 la plaça de sant Jaume, entre 1888 i 1893 La rambla, el passeig de la Duana, el passeig d’Isabel II i la plaça Palau, el 1892 el teatre del Liceu. Tampoc aquesta variable mostra massa compromís amb la modernitat, ni que dediquessin massa atenció a aquest espai tan nou i modern, l’eixample. Pel que fa a l’electrificació del transport, el 1902 Barcelona ja havia electrificat quinze quilòmetres de vies i la tracció per cavalls dels tramvies es va mantenir fins el 1904: quinze anys més tard que Budapest, dotze que Kiev, onze que Belgrad i nou que Sarajevo.

La idealització de l’època medieval representada per la celebració dels Jocs Florals en el Saló de Cent, la façana de la catedral que financiarà Manel Girona, l’edifici de la universitat que aixeca Elies Rogent, o l’estrena d’Il Trobatore el 1854, pot ser molt romàntica. Però, era moderna? Mitificar les llegendes d’Ossian i les novel.les de Walter Scott no crec que fos ja modern. El romanticisme podía ser modernitat quan es suicidava contra l’absolutisme, sublimava la llibertat dels pobles i dels individus, quan Stendhal deia que “la grandesa dels escriptors d’una època es demostra per la seva capacitat de trencar amb ella”. Els artistes egocèntrics enamorats del geni i dels sentiment humans, els angoixats creadors incompresos que trencaven les regles marcades pel món acadèmic, que acompanyaven la passió pels seus icones –la pàtria, la llibertat, la dona- fins el drama o l’epopeia, eren moderns el 1830. És veritat que el romanticisme evoluciona molt i acull moltes diversitats en el seu si, però no crec que el que queda d’ell el 1860 –família, tradició, costums, antiguisme, medievalisme…- sigui cap mostra de modernitat. El romanticisme més modern ha sortit al carrer el 1848 –Wagner va compartir barricada amb Bakunin a Dresde- i té, a més de drogues, cenacles literaris, i una moral sexual ben poc familiar, molta sensibilitat social: No era Lamennais qui denunciava “l’esclavatge dels assalariats”?

Per defensar la teoria de la modernitat dels Jocs Florals es diu que “emparen una literatura no pas lliurada a la vil funcionalitat dins el mercat literari, sinó prèviament esdevinguda apreciable per l’aurèola de la seva in contaminació”. No crec que en aquella elit res del mercat els semblés “vil” ni entenc per què l’exposició no explica per que, si l’absència de castellanismes feia el llemosí tan interessant, els prohoms de la Renaixença escrivien en castellà la filologia (Milà i Fontanals), la història (Bofarull o Balaguer) o la filosofia (Balmes). La Renaixença és romanticisme, sens dubte, però no crec que sigui modernitat el 1860. Més aviat em sembla reaccionària.





Amagar els límits del projecte de modernitat burgès i vendre’l com si fos l’altra cara de la moneda que representen Cerdà o Monturiol, és voler fer veure que Catalunya caminava cap al progrés de forma exemplar, tornar a santificar aquests capitans d’empresa tantes vegades qualificats d’herois, ignorar els projectes alternatius que van restar ignorats pels burgesos, i menysprear –un cop més- les víctimes. Cerdà o Monturiol demostren que la ciutat bullia de projectes alternatius de futur que mai no van ser escoltats, precisament, per la seva modernitat. El plafó citat abans no pot dir que la planificació de l’Eixample formava part del projecte de futur de la burgesia, que va criticar el Pla Cerdà, el va considerar una ingerència de Madrid, i el va desvirtuar gairebé des de la primera illa de cases. Monturiol, un utopista que llegia Cabet, mai va ser tingut en compte: ni les Icàries que somniava, ni tan sols el seu submarí van rebre mai l’atenció d’aquesta burgesia tan moderna. I del record de Clavé –transgressor i lluitador amb sensibilitat social- se’ns ha esporgat qualsevol càrrega crítica per deixar-nos solament el seu perfil musical.

Aquelles figures sí eren modernes, més positivistes i socialistes que no pas romàntiques, crec jo. Però el nostre ajuntament ha evitat celebrar com mereixerien el cent cinquantè aniversari de tantes coses –Ictineo, Plà Cerdà, Jocs Florals- i ha evitat així qualsevol debat sobre la ciutat. Recordar aquell any decisiu per a la ciutat moderna suposaria trencar la imatge auto complaent de la suposada modernitat barcelonina. Comparar la ciutat que bull amb la ciutat que dorm plàcida i avorrida sobre el coixí de l’especulació immobiliària, permetria contrastar que avui com aleshores, altres ciutats han estat possibles. Hem perdut un cop més l’oportunitat de plantejar-nos si volem que Barcelona la dirigeixi una elit mandrosa, que la dissenya com si fos una caixa recaptadora, un parc d’atraccions, un escenari passiu i màgic que ambienta les cues que fan els turistes. En el lloc on hi hauria d’haver Cerdà, Monturiol o Clavé, ens volen vendre com a impulsors del progrés quatre rancis especuladors de via estreta i mercat protegit, de llotja al Liceu i arpa al saló. Que, segurament per classisme, recuperen un català que s’allunya del que es parla pel carrer.

Una cosa més. Visitant aquesta exposició m’he trobat dos problemes: primer, la saturació de textos. Hi ha textos en les parets i textos en les vitrines. Tot gira al voltant del text i obliga el visitant a llegir contínuament. Pot escoltar textos, llegir textos escrits a les parets, mirar portades de llibres i llibres oberts per planes importantíssimes, i –excepcionalment- mirar un quadre o una englantina d’or… i llegir tot seguit el cartell que els acompanya.

El segon problema ha estat un nivell tan alt que sovint me l’ha fet inintel•ligible. No tinc prou carreres per entendre què volen dir frases com: “La moda de l’antiquarisme romàntic fa del ritu i l’acte socials dels jocs un instrument de representació inestimable, subsidiari del concepte de “renaixença” que, alhora, intel•lectuals i polítics ofereixen com a valor cohesiu i com a motiu d’ordre davant l’ambició i els reptes del futur”. Aquesta passió pel text com a eina d’anàlisi de la realitat, fins i tot substituint-la, i aquests conceptes tan complexos en frases tan llargues, potser són també … molt (post)moderns!

LOS KENNEDY NO SON LOS DALTON (y 2)

El gran acierto del libro de David Talbot es su atención al “Bobby doliente”. Mientras que John es siempre en el relato una sombra presente de icónica y lejana admiración, por Bob esa admiración se hace rendida, incondicional, si no culto, al menos sí sincero homenaje. Y la descripción del proceso que le empujó desde el dolor y la resignación huraña, hasta una nueva lucha por la presidencia, es tan emotivo que permite al lector transitar por ese vía crucis contagiándose al final del mismo entusiasmo por un futuro mejor.

El libro describe detenidamente su viaje por Hispanoamérica en 1965, durante el que, “caminó por encima de malolientes arroyos de aguas residuales para jugar con niños lánguidos y medio desnudos que se apiñaban en el exterior de sus barracas de adobe”. En Brasil, "en la conmemoración del tercer aniversario de la muerte de su hermano, los ojos se le inundaron de lágrimas mientras colocaba una corona de flores en el busto de John Kennedy en la pequeña ciudad agrícola de Natal, y en Salvador lloró sin poderse contener cuando un grupo de jóvenes mujeres de un centro de madres solteras empezaron a cantar . Les explicó a un grupo de niños descalzos que a su hermano le habían gustado mucho los niños, y con una gran dulzura, les pidió que le hicieran un favor al fallecido presidente: permaneced en la escuela, estudiad duro, estudiad tanto tiempo como podáis y entonces poneos a trabajar por vuestra ciudad y por Brasil".

Aquellos encuentros con la pobreza precipitaron su compromiso con la lucha por la presidencia. Fue entonces cuando empezó a contactar con activistas contra la guerra de Vietnam para obtener información de primera mano, “demostrando que se desligaba de las amarras de la tradición política”, y se lanzó a las primarias para lograr la candidatura, como si de una misión trascendental pero no deseada se tratara, consciente del peligro pero consagrado a la campaña, desprotegido ante la energía frenética de las multitudes que abarrotaban auditorios: “¿Cuáles de esos valerosos jóvenes que mueren en los campos de arroz de Vietnam podían haber escrito una sinfonía? ¿Cuáles de ellos podrían haber escrito un hermoso poema, o podrían haber curado el cáncer? ¿Cuáles de ellos podían haber jugado en la liga de honor, o habernos regalado risas desde un escenario o haber ayudado a construir un puente o una universidad? Es nuestra responsabilidad dejar que esos hombres vivan”. Él no vivió, su muerte fue una pérfida ejecución pública, tan estremecedora como la de su hermano, y probablemente su agonía fotografiada ejerció de castigo ejemplarizante, para cerrarle la boca a cualquier sueño, no ya de revolución, sino del cambio moderado y reformista que los Kennedy representaban.



David Talbott, entonces un adolescente que colaboraba en su campaña, quedó marcado. La investigación sobre las sombras en torno a los asesinatos de los Kennedy sigue siendo una de sus pasiones. Intenta no ser parcial, aunque cuando acusa a Seymour M. Hersche (el reconocido periodista que denunció la matanza de My Lai o los excesos en Abu Ghraib) de servirse de fuentes poco fiables en La cara oculta de JFK- olvida que él mismo se mueve a menudo en un ambiente de nostalgia por “lo que pudo haber sido y no fue” y entrevista a idealistas tan entrañables como octogenarios en salas de estar convertidas en verdaderos santuarios saturadas de fotos enmarcadas y citas conmovedoras.

Es más que disculpable. Porque el relato gana en emoción, sugestiona al lector, le permite cerrar el libro con ganas de cambiar el mundo. Porque constituye una reconstrucción de las sucesivas aportaciones a la investigación y de las interpretaciones. Porque recoge una información preciosa de testimonios de primera fila. Y porque ofrece sólidos datos para argumentar contra las campañas de desprestigio que ha sufrido la memoria de los Kennedy, a los que -además de una trayectoria familiar de corruptelas políticas e inmoralidad sexual- se ha acusado de "aspiración dinástica".

Un periodista español advertía hace tiempo en un periódico digital del peligro que entrañaba la familia Kennedy para el orden democrático norteamericano. Después de afirmar que todo hacía pensar que los hermanos se sucederían durante seis mandatos en la presidencia, proyectando “la sustitución de la meritocracia por la demagogia dinástica”, explica que muchos entendían que detenerles "era un deber tan sagrado como el de los republicanos romanos que levantaron puñales para asesinar a César cuando aspiraba a ser dictador". Llega a decir que “la conspiración no quería implantar una utopía ni destruir el sistema democrático. Deseaba actuar como muro de contención frente al desastre”.

Siniestro. Y no sólo porque su miedo a la patrimonialización de la presidencia calló durante los sucesivos mandatos de la dinastía Bush, a la que aplaudía entusiasmado. No sólo porque se está legitimando el asesinato; eso es de esperar en alguien que justifica la “justicia” franquista o la segunda invasión de Irak. Sino porque siembra la semilla de la oposición antisistema y las medidas de excepción contra quien gobierna con visiones distintas a las propias.

Hay una tendencia terrible de la derecha liberal a cuestionar las reglas del juego a conveniencia. Las brumas impunes en que quedaron los asesinatos Kennedy demuestran que estamos indefensos -allí y, sobre todo, aquí- ante ese uso arbitrario de las normas por parte de la derecha cavernaria, su asalto a las instituciones, sus recursos a la trampa, su crispación desorientadora, sus acusaciones rimbombantes.

La caza de brujas y sus comités estuvieron al servicio del proyecto de desmontar el proyecto de Roosevelt. Con el de Clinton se atrevieron a procesar al presidente sirviéndose de unas presuntas mentiras que después ignoraron en Bush, como si las eyaculaciones del primero fueran más importantes que las falsedades sobre las armas de destrucción masiva del segundo. Con Kennedy fueron algo más expeditivos. ¿Qué estarán tramando contra Obama? ¿En qué se parece esa actitud obstruccionista, de alarmismo vociferante e irresponsable, a las cortinas de falacias con las que el Partido Popular dice denunciar un poder legítimo al que juzga autoritario?

LOS HERMANOS KENNEDY NO SON LOS HERMANOS DALTON (1)

Tengo un lector (el único que tengo, vaya) que ocasional y sagazmente me manda mensajes llamándome “rojo” y “maricón”. Como que no suele introducir demasiadas variaciones temáticas, abandoné la idea de prestarle atención. Sin embargo, hace poco me criticaba aguda e ingeniosamente que mis entradas en el blog se ciñen al “estúpido imaginario progre”, en el que “sólo faltaban absurdas referencias a la conspiración contra Kennedy”.

Convencido de que, como las folklóricas, los malos blogueros se deben a su público, me decidí a complacerle y me llevé a Ibiza el libro de David Talbot La conspiración: la historia secreta de John y Robert Kennedy. Aunque este periodista, habitual del NY Times, The New Yorker y Rolling Stones, no es historiador, me parece un acierto que Crítica lo haya publicado, a pesar del pragmático cambio de titulo. Y es que en su original el libro se llama Brothers, no sólo en referencia a la estrecha compenetración entre JFK y Bobby Kennedy, quienes, como muestra la portada, conscientes de que no podían contar con la confianza de los funcionarios vinculados a la guerra fría, “solían celebrar reuniones entre ellos, se iban a una esquina de la habitación, apartados del resto del gabinete”. También por extensión el nombre abraza al círculo de cercanos colaboradores –Schlesinger, Galbraith, McNamara...- a los que ellos ofrecían una sana e incuestionable confianza. Algo así como el main trust de la era Roosevelt.

El título de la edición española, en ese sentido, es confuso, puesto que las explicaciones conspirativas se reducen al primer capítulo, que evoca la reacción de Bob ante la noticia del asesinato y su llamada al cuartel general de la CIA para preguntar si ellos habían tenido algo que ver, y al último, en el que se presentan las pistas aparecidas más recientemente tras pasar rápidamente por los pequeños detalles del magnicidio discutidos hasta la saciedad: el número de disparos y de tiradores, la corrección de la autopsia, la identidad de los vagabundos detenidos y rápidamente liberados, o si Oswald era un agente de la CIA o un comunista fanático.

Si alguien tenía medios para resolver el crimen era el fiscal general, pero Robert no puso al departamento de justicia en marcha porque no confiaba en el aparato investigador del gobierno. Se comió su dolor en silencio, defendió con aplastante responsabilidad el prestigio de las instituciones y apoyó las conclusiones de la Comisión Warren una y otra vez, pese a sucesivos requerimientos periodísticos y a una opinión pública que intuía su desafección y se resistía a creer en las teorías de la "bala mágica" y el "asesino solitario".



“Brothers” parte de las gélidas y lacónicas llamadas con las que el repugnante J. Edgar Hoover le comunicó el atentado sufrido por su hermano (“Le han disparado al presidente”, y –minutos más tarde, colgando sin más- “El presidente ha muerto”). Habría que romper una lanza por el desgraciado de Hoover, que tuvo la consideración de disimular su alegría y no dejar que el ruido de champagne descorchado se colara por el “manos libres”.

Aquella “conversación” es simbólica porque ambos comunicantes “representaban para el otro todo lo malo que tenía el país”: uno consideraba al comunismo el enemigo público número uno, y a Bobby su malévolo introductor; el otro creía que el único “enemigo interno” era el crimen organizado y Hoover su principal cómplice. La actitud de Bobby Kennedy aquel día -“creí que irían a por mí, no a por el presidente”- le convierte, según Talbot, en el “primer teórico de la conspiración”. No era una obsesión personal: la frase de Jacqueline cuando le pidieron que se cambiara el traje rosa Channel manchado de sangre ya seca antes de bajar del Air Force One que la transportaba a Washington junto al cadáver del presidente –“No. Dejemos que vean lo que han hecho”- demuestra, según David Talbott, que el círculo íntimo percibía que se enfrentaban a un “ellos” organizado, y no a un solitario y desafecto rebelde.

Como la investigación de Jim Garrison, el libro describe toda una estremecedora fauna de mercenarios de la CIA, violentos refugiados cubanos, estafadores y mafiosos. Sin embargo, el autor nunca explicita su coincidencia parcial con las tesis del fiscal del distrito de Nueva Orleáns:
- Que el presidente cayó víctima de un complot muy bien organizado
- Que Oswald era un peón de un complejo entramado que le presentó como un castrista
- Que los cerebros estaban entre la “burocracia fría” y que al presidente lo asesinaron porque trabajaba por la reconciliación con Cuba y la Unión Soviética.

Talbot se limita a reunir indicios y a dejar que el lector, abrumado, imagine la intrincable red de opositores. Para lograrlo, se hace una apasionante crónica de la presidencia JFK –crisis de los misiles, derechos civiles...- que confirma la suspicacia de Eisenhower en su discurso de despedida a la nación, en el que denunciaba la “conjunción de una inmensa organización militar y de una extensa industria armamentística”, a la que hoy podemos conectar con organizaciones de extrema derecha, asociaciones de militares retirados, y fabricantes de armamento, unidos por la idea de que “el impuesto sobre la renta progresivo, la expansión de la seguridad social y su atención médica, y las ayudas federales a la educación” constituían un episodio del asalto comunista sobre los Estados Unidos. ¿Qué podían opinar todos ellos del discurso en el que el presidente dijo que “impedir la guerra nuclear no tenía nada de blando, que la nación demostraba su auténtica fortaleza al abstenerse de utilizar su poder militar hasta que otras posibilidades hubieran sido agotadas”?

Para hacer perceptible al lector esa trama opositora se describe también el sombrío, angustiosamente claustrofóbico, ambiente de la Casa Blanca, en la que se vive una sorda oposición cotidiana en permanente insubordinación: cuando John dejó claro que no se involucraría en Bahía Cochinos, la operación continuó irreversible porque sus organizadores confiaban en que –una vez desatado el fragor de la batalla- Kennedy accedería a enviar aviones y soldados. El desastre hace evidentes y tangibles las conexiones entre el odio que desbordaba Little Habana en Miami y la propia Junta de Estado Mayor. La actitud insolente de la CIA en su prosecución de una política de guerra fría no autorizada es suficientemente siniestra como para constituir un indicio avasallador de la colaboración del "establishment" en la eliminación física del presidente cuyo proyecto cuestionaba la continuidad de sus valores. En el libro hay muchos indicios más...

PAISAJE HUMANO CON NAPOLEÓN AL FONDO

A diferencia de la gente culta, que ama los clásicos, me gustan las películas de las que todo el mundo se olvida. Acabo de ver Io e Napoleone, en los Verdi Park. Aparentemente es una comedia sin importancia, pero yo creo que tiene fondo. He visto críticas que dicen que “elucubra sobre la naturaleza adictiva del poder”. O que denuncia la “vanidad de la política” y la “pasividad mentecata del pueblo”. Pero en realidad no tiene tantas pretensiones y se limita a reflexionar sobre la condición humana, que no es poco. Napoleón es el centro de la pantomima, pero su caricatura verosímil de ídolo caído, adicto al espejismo imperial que él mismo ha inventado, es sólo la excusa para retratar muchas posturas vitales de la gente corriente.

¿Qué harías con tu vida si no eres feliz porque temes asumir aventuras? ¿Y si amas en silencio y te rompes en pedazos cada día cuando te ignoran? ¿Y si te finges muy ocupado y eficiente para ignorar que en el amor te corresponden las sobras? ¿Y si tu edad te hace pensar que es ridículo arder por alguien más joven? ¿Y si te olvidaste la ilusión en una esquina de la vida para abrazar una realidad prosaica y bucólica, pero incoherente contigo? ¿Y si la tormenta sopla a tu favor y sólo alguien muy frágil te separa del éxito? Personas anónimas, que se hacen esas preguntas, son las protagonistas de la cinta, y no Napoleón, apenas un paisaje al fondo con significativos primeros planos. Eso ha permitido a algunos críticos afirmar que “el título es engañoso” porque el emperador no es el protagonista, y que su figura aparece “desdibujada”. Quizá esperaban entonces ver al Napoleón de Abel Gance (en la foto), el que hizo llorar de emoción a un jovencito De Gaulle, y a los fascistas franceses –que los hubo, y muchos- durante su estreno en 1927.



A mi el título no me ha parecido engañoso, ni Napoleón el personaje patético y caprichoso de tantas otras películas. Hay un retrato del personaje en algunos fotogramas vacilantes, pero no está en su llegada a Elba con el aplomo de quien no se rinde, sino en la marcha de la isla al final de la película, camino de lo que apenas serán “cien días”, dejando a su paso una estela de desengaños e imposturas. A mi juicio la estupenda interpretación (en italiano, por cierto) del brillante actor francés Daniel Auteuil nos muestra un Napoleón veterano, cansino ya, pero ebrio de una ambición que le empuja hacia delante de una forma tan compulsiva como siniestra. Napoleón aparece retratado como un superviviente, el eterno luchador titánico que creyó ver Beethoven cuando le dedicó la sinfonía “heroica”. Eso sí: dos millones de soldados muertos más tarde.

El protagonista de la película, el joven Martino Pappucci, hijo de una familia comerciante en Elba, maestro idealista cargado de palabras, encierra en sí mismo las dos visiones tradicionales de la historiografía napoleónica. A pesar del entusiasmo colectivo de sus conciudadanos, que ven en la llegada del exiliado de lujo una apuesta de futuro, el joven maestro cultiva una obsesión tiranicida en solitario. Esa misión mesiánica con la que quiere vengar la traición a la revolución y los millones de jóvenes masacrados en todos los campos de batalla de Europa ve una oportunidad cuando le ofrecen trabajar como bibliotecario del nuevo rey de Elba. Es la visión del Napoleón que traicionó los ideales que había abrazado luchando por la convención en Tolón, o salvando al directorio de las calles realistas a cañonazos.

El jacobino protagonista de la película (que no romántico, como escriben los críticos) acepta la oferta pensando que le proporcionará la oportunidad de cumplir por fin con el delito con el que sueña. Sin embargo, en las distancias cortas el viejo zorro le seduce, le hace dudar, atormenta sus dubitativas noches en vela. Esa es la otra visión del personaje, la que nos legaron el Memorial de Santa Elena, o Stendhal en La Cartuja de Parma: la del hombre providencial, el genio liberado, el enigmático trascendente, el héroe que inventó su propia gesta titánica. A la luz de las velas cuando cae la noche, Napoleón se aparece al protagonista de la película como el hombre roto, torturado por el peso de la responsabilidad, y esa humanidad eleva la grandeza del huracán que sembró la semilla de la libertad en los huertos de tantas testas coronadas. Cuando la persona se come al personaje, el joven jacobino olvida que aquellas semillas fueron regadas con sangre.



Cada personaje de la película, como nos pasa a nosotros y a los críticos desacertados, ve un Napoleón que nos impide encontrarnos con el verdadero. Alguien que pudo afirmar al mismo tiempo “Yo soy la revolución” y “la revolución ha terminado”, porque al mismo tiempo fue un hijo suyo y el hombre de orden que la burguesía contrató para callarla, puede parecernos que ofrece mil caras. Pero no es así: Napoleón no representa nada más que a sí mismo. Talleyrand o Jean-Jacques David sí que sobrevivieron a la tormenta revolucionaria ejerciendo de camaleones; en cambio Napoleón la montó, sometió al caballo desbocado. Mientras ellos cambiaban de chaqueta y esperaban su sueldo, Napoleón no transigió con nada ni con nadie. Lo que hizo a Napoleón sobrevivir, lo que le hizo tan genuino como auténtico, como demuestra la película, fue su profunda adscripción a él mismo. Como que ese individualismo es una de las bases teleológicas de la sociabilidad ilustrada, nuestra madre al fin y al cabo, nos seduce tanto el genio napoleónico como la sangre que vertió nos repugna. No le podremos acabar de condenar nunca, porque a la luz de las Luces, su osadía es sofisticadamente elaborada y sublime. El miedo que nos inspiran los monstruos que nacen del sueño de la razón nos permite disculpar que, de su despertar, también nacen monstruos como Napoleón. El joven protagonista de Io e Napoleone consigue salir de ese círculo vicioso…

EL RELEVO: CURSO DE VERANO SOBRE HISTORIOGRAFÍA DE LA GUERRA CIVIL

Se mostraba preocupado Julián Casanova en un curso al que asistí en julio en El Escorial, en el 70 aniversario del final de la guerra civil, porque, a su juicio, la reflexión historiográfica ha dejado paso a los discursos memorialísticos, lo que significa, decía, que el razonamiento histórico ha dejado paso al sentimiento, y que la historización de los procesos ha quedado sustituida por los relatos de vivencias. “De alguna manera”, concluía, “la objetividad científica ha dejado paso a la subjetividad postmoderna”. Pese a esta crítica a la sustitución mediática y emocional del discurso histórico, el prestigioso profesor de la Universidad de Zaragoza dejó claro que los testimonios a los que damos protagonismo son importantes. Sin embargo, dijo también, no hay que olvidar que las políticas de memoria –a fin de cuentas como todas las memorias- son selectivas y olvidan. No lo decía tanto por reclamar profundizar en ellas fijando espacios, quitando placas o derribando estatuas, sino por potenciar otras políticas que permitan proteger documentos y regular el acceso a todas las fuentes posibles.

De la Universidad de Zaragoza venían también dos jóvenes promesas que participaron en el curso, y cuya incuestionable brillantez me abrió muchas dudas. Fue un acierto del coordinador del curso, Ángel Viñas, darles cancha. Por un lado, José Luis Ledesma nos explicó cómo ha venido tratando la historiografía el tema de la violencia en la retaguardia republicana. Fue muy ilustrativo escucharle, comprobar cómo los nuevos investigadores, libres de pudores, manejan temas espinosos –Paracuellos, por ejemplo- con comodidad y respeto. Avanzándonos lo que, a mi parecer, serán algunas de las conclusiones de la tesis que leerá próximamente, y que espero podamos ver pronto publicada, fijó con rotundidad características de la represión en la retaguardia republicana:

a) No es mayor que en el bando franquista. Las cifras consagradas por el franquismo no resisten el contraste con las fuentes, y es falaz el argumento de que la geografía de la conquista posibilitó que el bando nacional matara más. Para comprobarlo debemos comparar lo comparable; por ejemplo, los primeros meses de guerra, determinantes en el estudio global de las violencias en la retaguardia porque durante ese período se producen las 2/3 partes de las víctimas y no se ha introducido la distorsión conquistadora. Si relacionamos el número de víctimas en dicho periodo con la población en cada zona, observamos menor represión en la zona republicana pese a que es la más poblada porque comprendía las grandes capitales: 42.000 víctimas que equivalen al 3%o de los 14 millones de habitantes que tiene la España republicana, frente a 55.000 víctimas en los mismos meses en la zona sublevada que representan casi el 5%o de una población de 11.700.000 habitantes.

b) No es una violencia planificada, ni continuación de la que se vivió en la primavera de 1936. Entre otras cosas porque desde el triunfo del Frente Popular
(2/1936) hasta la sublevación de julio, la mayoría de las víctimas o bien son de izquierdas, o bien fuerzas del orden público. Nada de planificación comparable a la "instrucción reservada" de Mola. Es el golpe el que introduce la violencia en el debate público y el que pone las armas en el centro del problema. Sólo su fracaso es el que desencadena la violencia, y de ningún modo al revés.

c) Tampoco fue dirigida desde la cúpula del poder. Paracuellos es un caso excepcional, que dista de proceder de un poder central. De hecho la violencia en la retaguardia republicana fue más intensa allí donde se atomizó más el poder. A menos poder político centralizado, más violencia. Y esta violencia se hace inexistente cuando la república recupera el orden público. Por lo que respecta a los ejecutores, no eran agentes del estado sino variopintos actores políticos locales a los que la coyuntura puso armas en la mano, que acceden a un poder que antes no tenían, y a los que el caos creado por la sublevación ofrece contexto. No hay pues ninguna forma refinada de terror como las que inspiraron los totalitarismos, aunque varios de los ponentes avanzaron sugerentemente que pronto "habrá que dejar de llamar incontrolados" a los ejecutores de la violencia en la retaguardia republicana.



Por lo que respecta a Javier Rodrigo (en la foto), propuso la ambiciosa tesis de que la guerra fue el primer paso en la creación del marco necesario para el verdadero proyecto: la depuración, la limpieza política. Criticó que las generaciones historiográficas anteriores apenas se dedicaron al debate metodológico, poniendo como ejemplo que no se ha reflexionado para definir qué es la represión. Su segunda denuncia fue sobre la tendencia a describir heroicamente la experiencia de las víctimas, desatendiendo los porqués que nos son más urgentes para desentrañar las razones de lo que pasó: los de los verdugos. Preguntar(se) sobre los motivos del perpetrador ha permitido avanzar a otras historiografías, como la alemana, afirmó. Lo que le permitió formular una tercera crítica: nuestra academia se ha mostrado impermeable a debates sobre la represión emprendida contra la población civil que han abordado otras sociedades que han vivido traumas semejantes, como el Holocausto o el Apartheid. Por eso reclamó más estudios comparativos, y un estudio cualitativo de la violencia que permita conocer todas sus variaciones -económica, sexual, campos de trabajo, prisiones, mujer, etc- y supere el estudio cuantitativo que, según su parecer, nunca podrá quedar definitivamente cerrado.

He corrido a comprarme el libro de Javier Rodrigo, que apunta apasionante. Pero me gustaría recordar que resulta fácil someter a crítica anteriores trabajos cuando el propio se hace con beca y respaldo universitario, y no contra corriente, superando las adversidades -falta de referencias, omnipresencia de las versiones oficiales, fuentes inaccesibles, etc- con las que trabajaron los maestros. El autor emocionado y sensible de las primeras páginas de Hasta la raíz aporta una ternura no exenta de rigor y compromiso que, en cambio, eché de menos en su ponencia.

RETRATOS ROMANOS (ESCRITOS Y ESCULPIDOS)

De niño, la serie de televisión Yo Claudio y la consiguiente lectura de Robert Graves me despertaron la pasión por la historia. De mayor me concentré en la época moderna, pero la Roma del Alto Imperio me sigue poniendo a cien, y por eso ocasionalmente recalo en algún libro para comprobar que de Historia Antigua no tengo ni idea. También me sirve para fijarme en las metodologías con las que los expertos en el periodo estudian la sutil y frágil relación entre el poder unipersonal (clientelar, patrimonial) en formación y las clases poderosas que le discuten el monopolio arrebatado. Del estudio de esa dialéctica tendríamos mucho que aprender, a mi juicio, los modernistas preocupados por el ejercicio del poder que, cada vez con más reparo, llamamos “absoluto”.

Consciente de que se me escaparon dos prometedoras biografías de mis personajes favoritos del mundo clásico, Calígula (la película cuyo guión escribió Gore Vidal todavía me +turba) y Livia, (a la que siempre imaginé glamurosa como Joan Collins en Dinastía), he ojeado hoy Vida de los Césares (Crítica, 2009), un reciente compendio de doce breves estudios a cargo de otros tantos especialistas, coordinados por el autor de ambas biografías: Anthony Barrett es catedrático emérito en la Universidad de British Columbia en Vancouver.






El tratamiento historiográfico que ha recibido Cayo –Calígula para los amigos, si es que los tuvo- ha oscilado entre la “locura” descrita por sus contemporáneos, que por otra parte “no ofrecen acciones concretas asimilables a la locura en su sentido clínico”, hasta la esquizofrenia diagnosticada por la psicología decimonónica sin apenas someter las fuentes a crítica: por mucho que no pudieran sentar al sujeto en cuestión en su diván, no podía salir nada riguroso de una lectura de Suetonio que no se cuestionara su intencionalidad. Y es que, por mucho que el autor de De Vita Caesorum tuviera acceso a la documentación de palacio y por tanto podamos creer, si no los detalles, al menos el cuadro general del ambiente de excesos descrito por él, no debemos olvidar que pretendía retratar el estereotipo del tirano entregado a todo tipo de vicios porque a fin de cuentas Suetonio representaba a la aristocracia senatorial privada de poder, consciente de la falsedad de la “restauración republicana” que se venía publicitando desde Octavio (Augusto para los amigos, entre los que tampoco me cuento).






Después de hacernos reparar en lo significativo de la figura de Calígula, el primer “emperador” que asciende con el apoyo pretoriano y el primero que fue derrocado por la misma mano, Garrett siembra un montón de dudas sobre el bueno de tío Claudio: por mucho que su cojera y su tartamudez le hicieran parecer maleable a los ojos pretorianos, el episodio de la cortina –con sus deditos asomando- siempre me pareció, cuando menos, pintoresco. Parece que a Garrett también, ya que afirma que la imagen del tirano desenfrenado que ha quedado de Calígula proviene de Claudio, quien –para cimentar la estabilidad de su autoridad- “debía sanear la autoridad imperial asegurando la excentricidad /anormalidad de su sobrino”. Claudio hizo tan buen trabajo que hoy la visión de su sobrino como un degenerado enfermizo sigue siendo un lugar común: rescribir el pasado se le daba bien porque, a fin de cuentas, era un historiador concienzudo acostumbrado a trabajar con material tan sensible como cartaginés.

Barrett intenta defender la racionalidad de la figura de Calígula como la de “alguien decidido a sustituir el principio augústeo de gobierno por otro más próximo: el modelo helenístico”. Que, con su prokynesis y todo, era bastante más práctico: se puede resumir en la máxima "por mis cojones que mi caballo será senador porque mi capricho está bendecido desde muy arriba, y si tienes algún problema antes de hablar traga saliva". El especialista correspondiente a las páginas de Nerón se encuentra con el mismo problema cuando compara el quinquenivm neronis (el período en el que el artista fue adorado) y el resto de su principado (en el que los romanos se tapaban los oídos cuando le veían correr a por el arpa): bendiciones o condenas de las fuentes no son más que visiones senatoriales, lo que les hacía buenos príncipes era “la deferencia hacia el senado como organismo y la creación de un espacio para las ambiciones de los órdenes superiores”. Y, en cambio, si la nobleza senatorial no participaba del poder, dejaba escritas minuciosas descripciones de desenfreno sexual, aderezadas con suculentos detalles, que servían para alejar al princeps del virtuoso, estoico y contenido senador romano de toda la vida, negando así cualquier legitimidad a su autorictas.

La dificultad de obtener una visión equilibrada de aquellos autócratas es extensible a la escultura: para identificar a quién representan urge encontrar una inscripción que confirme la identidad, compararla con los perfiles de las monedas y contrastarla con otras réplicas. Se trata de reconocer una semblanza física razonable y –tal y como he leído hoy en los plafones de la exposición Rostres de Roma- fijarse bien en los peinados: ¡parece ser que eran copiados con tanto rigor que la disposición de los mechones permite identificar personajes!

JEAN RENÉ AYMES, LA FRANCIA ACOGEDORA

La actividad investigadora más conocida de Jean-René Aymes, catedrático emérito de español de la Universidad de París III, gira en torno a las guerras napoleónicas, pero su pasión como hispanista sobrepasa esa cronología. Así lo demuestra en el libro Españoles en París en la época romántica 1808-1848, publicado el año pasado por Alianza. Aunque el conocido historiador francés se apasiona especialmente por la literatura, y la relación entre cultura y política, el libro describe las tres oleadas de exiliados españoles durante el periodo: los afrancesados en 1815, los liberales en 1823 y la oposición contra Espartero entre 1840 i 1843. El profesor Aymes me recibió en su domicilio de París y, junto a Virginia Gendre, tuve la oportunidad de preguntarle por este libro, que pone de relieve una vez más la persecución del contrario como una de las constantes de la historia de España:

¿Hay un retrato robot del exiliado español en el París del romanticismo? ¿Tienen algo en común las tres oleadas de exiliados?

No, no hay ninguna imagen robot unitaria, porque el periodo es amplio. El único estereotipo es que están en París de paso, con la impaciencia de volver a España sin amenaza de castigo o represalia, y cuando se prolonga su estancia en París –empapados de recuerdos- sufren la nostalgia de la pérdida. Algunos pierden la esperanza de volver y empiezan a construir una nueva vida. Es el caso de los afrancesados o josefinos que pierden la esperanza de ser absueltos e intentan encontrar solución material para prolongar su estancia. Entre ellos, el inventor de la gimnasia, Amorós, o un médico y científico, Orfila. Ellos se están nacionalizando de forma irreversible, mientras que en cambio los liberales siempre mantienen la esperanza de poder volver a España si se derrumba el régimen absolutista, están en tránsito.



¿Por qué eligen París como destino de su exilio si saben que –por la naturaleza del régimen restaurado- van a ser vistos con suspicacia y van a estar vigilados?

Porque París era la capital de la Europa política y cultural. La prueba es que –en tiempos de liberalismo triunfante, durante el Trienio, por ejemplo- los que se exilian a Francia no eligen París como destino, sino que se quedan en la frontera pirenaica. Son carlistas y absolutistas que prefieren quedarse cerca de la frontera porque allí les resulta más fácil conspirar, encontrar apoyos en el País Vasco y Navarra. En cambio, los liberales que van a París lo hacen porque están a medio camino entre Madrid y Londres, foco acogedor para los conspiradores. Es una paradoja ir a París pese a que no es la ciudad más hospitalaria para los que están bajo la mirada suspicaz de la policía absolutista, es cierto.

El resto de la entrevista se publicará en el próximo número del boletín de la asociación Fent Història. No sólo lo recibirán nuestros socios: también se podrá encontrar en muchas bibliotecas públicas y universitarias catalanas. Nuestro agradecimiento más sincero al profesor Aymes: escucharle fue, como leerle, un placer.

EL DOCUMENTAL DARWINIÀ (i 3)

He pogut escoltar enguany el biòleg Martí Domínguez (a la foto petita), pronunciant una conferència dedicada a la religió de Darwin. Corren temps d’ascens violent i fanàtic de la religió, i per això és emotiu escoltar algú que diu que no cal buscar justificació divina a la bellesa de l’orquídia, que és meravellós saber com és polinitzada. Fins i tot que és espiritual.

La Vicky Medina no solament em va recomanar la conferència: també em va proposar el projecte de lectura pública de "L'origen de les espècies". En un primer moment vaig desconfiar: en la meva ignorància, assimilava el pensador amb el darwinisme social. Però per ella vaig saber que l’avi de Darwin, Erasmus, un republicà afrancesat que es va negar a fer de metge de Jordi III, era ateu, maçó, amic de Rousseau i membre d’aquella colla de “llunàtics” –de la Lunar Society d’Edimburg- que es reunia les nits de lluna plena per il·lustrar-se. Charles seguiria movent-se en cercles radicals des del punt de vista intel•lectual. Potser per això la seva teoria de la selecció natural era molt crítica amb el pensament positivista del seu temps: en el moment en que les novel•les de Verne proclamen que l’home pot dominar el fons del mar, viatjar a la lluna i travessar el planeta en vuitanta dies, Darwin el va posar en el seu lloc dins la creació. Ell li diu “solament ets un primat”. L’home blanc totpoderós que estava sotmetent el planeta amb la ciència i la tecnologia, farà una lectura interessada de Darwin: l’objectiu serà legitimar, amb la selecció natural, un ordre social basat en la pervivència dels més aptes (la burgesia) i el domini del món per part dels més forts (els imperis). Però això era una perversió de les idees de Darwin!



Poc a veure amb les idees que bullien en el seu cap durant el viatge en el Beagle, que li va permetre comprovar de primera mà les seves sospites, augmentades amb les trobades amb pobles salvatges i la constatació de la similitud d’homes i animals. Quan Wallace està a punt de treure-li l’exclusiva, escriu precipitadament una obra polèmica, divulgativa, que esgota l’edició, que solament fa una referència a l’origen de l’home però obre un debat apassionant que avui es vol desfer. I per què dic que es vol desfer aquest camí? Doncs perquè en Martí Domínguez, a qui vaig tenir l’oportunitat de saludar gràcies a la Victòria, ens va explicar que, si per commemorar l’Any Darwin aprofitem per llegir-nos la seva autobiografia, solament l’edició que ell ha impulsat no està censurada. La resta d’edicions inclouen les retallades que la família del naturalista va fer per conciliar la seva memòria amb el cristianisme més ortodox. No és l'única demostració de la progresió del creacionisme: en la sèrie documental El genio de Darwin, presentada pel professor de la Universitat d’Oxford Richard Dawkins, s’afirma que avui quatre de cada 10 britànics és creacionista per no enfrontar-se a una veritat pertorbadora: no dominem la creació, som un primat més, no hi cap pla diví sinó un procés sense directrius que no té moral ni propòsit, del que nosaltres solament som un producte més. És veritat que la competència despietada que defineix la teoria de la selecció natural fa més por que una pedregada. Però també ho és que acceptar aquesta obvietat científica no vol dir ser darwinista, és a dir, no vol dir pensar que la selecció natural ha de ser el principi rector de la societat. En aquest excel•lent documental Dawkins ofereix una alternativa: proposa que també la col•laboració i la moralitat surten de la naturalesa. El motor de la vida és la lluita per l’existència, d’acord; però, com s’expliquen aleshores comportaments que impliquen donar coses a d’altres a costa de nosaltres mateixos? Dawkins diu que l’altruisme és una forma de moralitat evolucionada, que també es transmet genèticament. És a dir, heretem gens que ens impulsen a donar als altres malgrat el cost. Donem sang, oferim consol i plorem per les desgràcies alienes. Per què? En les societats originàries podria ser perquè els petits grups humans estaven envoltats d’individus que podien tornar-nos el favor; alguna cosa semblant als crits d’advertència quan venen els predadors o als animals donant-se escalfor mútuament. Tot això podria ser llegit també com un fruit del parentesc o per reciprocitat. Però atenció! També per empatia!

Fem llars per als discapacitats, lleis per protegir els menys aptes, formem metges compromesos amb les vides alienes, tenim exèrcits de voluntaris lluitant per causes justes, cuidem dels més vulnerables! Estem derrocant la tirania de la selecció natural, i ho fem perquè l'empatia ens ha permès protegir-nos, ajudar-nos, i -en fer-ho- sobreviure i evolucionar... Es més: seguint Dawkins podríem dir fins i tot que qui desenvolupa aquests sentiments és un individu més evolucionat que d’altres perquè participa d’una reciprocitat que permet que molts individus sobrevisquin.

Per tant, la generositat és un plus transmès genèticament, un afegitó que ens fa més forts, millors i més evolucionats. És aquest sentiment (i no la força) la que ens fa reis de la creació. Les lectures d’aquesta visió poden tenir projecció política i contenir arguments per respondre la fúria neoliberal.

LOS ENTUSIASTAS DEL IMPERIO

Aún recuerdo cómo se me heló la sangre cuando un amigo también modernista me confesó que sentía “compasión” por Felipe II porque “hizo todo lo que pudo”. Y sin embargo no entiendo por qué me sorprendió tanto aquella falta de empatía hacia las víctimas de la intolerancia militante: debería haberme acostumbrado a compartir pasión historiográfica con un buen montón de eruditos que braman con nostalgia su lamento por aquellos tiempos que sienten grandes.

Es cierto que la defensa del imperio no se hace ya con los argumentos nacional-católicos con los que el Valle de los Caídos fue construido tan cercano (geográfica e ideológicamente) al Monasterio de El Escorial. Sin embargo, resulta anacrónico que, pese a su incontestable brillantez, un maestro como el profesor Fernández Álvarez siga repitiendo las tesis con las que Menéndez Pidal respondió, en la famosa conferencia en La Habana (1937), a la biografía que Karl Brandi dedicó al Emperador Carlos. Y no sólo porque al definir la paternidad “española” de la idea imperial carolina se apoyaba el proyecto que Franco encumbraba en la península a golpe de sable, sino porque las fuentes en las que se inspiraron estaban mal interpretadas y nos proporcionaban teorías confusas.

Urge una mirada suspicaz a los documentos, que permita superar la propaganda carolina. Ese esfuerzo he detectado en la reveladora lectura del libro de José Luis Villacañas ¿Qué imperio? Un ensayo polémico sobre Carlos V y la España Imperial. (Almuzara, 2008). Cuando, por ejemplo, nos explica quién era en realidad el Obispo de La Mota, nos permite entender el famoso discurso en las cortes que se ha usado para reivindicar en términos españolistas la idea imperial.

Me ha parecido especialmente brillante la lectura del informe que Maquiavelo envió a Florencia sobre la corte de Maximiliano, describiendo su proyecto de coronación en Italia y la oposición de las ciudades libres de Alemania e Italia. El observador florentino detecta una facción italiana en la corte imperial dispuesta a expulsar a Francia de la península itálica para consolidar allí el modelo alemán de territorios libres bajo protección imperial. Toda la historiografía ha reconocido en ese texto la críticas del penetrante observador florentino a los “humores contrarios” de Alemania frente a la Francia ordenada, sometida al prestigio y la iniciativa de su monarquía. La lectura de Villacañas va más allá: detecta cómo Maquiavelo repara en que las ciudades alemanas nunca soltarán un duro para reforzar a Maximiliano en su proyecto de coronación imperial. Por eso, concluye el autor de ¿Qué imperio?, el proyecto de los Habsburgo culminará, vencida la oposición comunera, con dinero castellano. En definitiva, el proyecto es dinástico y, por tanto, ajeno a los reinos peninsulares, que –sin embargo- lo sufrirán.

Las interpretaciones propuestas, basadas en estudios filológicos de obras literarias o piadosas del momento, leídas entre líneas con lo que a mi escasa teología le parecen sólidos argumentos, permiten detectar muchos más opositores a los Habsburgo que los desdichados comuneros. Sin ir más lejos, los humanistas que asisten al proceso de entronización absoluta de Carlos de Gante en Castilla muestran la misma tristeza que detectábamos en los humanistas cívicos italianos que se lamentaron por la muerte de las repúblicas italianas en manos de los príncipes.

El autor de ¿Qué imperio? se luce al escuchar al intelectual más lúcido del momento. Desde que, empeñado en entender la Inglaterra Tudor sin leer en inglés, me encontré a Juan Luis Vives trabajando para Catalina de Aragón en Londres, siempre me he preguntado por qué Vives no ocupa el lugar que merece en nuestros manuales. Gracias al libro de Vilacañas entiendo por qué: las opiniones del valenciano sobre las noticias que le llegan de España resquebrajan la sospechosa unanimidad sobre la grandeza del proyecto imperial. En las Declamationes Syllanae (1520), tan alabadas por Erasmo, Vives se sirve de modelos clásicos –el partido popular vencido por el régimen despiadado de Sila- para recomendar al joven Carlos que no conserve el poder con terror creciente. El consejo, que hubiera sido agua de mayo para la Castilla sometida a la represión contra los comuneros, es alabado por Moro, quien acusó recibo del libro diciendo que “presentaba a todos los personajes de la historia antigua como realidades del momento actual”. El mismo Vives escribe que “estas cosas, lo diré aquí con toda libertad, se dan en este tiempo”. Sin embargo, ni el “golpe de estado” que proclamó a Carlos en Flandes ignorando las instituciones regnícolas peninsulares (primera foto), ni la perdurable represión de los comuneros, aparecen en nuestros manuales. .

¿Cómo es posible que nadie tuviera en cuenta esas fuentes para analizar el periodo carolino? ¿Cómo es posible que nadie analizara las facciones cortesanas de fernandistas –rigoristas en materia religiosa-, y filoflamencos más o menos reformados? ¿Cómo es posible que nadie detectara que, aprovechando la ausencia del emperador, accedía a los consejos peninsulares un núcleo de intolerantes cristianos viejos ajenos –incluso desdeñosos- del círculo humanista que acompañaba la corte itinerante, de sus esfuerzos conciliares, sus escritos antipapistas, sus sueños evangelizadores en Granada o Valencia?



El último retrato que nos deja Villacañas, el del anciano resentido, quebrado, asustado, reaccionario, que entra en Yuste tras probar la amargura de la derrota en Innsbruck, es prodigioso: ve caer sobre su círculo íntimo la inseguridad que domina Yuste por doquier, la “angustia por el porvenir, la mirada pavorosa hacia un futuro amenazante”. La noticia de los focos luteranos de Valladolid fue la gota que colmó el vaso: la reacción de aquel hombre arrepentido de no haber quemado a Lutero, encendido internamente por la conciencia de culpa, es intolerante y radical: pide sangre de herejes y fuego de hoguera para aquellas tramas librepensadoras (si hemos de hacer caso a Marcel Bataillon, que no veía en ninguno de ellos a lectores incondicionales de Lutero). El anciano emperador, veía cercana la comparecencia definitiva ante el temido tribunal celestial. Y esa angustia permite ilustrar la provocadora interpretación que Vilacañas realiza del cuadro de Tiziano que conocemos como La Gloria, aunque el entorno de Yuste le llamaba El Juicio Final. La imagen, en cuya contemplación expiró el Emperador, representa a aquel hombre quebrado, que fue el más poderoso del mundo, compareciendo tembloroso y asustado, despojado de toda grandeza, pálido y descompuesto, ante el tribunal celeste. Tenía miedo. Y motivos para tenerlo: si seguimos a Alfred Kohler, uno de sus libros de cabecera era… ¡una Biblia en alemán!

[La segunda imagen es un fotograma del Lutero de Eric Till, en la que Torben Liebrecht interpretaba al joven emperador en Worms. Para seguir la lectura del capítulo del libro del profesor Villacañas atendiendo a los detalles de la pintura de Tiziano he encontrado una buena web que permite ampliar los detalles, aunque el mejor catálogo de pinturas es, a mi parecer Web Gallery of Art]

EL DISCURS DARWINIÀ (2)

Quan s’espera que comenci un acte, tothom desitja que les paraules d’agraïment siguin breus. Em sembla que en aquest cas no podrà ser, perquè són moltes les institucions que han fet possible el somni del grup d’historiadores i historiadors que volen retre-li homenatge a Charles Darwin en el 200 aniversari del seu naixement.
Represento l’Associació Catalana d’Estudis Històrics, Fent Història, un col•lectiu de professionals de la recerca i la divulgació que ha dedicat molta il•lusió i esforç a organitzar una lectura pública, integral i ininterrompuda de “L’origen de les espècies” en el 150è aniversari de la seva publicació. No solament vull destacar el seu compromís com a humanistes fent aquesta feina, sinó també la sort que tinc de gaudir de la seva amistat.

Aquest és el seu projecte, i es materialitza avui gràcies al suport d’un bon grat d’institucions. Per començar, deixeu-me agrair-li al Doctor Pere Molas, president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, que ens hagi obert la porta de casa seva, per l’hospitalitat d’una institució carregada de simbolisme per als historiadors.
Vull donar també les gràcies a la degana de la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, la doctora Maria Ángeles del Rincón, pel seu suport. No és el primer cop que hem d’agrair-li que ens escolti i que deixi els alumnes prendre la paraula, i també per aquesta actitud que la caracteritza, vull donar-li les gràcies.
Gràcies també als departaments d’Història Moderna i d’Història Contemporània de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, al departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Facultat de Filologia, i al Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques de la Universitat de Barcelona. Finalment, la nostra universitat ens ha ajudat també mitjançant la Unitat d’Anatomia i Embriologia Humana de la Universitat de Barcelona, i el Deganat de la Facultat de Biologia.

Per tancar l’apartat acadèmic deixeu-me agrair la presència del Grup d’Evolució i Cognició Humana de la Universitat de les Illes Balears, que s’ha desplaçat avui fins aquí per fer-nos costat. Deia Darwin en les seves memòries que sovint llegia Alexander von Humbolt en veu alta. Avui els papers s’inverteixen i serà un representant de la Universitat Humbolt de Berlín qui llegeixi Darwin en veu alta.
Gràcies a ONCE Catalunya per la seva disposició a participar en la lectura i per aportar-nos un públic disposat a saltar totes les barreres, en el temps i l’espai, perquè la paraula de Darwin arribi a tothom.



Per aquest faristol, i el que a partir de les dues de la tarda continuarà la lectura en el Centre Cultural de La Casa Elizalde, passaran ciutadans de tot tipus. Lectors que han sabut de la nostra iniciativa gràcies a l’Associació Catalana per a la Promoció de les Persones Sordes, l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, l’Associació de Bibliòfils, l’Associació per a l’estudi del moble, l’Associació per a les Nacions Unides d’Espanya, l’Ateneu Barcelonès, la Biblioteca Pública Arús, el Centre d’Amics de la UNESCO de Barcelona, el Col•legi oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya, la Coordinadora de Centres d’estudis de Parla Catalana, Cuadal Interiorisme, Edicions 62, Nusos Culturals i la Societat Catalana d’Arqueologia. Deixeu-me que em disculpi amb tots ells per no personalitzar els agraïments, com mereixerien, més que res per no allargar-me més, i també que no els cedeixi a tots la paraula: hem pensat que Darwin necessita més de la vostra veu que no pas nosaltres.

I és que no solament volem llegir “L’origen de les espècies” perquè és una de les obres més importants de la història del pensament contemporani, sinó també perquè pensem que el seu autor és un exemple a seguir.

Quan el temps que ens ha tocat viure són confosos, i les veritats que creies inqüestionables semblen trontollar, la nostra reacció no pot ser la por, sinó buscar noves i millors respostes. Quan els dubtes van fer trontollar la fe cega de Darwin, ell no es va deixar dur per la desesperació. Va fer una cosa millor: es va posar a treballar de valent. La reflexió, els llibres, l’observació, el pensament crític, la paraula, la recerca, l’estudi i la discussió van conduir-lo fins a conclusions que desafiaven el saber del seu tempos, però que el van ferm és lliure.
Nosaltres també volem que el saber ens faci millors, i més lliures. Barcelona comença la lectura de “L’origen de les espècies”

L'ENDEMÀ DARWINIÀ (1)

La Societat Catalana d’arqueologia ha anunciat la seva participació en la jornada darwiniana, a la que ha definit com “un èxit de participants i públic”. És d’agrair, ja que ens van ajudar molt en la seva difusió, però també cal dir que ... tenen raó.

Durant més de dotze hores, la Comissió Darwiniana de Fent Història va mantenir una organització acurada i eficaç i va demostrar la seva capacitat d’organitzar projectes de gran format, malgrat la complexitat de l’acte, que es desenvolupava en diferents espais. L’acolliment dels lectors, la distribució prèvia dels fulls de lectura i el protocol amb el planter d’autoritats representades a l’acte inaugural van ser d’una professionalitat aclaparadora. El desenvolupament del que va passar a l’escenari (l’encadenament de lectors, per exemple) va ser sempre elegant i fluït, i va tenir moments especialment emotius, com l’aplaudiment entusiasmat al darrer lector del matí, la lectura coral que va posar punt i final a la jornada, gairebé a les nou del vespre, les lectures dels representants d’ONCE Catalunya, o –molt especialment- la participació dels joves de l’associació Catalana per a la Promoció de les Persones Sordes, que ens van llegir també en anglès.

Cal destacar també les visites de molts alumnes dels cursos que Fent Història ha impartit en el Centre Cultural de la Casa Elizalde, els experts en moltes disciplines –molts d’ells autoritats reconegudes-, els socis que ens van venir a recolzar (com la Rosa Ortega i la Virgínia Gendre) i els que ens van venir a ajudar en les tasques del dia, i sense els que no hauríem pogut passar (com la Maria Rosa Fernando i el Manel Manteca), i fins i tot els familiars que ens han ofert un suport que va més enllà de la seva paciència (com el Lluís, la Mireia o l’Olga).

A tots ells, moltes gràcies! I a tota la Comissió Darwiniana, la meva més sincera enhorabona! Han estat molts mesos d’intens treball –buscant patrocinadors, redactant cartes, fent gestions, visitant seus, coordinant reunions, buscant lectors, carregant cadires...- en el que cadascú ha donat tot el que ha pogut. Totes les feines han estat importants: els alumnes de Batxillerat que ens va presentar la Júlia van omplir les hores més difícils de la lectura, els dissenys de l’Eva ens han donat una imatge corporativa molt professional, i l’exposició que va carregar i muntar el Rubén –president, també, del Cercle Artístic de Sant Feliu de Llobregat- ens ha ofert un complement alhora creatiu, original i subjectiu del tema.



Finalment ha valgut la pena: gairebé tres-centes persones van participar en la lectura de “L’origen de les espècies” i hem aconseguit –un cop més- tenir veu com a historiadors. Es més: a Darwin li ha agradat. Així ho demostren les casualitats: presentàvem a la premsa la jornada de lectura el dia que hauria estat l’aniversari de Huxley, el “bulldog de Darwin”; la Victòria descobria en l’autobiografia de Darwin que el naturalista anglès llegia en veu alta Humbolt, justament quan la Mireia li demanava a la Universitat Humbolt de Berlín, que assistís a llegir amb nosaltres; i –l’endemà de la jornada- en Pep li preguntava el nom a un encara desconegut alumne de primària per trobar-se –esparverat, crec jo- que es deia... Darwin!

A tots, el meu més sincer agraïment per tot el que he après amb vosaltres!

EL MITE DELS QUE NO VOLEN TREBALLAR (i 6)

(Foto: Olga Sánchez)

A la pàgina 122 en Xavier Roig es pregunta si és immoral deixar a l’atur un treballador de París per donar feina a un de Saigon: “No es tractava que els vietnamites progressessin?”, es pregunta. Què enginyós!! Ens has ben enganxat a tots els progres, eh, pillo?. Intentes dir que som incoherents perquè si volguéssim que el treballador de Saigon tiri endavant, no ens queixaríem de la deslocalització… El problema, Xavier, és que cal lluitar per aquella dignitat de l’individu que tu tenies tanta por que l’estat destruís; no podem deixar que l'arbitrietat imperi, oi que no? Perquè el que t’importa a tu és que no hi hagi arbitrarietat! Doncs el sou de l’obrer de Saigon és arbitrari i vergonyós, i no pot ser justificat en termes d’”oferta i demanda”. Sé que ho veuràs diferent: com que aquell pencaire de Saigon té "ganes de treballar", em diràs, la iniciativa capitalista el premia amb una merda de contracte de misèria … que arrenca dels complaents europeus, més preocupats pels drets que per la feina!

A Espanya hi ha, dius, “resistència a treballar”. Per això, expliques, és un dels països sense empenta d’Europa. Tantes estadístiques que saps fer servir, i tantes dades macroeconòmiques, i ignores les que diuen que Espanya ha estat el país d’Europa on els beneficis empresarials són més alts i els salaris més baixos! Pagui-li un sou digne a tots aquests “mantes” i ja veurem si es resisteixen a treballar!. Conec bé les entranyes del capitalisme: he vist copiadors de dades en baixos insalubres de l’eixample, joves administratius encorbatats menjant d’una carmanyola asseguts al terra en estrets passadissos emmoquetats, caps de zona escridassant “sou uns inútils perquè no heu venut prou plans de pensions”, operadors de telemarketing acomiadats per passar-se un minut del seu temps de descans, i comercials suplicant que els contractis una assegurança perquè “els havien proposat uns objectius molt ambiciosos”... He vist tants joves en pràctiques pagant-se els transports de la seva butxaca, i tantes formacions a càrrec del contractat, tants acomiadaments per embaràs que solament volien restablir l’equilibri dels costos, que ja no em crec segons quines històries!

Com és possible que ens recomanis desconfiar del poder polític –escollit, canviable, que actua sota regles vigilades, amb un programa del que respon davant la ciutadania- per confiar en canvi en el poder econòmic –desconegut, anònim, que no respon davant ningú, amb interessos foscos i inconfessables-, que mai és escollit?

Que tinguis una bona diada del treballador...

EL MITE ANGLOSAXÓ (5)

(Foto: Manel Manteca)

Un dels tòtems recurrents dels neoliberals és el creixement econòmic del Tercer Món des que ha triomfat la globalització. Les taxes de creixement anual a l’Extrem Orient són espectaculars, és veritat: a la pàgina 113 en Xavier pot afirmar, després de mirar moltes estadístiques macroeconòmiques, que els pobres d’ara estan millor que no pas estaven. Desconec com es mesura la millora de la situació de la gent pobre: hi ha més varietat culinària dins els contenidors? Les panxes triguen més en inflar-se’ls i els voltors més en acostar-se’ls? En Xavier no sembla haver mesurat panxes ni vols de voltors per redactar el seu llibre! El seu treball de camp no ha obert contenidors, però ha apuntat rigorosament les xifres macroeconòmiques d’importantíssims autors i entitats que també pensen com ell.

Després d’haver definit amb tanta precisió l’arbitrarietat de poder de l’estat, sembla que descuida l’arbitrarietat del poder del mercat. Aparentment els individus pobres no mereixen que la seva protecció davant l’arbitrarietat sigui menys consistent que la que empara el dret dels rics davant “l’arbitrària” recaptació fiscal dels “malignes” estats-providència.

Susan George va cridar un cop l’atenció sobre els informes de l’Heritage Foundation, un dels think tanks de l’administració Reagan que va reunir estadístiques sobre el nivell de vida nord-americana durant l’aplicació del model de liberalisme sense control que defensa en Xavier. Fins i tot aquesta font, gens interessada en la crítica del sistema, ha d’admetre el que havia passat després de deu anys de capitalisme sense escrúpols:
- el 10% de les famílies amb ingressos més alts, els van incrementar un 16%
- el 5% de les més riques els van incrementar un 23%
- i l% (els més rics dels més rics) van passar d’una mitjana d’ingressos de 270.000 $ anuals a 405.000 $ anuals. Van incrementar els seus ingressos un 50%!
En canvi, el 10% dels més pobres van veure disminuir els seus ja magres ingressos més del 15% de mitjana. El paisatge social havia canviat radicalment sota l’empenta del discurs neoliberal: si el 1977 l’1% de l’alta societat nord-americana tenia uns ingressos 65 vegades superiors al 10% de la base de la societat, el 1987 aquell mateix 1% ric tenia uns ingressos 115 vegades superiors que el 10% de la societat més pobra.

Sembla clar que el sistema lliberal anglosaxó empara en la protecció davant l’arbitrarietat una aferrissada defensa de la impunitat amb la que es fan els negocis. Tothom que vagi a Londres, encara que no visiti les barriades i no es mogui més que per la City i Westminster, ha pogut comprovar que cada cop es veuen més descapotables –embussos sencers de descapotables conduïts per calbes ben brillants i madures, gairebé sempre blanques- i que es veuen moltes persones sense sostre … molt joves! Jo mateix vaig veure home-less que no arribaven als vint anys.

Ells són l’essència del sistema anglosaxó, i no els triomfadors socials. Posar com a paradigma administratiu el model britànic em sembla qüestionable, tot i que cal acceptar què el sistema crea riquesa: la lliure competència d’egoismes provoca una carrera pel benestar de cadascú que –segons Adam Smith- fa prosperar la societat. El problema és que aquesta teoria ignora els qui no arriben al final de la carrera perquè –d’acord amb el darwinisme social- la seva desaparició era merescuda: eren dèbils, poc aptes per a la supervivència, poc competitius… han de ser esborrats de la Història, oblidats, no mereixen el record, poden omplir els passadissos foscos del metro de Nova York o les faveles de Sao Paulo, "gulags" a les que no presten atenció aquests autors tan preocupats per les llibertats individuals.

Finalment, dir que els estats “incompetents” europeus tenen una classe política que ve del sector públic i que per això naveguen cap al desastre és amagar que en els EUA de la nissaga Bush, els gestors implacables del darwinisme social que ens han portat cap a una tragèdia de dimensions encara ignorades, provenien del sector privat. També aquella mussa de ferro a la que amb privat onanisme adoren encara els liberals més conspicus, Mrs Thatcher, era filla de botiguers i va convertir el seu país, per quadrar-li els comptes, en el paisatge depriment –gairebé apocalíptic, diria jo- que es mostra a Billy Elliot (Stephen Daldry, 2000)o a Full Monthy (Peter Cattaneo, 2000). Potser en Xavier em diria que aquests cineastes són intel•lectuals orgànics perquè cobren subvencions de l’estat providència, però això no els fa menys dignes que els venedors a comissió que cobren royalties d’un mercat que per a ells ha estat providencial! Hi ha més intel•lectuals orgànics a sou del mercat!

EL MITE DEL COMERÇ GLOBAL (4)

Pàg. 90: en Xavier ens explica les seves aventures fent negocis a un país Sudamèrica. El text encara guanya més color quan descriu com, a la nit, els indis baixaven a la ciutat a vendre productes (ponxos, barrets, artesania) a preus irrisoris: “El barco que había de transportarlas a Europa no ha podido salir porque no se ha obtenido el permiso de importación por parte de las autoridades europeas”, li van dir. Aquell dia, escriu en Xavier, “vaig veure plasmada la demostració d’una certesa”. Tot sembla apuntar que ens explicarà a continuació un episodi d’enlluernament davant la veritat eterna, una cosa semblant a Sant Pau caient del seu cavall. Però que en comptes d’un senyor amb barba blanca sostingut misteriosament sobre el cel, en Xavier es va trobar aquell dia amb la Vulgata neoliberal. Alguna cosa així com Adam Smith envoltat d’angelets encorbatats i so de flautes. Efectivament, en Xavier va veure “la desesperació que suposa que no et deixin guanyar-te la vida per poder tirar endavant, i a mi aquesta injustícia em colpeja molt més que veure un individu que demana almoina. També vaig poder veure que amb les traves al comerç, hi perd tothom”.

Quina explicació ens ofereix “la dictadura de la incompetència” de la tragèdia d’aquells productors de plàtans? Doncs que aquella gent deixaven de guanyar diners perquè no ens podien vendre les seves bananes, molt millors que els plàtans de Canàries que la política agrària comunitària protegeix. L’alliçonament queda ben clar: “la veritable solidaritat amb els països necessitats –pontifica- consisteix a comprar-los allò que tenen per vendre’ns i que a nosaltres ens fa falta. La solidaritat real amb els pobres, la que els ajuda a sortir de la misèria igual com n’hem sortit nosaltres, no és l’almoina del 0,7%, sinó practicar el comerç amb ells”. No comprenc per què en Xavier està segur que aquells indis sortirien de la misèria venent els plàtans a la companyia multinacional intermediària. Tantes estadístiques que mira, i no ens presenta quin és el preu que aquella gran empresa occidental paga per cada plàtan al seu productor. Probablement perquè sap que ell va pagar els plàtans molt més cars i que, gràcies al seu petit sacrifici d’aquell dia, de ben segur inferior al 0,7% del seus ingressos mensuals, aquell indígena, aquella nit, va menjar alguna cosa... Si el comerç amb Occident per aquella via fos tan enriquidor, aquell indígena aquell dia no hauria baixat desesperat a corre-cuita a vendre els plàtans a la carretera, no? Hauria esperat un altre dia a veure si els “amos” blancs els hi compraven.

Tampoc no em queda tan clar per què hi ha oposició entre els productors de matèries primeres al Tercer Món quan s’implanten tractats de lliure comerç, si és que aquest intercanvi resulta tan beneficiós per a tothom... Però, es clar: sóc un incompetent i no entenc les grans aportacions que la lliure circulació de capitals i mercaderies suposa per a tothom.

EL MITE DE L'ESTAT PETIT (3)

En la seva defensa d’una administració petita, específicament dedicada a protegir la propietat (com defensa l’ortodòxia liberal), en Xavier Roig dedica unes planes a criticar l’estat del benestar com a sinònim de les polítiques de masses dels totalitarismes d’entreguerres, i a recordar que la introducció del model a Espanya es deu a la llei de bases de la seguretat social del franquisme. M’abstindré de comentar aquest darrer aspecte, que fa una mica de vergonya, i explicaré com en Xavier ens descriu com funciona la perversitat del model: l’estat del benestar és una conspiració per afeblir l’individu (oferint-li còmodament tot el que necessita) per després eternitzar el poder de l’estat sobre aquells individus idiotitzats. Carai, quina por! Solament falten els forns crematoris, les delacions dels fills als pares, i la Riefenstahl rodant Olimpíada! L’estat providència és perillós, diu a la pàgina 36, perquè “droga” les persones i viola el seu dret a espabil·lar-se.

Aquesta concepció del liberalisme que reclama, amb un estat aliè a l’economia però que garanteix –això sí- la protecció de la propietat privada, és pròpia de la primera meitat del segle XIX. Mentre es construïa l’estat lliberal com a resposta raonada a l’arbitrarietat de l’absolutisme, es buscaven les maneres de protegir els drets individuals. Bé que feien: avui sabem que l’estat tendeix a controlar i sotmetre-ho tot. I per evitar-ho el liberalisme va inventar tot un seguit de mecanismes que en Xavier ha oblidat i que també formen part de l’estat-providència que critica: la separació de poders, la independència de la justícia, el control parlamentari, les eleccions, la pluralitat de la premsa, la llibertat d’expressió, etc. No comprenc per què en Xavier es creu que la inverosímil mà invisible que regula naturalment el mercat és benigne, i en canvi desconfia d'aquestes eines, que també són liberals i són molt més concretes i fiables, ja que solament requereixen –perquè funcionin- una denúncia, una recollida de signatures, o una carta al diari. .

Comença a resultar una mica patètic que les persones que acusen els progres de sentir nostàlgia d’un sistema caduc que es va enfonsar el 1991, -al que, tot sigui dit de pas, van renunciar molts anys abans- alhora defensin el capitalisme obsolet anterior al crack i tota la seva col.lecció de panacees carrinclones. Després de 1929
continuar dient que els impostos baixos faciliten la inversió és tenir idealitzat un sistema molt més caduc. No li sembla, senyor meu, que la Patriot Act (obra d’uns liberals amics seus, administradors d'un estat ben petit) és molt més perillosa per a les llibertats que un subsidi d’atur?

EL MITE DE LA DESREGULACIÓ (2)

El millor capítol del llibre és l’afegitó escrit després de l’esclat de la crisi que ara per ara ens té tan preocupats. Explica l’autor que aquesta crisis és “filla dels abusos de determinats actors econòmics, aprofitats i gent que ha comès irregularitats i delictes” davant dels quals “els poders públics han fallat i s’han demostrat ineficaços per dur a terme una missió imprescindible que se suposava que era seva”.

En Xavier es refereix a la tasca de controlar, aquella tasca que critica en totes les altres planes del seu llibre com a responsable de l'atràs econòmic. No entenc que, després de dedicar un llibre sencer a defensar que l’estat no ha de participar en economia, l’autor critiqui que l’estat havia d’haver estat un millor controlador!

Després de denunciar els estats controladors perquè constitueixen un pas previ al totalitarisme, l’autor de “la dictadura de la incompetència” no ens explica com havia de controlar l’estat els seus desreguladors, consagrats a treure-li competències!. Sembla que el senyor Roig oblida que aquests liberals que impulsaven la reducció de l’estat per poder abaixar els impostos, ho feien des del poder de l’estat i per tant EREN l’estat!! Com vol el Xavier que els delinqüents que ocupen l’estat el facin servir per controlar la tasca delictiva que desenvolupen a la borsa i als despatxos de les societats anònimes? Aquells liberals de broma no solament seien en els despatxos de les institucions econòmiques internacionals que haurien d’haver-se encarregat de prohibir l’especulació i les inversions fraudulentes; també seien en el despatx oval de la Casa Blanca, i s’encarregaven de fer callar i ridiculitzar els “incompetents” que denunciaven els excessos de la desregulació!

Però encara dic més… quan aquests individus cometien totes aquestes malifetes… vostè on era? Què deia? Feia el mateix exercici de crítica que dirigeix ara a la suposada incompetència? Denunciava el perill que tenien aquelles pràctiques i tota l’apologia de l’autoritat laxa que les encobria? El seu coneixement del sistema econòmic liberal el feia denunciar aquells excessos? Aquelles contradiccions respecte al lliure comerç que respresentaven els tractes de favor i les “comptabilitats creatives”?

Jo li contestaré: no ho feia! Aplaudia divertit, tot escoltant el senyor del bigoti preguntant-se en veu alta qui és l’estat per dir quant alcohol puc veure abans de pujar al cotxe i a quina velocitat he de conduir. Per què, es clar: el límit de velocitat és una terrible mostra d’arbitrarietat estatal, un autoritarisme que viola la llibertat individual, un pas cap a l’stalinisme i el GULAG. El senyor Roig, aleshores, reia entre dents l’atreviment d’Aznar i callava; i ara mira cap a un altre costat, perquè el món que s’enfonsa és el que la "revolució conservadora" ve defensant des de fa trenta anys.

També resulta curiós que després de tantes planes de defensar un estat petit i denunciar el pes terrible de l’administració tentacular, ens plori que va col•laborar de forma gairebé desinteressada en el manteniment de l’Agència de Patrocini i Mecenatge de la Generalitat de Catalunya. Aquella agència estatal si que era útil! Es clar; havia estat fundada en temps del president Pujol. L’estat és gran i costós, una càrrega insuportable de funcionaris maledicents… quan el controlen els altres, es clar!

LA INCOMPETÈNCIA I LA COMPETIVITAT (1)

Quan escolto els liberals parlar dels mites en els que han dipositat la seva fe sempre em fa gràcia veure’ls adquirir una actitud mística, creient, fidel, com la d’una senyora resant el rosari. L’abstracció i els ullets mig clucs amb els que repeteixen els slògans de la seva Vulgata resultarien emotius si no fos perquè mai no s’avergonyen dels cadàvers a l’armari que amaga la seva utopia alienant.

Malgrat tot hi ha liberals que saben denunciar amb elegància, gràcia i poca rencúnia els draps bruts de l’esquerra de disseny, aparentment sofisticada i força snob, que resta enquistada en alguns racons polítics i culturals del món occidental. És per això que vaig seguir el consell dels meus estimats companys Rosa i Jordi, i m’he llegit un petit opuscle, escrit com a divertiment, que ha publicat un eminent empresari que es diu Xavier Roig. S’hi fa una crítica dura de l’administració pública i una apologia de les virtuts del sector privat que –malgrat les encertades ironies adreçades als progres- no deixa de basar-se en l’etern doble raser de disculpar a l’empresa privada el que es denuncia com a insostenible incompetència de la pública; i de plorar la suposada amenaça d’arbitrarietat d’un estat intervencionista disculpant alhora qualsevol conseqüència de l’aplicació dels criteris d’estalvi de costos. Reconec que, malgrat que em faig gran, aquesta hipocresia gairebé victoriana em fereix: amb el sistema capitalista en estat de semi-inconsciència, amb un peu aquí i l’altre allà, els liberals es neguen a acceptar la més mínima correcció del sistema!

Explica l’autor de “la dictadura de la incompetència” que ja quan tenia 16 anys se les tenia sovint amb el capellà que li feia religió a l’escola. Era un capellà castellano-parlant (primer delicte), que no havia après el català perquè “era curtet” (segon delicte) i que “es passava tot el dia donant-nos la tabarra amb l’explotació dels obrers del Baix Llobregat i la vida regalada de la burgesia catalana”. Aquí va ser, crec jo, on el capellà havia begut oli: aquest tercer delicte no li seria perdonat mai per aquell incipient i decidit lliberal de pantaló curt i lèxic pompeufabrià! Una vegada el capellà va assegurar que l’URSS i els EEUU eren el mateix, però situats en pols oposats, i el jove Xavier Roig –que ja apuntava maneres- li va plantar al davant un “argument ben simple: cada 4 anys els americans podien fer fora el seu president; els soviètics no”.

Malgrat que la diferència real era que a qui no podien fer fora els americans era a Rockefeller, i que per tant quedava clar que aquell adolescent lletraferit, prepotent i loquaç, no s’adonava de què anava la cosa, hem de reconèixer que ja de ben petit en Xavier Roig tenia molta raó! Jo em permetria afegir que, a més de molta raó, tenia molta sort! Ho dic perquè la majoria dels nens d’aleshores haurien rebut un cop al cap per haver contradit el capellà dels pebrots. Però el Xavier Roig va tenir com a profe de religió un progre (un incompetent, diria ell). Partidari del Concili Vaticà II, feia servir altres maneres. Així doncs en Xavier Roig es va lliurar de més d’una cleca i –tot sigui dit de pas- d’algun tocament maledicent. Gràcies a tot això va poder seguir ignorant els drets laborals en temps de la dictadura. Tema menor, es clar. Podent criticar el cony de sacerdot “incompetent”, per què cremar tanta neurona infantil en criticar una dictadura sagnant, que, tot sigui de pas, protegia els negocis de la burgesia catalana?