S10: LES CAUSES DE LA GRAN GUERRA

Les CAUSES PROFUNDES / LLUNYANES / ESTRUCTURALS són les mateixes característiques de les grans potències. La demanda de matèries primeres barates per alimentar una industrialització frenètica, i de mercats reservats per a vendre-hi la immensa producció que permetien noves formes d’organització del treball, com el fordisme, impulsava polítiques imperialistes que tensaven les relacions internacionals. Aquesta tensió, afavorida per discursos nacionalistes molt radicalitzats i una concepció de les relacions internacionals que legitima la competència en termes de darwinisme social, llençava tothom a una la cursa d’armaments que suposadament permetria estar preparat per a afrontar possibles agressions. Repartit el pastís colonial, augmentar el botí de cadascú, exigia una guerra –legitimada com a competència natural entre les espècies per la lectura errònia de Darwin- per a la que es preparaven mitjançant rearmament, aliances i el consell decisori dels Estats Majors, signes evidents d’un militarisme crònic, desfermat, malaltís. 

En aquest context s’expliquen les provocacions del Kàiser a Tànger (1905) i Agadir (1911) quan els francesos ambicionen el Marroc. Aquesta lluita pel Nord d’Àfrica va llençar Itàlia sobre Líbia; la incapacitat dels otomans per defensar-la va inaugurar el repartiment de les seves despulles: una Lliga Balcànica (Sèrbia, Grècia i Romania) va expulsar els otomans de la península (primera guerra balcànica, 1912), però –enfrontats els vencedors pel botí- una segona guerra balcànica (1913) va repartir la Macedònia de Bulgària entre Grècia i Sèrbia. El Tractat de Budapest (1913) no va deixar contenta Sèrbia: ni aconseguia sortida al mar, ni el somniat estat per a tots els eslaus. Els Balcans queden dividits: el bloc filo-rus (Sèrbia, Romania i Grècia) mira de reüll els satèl·lits de la Triple Aliança (Bulgària i l’imperi otomà). Sobre aquest tens panorama cauran les CAUSES IMMEDIATES / CONJUNTURALS / CIRCUMSTANCIALS: una GOSPIRA que precipitaria mecànicament amenaces, mobilitzacions i declaracions de guerra.

Serà l’assassinat de l’Arxiduc Francesc Josep d’Habsburg, hereu de l’imperi austrohongarès, a la ciutat bòsnia de Sarajevo, el 28 de juny de 1914, en un atemptat terrorista organitzat per l’associació Unió o Mort. El nebot de l’emperador Francesc Josep era partidari d’uns “Estats Units de la Gran Àustria”, reformes per crear un “tercer regne” dins l’imperi que, oferint certa autonomia a croates, bosnis, dàlmates i eslovens (com s’havia fet amb els hongaresos), silenciés les crítiques sèrbies. Arribava a la ciutat acompanyat de  la seva dona Sofia, una noble txeca, amb qui celebrava aquell dia el seu 14è aniversari de casament.

La visita no estava ben preparada. La recent incorporació de Bòsnia-Herzegovina a l’imperi austrohongarès omplia el territori de xenofòbia i terroristes pagats des de Belgrad. Sense cap traça, es va publicar a la premsa el recorregut que seguirien els visitants, que circularien en cotxe descapotat, un dia que era una veritable provocació: amb efervescència nacionalista,  per San Bito els serbis commemoraven la mítica victòria sobre els turcs a Kosovo (1389).

La comitiva imperial va patir un primer atac amb bomba que va deixar ferits però no va matar l’arxiduc. Acabada la visita oficial el cotxe de Francesc Josep retrocedia pel mateix camí per visitar les víctimes, equivocant el camí cap a l’hospital de forma tan dissortada que va coincidir amb un dels terroristes, Gavrilo Príncip, que va disparar sobre la parella.

Qui és? En el judici es definirà com un “nacionalista iugoslau”, vinculat a “Unió o Mort” i fascinat per anteriors terroristes... durant el seu judici confessarà haver visitat amb freqüència la tomba de Bogdan Žerajić, qui ja havia intentat assassinar el general Marijan Verešanin, governador de Bòsnia (1910). Temia que les reformes suggerides per l’Arxiduc fidelitzessin els eslaus a l’imperi, i nacionalistes com ell quedessin relegats al silenci.

El veredicte es va publicar l’octubre, ja començada la guerra: cinc còmplices majors d’edat van ser executats, però com que la llei limitava a 20 anys de presó la pena màxima per als detinguts menors de 20 anys, Prinzip moriria a la presó (de tuberculosi, el 1918). Per altra banda, el veredicte considerava provat que “cercles militars del regne de Sèrbia vinculats als serveis  d’espionatge han col·laborat amb la conspiració”. És per això que el govern austríac va presentar un ultimàtum a Sèrbia, inacceptable per a un estat sobirà: pretenia aconseguir de Belgrad la dissolució de les organitzacions patriòtiques i polítiques, la prohibició de qualsevol forma de propaganda contra Àustria i la participació de funcionaris imperials en les investigacions en territori serbi sobre les responsabilitats de l’acte terrorista. El govern alemany va oferir a Viena la garantia del seu suport (un “txec en blanc”) i el russos (en el seu paper de protectors dels serbis) van mobilitzar els seus exèrcits. Alemanya, espantada, va declarar la guerra a Rússia, i (per reacció) França a Alemanya. Gran Bretanya dubtava... fins que es va saber que els alemanys violaven la neutralitat belga.

EL DEBAT SOBRE LES RESPONSABILITATS. L’article 231 del tractat de Versalles (1918) fixarà la responsabilitat alemanya del conflicte iniciat el 1914, una explicació predominant fins els 50: Pierre Renouvin (Els orígens immediats de la guerra, 1925) culpava el canceller Theobald von Bethmann Hollweg pel “txec en blanc” i la planificació d’una “guerra limitada” contra Sèrbia. Aquesta visió de la culpabilitat alemanya va tenir alguna excepció: Harry Elmer Barnes (La gènesi de la Guerra Mundial, 1925) culpava França i Rússia per la seva germano-fòbia i a Sèrbia per haver inspirat l’atemptat. També en la línia de les responsabilitats col·lectives, Luigi Albertini va deixar inacabat un llibre que, després d’entrevistar molts protagonistes dels esdeveniments, va concloure que –encara que les potències centrals havien estat estúpidament agressius- l’Entesa havia reaccionat amb malaptesa, referint-se al revengisme francès, la precipitada mobilització russa i la indecisió britànica (que va confiar Berlín que podria acabar amb el conflicte balcànic abans de la mobilització anglesa).

Després de la Segona Guerra Mundial, la necessitat d’incorporar la RFA a l’aliança occidental exigia alliberar-la de responsabilitats. Per això una trobada entre historiadors francesos i alemanys, dirigits respectivament per Pierre Renouvin i Gerhard Ritter (1951), va concloure que cap govern ni cap poble desitjava la guerra el 1914, que l’Estat Major alemany era el més disposat a acceptar la possibilitat d’un conflicte, però que les Fonts disponibles no demostraven la seva influencia en el govern. En canvi la relació dels militars serbis i els terroristes quedava confirmada; en plena Guerra Freda, les culpes anaven cap a l’est.

La publicació de “Cap al poder mundial. Els objectius de guerra de l’Alemanya imperial” (Fritz Fisher, 1961) va obrir una llarga controvèrsia historiogràfica sobre la responsabilitat alemanya, que ell demostrava amb un document, el programa de pau elaborat pel govern el setembre de 1914 (fixant els objectius de guerra):

- Construir una Mitteleurope al servei de l’hegemonia alemanya (amb França depenent)

- Bèlgica ha de ser un “estat vassall”, i el Congo el cor de les colònies africanes d’Alemanya

- Crear “estats-tap” separant Alemanya de Rússia, amb prínceps alemanys al capdavant.

Per a Fischer aquest programa imperialista necessitava d’un conflicte mundial. En un llibre posterior (La guerra de les il·lusions, 1969) afegia que la guerra era per al govern alemany un tallafoc contra el perill intern que significava el socialisme: la guerra estimularia una economia en crisi i aturaria les crítiques al govern. Explicava com l’SPD havia guanyat una tercera part dels escons del Reichtag (1912) i –com a partit majoritari- havia provat un vot de censura al govern del canceller Bethmann-Hollweg, que va conservar el càrrec solament perquè el kàiser tenia l’última paraula. El conflicte entre parlament i el kàiser feia por, calia allunyar l’atenció popular dels problemes polítics. Fischer s’estava afegint a la visió d’un camí particular / alemany cap a la modernitat (“sonderwerg”). Se li va criticar que basés la seva teoria en un document escrit amb posterioritat a l’esclat del conflicte, Gerhard Ritter va arribar a acusar-lo de “mal alemany”, suggerint que “el govern federal li retirés qualsevol ajuda a la recerca”.

CALÍGULA, SEGÚN MARY BEARD

LA REVOLUCIÓN CONDENA LA GUERRA... COMO ACTIVIDAD NOBILIARIA! (2)

Armand-Louis de Gontaut Biron, duque de Lauzun, era un atractivo joven que sirvió a Luis XV en el asalto a Córcega, en el Senegal y –junto a Lafayette- en América. Tan brillante currículum no nos debe hacer olvidar que era, antes que nada, un cortesano: acumuló fama de libertino en el salón de Madame du Deffand, y desempeñará cierto papel político durante la revolución. Su amigo Chodelclos de Larclos describe la seducción como una guerra en Las Amistades Peligrosas, lo que nos da algunas pistas sobre la cultura militar de su tiempo. No es que Lauzun o Larclos pensaran que lo que ocurre en el campo de batalla fuera una aventura galante, pero –como el sofisticado coqueteo en los palacetes nobiliarios- se consideraba algo innato al orden social.

Por el contrario, los ilustrados estaban propagando una visión peyorativa de la guerra, que iba separando milicia y mundo civil de la mano de cuarteles, uniformes y academias. Hoy ha culminado ese proceso, la milicia es una profesión a tiempo completo, separada de la sociedad civil. Pero antes de 1750 los militares vivían junto a la población, la guerra era en verano y el resto del año Larclos describía el coqueteo como un combate, tan contenido como la guerra. En su visión de la guerra la nobleza engalanada proyectaba al campo de batalla su comportamiento mesurado en la corte, porque el estado absolutista la había domesticado y –frente a la desmesura feudal- le había impuesto –mediante el protocolo y la etiqueta- contención y autocontrol. Toda esa represión “emocional” palaciega se proyectaba también al campo de batalla. Aquel estricto control del cuerpo –ejercitado mediante la esgrima, la equitación, el baile, el duelo y la caza- extendía a la guerra la gracia y la frialdad del cortesano. Por eso la Escuela Militar de París ofrecía clases diarias de baile. La obsesión por el honor, corazón de la cultura militar de la aristocracia, exigía ese estricto control de uno mismo.

La crítica a la guerra como actividad nobiliaria, por muy contenida que fuera, no era exclusiva de la ilustración. Ya a finales del s. XVII el obispo Fenelon, -tutor del nieto del Rey Sol, Luis, Duque de Borgoña (1689)- se contagió de piedad quietista, y del abandono total del cristiano al amor de Dios que preconizaba. Renunciar a sí mismo en beneficio de la oración y la devoción, presuntamente, permitiría a Dios tomar posesión de su fe y llevar al cristiano a un estado de éxtasis y amor puro. Esa perspectiva hacía de Versalles la meca de lo pecaminoso, y del Rey Sol –cuya guerra contra la Liga de Ausburgo sumía a sus súbditos en las epidemias y el hambre- un obseso de la gloria militar. Así se lo dijo Fénelon (1694) al Rey en una carta que jamás se atrevió a enviar pero que corrió por la corte: “Vuestros pueblos, a quienes deberíais amar como si fueran vuestros hijos (…), se mueren de hambre (…) Francia entera no es más que un gran hospital desolado (…) Es usted mismo, Majestad, quien ha traído todos estos apuros”. El capellán fue expulsado de la corte en 1697 y –defraudada toda esperanza de regresar cuando murió el Duque de Borgoña en 1711- murió en 1714. Sin embargo, el programa educativo pacifista que escribió para el infante quedó escrito en “Las aventuras de Telémaco” (1699), una continuación de la Odisea de Homero que sigue al hijo de Ulises en busca de su padre. Aquel best-seller del XVIII criticaba la cultura cortesana aristocrática, su artificialidad, su hipocresía y el monumental egoísmo de supeditar la ética a la sed de gloria.

Al morir el Rey Sol, la elegía fúnebre escrita por el predicador de la corte advertía al joven heredero que incluso la más legítima de las guerras traía más pena que gloria. Las victorias del viejo rey sólo habían traído “un siglo entero de horror y matanza”. Voltaire parece retomar la crítica a la guerra a través de Cándido, Kant en su “Idea para una historia universal en sentido cosmopolita” (1984). 

Queda claro: el pacifismo ilustrado critica la guerra en tanto pauta del viejo orden aristocrático. Cuando la revolución elimine la nobleza, las asambleas se convertirán en el escenario de una serie de debates excepcionales durante los que todas esas ideas abstractas de los filósofos invadirán periódicos y salones. Así, veremos a la Constituyente renunciar a toda guerra de agresión. Los acontecimientos apretarían, sin embargo, en otra dirección. Seguir el análisis que hace de ellos David Bell nos ayudará a entender su idea del componente ideológico / político de la guerra moderna, motivo al que adjudica una capacidad destructiva que mantiene hasta hoy.

¿Dónde empieza todo? David Bell cuenta que, mientras la revolución se ponía en marcha en París, la fragata española Princesa capturaba dos buques británicos en Vancouver. Londres respondió con una encendida queja diplomática. En virtud del Pacto de Familia vigente, Francia debía ayudar a España en ese conflicto; pero los revolucionarios sentados en la asamblea se plantearon si aquel viejo compromiso dinástico tenía aún el derecho de llevar a Francia a la guerra. Es ahí donde entra Lauzun en escena: el 15 de mayo de 1790 Lauzun –noble libertino, seductor, héroe de guerra, cercano a Felipe d’Orléans- participa en el debate defendiendo la antigua prerrogativa del rey: según su visión todavía nobiliaria de la guerra, Francia tenía obligaciones de lealtad que cumplir y –si quería ser respetada- debía mostrar su poder. Alexandre de Lameth, un noble de Arras, le contestó que lo que quería en realidad era devolverle al rey sus antiguos poderes. Lameth creía que el “terrible derecho” a declarar la guerra pertenecía ahora a la asamblea. Mientras Lauzun defendía los viejos valores nobiliarios de servicio personal al rey, Lameth estaba –al traspasar el derecho a hacer la guerra a la asamblea- disolviendo los viejos vínculos (feudales) de lealtad. El fondo de la cuestión era si un ejército aristocrático vinculado al rey mediante la lealtad personal era compatible con un régimen constitucional. Apareció entonces en el debate la denuncia ilustrada de la guerra que habíamos visto prosperar durante el siglo: lo hizo en boca de Robespierre, quien propuso a la asamblea que mostrara que “siguiendo principios bien distintos de los que han provocado la desgracia de los pueblos, la nación francesa, contenta de ser libre, no quiere entablar ninguna guerra y quiere vivir con todas las naciones en la fraternidad que la naturaleza ha mandado”. La conclusión aprobada al día siguiente por la Asamblea Nacional declaraba que “la nación francesa nunca emprenderá nada contra los derechos de ningún pueblo, pero repelerá con el coraje de un pueblo libre y todo el poder de una gran nación, los ataques que pudieran hacerse contra sus derechos”. Jacques Jallet, un cura de una aldea pobre del oeste, intervino para insistir que cualquier uso de la fuerza, salvo legítima defensa, era una violación de la ley natural, afirmando que cuando “todas las naciones sean tan libres como nosotros queremos ser ya no habrá más guerras”.

Lejos de aquel idealismo, los diputados nobles respondieron que transferir el derecho de declarar la guerra a la asamblea no garantizaría la paz, que si Francia renunciaba a sus alianzas quedaba aislada, que necesitaba defender las colonias, y que las infinitas páginas de la historia manchadas de sangre demostraban la ingenuidad de todas esas patrañas. Jacques-Antoine de Cazalès, por ejemplo, criticó que la unidad de los pueblos era una ficción: “No amo a rusos, alemanes, ni ingleses; son los franceses a los que quiero; la sangre de uno solo de mis conciudadanos me es más preciosa que la de todos los pueblos del mundo”. La asamblea le abucheó, pero finalmente la propuesta de Mirabeuau de que el rey dirigiera las relaciones internacionales y el ejército con la supervisión de la asamblea, ganó. A la izquierda hubo frustración: dado que el rey mantenía la iniciativa de declarar la guerra, el semanario Révolutions de París titulaba: “Franceses, todavía sois esclavos”. Sin embargo, ilustrados de toda Europa quedaron fascinados por la declaración, a la que –cien años más tarde- Albert Sorel definiría como el “deseo platónico de un congreso de metafísicas especulando en el vacío político sobre los misterios de la paz perpetua”.

De todos modos, lo que nos interesa de la conclusión asamblearia no es tanto su ingenuidad como lo que tiene de ruptura respecto a la vieja práctica aristocrática en materia de guerra y diplomacia. La asamblea renunciaba a la guerra en nombre del honor y la gloria de los reyes, y rechazaba alianzas que pudiesen conducir a los franceses a luchar por el honor y la gloria de terceros. No estaba diciendo que no haría nunca la guerra, sino afirmando que no la quería, pero que –si la había- la libraría “con el coraje y poderío de una nación verdaderamente libre”. Hasta que no llegara el momento feliz en que la guerra desapareciera de la faz de la tierra, Francia se defendería con la nueva y legítima furia que, pretendidamente, le otorgaba la libertad. La concepción de la guerra propia de la nobleza había muerto… desde ahora la harían los pueblos. Eso cambiaría su esencia, su contención, sus efectos limitados.  

GUERRA FRÍA Y PELÍCULAS DE MARCIANOS

En la octava temporada de "Filosofia aqui y ahora T. VIII" el episodio 5 se titula "Macartismo y marcianos"

S9: CARACT. GENERALS DE LES GRANS POTÈNCIES (i 3)

La visió del les resistències a la colonització com a moviments primitius i ancestrals
ha arribat fins la pel·lícula que vam comentar a classe (Samuel Bronston, 1963)

El balanç demogràfic de l’explotació del Congo (entre 5 i 15 milions de víctimes) ens permet reflexionar sobre l’impacte de l’imperialisme:  qui fa un balanç afalagador –infraestructures, vacunació, alfabetització, superació del tribalisme, economia de mercat superant la de subsistència- oblida la segregació social, els monocultius que segueixen les conveniències metropolitanes, l’aculturació, l’espoli de recursos que deixa subalimentació.  

Aquesta explicació “afro-victimista”, que acusa el colonialisme dels mals del continent, ha tingut resposta en l’explicació afro-pessimista que exposava el president Nicolàs Sarzkozy en el famós Discurs de Dakar (2007): l’imperialisme és l’excusa que encobreix les maldats de governs corruptes, la violència endèmica és resultat d’odis ancestrals. Fal·làcies d’una presumpta naturalesa dels africans que continuen el racisme que –en l’època colonial- fixava amb argumentari pseudo-científic una jerarquia entre les races per legitimar el domini blanc: és una lectura interessada i errònia de la teoria de la selecció natural, anomenada darwinisme social.

Ci Xi, la concubina que creó la China moderna (Jung Chang)
per conèixer aquest personatge de la pel·lícula.

I els colonitzats, què en pensaven? Hi ha una primera reacció no articulada, primitiva i violenta, a cavall entre el ressentiment i la xenofòbia, que es manifesta amb una reivindicació nostàlgica de les tradicions culturals presumptament agredides (els bòxers xinesos, p. ex) i també una reacció modernitzadora que pretén imitar els models occidentals per a poder enfrontar-s’hi amb garantia d’èxit (el Japó Meiji, els Joves Turcs...) Més endavant, la revolta s’institucionalitzarà mitjançant l’aparició de partits impulsats per elits colonials formades a la metròpoli... ¡com el Congrés Nacional Indi (1885) i la Lliga Musulmana (1908) a l’Índia!

Al canvi de segle, l’imperialisme sembla aturar-se.  Per rivalitats que podrien provocar guerres (com l’incident de Fachoda entre francesos i anglesos el 1898, el telegrama anglès a Portugal el 1891 o els acords francobritànics de 1886 que deixen Siam separant les seves respectives possessions asiàtiques), o bé per derrotes: els russos davant dels japonesos (Tushima, 1905), o els italians davant  dels etíops (Àdua, 1896). Fins i tot els britànics han de concedir als bòers l’autonomia de la Unió Sud-africana i el respecte de l’afrikáans (Pau de Pretòria, 1902).

L'incident diplomàtic obert a Fachoda (1898)
va consolidar Lord Kitchener com a heroi colonial

SÓN ESTATS CIENTÍFICS LEGITIMATS AMB EL DARWINISME SOCIAL. El curs passat ja vam parlar del canvi cultural que –a mitjans del s. XIX- havia deixat enrere el pessimisme apassionat i subjectiu del romanticisme per abraçar un renovada confiança amb la ciència i la tècnica. El virtuosisme deductiu del personatge d’Arthur Conand Doyle o la dominació de les distàncies i la natura que pressuposen els viatges inventats per Jules Verne en les seves novel·les són símptomes d’aquest canvi. L’anàlisi de la societat i la personalitat dels personatges que presentaven les novel·les realistes va quedar exemplificat per Mario Vargas Llosa a Madame Bovary, on Gustave Flauvert criticava el romanticisme en el destí de la protagonista i evitava qualsevol moral edificant: la història és un trist fragment de vida que acaba malament. Retratant la realitat amb precisió, els escriptors volien imitar l’objectivitat dels científics, els enginyers i els metges, convertint-se en una espècie de sacerdots de la veritat. La substitució de la imaginació romàntica per l’observació, i de tota imaginació per la descripció verídica, van contagiar les ciències socials: Marx buscava les regles que regulen l’evolució de les societats històriques i Freud una explicació per als desequilibris en “La interpretació dels somnis” (1900). Com escriuria August Comte: “Hi ha lleis tan determinants per al desenvolupament de l’espècie humana com per a la caiguda d’una pedra”. En aquesta recerca de principis matrius entenem la lectura errònia del gran llibre del segle, “L’origen de les espècies” (Charles Darwin, 1859). La teoria de la selecció natural que presenta es farà servir per legitimar el govern dels millors, la cursa imperialista i el domini blanc sobre els pobles colonitzats. Si la natura, lluny de ser el paradís creat per Déu, passa a ser el marc d’aquesta salvatge lluita per la supervivència, es legítim que les societats humanes (i els estats) regulin les seves relacions de la mateixa manera. La guerra queda legitimada pel darwinisme social!

L'HMS Dreadnought, primer cuirassat (1906). El navalisme inspirat pel llibre de l'Amirall Mahan va inaugurar una cursa per
 construir-ne entre alemanys (Llei Naval de 1898) i britànics. 

SÓN ESTATS MILITARISTES.  La cursa d’armaments entre alemanys i britànics no és l’única demostració de la militarització d’aquests estats. La pròpia filosofia de la nova diplomàcia enfronta Bismarck amb el nou Kàiser Guillem II des de 1888:

-  en política exterior, calen equilibris per impedir conflictes que qüestionin la unificació aconseguida el 1871? O provocar enfrontaments per forçar un nou repartiment del pastís colonial?

-  Pel que fa a l’estructura de poder, Bismarck assumia el preu de les decisions apartant la dinastia del desgast de governar, Guillem II vol prendre decisions i despatxar amb els ministres. 

- Pel que fa als socialistes, Bismarck vol prorrogar les lleis d’excepció. Però davant la vaga minera (Gelsenkirche, 1889) Guillem vol concessions: “La nostra marina és inoperant sense carbó: sense ella no podríem mobilitzar-nos”.

Una discussió (24-1-1890) va forçar el canceller a presentar la dimissió. La nova política alemanya no es fa esperar: el Kàiser visita Constantinoble (1898), es proclama “protector dels musulmans”, es compromet a equipar l’exèrcit otomà i formar-ne els comandaments. A canvi cauen negocis com la concessió del ferrocarril Berlín-Bizancio- Bagdad (1899) o la compra de la Turkish Petroleum per part del Deutsche Bank (1914). Espantats per la creixent flota alemanya i aquest renovat imperialisme, britànics i francesos abandonen la seva antiga rivalitat  i signen l’Entente Cordiale (1904): a canvi de la renúncia francesa a Egipte, el Regne Unit reconeix la seva actuació al Marroc. Quan els russos se sumin a l’acord, naixerà la Triple Entesa (1907) i Europa quedarà dividida en dos blocs. Però cursa d’armaments i aliances no són les úniques demostracions del militarisme d’aquests estats, governats per militars o poderosament influïts pels Estats Majors: 

La escultura que el Káiser regaló a los otomanos
durante su visita: el sultán Saladino tiene una
imagen muy... teutónica!

- els Joves Turcs desplacen Abdul Hamid per situar-hi de soldà Mehmet V,

- joves oficials grecs impulsen al govern el nacionalista  Elefthérios Venizelos (1909)

-  i militars serbis, dirigits per Dragutin Dimitrijevic -àlies Coronel Apis, fundador de l’associació nacionalista “Unió o Mort”/La Mà Negra- assassinen el rei Alexandre I per coronar un rei russòfil, Pere I (1903).

Mentrestant, el kàiser vol fer trontollar l’Entesa mitjançant les “proves de força”

- El 31-3-1905 visita Tànger i promet ajuda el soldà contra els francesos. La conferència internacional d’Algesires (1906), però, va confirmar la preeminència francesa.

- L’annexió de Bòsnia (1908) per l’imperi austrohongarès vol frenar ambicions sèrbies i la influència russa sobre els eslaus, però també incomoda Itàlia dins de Triple Aliança.

- El 1911 el Káiser envia un cuirassat a Algadir per “protegir” el Marroc. Finalment reconeix la presència francesa a canvi d’un tros del Congo francès (Camerún)

La incapacitat otomana de respondre l’atac italià sobre Líbia (1911) inaugura el repartiment definitiu de les despulles otomanes: la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària i Grècia) va obligar els turcs a retirar-se dels Balcans. Una Conferència celebrada a Londres va aturar la tragèdia i va reconèixer una Albània independent. Però els problemes pel repartiment del botí entre els guanyadors van provocar una segona guerra balcànica. Grècia i Sèrbia ataquen Bulgària i l’obliguen a cedir Macedònia. Un Tractat a Bucarest (1913) va confirmar el creixement de Sèrbia, que –malgrat tot- no aconsegueix ni una sortida al mar, ni fer realitat el seu somni pan-eslavista. Els ressentiments entre els Balcans filo-russos (Sèrbia i Romania) i filo-austríacs (Bulgària) assegurava futures tensions. 

S8: REPARTIR ÀFRICA... I EXPLOTAR-LA!

La setmana passada vam deixar Henry M. Stanley trobant el doctor Livingtone, una anècdota que simbolitzava l’exploració africana que permetria posteriorment conquerir i explotar el continent. Amb el prestigi aconseguit en l’aventura, Stanley va buscar patrocinador per a una nova expedició remuntant el Congo. Va aconseguir el suport, a títol personal, del rei Leopold II de Bèlgica, que a la Conferència Geogràfica de Brussel·les (1876) va anunciar l’interès filantròpic de l’Association International du Congo per enviar Stanley a sotmetre espais i pobladors. El problema era que hi havia competidors: l’antiga presència de faitorias properes i les exploracions de Pierre Savorgnan de Brazza demostraven l’interès de Portugal i França per controlar la zona. Per això Bismarck va convocar un Congrés a Berlín (11/1884-2/1885): volia evitar una guerra que pogués qüestionar les fronteres fixades el 1871, allunyar d’Europa els projectes francesos de revenja, i acontentar el lobby colonialista que reclamava -com diria el geògraf Friedrich Ratzel- el lebensraum, l’espai vital, que Alemanya necessitava.

La conferència de Berlín no va repartir el continent, però va fixar les “regles del joc” per fer-ho: qui ocupa la costa té dret al seu hinterland, cal notificar diplomàticament l’ocupació, la veritable ocupació d’un territori s’aconsegueix conquerint-lo, i el rei Leopold II de Bèlgica serà el sobirà, a títol personal, de l’Estat Lliure del Congo. Ja vam veure com en l’anterior Congrés de Berlín –reunit el 1878 per fixar les fronteres als Balcans- s’havia compensat França i Anglaterra amb posicions colonials a la Mediterrània: els anglesos s’havien posicionat a Xipre, i el francesos havien rendit Tunísia (Tractat del Bardo, 1881). Aquesta rivalitat nord-africana dóna el tret de sortida a la cursa! 

Però són aquestes rivalitats el motor del repartiment? O, com diu la interpretació marxista, la recerca de mercats reservats i matèries primeres per a continuar la Segona Revolució Industrial?

Marx havia assignat a l’imperialisme dels temps moderns un paper d’expansió del capitalisme fora d’Europa, i d’acumulació de capital que permetria enfortir la burgesia camí de les revolucions que desmuntarien el mode de producció feudal.  Lenin, testimoni de les noves dimensions del fenomen, anirà més enllà: a L’imperialisme, fase superior del capitalisme (1916) descriu una fase monopolística del capitalisme (en la que finances, indústria i estat conformen un gran conglomerat de poder) que llença l’estat (instrument de l’elit financera-industrial-política) a la recerca de matèries primeres i mercats. Fins i tot el periodista liberal J. A. Hobson (Imperialism, a study, 1902) –testimoni de la guerra anglo-bòer- reconeixia la vessant econòmica del fenomen: encara que li assignava una naturalesa política (“una perversió del nacionalisme”, deia) l’explicava com a resultat d’un problema econòmic. Sense polítiques de redistribució de la riquesa, afegia, la pobresa proletària provocava la debilitat del mercat interior i deixava grans excedents per als que s’havia de buscar mercats... Cedil Rhodes també recomanava imperialisme per evitar el conflicte social: “És el pa de l’obrer anglès”, va dir.

Un article de John Gallagher y Ronald Robinson ( "The imperialism of free trade", 1953) a la Economic History Review va reorientar el debat: desmentia que l’imperialisme basat en el liberalisme econòmic –amb un domini informal de zones d’influència arrencades per Gran Bretanya a Espanya i Portugal a l’Amèrica Llatina, convertida en proveïdora i client- hagués deixat pas a un altre model imperial, “formal” (basat en la submissió militar de territoris convertits en colònies). En realitat no hi havia evolució, deien, ni canvi de mentalitat: el que passava és que quan l’imperi informal no proporcionava un marc segur al comerç, sorgia la necessitat de l’imperi formal. Així, una regió amb potencial econòmic que proporciona una seguretat política baixa obliga a intervenir per ajustar les condicions. En canvi, si el marc polític és favorable, la intervenció i el control imperial es relaxen. En un llibre posterior –Africa and the Victorians, 1961- posaven l’exemple d’Egipte. Analitzem-lo ràpidament!

El curs passat vam explicar com l’expedició napoleònica i el suport a Mehmet Alí havien satel·litzat el país. Per això la construcció per Ferdinand de Lesseps del Canal de Suez i la creació de la Compagnie Universelle du Canal Maritime de Suez. La inauguració (1869) reduïa el viatge a l’Índia, que passava, de durar 5 mesos, a un!  Els anglesos, aleshores, van aprofitar la fallida del govern egipci (1875) –consagrat a marcar perfil modern allunyat del soldà otomà, glorificant un passat solemne en l’estrena d’Aída (1871)- per comprar les accions del canal. El domini “informal” inundava Egipte de mercaderies britàniques, que van enfonsar l’economia autòctona; una onada xenòfoba va encendre revoltes que –en qüestionar l’ordre i els interessos britànics- va obligar-los a intervenir per controlar. Fer-ho els va obligar a protegir-lo de les amenaces d’Al Mahdi, una revolta fonamentalista al Txad, on seria derrotat el General Gordon (Jartum, 1885). Anys després, Lord Kitchener es convertiria en un heroi colonial venjant-lo.

El motor de l’imperialisme, doncs, era polític; no tant el nacionalisme sinó els conflictes a la perifèria que -en qüestionar l’ordre que facilitava el comerç- requeria una actuació protectora. Així es va consagrar una visió de l’imperialisme que desqualificava la interpretació econòmica: historiadors com David K. Fieldhouse (Economia e imperio, 1971) i Wolfang J. Mommsen (La época del imperialismo, 1969) arribaven a afirmar que l’imperi no era rendible i que els discursos dels polítics imperialistes -Jules Ferry a França, Chamberlain al Regne Unit, Teddy Roosevelt als Estats Units...- parlaven de filantropia, i no d’economia. La forma extrema de nacionalisme abraçada per aquestes potències les impulsava a superar el marc continental i aspirar a la preponderància mundial. El motor de l’imperialisme era polític, conclouen.

Eric Hobsbawn (Industria e imperio, 1969) va reivindicar la interpretació econòmica de l’imperialisme: els conflictes perifèrics esclaten com a resposta a la penetració econòmica, deia, i protegir la ruta a l’Índia pot semblar un mòbil polític però el que vol garantir és el comerç desigual amb aquesta colònia. Hobsbawn també relaciona el nou imperialisme amb la crisi de superproducció de 1873, que es va voler solucionar amb un impuls exportador, i amb la demanda de nous productes: els diamants sud-africans, el petroli a l’Orient Mitjà i el cautxú al Congo. L’explotació d’aquesta darrera colònia ha estat explicada per Adam Hoschild (El fantasma del rey Leopoldo, 2006) i glaça la sang: la Force Publique reclutada entre antics esclaus i mercenaris europeus sotmetia la població indígena a ritmes de treball forçat inhumans, amb una violència desfermada a cop de “chicote”, al servei de les empreses comercials. L’Estat Lliure del Congo era en realitat, paradoxalment, un camp de concentració gegantí, on les famílies eren segrestades per l’exèrcit i alliberades a canvi de tones de cautxú. Els agents de les companyies concessionàries cobraven incentius si augmentaven el rendiment, per això sistematitzaven càstigs, tortures i mutilacions per imposar ritmes de treballs extenuants. Gran part de la documentació generada per l’administració colonial va ser destruïda poc abans de la mort del rei i la cessió a Bèlgica de la colònia (1908), però George W. Williams -autor d’una Història de la raça negra a América- va publicar en aquest sentit una “Carta oberta al rei dels belgues” per denunciar el que passava (1890). Aquell any l’escriptor polonès Joseph Conrad va remuntar el Congo com a oficial en un vapor i -fruit de la seva experiència- va redactar una novel·la curta, “El cor de les tenebres” (1902), en idèntic sentit. També el cònsol britànic al Congo, Roger Casement, va redactar un informe i es va convertir en un activista anti-imperialista que el va acabar solidaritzant amb la situació de la seva Irlanda natal. Però la lluita de Casement per la independència d’Irlanda és una altra història...

S7: CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LES GRANS POTÈNCIES

Si alguna cosa tenen en comú aquests actors que hem estudiat és que estan fets a la mesura de la burgesia. Acabades les revolucions amb les que va desplaçar del poder l’aristocràcia, posa aquests poderosos estats al seu servei: per organitzar els seus negocis amb llibertat (desregularitzant), per protegir la propietat privada contra les noves ideologies socials (que en proposen alternatives), per potenciar polítiques colonials que els facilitin matèries primeres i mercats per a les seves indústries, per evitar les revoltes que perjudiquin l’activitat econòmica i per monopolitzar els debats polítics mitjançant la restricció dels drets civils.

La calle Montorgueil con banderas

Claude Monet, 1886 

SÓN ESTATS NACIONALISTES. Aquests nous “estats-nació” intenten incorporar a les masses fent-les participar dels beneficis de la cursa imperialista mitjançant tímides polítiques socials i la progressiva ampliació del sufragi. No era suficient per subvertir la crida internacionalista del moviment obrer, així que la burgesia va iniciar la “nacionalització de les masses”. Això és el que volia dir Massimo d'Azeglio quan va dir (1861): “Ja hem fet Itàlia, ara hem de fer els italians”. Es referia a inculcar-los valors patriòtics que diluïssin la identitat obrera en una nova identitat nacional. Com? Mitjançant la creació de nous símbols (diades nacionals, banderes, himnes, monuments, nomenclàtor dels carrers), i mitjans d’adoctrinament (l’ensenyament obligatori i laic, el servei militar obligatori...). La implicació massiva de la població civil que aquest nacionalisme comportava va obligar a simplificar els missatges, fer-los accessibles a tothom, en un embrutiment de la política que busca connectar-hi mitjançant els instints més primaris.

La consolidació del sufragi universal masculí, però, continua marginant les dones, que en aquesta època inicien la lluita pels seus drets. Fer visible la seva lluita va comportar grans sacrificis –com el d’Emile Davidson, que es va llençar davant el cavall de Jordi V durant les curses d’Ascot (1910)- i un degoteix d’èxits molt lent: el 1906 Finlàndia les inclourà en el dret al sufragi, Noruega el 1913, Dinamarca el 1915. El seu compromís amb la “Guerra Total” atorgarà el sufragi a les dones a Islàndia, Àustria, Irlanda, Gran Bretanya, Alemanya, Luxemburg, els Països Baixos, Canadà i els Estats Units en els anys immediatament posteriors a la Gran Guerra... Franceses i italianes hauran d’esperar al final de la Segona Guerra Mundial.

SÓN ESTATS QUE VIUEN LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL.  Des de 1870 la industrialització viu una segona fase, que podem distingir de la primera perquè els seus motors -una nova energia (l’electricitat) que supera el vapor, un nou combustible (el petroli) que aviat superarà el carbó- impulsen nous sectors punta (l’acer i la química), que superen els antics protagonistes (tèxtil i siderúrgia). Si el factory System i la divisió tècnica del treball havien caracteritzat la primera revolució industrial, ara un estudi científic del procés productiu permetrà multiplicar la producció i rebaixar costos: en el seu estudi sobre com reduir els temps morts improductius, Frederick Taylor (The Principles of Scientific Management, 1911) analitzarà científicament el procés de fabricació per –gràcies a un curós estudi del temps i dels moviments que composen cada tasca- eliminar moviments inútils, estandaritzar tasques amb moviments més eficaços i assignar a cada obrer d’una tasca limitada. Henry Ford aplicaria aquests principis a la seva cadena de muntatge, per això sovint anomenem "fordisme" a la fabricació en sèrie. El seu Ford T valia 950$ el 1909 i passaria a valer-ne 450$ el 1914. 

L’accés massiu a la producció industrial que permetria l’abaratiment de costos (i preus) va canviar les vides quotidianes de milions de persones. I la cadena contínua d’invents que es va popularitzar en aquest període reforçaria la confiança en el progrés de la mà de la ciència i la tecnologia: la màquina de cosir Singer, el paviment amb asfalt, la màquina d’escriure, la bicicleta, el frigorífic, la dinamita, el ciment i el formigó, el forn elèctric (Siemens), l’ascensor, el telèfon, la bombeta, el fonògraf (1880), la telegrafia sense fils, els raigs X, l’automòbil a benzina (1897), l’avió (1902) i 1908 la ràdio (Marconi).

El Flatiron Building (NYC), un dels primers
"gratacels" de l'Escola de Chicago

També les ciutats canviarien la seva fesomia. El curs passat les vam veure enderrocar les muralles medievals i eixamplar-se per crear espais de sociabilització burgesa: boulevards, pulmons verds i casinos. El resultat va ser la segregació social, que representa el triomf del capitalisme i la societat de classes. Aquestes noves metròpolis superen el milió d’habitants i celebren la ciència i la tècnica significant-se mitjançant edificis singulars que perfilen el seu nou sky line, dels que la Torre Eiffel –porta d’accés a l’Exposició Universal celebrada a París el 1889 com a commemoració del centenari de la Gran Revolució- és un bon exemple perquè està construïda amb un dels nous materials que, aixecant estacions de ferrocarril i grans mercats, simbolitza el progrés: l’acer. Altres exemples d’aquesta “arquitectura del ferro” van sorgir de la reconstrucció de Chicago després l’incendi de 1871: grans estructures metàl·liques revestides de ciment constituïen un esquelet que permetia aixecar més pisos, ara que l’electricitat facilitava l’accés vertical, i –sense murs de càrrega- es podien obrir més finestres. El model, tan ben representat pels Magatzems Carson (Louis Henry Sullivan) es va reproduir aviat arreu, com demostra la construcció a NYC del Flatiron Building (de Daniel Burnham), que ja té 22 pisos.

SÓN ESTATS IMPERIALISTES. Per proveir aquesta poderosa indústria de matèries primeres barates i mercats reservats, els “estats científics” van impulsar polítiques de conquesta i explotació de colònies. Els imperis resultants són ben diferents dels imperis de l’època moderna:

- Aquells s’ubicaven principalment a Amèrica; els nous, a Àsia, Àfrica i el Pacífic, ja que la Doctrina Monroe (1823) havia tancat el continent a qualsevol intervenció europea.

- Les antigues colònies eren factories comercials costaneres, administrades per companyies privilegiades amb el monopoli; ara es busca sotmetre el territori i la població.

- Sobre tot, canvia el ritme d’ocupació. En pocs anys (1881-1909) es reparteix el pastís colonial.  Del 35% de la superfície terrestre controlada per europeus el 1800 passem al 67% el 1878, i al 85% el 1914. Això implica ocupar una mitjana de 560.000 kilòmetres quadrats cada any.

Per que, partint de plataformes geogràfiques anteriors, es van alçar grans imperis? Primer, cal dir que Europa estava preparada: la Segona Revolució Industrial havia alterat l’antiga relació de forces entre civilització blanca i medi salvatge hostil. Com deia Daniel Headrick (“Los instrumentos del imperio. Tecnología e imperialismo europeo en el s. XIX”, 1989) el nou imperialisme no va ser resultat de la simple superioritat, sinó de la possibilitat de desencadenar una força aclaparadora amb costos mínims. Primer, les exploracions promogudes per societats geogràfiques (National Geographic, p.ex., 1888) permetrà cartografiar-la, fixar direccions a l’expansió. En aquest sentit l’expectació generada pel viatge d’Stanley per trobar Livingstone (1869-1871) és paradigmàtica. Però materialitzar el domini que la cartografia havia teoritzat sobre el paper va ser possible amb altres armes, que Headrick converteix en protagonistes successives de les tres fases de la conquesta d’Àfrica que distingeix en el seu llibre:

- Una fase de penetració i exploració, en la que els vaixells de vapor i la quinina (que permet lluitar contra la malària) serien les  principals eines;

- Conquesta i submissió de la població, gràcies al fusell de repetició i la metralladora Maxim

- I una tercera fase, d’establiment d’una xarxa de transport i comunicacions que lligaven activament colònia i metròpoli mitjançant línies regulars de vapors, cables telegràfics submarins, el Canal de Suez i xarxes de ferrocarril.

Las Cataratas Victoria, que descrubrió Livingstone

S6: ELS ESTATS UNITS, DE NACIÓ A IMPERI

En gama de vermells, estats que van abandonar la Unió durant l'any 1861; en blau els estats
que prohibien l'esclavatge. Els grocs són estats de la Unió que la permetien. 

La setmana anterior vam veure créixer l’abolicionisme als Estats Units, a l’escalfor de les diferències econòmiques entre el Nord i el Sud. L’esclavatge, però, no era l’única cosa que els separava: el nord industrial vol protegir productors de la competència estrangera, però al sud –agrari, que necessita importar-ho tot- els aranzels el perjudiquen, prefereix polítiques liberals. Discutint-ho, el vicepresident John Calhourn ja havia vist en la imposició d’un poder central, una institució federal, superior als estats, una amenaça; per això teoritza sobre la nul·lificació del pacte federal. Mentrestant, al nord, el Partit Republicà construeix un discurs abolicionista que disculpava la contradicció entre el discurs fundacional i l’existència de l’esclavatge: segons aquest discurs, la generació de 1776 l’havia tolerat, però l’abolició del comerç negrer (1807) i el final de l’esclavatge en els estats del Nord havia demostrat que s’hi oposava. Potser la constitució podia ignorar-la, però això no implicava la seva extensió. Votar sobre l’esclavatge -com suggereix el pacte de 1850- és impossible, diuen, perquè ens deshumanitza a tots. Per tant, el govern federal té dret a tallar la seva ampliació.

L’elecció de Lincoln com a President (1860) va espantar el sud en un moment en que els estats esclavistes eren ja minoria al Congrés. Carolina del Sud va aprovar la “Declaració de Causes immediates que justifiquen la secessió de la Unió Federal”, i sis estats més la van seguir en la creació dels Estats Confederats d’Amèrica (1861): Mississipí, Florida, Alabama, Geòrgia, Luisiana y Texas. Jefferson Davis en seria el president i Richmond (Virginia) la capital.

Els historiadors han discutit molt sobre les possibilitats reals del Sud de guanyar la guerra. La Confederació no era tan forta demogràficament (9 milions d’habitants davant dels 22 del nord), depenia de les importacions (mentre el nord concentrava el 80% de les fàbriques, tenia el doble de km de ferrocarril i el triple de recursos bancaris) i –per si fos poc- no comptava amb un poder central fort capaç d’organitzar ràpidament la guerra: per això Jefferson Davis nomena 5 primers ministres i 6 de guerra, mentre Lincoln mostra carisma i té prou amb el discurs de Gettysburg per guanyar adeptes. L’avantatge del sud era la cultura militar de la seva elit aristocratitzant, formada militarment i que facilitava el reclutament voluntari, mentre Lincoln havia d’imposar una llei de reclutament (1863) i buscar un veterà de la guerra contra Mèxic per refer l’exèrcit: Ulisses S. Grant.

Seria ell qui rebria la rendició del general Lee a Appomatox (1865), després de 4 anys de guerra. El paisatge no pot ser pitjor. La guerra havia provocat una catàstrofe demogràfica (700.000 víctimes, més que el total que han tingut en la resta de les guerres) i l’augment de les diferències econòmiques entre el nord i el sud: aquests últims, que concentraven el 30% de la riquesa nacional abans de la guerra, solament compten amb el 12% després del conflicte. Els estats del nord, en canvi, han tingut en la guerra un incentiu a la producció de ferro (que creix un 29%) i carbó (un 21%).

El balanç de víctimes ens permet identificar la principal característica del conflicte: va ser la primera guerra moderna, una guerra industrial que -a més de distingir-se per confrontar per primer cop dos exèrcits de ciutadans, a mort, per ideologia- va fer un ús sistemàtic d’una permanent renovació tecnològica: el telègraf, el trasllat de tropes en ferrocarril, el rifle de retrocàrrega, la bomba de rellotgeria, els hospitals de campanya i la fotografia com a document gràfic...

Però el resultat més important és el final del debat sobre l’organització política que venia allargant-se. Alliberar 4 milions d’esclaus i confirmar la sobirania de l’estat federal permet convertir la guerra com una “segona revolució americana”. Ha nascut una nació: aquest estat centralitzat i poderós es converteix en garant d’una llibertat que –amb la XIIIª Esmena- és un dret de tots. El partit Republicà, guanyador de la guerra, viurà una hegemonia política: fins el 1912, solament tindrem un president demòcrata, Cleveland ( de 1884-8 i 1892-6)

Neix una societat civil negra. Passat el primer entusiasme (posseir pistoles, no cedir pas als blancs, reunions sense vigilància, viatjar, instal·lar-se), la comunitat negra s'anirà organitzant fins a construir una activa societat civil (esglésies, escoles, mútues, associacions...) que continuarà lluitant per la discriminació pràctica que seguirà marcant la seva vida quotidiana en els estats del sud.

Aquesta nova nació viu des de la seva fundació una pulsió imperialista: la compra d’Alaska a Rússia (1867), el cop d’estat a Hawaï que permetrà la seva ocupació (1898), la victòria sobre Espanya (que permet dominar Puerto Rico, satel•litzar Cuba i atacar Filipines, que es resistirà fins el 1902) ho demostren. La intervenció contra Colòmbia per crear un nou estat panameny permetrà inaugurar el canal de Panamà (1914). En aquell moment ja feia temps que la justificació teòrica de l'imperialisme estava present en la vida pública nord-americana…

a) La trobem en les idees de l'historiador Frederick Jackson Turner dins "El significat de la frontera en la Història dels Estats Units" (1893). L'abundància de terres havia estat l'essència de la història americana, diu, perquè havia marcat el caràcter del país en base a l'emprenedoria i a l'igualitarisme (en l'accés a la terra). Lluny d'Europa, pejorativament vista com a encarnació de l'absolutisme, aquella combinació de factors havia permès la democràcia. Ara, acabades les terres, el país estava en perill.

b) La doctrina del Manifest Destiny és la creença de constituir una nació destinada a expandir-se cap al Pacífic, d’origen purità, sorgida del periodista John L. O'Sullivan (1845) en un article (Annexió) publicat en la revista Democratic Review de Nueva York: “El compliment del nostre destí manifest és extendre’ns per tot el continent Queens ha assignat la Providència per al desenvlupament de la llibertat”. Aquesta idea bull a l’olla durant l’annexió e Texas (1845), Califòrnia (1848) i la guerra amb Mèxic, i reapareix en el missatge presidencial de Theodore Roosevelt el 1904. Aquest president defensava la política del “Big stick”: mostrar la possibilitat d’un actuació violenta com a forma de pressionar en una negociació amb els països del Carib. Es justifica així la potestat de restablir l’ordre pressionant governs locals amb la presentació dels avantatges que representava gaudir del suport polític nord-americà, intervenint s no s’obté resultats favorables als interessos americans.

En aquest context, no és casualitat que un ídol de Teddy Roosevelt, l’Almirall Mahan, publiqués (1890) “The influence of sea power upon History 1660-1783”. Els americans han de començar a mirar a l’exterior, havia dit. Inspirat en el Regne Unit afegia en un article a la revista “Forum” (Hawai i el nostre futur poder marítim) que el domini del mar és el principal element de poder i prosperitat. Aquest navalisme contagiaria tots els estats europeus: en una exitosa gira com a conferenciant, Mahan parlaria davant la reina Victòria, Balfour, Salisbury, les universitats… el mateix Káiser tenia un exemplar del seu llibre subratllat i en repartia a les escoles d’oficials. Quan el 1906 un nou cuirassat gairebé invulnerable es bategi com a  Dreadnought tots els estats europeus participen d'una cursa d’armaments que sembla imparable. Mentrestant, la projecció dels Estats Units cap al Pacífic el converteix en un rival estratègic del Japó.

S5: ASCENS DE NOVES POTÈNCIES EXTRAEUROPEES

JAPÓ.  La batalla de Sekighara (1600) havia reorganitzat el mapa feudal: el Mikado, encarnació de Déu a la terra, delegava tot el poder en mans d’un Shogun de la família Tokugawa. Aquest “Període Edo” (per la capital) o Shogunat (fins 1854) ha estat vist com un període d’aïllament internacional i persecució del cristianisme. Val a dir, però, que el Japó es trobava allunyat de les principals vies comercials i que la prohibició de comerciar als dàimios és un tema polític: pretén evitar l’enriquiment d’aquests senyors de la guerra pugui permetre’ls qüestionar el poder central. El shogunnat és més aviat un període de canvis en el que es produeix la burocratització dels samuráis: quan el shogun prohibeix (1683) les guerres privades, es proclama àrbitre dels matrimonis nobles i obliga els dàimios a residir a Edo (deixant ostatges si marxen) està sotmetent els senyors feudals al protocol, tal i com havien fet les monarquies absolutes europees.

Bakumatsu (Shogunat  Tokugawa Tardà, 1853-1867). Quan l’armada del Comodor Perry apareix davant les costes japoneses –cridada per la dinàmica economia de San Francisco, la necessitat de proveir els baleners i les expectatives que ofereix un mercat verge- tot aquest entramat feudal entrarà en crisi. En un principi els japonesos solament admeten obrir tres ports i representacions consulars (Tractat de Kanagawa, 1854), però Townssend Harris –oferint protecció davant del saqueig que pateix la Xina en forma de “tractats desiguals”- aconsegueix ampliar els acords (1858):  més ports, llibertat de residència, extraterritorialitat per als residents, baixos aranzels i venda d’armes. La presència occidental obrirà un debat en el si de la societat tradicional japonesa no exempt de violència (Incident Richardson, 1862) que permetrà justificar represàlies militars. Les classes poderoses s’adonen que l’enemic és massa poderós, han de canviar d’estratègia: en morir l’emperador Komei (1867) faran servir com instrument el seu successor, l’adolescent Mutsuhito.  El 1868 una assemblea de daimios destitueix el darrer shogun, Tokugawa Yoshinobu, mitjançant la Guerra Boshin (1868)

Comença així la Revolució Meiji. Una constitució afirma (fins 1947) que la sobirania resideix en la persona de l’emperador: inclou una declaració de drets (moviment, correspondència, propietat, expressió, associació, religió...) acompanyada d’una declaració de deures. Edo es dirà Tòkyo per escenificar els canvis, l’abolició del feudalisme i els privilegis (1869) reciclarà els samurais en funcionaris, es crearà una nova moneda (el ien, 1871), s’adoptarà el calendari gregorià, s’inaugurarà la Borsa de Tokyo i ben aviat els zaibatzu (complexos industrials com Mitsubishi) inunden Àsia de productes. Vençudes les resistències (revolta Satsuma, 1877) l’Era Meiji haurà transformat el Japó tradicional en un d’ultramodern: velles costums i noves tecnologies no solament conviuen a causa de la rapidesa dels canvis, sinó també perquè l’elit adopta la modernitat occidental per a poder preservar les essències. Per això hi ha qui prefereix parlar de “Restauració Meiji” i per això reconeixem de seguida cert tarannà militarista: Yukichi Fukuzawa (Abandonar Àsia, 1885) propugnava imitar “les nacions civilitzades”: “pel que fa a Xina i Corea, no mereixen cap tracte especial pel simple fet d’haver estat veïns nostres. Simplement els tractarem com ho fan els occidentals”. La reconciliació nacional que dóna sepultura les víctimes de la Guerra Boshin al Santuari Yasukuni (1869) acollirà, dins d’aquesta concepció de la nació com a imperi, els criminals de guerra de les agressions imperialistes japoneses del s. XX. El 1895 la primera guerra entre xinesos i japonesos acaba amb el Tractat de Shimonosheki (1895): Japó es queda amb l’illa de Formosa, i imposa un protectorat sobre el regne de Corea, antic vassall dels xinesos, després del terrible assassinat de la reina Myeongseong. La força imperialista del nou Japó es projecta cap a l’Índic....

ESTATS UNITS.  Les Tretze Colònies ja eren inicialment molt diferents: a part del seu origen britànic i la revifalla religiosa del Gran Despertar, solament compartien la visió de la fiscalitat imposada des de Londres com un abús d’autoritat. No és l’única idea il·lustrada que vam trobar el curs passat en la Declaració d’Independència: la legitimat d’un govern rau en el consentiment dels governats, la seva finalitat és garantir drets i –si no ho fa - els governats poden canviar-lo. Cada estat redacta una constitució durant la guerra contra els anglesos; el problema és que per coordinar-la feia falta concentrar poder: encara que el Segon Congrés Continental té poques atribucions (Articles de la Confederació, 1777) en acabar el conflicte, els problemes que generen els deutes de guerra i la por a les potències colonials veïnes obligaven a sumar esforços. Per això la Convenció de Filadèlfia (1787) havia parit la Constitució de 1787, un sistema polític nascut d’un fràgil acord simbolitzat en un parlament bicameral:

- Per acontentar els federalistes, que volien la representació proporcional a la població de cada estat, s’escolliria així una Cambra de Representants. 

- En canvi, la Cambra Alta acontenta els qui volien protegir els estats de les possibles ingerències d’institucions comunes. Com que prefereixen la representació igualitària dels estats,  els senadors s’escollirien en les assemblees estatals a raó de dos membres per estat, independentment del seu pes demogràfic. Per si de cas el poder tutelar de la Cambra Alta no fos suficient, i tement “el despotisme de les urnes”, es decideix sovintejar les reeleccions de la Cambra de Representats i, en canvi, mantenir la continuïtat en el senat (que s’escull cada sis anys des de les assemblees estatals per terços). Per si fos poc, el president (amb poder de vetar) és escollit per compromissaris de cada estat i els jutges del Tribunal Suprem pels òrgans menys populars (el president i el senat).

Aquesta tensió entre els que volien construir una autoritat superior (federal) i els que volien mantenir una confederació d’iguals  es manifestava ja en el primer sistema de partits (1797-1824), quan el Partit Federalista competia amb el Partit Republicà-Demòcrata (Jefferson, Madison, Monroe i Adams). El desencís de Jackson en les polèmiques eleccions de 1824 el va fer crear un partit nou, el Demòcrata, al qui –vista la tossuda vehemència del president de 1829 a 1837- el caricaturista Thomas Nast va començar a representar com un burro. Sorgia així un segon sistema de partits que enfrontava demòcrates i wighs, durant el que floreix l’abolicionisme. Per què? La prohibició de la tracta havia millorat les relacions entre esclaus i propietaris, però –més que l’empatia- els difusors són revoltes violentes com la de Nat Turner (1831), diaris com el de William Lloyd Garrison (The Liberator), testimonis dels antics esclaus fugitius (com Incidents in the life of a Slave Girl, de Linda Brent, pseudònim de l’esclava fugitiva Harriet Jacobs) i el gran èxit de la novel·la “La cabanya de l’oncle Tom”, de Harriet Boecher Stowe...

Quan Missouri demana l’ingrés a la Unió hi havia 11 estats lliures i 11 esclavistes. Tement el desequilibri en la composició del senat, el Compromís de Missouri (1820) incorpora alhora Maine com a “lliure”, i prohibeix l’esclavatge al Nord del Paral·lel 36º 30’. Així, Arkansas entra com esclavista (1836) i Iowa com a lliure (1846). L’entrada de Texas –després de la guerra amb Mèxic- calenta el fràgil equilibri 13/13. Per què? Els wighs van fer aprovar al Congrés que els territoris provinents de la guerra no serien esclavistes (Esmena Wilmot), però els estats del Sud la van bloquejar al Senat. En el Compromís de 1850 es decideix que –a canvi de que Califòrnia sigui el primer estat lliure al sud- els estats del Nord acompliran una llei de 1790 que no es complia, la Llei d’esclaus fugitius, per la que havien de ser tornats als seus propietaris.  Quan la Llei Kansas-Nebraska (1854) decideix que els habitants de cada nou estat votaran sobre l’esclavatge, un nou Partit Republicà lligat a l’abolicionisme i al Nord recorda que aquesta decisió trenca el compromís republicà de 1776.