S16 - L'ALTRE ORIGEN DE LA GUERRA FREDA: ÀSIA

La crisi de Berlín havia servit per a provar les reaccions de l'adversari, i de les percepcions del seu comportament neixen les regles del sistema geopolític que serà la Guerra Freda: tal i com havia passat durant el bloqueig, la tensió sempre es mantindrà sota control i una política de riscos calculats que ja es va experimentar quan Truman evitava forçar l’obertura del corredor terrestre i Stalin, alhora, atacar cap dels avions del pont aeri. Berlín suposa doncs, tècnicament, el començament de la Guerra Freda. 

Qui havia estat el culpable? La interpretació ortodoxa presentada durant els anys 50 acusava la URSS per haver ignorat els acords adoptats en les conferències inter-aliades. Ja George Kennan ho deia en el “Llarg Telegrama”, tot i que –lluny d’explicar-ho en termes d’incompatibilitat ideològica- suggeria que la Unió Soviètica –obsessionada per la seguretat- solament perseguia la creació d’un “cinturó defensiu”. Durant els anys 60, un nou discurs de caire revisionista carregava la responsabilitat sobre els Estats Units, que haurien exagerat l’amenaça i reaccionat desproporcionadament per aconseguir fer del món un lloc segur per al capitalisme nord-americà; per aconseguir el vistiplau del poble nord-americà en aquesta croada es presentava una Unió Soviètica hostil. Ja ens els 80, una escola post-revisionista influïda per la història cultural assegurava que els Estats Units impulsaven una política lliurecanvista per a evitar els sistemes autàrquics tancats que havien contribuït a la depressió mundial, i que una cadena d’accions i reaccions mal interpretades per l’adversari havia sembrat la desconfiança en el si de la Gran Aliança. Així havia estat com la incomprensió mútua havia enverinat les relacions internacionals de postguerra: els nord-americans no havien reconegut la necessitat soviètica d’establir una zona de seguretat que tanqués la porta d’entrada per la qual havien atacat Napoleó (1812), el Kàiser (1914), els aliats (1918) i Hitler (1941) i havien entès la satel·lització de l’Europa de l’Est com a resultat del seu suposat caràcter pervers. A l’altre costat, els soviètics enquadraven la política americana en el rígid motllo del marxisme oficial, exagerant el mòbil imperialista. Aquestes teories van facilitar els malentesos i les percepcions errònies de l’adversari, i fan de l’adveniment de la Guerra Freda una dialèctica sense culpables; és el que els autors de “La paz simulada” anomenaven la “síndrome de 1941”: aquell any, tots dos colossos havien estat atacats per sorpresa i ara, convertida Europa en un solar destruït  i un immens cementiri, eren conscients de que –desqualificats tots els altres estats com a potències- solament l’altre superpotència podia fer-ho. La projecció en l’altre d’aquesta por els va consagrar a erigir un sistema defensiu destinat a prevenir una sorpresa tan traumàtica. Així sorgia la “Guerra Freda”.

Aquest nou sistema geopolític resulta tan difícil de definir  que tenim problemes fins i tot per fixar, com ja vam discutir al presentar el curs, els seus límits cronològics: encara que el començament tècnic l’hem situat en la crisi de Berlín (1948), hem pogut veure que les diferències entre els aliats ja s’havien manifestat a partir de 1943 durant l’alliberament d’Europa. Fins i tot hi ha qui, recordant la participació occidental en la guerra civil russa, i l’aïllament a que es va veure sotmesa la revolució bolxevic, situa els orígens de la Guerra Freda el 1917. La dificultat per definir aquest nou sistema de relacions internacionals no ens ha de fer oblidar que hi ha tres constants:

a)  L’estructuració d’un sistema bipolar rígid en el que no cabien posicions tèbies, que enfrontaven dos blocs d’estats entorn de les dues potències imperials;

b)  la tensió  permanent entre els dos pols, fent servir la cursa nuclear, el rearmament militar i ideològic, i les pressions per a alinear tothom.

c) La política de riscos calculats, que evita conscientment un conflicte mundial i vol contenir l’avenç de l’adversari i dissuadir-lo de qualsevol acte hostil.

En qualsevol cas, podríem dir que es tracta d’un enfrontament directe (o per delegació) i continu, però no bèl·lic, d'abast global,  entre 2 superpotències que, incloent les seves zones d’influència, formen un ordre bipolar rígid, en el que sembla impossible la neutralitat, i que es basava en la contenció de l'adversari, la  dissuasió nuclear (per la via de riscos calculats), i la subversió (sabotatge i espionatge), actituds que generen un sistema de relacions internacionals en permanent fragilitat. La qualificació del sistema com a “fred” indica que les relacions entre l’est i l’oest són gelades (estan paralitzades i no són càlides), i que –encara que no són bones- estan frenades perquè mai arribin a ser una “guerra calenta” (encara que sovint inclou sanguinolents conflictes entre els seus aliats). Això no vol dir que els contendents no mantinguin actituds bel·ligerants: mentre els americans sostindran sempre un potencial militar propi, en perpètua renovació tecnològica, donaven suport econòmic per a la reconstrucció (a canvi de facilitats per a la penetració inversora), i militar (als aliats amenaçats pel comunisme); creaven un sistema de pactes multilaterals que permeten cohesionar el bloc i cercar la URSS i propagaven un anti-comunisme primari però eficaç que enfronta el “món lliure” a la “barbàrie soviètica”, la URSS augmentava contínuament la despesa militar (que el 1952 representava el 80% del seu pressupost), formava un bloc militar sota coordinació soviètica i establia un sistema econòmic integrat, oferia suport als moviments pacifistes d’Occident que denunciaven l’escalada nuclear, i als moviments revolucionaris que qüestionaven els imperis, i lluitava contra les dissidències internes (intel·lectuals soviètics i nacionalistes dels satèl·lits).

LA GUERRA CIVIL XINESA (1945-1949). Havíem seguit la història xinesa des de l’agonia de la dinastia Qing, quan la presència colonial occidental provocava la reacció violenta dels bòxers en defensa dels vells valors, i una via modernitzadora encarnada en un nou partit nacionalista (el Kuomitang, 1912) i el Moviment (estudiantil) del 4 de maig. Ambdós criticaven les amenaces dels japonesos (“21 exigències” de 1915) i que se’ls traspassessin les concessions alemanyes després de la Gran Guerra. La revolució nacionalista de Sun Yat-Sen (1911) va provocar, però, el caos perquè –incapaç la jove república de mantenir l’ordre- un munt de “senyors de la guerra” es repartien el control efectiu del territori. Contra aquesta feudalització no solament el KMT va caure en mans del conservador general Chiang Kai Shek (a la foto), sinó també es desenvolupà un jove Partit Comunista (1921). Mentre el primer s’imposava als “senyors de la guerra”, el segon no es conformava amb l’estat capitalista amb tics autoritaris que s’estava formant durant “el decenni de Nankín” (1927-1937). És més: quan el Japó retorna PuYi a un Manchukuo satèl·lit (1931), ChiangKaiShek es proclama Generalíssim i, al capdavant del moviment de la Nova Vida, reprimia els comunistes amb suport japonès. Els comunistes, perseguits, van emprendre una terrible retirada que la posterior mitologia comunista batejaria com la “Llarga Marxa” (1934-1935), una epopeia de 15.000 km superant 18 serralades, durant la que es consolidava el lideratge de Mao Zedong.

Encara que comunistes i nacionalistes van fer front comú quan el 1937 els japonesos van envair la Xina (1937-1945), les seves diferències reapareixen quan els japonesos es van rendir.  Així esclatava una guerra civil (1945-1949), en la què –malgrat la superioritat numèrica i el suport americà- el KMT perdia suports: reclutava forçosament camperols sensibles a la propaganda dels comunistes que repartien terres. Mentre la imatge dels nacionalistes es desfeia en la corrupció, la dels comunistes creixia pel seu paper en resistir els japonesos. Finalment, Mao Zedong proclamava la República Popular Xinesa (1-10-1945) i CHiang Kai-Shek es refugiava a l’illa de Formosa (estat de Taiwan). 

Tres conseqüències de la victòria comunista a la guerra civil xinesa:

La consolidació del bloc soviètic. Mao viatja a Moscou a celebrar l’aniversari d’Stalin (12/1949) i la visita fructifica el 2/1950 un tractat d’amistat, aliança i ajuda mútua.

Un “lobby xinés” de polítics republicans –clamant amb l’slògan “Àsia primer” que cal defensar els negocis al Pacífic- denuncia que la “pèrdua de Xina” s’ha produït perquè hi ha comunistes dins del departament d’estat.

Guanya importància estratègica el Japó que està dissenyant el general Douglas MacArthur. Luis E. Togores Sánchez (Japón en el s. XX. De imperio militar a potencia econòmica, 2000) diu que el Comandant Suprem de les forces d’ocupació era com un “nou Shogun” perquè governava barrejant “l’antic poder militar i l’esperit colonitzador d’un virrei del Raj”: mai va sortir de Tokyo ni es va entrevistar amb més de 16 japonesos. Altres autors responen que l’equip de newdealers que l’acompanyava va inspirar una constitució molt moderna (separació de poders, sobirania popular, govern responsable davant la dieta, sufragi universal, separació del sintoisme de la política) que fixava el pacifisme en l’article 9 (“el poble japonès renúncia per sempre a la guerra com a dret sobirà de la nació i a l’ús de la força com a mitjà per a dirimir disputes”) i desposseïa l’emperador (que va renunciar públicament al seu estatus diví el 1946). 

Per a acostar-se als sectors conservadors del país i aprofitar el seu poder simbòlic, McArthur va mantenir Hirohito apartat del TPI que jutjava els crims de guerra japonesos: per això quan l’Almirall Tojo va suggerir que mai un japonès havia fet res contra la voluntat de l’emperador, –per a evitar la incriminació- se li va obligar a modificar la declaració perquè Hirohito semblés “sempre un home de pau”. L’ocupació americana dividiria els zaibatsu (per a garantir la lliure competència), impulsaria una reforma agrària (contra antics latifundistes), i crearia un mercat lliure de treball (sindicats, convenis col·lectius). Tement el comunisme, però, se’ls va facilitar una ràpida prosperitat fent del Japó el proveïdor d’uniformes, armament i vehicles a l’exèrcit que començava la guerra a Corea. Convertit en frontera de la Guerra Freda per la victòria comunista a la Xina, aquest Japó signaria el tractat de San Francisco (1951) i –seguint instruccions de Washington- ni reconeixeria la Xina Popular ni signaria la pau amb els soviètics (deixant pendent el conflicte per les Kurils). El general McArthur marxava aleshores camí de Corea...

S15 - BERLÍN, 1948 (COMENÇAMENT TÈCNIC DE LA GUERRA FREDA)

Quan vam qüestionar la qualificació del Pla Marshall que havia fet Churchill com “l’acte més generós de la història” vam recordar que durant la postguerra va néixer un nou ordre econòmic que s’havia batejat durant la Conferència de Bretton Woods, el juliol de 1944.  En un complex hoteler d’aquesta població de l’estat de New Hampshire, 730 representants de 44 estats aliats van donar estabilitat al comerç acordant un sistema monetari amb canvi fix al dòlar que romandria estable fins al 1973. De la reunió sortirien 2 organismes importants: l’International Bank for Reconstruction and development (més tard, Banc Mundial) per a finançar projectes de desenvolupament, i el Fons Monetari Internacional (FMI), que, a més d’oferir assistència tècnica als membres, vetllaria pel sistema financer, eliminaria restriccions al comerç i promouria l’estabilitat canviària.  El Pla Marshall permetria integrar Europa en el nou model econòmic, convertir-se en un mercat gegant per als productes americans i evitar temptacions proteccionistes com les que semblaven inspirar els laboristes anglesos amb les nacionalitzacions.

Com va ser llegit a la URSS? L’octubre de 1947 els soviètics reunien a Polònia una nova institució, el Cominform, la Oficina d’Informació dels partits comunistes, i en la seva inauguració hi pronunciava un discurs Andréi Zhadanov, tercer secretari del politburó del PCUS, que definia la doctrina “dels dos camps”: “Quant més ens allunyen del final de la guerra més clarament apareixen les dos principals direccions de la política internacional de postguerra, corresponents a la disposició de dos camps principals de les forces polítiques que operen en el món: el camp imperialista i anti-democràtic, i el camp anti-imperialista i democràtic”. No solament tenim aquí l’evidència de que la URSS també percebia l’aparició d’una nova geopolítica, sinó la percepció que tenia de l’adversari com a encarnació de l’imperialisme perquè creava “en temps de pau nombroses bases i territoris convenientment ubicades (...) a Alaska, Japó, Itàlia, Corea del Sud, Xina, Egipte, Iran, Turquia, Grècia, Àustria i Alemanya occidental”. Segons Zhadanov, en el disseny d’aquest cèrcol el Pla Marshall servia per “aprofitar-se de les dificultats de la postguerra en els països europeus, en particular de l’escassetat de matèries primeres, combustible i aliments, per a imposar-los uns termes abusius a canvi de qualsevol ajuda prestada”. A la trobada assistien estats ja satel·litzats, com Romania, Bulgària, Polònia o Hongria; també alguns representants dels poderosos partits comunistes francès i italià, i de règims similars (com Iugoslàvia) o en els que la presència comunista encara era ocasional, com Txecoslovàquia, on precisament es produiria la reacció al Pla Marshall més important dels soviètics. Allà, el febrer de 1948, un cop d’estat va desplaçar a Edwuard Benes. Era el president des de 1935, havia fugit a l’exili després dels acords de Munich (1938) que havien desmembrat el seu país i dirigit un govern a l’exili des de 1940. L’impulsor del cop, el comunista Klement Gottwald, va fer un cop que el permetria impulsar en els anys següents una terrible purga. Deia Giuseppe Mammarella que amb el cop de Txecoslovàquia acaba la integral “comunistització” de l’Europa de l’Est. No hi havia hagut cap pla previ; més aviat Stalin improvisava, encara que la disciplina i l’organització que havia caracteritzat sempre els partits comunistes havien permès actuar fàcilment, aprofitar que els liberals havien quedat desprestigiats i desorganitzats per la col·laboració amb els nazis o la repressió, i que els acords de Munich de 1938 havien desprestigiat notablement les potències occidentals.

L’impacte del cop en les opinions públiques occidentals va ser notable, com sembla demostrar el resultat de les eleccions italianes de l’abril de 1948. Itàlia ja havia celebrat una doble consulta electoral el 2 de juny de 1946: per una banda, per a determinar el règim, ja que el 54% de l’electoral va votar per la república (els Savoia no solament duien a la motxilla haver encarregat govern a Mussolini el 1922, sinó també haver abandonat Roma durant l’ocupació nazi, i l’abdicació de Vittorio Emmanuelle en el jove Humbert II no netejava massa aquest currículum). Per altra banda, les eleccions van escollir una assemblea constituent en la  que la Democràcia Cristiana va obtenir el 35% dels vots, els socialistes el 21%, els comunistes el 19% i els liberals el 6%. Quan la constitució que aquesta assemblea aprovava el desembre de 1947 permetia convocar eleccions per al 18-4-1948 ningú no esperava que serien les més apassionades i brutes del segle a Itàlia: enfrontaven el Front Democràtic Popular (finançat per la URSS i encapçalat per Palmiro Togliatti, del PCI, en lluita per una societat laica, progressista i socialista) i la Democràcia Cristiana (encapçalada per Alcide de Gasperi, amb l’ajut del Vaticà, per un projecte catòlic, conservador i capitalista). Poques setmanes després, el 30 d’abril, un dia abans de la matança de Portella della Ginestra, perpetrada en aquesta població siciliana pel bandoler anticomunista Salvatore Giuliano, el primer ministre Alcide di Gasperi suspenia l’aliança amb comunistes mantinguda durant el període constituent i feia govern amb els liberals. Amb les notícies de Praga impactant en l’opinió pública italiana és més que probable que els demòcrata-cristians guanyessin igualment, però sabem que l’ajut que la nova CIA (Central d’Intel·ligència Americana) recentment posada en marxa després que Truman signés la Llei de Seguretat Nacional (1947) va ser decisiu en el finançament de la campanya. Itàlia no va ser l’únic estat en el que els fons del Pla Marshall van pagar l’expulsió dels comunistes del govern. Alhora que a Roma, també a París –tensada per les guerres colonials a Indoxina i Madagascar- el socialista Paul Ramadier suspenia govern amb 4 comunistes.

Quan parlem del “miracle europeu” ja considerarem si el Pla Marshall va contribuir a la recuperació econòmica d’Europa, perquè els que més van créixer (Itàlia i Alemanya) van ser els socis que menys van rebre. Però aquesta interpretació del pla com a eina anti-comunista s’entén més si considerem que l’allau de diners va permetre flexibilitzar el racionament, i així reduir el descontentament social, oferint estabilitat política i reduint la influència dels comunistes. És més: incloent Alemanya entre els beneficiaris es fidelitzava la “trizona”, però es trencaven els acords de Potsdam. Per això la URSS podia considerar el Pla Marshall com una ofensiva: és cert que havia satel·litzat els països de l’est, però també els nord-americans ho havien fet amb els territoris alliberats, i havia pressionat Iran i Turquia com els occidentals ho estaven fent a Grècia. Reaccionava al Pla forçant el decantament de Txecoslovàquia, tal i com havien actuat els nord-americans en les eleccions italianes. Un mes després, els Acords de Londres (6/1948) permetrien el naixement d’una nova moneda alemanya: el Reichmarck deixava pas al Deutschemarck. Per a evitar la fugida de divisa (que tots els posseïdors dels antics marcs se’ls canviessin), els soviètics creaven un ostmarck per a la seva zona d’ocupació i, vint dies després dels Acords de Londres, tancaven la circulació entre la trizona occidental i el sector occidental de la ciutat de Berlín. Començava el bloqueig de Berlín (1948).

La documentació desclassificada no ofereix suficient informació sobre les causes directes. A les reflexions sobre les divises cal afegir unes altres. Primer, que –sense serveis civils- l’ocupació era gestionada amb una intransigència militar que provocava incidències contínues (les patrulles inter-aliades que vigilaven la ciutat durant el toc de queda per exemple, estaven formades per quatre soldats, un de cada potència ocupant, que sovint no s’entenien). Segon, que Berlín s’havia convertit en el melic del món perquè, sense acords sobre què fer amb Alemanya, ni solucions a la vista, fracassats els acords de Potsdam, es convertia en un problema etern de difícil solució, escalfat pel desenvolupament de les operacions militars a la Xina i Grècia. La divisió d’Alemanya en 4 zones d’ocupació (francesa, anglesa, nord-americana i soviètica) es reproduïa a Berlín i oferia una organització que facilitava les friccions.

El cas és que els occidentals van organitzar un pont aeri per mantenir sota control la part occidental de Berlín. Aquest pont aeri que lligava l’aeroport de Tempelhot amb l’Alemanya occidental va ser un prodigi logístic: els dos milions i mig de berlinesos orientals necessitaven cada dia 4.500 tones de menjar i combustible. Però en cada avió cabien dues tones. Això vol dir que, durant els 323 dies que va durar el bloqueig (entre juny de 1948 i maig de 1949) es van haver de fer 235.000 vols que –superant el desafiament- van portar a Berlín un total de 2 milions de tones. Tres conseqüències:

ç


a)       El bloqueig consolida la divisió de les “dues Alemanyes”. La Llei Fonamental de Bonn s’aprova provisionalment, però s’ha estès el 1990 al territori de l’antiga Alemanya oriental (degudament actualitzada molts cops; el 1956 recupera per exemple el servei militar). Encara que la “Nota d’Stalin” (1952) proposaria reunificar, els occidentals no en farien cas. Així que el mateix 1949 que naixia la RFA (amb capital a Bonn) es posava en marxa la RDA (capital, Berlín)

b)      Tement futures ofensives soviètiques, els aliats acosten compromisos i funden l’OTAN (4/1949). Encara que no ha intervingut fins el 1989, acumula el 52% de la despesa militar global (2015). El tractat de Washington (1952) va ser signat pel Benelux, França, USA, Canadà, Islàndia, Dinamarca, Itàlia, Noruega i Portugal (Grècia i Turquia s’hi afegirien el 1952, la RFA el 1955, Espanya el 1982 i molts estats de l’est entre 1999 i 2008)

c)       La crisi de Berlín serveix per a provar les reaccions de l’adversari. D’ambdós comportaments sortiran les regles del sistema geopolític que serà la Guerra Freda: ni Truman força l’obertura del corredor terrestre, ni Stalin ataca cap avió del pont aeri. La tensió es va mantenir sota control, en una política de RISCOS CALCULATS que seria l’essència del sistema. La por a una URSS tentacular i activa, que el 1949 aconsegueix l’empat atòmic en fer explotar la seva primera bomba nuclear, decantarà l’opinió pública nord-americana cap a una demanda de seguretat que impulsarà el canvi polític i la histèria anticomunista. Es conclou que a la propera ocasió s’actuarà de manera més contundent. Aquesta nova ocasió serà la guerra de Corea!

S14 - DE LA GRAN ALIANÇA A LA GUERRA FREDA

La desnazificació va començar amb detencions massives, 182.000 presoners dels què al gener de 1947 han estat alliberats 86.000... els britànics alliberen el 53% dels 64.500 detinguts, els nord-americans el 46% dels 95.250 empresonats, els francesos el 42% dels 18963 detinguts i els soviètics el 12% dels 67.712 empresonats. Es van celebrar diversos judicis, com els de 24 doctors acusats de fer experiments amb persones, o els dels 16 jutges. També es va obrir causes contra antics ministres, contra alts comandaments de l’exercit, oficials dels camps de concentració, càrrecs administratius o directius d’empreses com IG Fargen o Krupp. Però el més conegut va ser el que va veure comparèixer 24 dirigents del partit nazi, en el que declararia el fotògraf català Francesc Boix: les seves fotografies van servir de testimoni contra alguns del que van declarar ignorància. Altres  van al·legar que eren conscients de les atrocitats comeses, però se’n declaraven “no responsables” en virtut de la obligació d’obediència; se’ls responia que això solament atenuava la pena. D’altres es van reconèixer en aquelles actuacions, però qualificaven la seva actuació com a “no reprovable” perquè no constituïa un crim en el moment en què es va cometre. Aquest recordatori al tribunal de la irretroactivitat de les penes va ser respost apel·lant als acords d’entreguerres, tots aquells tractats que expressaven la renúncia explícita de la guerra i s’havien signat amb el record de les trinxeres encara viu. Quan els acusats van apel·lar al principi del “tu quoque”, el jutge Robert Jackson va respondre que “aquesta llei s’aplica per primer cop contra les agressions alemanyes però suposa que ha de condemnar, quan sigui necessari, l’agressió de qualsevol altre nació, sense exceptuar les que formen part del tribunal”. No era del tot cert (perquè els crim soviètics durant l’atac a Polònia el 1939 no es van posar sobre la taula en cap moment) però sí que Nüremberg constitueix un primer pas cap a una possible justícia universal. També es va respondre que Dresde i Coventry podrien considerar-se equiparables en tant accions bèl·liques, però mai Dresde i l’Holocaust, perquè aquest darrer no era una acció destinada a guanyar cap batalla.

Així va ser com va quedar sembrada la llavor d’un nou dret internacional. El president de la Comissió Extraordinària per a la Investigació dels Crims de Guerra Alemanys, A.N. Trainin, va tipificar que els culpables serien processats per emprendre una guerra d’agressió (crims contra la pau), per fer-la amb una brutalitat premeditada (crims contra les lleis de la guerra) i per crims contra la humanitat (assassinat, extermini, deportació...).

Després de la celebració del dia de la Victòria contra el Japó, els nord-americans recomptaven 400.000 víctimes (que representen el 2% de les que ha tingut la URSS). La seva població no ha patit patiment ni privacions, més aviat prosperitat i abundància: han duplicat el PIB i superat les privacions de la Gran Depressió (gairebé no tenen aturats). Però ningú no els treu la sensació de vulnerabilitat que els ha proporcionat l’atac de 1941. El desenvolupament de l’aviació durant la guerra havia escurçat les distàncies i l’oceà ja no oferia seguretat. La Unió Soviètica, en canvi, ha sofert més de la meitat de les víctimes del conflicte i la destrucció de 1700 ciutats, 70.000 pobles, 30.000 fàbriques, 40.000 hospitals i el mateix nombre de biblioteques. Sense barreres oceàniques ni veïns amistosos, el record de les invasions sofertes a través de la Gran Plana Europea  (1812, 1914, 1918, 1941) la obliga a bloquejar aquesta porta d’accés. Això explica la creació del “cinturó defensiu” que satel·litza els estats de l’Europa de l’Est.

El primer que va diagnosticar el significat de la constitució de les democràcies populars va ser Winston Churhill. Frustrat per la derrota electoral que ha convertit en primer ministre el laborista Clement Atlee, Churchill va mantenir l’escó dels comuns i es va posar a dirigir l’oposició. Però l’edat, el disgust i les preocupacions minaven la seva salut. Així que –per allunyar-se del dur hivern britànic- se’n va anar a Florida. Com que va avisar Harry Truman, el president li va oferir pronunciar una conferència a la que havia estat la seva universitat, la de Fulton (Missouri), el 5 de març de 1946. A més de demanar-li als nord-americans que, lluny de desmobilitzar-se com havia fet el 1918, assumissin la direcció del món occidental, Churchill va advertir que “des de Stettin al Bàltic, fins a Trieste, a l’Adriàtic, un teló d’acer ha caigut sobre el continent”. A més d’aportar aquest concepte constatava que “Varsòvia, Berlín, Praga, Viena, Budapest, Belgrad, Bucarest i Sofia es trobaven dins del que podem denominar l’esfera soviètica sotmeses a la influència de Moscou”. Finalment advertia que no se sabia què hi passava, i que arreu sortien moviments revolucionaris obedients de Moscou. És cert que, d’acord amb el model que facilitaran les eleccions poloneses, en alguns d’aquests estats s’organitzaven governs de coalició amb presència rellevant de comunistes que ocupaven les carteres decisives (defensa, interior, justícia) per al control de les forces de seguretat. Després de campanyes de calúmnies contra els ministres no comunistes (acusats de corrupció, espionatge o col·laboracionisme amb els nazis), Churchill intueix que vindrà la marginació dels desacreditats (o la seva eliminació).

L’opinió de Churchill no és l’única informació d’aquest tipus que va rebre el president Truman. També el sovietòleg George F. Kennan va enviar, com a personal de l’ambaixada nord-americana a Moscou, el “Llarg Telegrama” que el converteix en el “pare de la contenció” (22.2.1946).  Explicava la creació de satèl·lits per part de la URSS en base a “la tradicional i instintiva sensació d’inseguretat russa”, i suggeria retirar-se d’Europa per a oferir-li confiança al Kremlin. El juliol de l’any següent aquest text va ser publicat en la revista Foreign Affairs, amb el títol “Les raons del comportament soviètic”  signat amb una X. Aquí adjudicava a la ideologia el motor de l’expansionisme soviètic i recomanava que aquesta pressió havia de ser “continguda amb l’aplicació hàbil i vigilant de la força contrària”. Un altre comentarista política de prestigi, que publicaria un assaig sobre política exterior que inventaria el terme “guerra freda”, Walter Lippmann, va respondre que la contenció era “una monstruositat que obligava a reclutar, subvencionar i donar suport a un conjunt heterogeni de satèl·lits, clients, dependents i titelles”. Les crisis que s’estaven produint apuntaven ja en aquesta direcció.

a)      La crisis d’Iran. L’endemà del discurs de Fulton, els EUA conviden els soviètics a retirar les tropes que havien ocupat Iran el 1941 per protegir la Anglo-Iranian Oil Company del germanòfil Rehza Khan. La col·laboració de britànics i soviètics que, tement l’avenç nazi des de la Síria de Vichy, havia forçat la seva abdicació, havia entronitzat el seu fill, Mohammed Reza Pahlevi, acceptava la presència aliada amb la condició de retirada 6 mesos després d’acabar-se la guerra. Però com que els soviètics, en comptes de retirar-se, facilitaven la creació d’una república kurda dins de l’Iran, els nord-americans els van pressionar i –quan finalment es van retirar el juny de 1946- abandonaven la república kurda a la pressió de les polítiques nacionalistes dels perses i acollien el líder de la revolta, Mustafà Barzani.

b)      La crisi de Turquia. Amb el pretext que havia trigat a declarar la guerra als nazis, la URSS pressiona per rectificar fronteres a Anatòlia. Demana revisar el Conveni de Montereux (1936) sobre el control turc de la navegació als estrets del Bòsfor i els Dardanels demanant la mateixa llibertat de pas que havien donat als nazis. Els americans envien un dispositiu naval, Missouri inclòs, que serà la llavor de la VIª Flota. 

c)       Mentrestant, a Grècia, seguia l’enfrontament entre l’EDES monàrquic i liberal vs. ELAS partisans i comunistes. El govern de concentració de Georgios Papandreu impulsava un plebiscit per la monarquia, protegit per britànics, però Jordi II (1922 a 1924 i 1936 a 1941) havia acceptat la dictadura de Metxacas. Ni la successió, al morir, en favor de Pau I (1947-64) i després Constantí II (1964-1973) van salvar el progressiu desprestigi de la monarquia. El nou govern britànic va comunicar als nord-americans la necessitat d’abandonar les seves posicions a Grècia, així que els EUA prenen el relleu el 1947. Aquell mateix any la nova CIA reconeix que no tenia informació sobre els soviètics perquè Roosevelt havia prohibit espiar els aliats, es pensava que Stalin estava al darrera de les guerrilles comunistes. No era així, en realitat era Josip Broz, Tito...

El líder dels partisans a Iugoslàvia s’havia guanyat el seu prestigi dirigint la resistència contra els nazis. Del Consell Antifeixista d’Alliberament Nacional de Iugoslàvia (1942) va arribar a ser proclamat Mariscal i primer ministre (1943). Quan els britànics van descobrir que chetniks i ustachas col·laboraven amb els nazis, van acceptar-lo com a interlocutor, malgrat que no acceptava la monarquia. De fet els seus partisans alliberen Belgrad amb l’ajut soviètic. Encara que va acceptar alguns monàrquics en el govern provisional que va preparar les eleccions després de l’ocupació, quan va guanyar el seu Front Popular gràcies al prestigi que li proporcionaven la direcció de la guerra contra els nazis i l’equilibri de les diferents forces nacionalistes enfrontades (castigant amb duresa la col·laboració dels croates i els serbis) es va convertir en el principal governant del país. Però, lluny de seguir les instruccions d’Stalin d’abandonar els guerrillers grecs a la seva sort, els va donar suport. Això va provocar la seva expulsió del Kominform i la ruptura amb Stalin. Tito va aprofitar per apuntar-se a les ajudes del Pla Marshall, mentre en el món soviètics els dissidents eren perseguits amb l’excusa del “titisme”. Durant els anys 50 normalitzarà les relacions amb els soviètics, però sempre va mantenir una línia de govern pròpia, allunyada de qualsevol dependència de Moscou, com van demostrar les seves propostes d’autogestió i el Moviment dels Països No Alineats.

Quan els britànics es retiren de Grècia el moment sembla difícil: a la Xina Mao està vencent CHiang-Kai-Shek, s’estan instaurant les “Democràcies populars” a l’Europa de l’Est, la presència colonial francesa al sud-est asiàtic perd terreny davant de les guerrilles, les pressions soviètiques a Iran o Turquia s’aturen amb dificultats, i la participació comunista en governs de potsguerra  (Finlàndia, Islàndia, Bèlgica, Luxemburg, Àustria, Islàndia, Noruega, Dinamarca, França i Itàlia). És aquí on els Estats Units posen en marxa els dos instruments de la contenció: el Pla Marshall i la Doctrina Truman.

La Doctrina Truman és la ideologia reguladora de les relacions amb l’adversari soviètic que el president va presentar en un Discurs al Congrés (12-3-1948) en el que el sembla instituir la confrontació ideològica entre dos models, quan diu que “un dels objectius fonaments de la política exterior dels Estats Units és la creació de les condicions en les quals nosaltres i altres nacions podem fixar una manera de viure lliure de tota coacció” i que “a la població de tota una sèrie d’estats se’ls ha imposat, contra la seva voluntat, un règim totalitari”. El discurs també demostra que els compromisos adoptats en les conferències inter-aliades s’han trencat i que Grècia i Turquia són els primers exemples d’aquesta nova confrontació: diu que, per aconseguir aquest objectiu, cal “ajudar els pobles lliures al manteniment de la seva integritat nacional”.

El General George C. Marshall havia estat cap de l’estat major (1939) havia comandat les forces americanes de desembarcament durant la Segona Guerra Mundial. Havia estat també un eficient “fontaner” en les negociacions de Teheran, Jalta i Potsdam i –després d’exercir d’ambaixador davant la Xina entre 1945 i 1947- havia estat nomenat Secretari d’Estat (1945-9). Encara que, per tot això, Andrei Gromiko (representant dels soviètics a les Nacions Unides de 1945 a 1948 i posterior encarregat dels afers exteriors de la URSS des de 1957) diria que “li anaven igual de bé el chaqué diplomàtic que l’uniforme militar”, li retreia qe hagués posat en marxa el plan que –amb el seu nom- duria la doctrina Truman a Europa occidental per a cnsolidar el capitalisme i evitar “un progressiu canvi social”. I és que, convidat per la Universitat de Harvard per a investir-lo Doctor Honoris Causa el 6 de juny de 1947, Marshall va pronunciar un discurs en el que oferia un pla d’ajuda per a Grècia que havia de ser extensible a altres països europeus. Sospitava que la misèria dels europeus alimentava la propaganda comunista i oferia un concepte molt obert de ciutadania (que inclou la dignitat personal per ser-ho de ple dret). Podríem dir que aquesta injecció econòmica, una veritable pluja de dòlars, era una eina de lluita contra el comunisme, no solament perquè contra-programa el seu discurs, sinó perquè condiciona la rebuda de les subvencions a l’expulsió dels ministres comunistes dels governs occidentals.

S13 - LA CARA FOSCA DE LA VICTÒRIA

A Potsdam solament continua Stalin, els altres protagonistes han canviat. Harry Truman és el nou president dels Estats Units
després del traspàs de Roosevelt. I Churchill es retira a mitja conferència en saber que els laboristes l'han guanyat
a les eleccions. Per això a l'esquerra seu Clement Atlee, el nou primer ministre. 

Mentre a Europa s’acostaven al final de la guerra i es negociava a San Francisco la posada en marxa de les Nacions Unides, els nord-americans avançaven illa a illa pel Pacífic. Les operacions a Iwohima el febrer de 1945, immortalitzades per aquella famosa fotografia, va costar 7.000 marins. Entre l’abril i el maig, Okinawa costava 12.000 marins i 100.000 civils. El càlcul del cost total possible esgarrifava, però hi havia una carta a la mànega: el Projecte Manhattan.

Oppenheimer (esquerra) després del
Trinity Test

Ja el 2 d’agost de 1939, la carta que els físics Leó Szilárd i Albert  Einstein adreçaven al president Roosevelt advertia la probabilitat d’iniciar una reacció nuclear en cadena en una gran massa d’urani que generaria enormes quantitats de potència” que alhora permetrien construir “un nou tipus d’extremadament poderoses bombes”. La carta recomanava al president “establir algun tipus de contacte permanent entre l’administració i el grup de físics que treballen en reaccions en cadena als Estats Units” i “accelerar el treball experimental que ara es desenvolupa amb pressupostos limitats en els laboratoris de les universitats”. Així naixia el Comitè de l’Urani del National Defense Research Committee (1940), els treballs dels quals acabava dirigint un reconegut físic de la Universitat de Califòrnia, Robert Oppenheimer.

Amb el suport de la divisió de construcció del Cos d’Enginyers de l’exèrcit (amb oficina a Manhattan) s’iniciaven els treballs de recerca que, partint de la fissió nuclear de l’àtom d’urani, va consagrar brillants científics (sovint refugiats jueus) entre 1942 i 1946. El juny de 1944, el projecte acollia 129.000 treballadors, entre militars i personal de construcció, que treballaven sense saber exactament l’objecte de la seva feina. Aquest secretisme va arribar fins al final, quan s’havia fet explotar la primera bomba atòmica (el Trinity Test) al desert d’Alamogordo (Nou Mèxic), 26-7-1944. A Potsdam, Truman rebrà la notícia de que la prova Trinity havia estat un èxit i va suggerir a Stalin la possessió d’una nova arma totpoderosa. Què és va decidir en aquesta darrera conferència inter-aliada que es va reunir a Potsdam, prop de Berlín? 

* Què Àustria romandria separada d’Alemanya (que havia de perdre tots els territoris que s’havia annexionat)

* Que els ocupants havia de procurar desmilitaritzar, democratitzar, desnazificar i descartelitzar.

* Que Berlín i Viena, igual que els seus estats, quedarien dividides en 4 zones d’ocupació

* Que es perseguirien i jutjarien els crims de guerra nazis

* Que les minories nacionals repartides per Europa per culpa dels canvis geopolítics serien reassentades “de forma humana i ordenada” 

* Que Espanya no entraria a les Nacions Unides

* Que la rendició del Japó havia de ser sense condicions. Aquest ultimàtum, però, va ser ignorat per les autoritats japoneses.

Efectivament, en uns tractats signats posteriorment a París es canviarien les fronteres europees, que quedarien pendents, però, d’un gran acord general sobre Alemanya. La nova geopolítica sorgida de les conferències inter-aliades (i de les circumstàncies) beneficiava la Unió Soviètica, que rebia  Carelia i Petsamo (de Finlàndia), les repúbliques bàltiques, Köninsgsberg (Kaliningrad, d’Alemanya), les regions a l’est de la Línia Curzon (de Polònia, confirmant els acords que havia tingut amb Hitler el 1939), la Rutènia (de Txecoslovàquia), la Besaràbia i la Bukovina (de Romania).

Polònia, veient retallat el seu territori a l’est, era compensada amb territoris a l’oest a costa d’Alemanya fins a la línia dels rius Oder-Neisse (Prússia Oriental, Pomerania i Silèsia). Aconseguia així una gran sortida al Bàltic (amb Danzig, ara Gdansk, i Stettin, ara Szcsecin). Alemanya, que també perdia Alsàcia i Lorena en benefici de França, quedava reduïda a 356.272 Km2, una extensió força inferior que la humiliada Alemanya de 1919 (472.034 Km2). També Itàlia veia perdre les colònies i cedeix la península d’Ístria (el Fiume) a Iugoslàvia, i Rodes i el Dodecanès a Grècia.

La Declaració de Potsdam advertia el Japó de la “completa destrucció de les forces armades i la devastació del sòl japonès”. Ja des del febrer venia patint intensos bombardejos sobre 67 ciutats, i –veient que l’ultimàtum era ignorat- es va planificar el llançament de la primera bomba atòmica. L’endemà la Unió Soviètica –d’acord amb els compromisos assumits ja a Jalta- iniciava una ofensiva sobre Manxúria, Corea, les illes Sajalin i les Kurils. Com que el Japó, estorat, no reaccionava, es va llençar una segona bomba.

Encara que el Capità Robert A. Lewis, copilot del Enola Gay, encara va dir –després d’una llarg malestar psiquiàtric- que “si visqués cent anys mai aconseguiré oblidar aquells pocs minuts” (1983), la resta de la tripulació sempre es van mostrar satisfets d’haver participat en el bombardeig. I és que el llançament de les bombes atòmiques planteja alguns inconvenients historiogràfics. Sempre es diu que aquella decisió costa de defensar: és cert que Hiroshima va costar 140.000 vides i Nagasaki 40.000, i el bombardeig massiu sobre Tokio del 10 de març de 1945 ja va costar 85.0000 morts. Però l’eficàcia de la bomba mesurada per metres quadrats parla de 20.000 en el cas de les bombes i 5.200 en el bombardeig aeri. Per altra banda, cal dir que el nombre de víctimes s’ha de contar fins 5 anys després de l’atac (malalties, ferits, radioactivitat) i fan pujar el balanç fins a 240.000 a Hiroshima i 230.000 a Nagasaki. Entenc que l’argument de l’estalvi de víctimes, doncs, es refereix a que Iwohima havia fet plausibles els càlculs que parlaven que envair l’arxipèlag del Japó costaria un milió de soldats americans.

Un altre argumentari per a legitimar el llançament de les bombes fa referència a que les alternatives semblaven impracticables: prevenir el Japó ensenyant el poder de la bomba en zones deshabitades, per exemple, podria significar desaprofitar una de les dues bombes que s’havien produït fins aquell moment. Per altra banda, el fanatisme dels kamikazes o el comportament dels civils de Saipan semblaven demostrar que no hi havia sortida. Es deia també que usar-les demostraria de forma tan obvia el poder destructiu de la guerra faria dissuadir tothom de tornar-les a fer servir. És possible que el veritable mòbil de l’atac atòmic fos impressionar al Kremlin, que ja no interessava que actués a l’Àsia ni s’assegués a la taula dels vencedors al Pacífic.

La rendició de Hirohito es va fer esperar encara fins el 15 d’agost perquè va haver d’enfrontar un cop d’estat per part de sectors militars que volien evitar la rendició. La historiadora japonesa Eri Hotta (Japón, 1941. El camino de la infàmia, 2015) veu l’emperador culpable de la resistència: “valorava més la institució imperial que el seu poble, el seu exèrcit i el seu imperi (...) més que els bombardejos incendiaris, les bombes atòmiques, l’entrada de la Unió Soviètica en la guerra o l’espectre de la invasió, temia els seus ancestres i la supervivència de la pròpia institució”. Això li va permetre emetre per la ràdio el missatge que, tant formal, molts no van entendre i molts altres van entendre com el final d’un món, ja que l’ésser diví que havien vist en l’emperador se’ls adreçava com un humà més, demostrant la falsedat de la seva naturalesa divina. El general ocupant, Douglas McArthur, va considerar la possibilitat de conferir-li immunitat i conservar-lo com a eina de legitimació de la pròpia ocupació nord-americana, a diferència de l’Almirall Tojo –el primer ministre considerat responsable de les polítiques imperialistes- i altres militars, que després dels Judicis de Tokyo van ser executats el 1948.

A Europa, un Tribunal Militar Internacional obriria els Judicis de Nuremberg del novembre de 1945 a l’octubre de 1946 contra 24 dirigents nazis. Es van celebrar en un escenari simbòlic, la ciutat on els nazis havien celebrat el seu congrés del partit i havien publicat les lleis racials, i van incloure altres edicions en què es van jutjar doctors, jutges, ministres i comandaments militars. Les sessions més famoses, però, són les que reunien dirigents nazis com Göering, Jodl, Keitel, Rosenberg, Ribbentrop, Dönitz, Hess, Speer, von Papen, i –encara que no havien estat detinguts- Eichman, Borman i Mengele. Aquest tribunal va dictar 11 sentències de mort, 3 cadenes perpètues, 2 condemnes a 20 anys, 1 condemna a 15 anys i una altra a 10 anys. Encara que sovint es consideren un avenç de la jurisprudència internacional (un avantpassat del Tribunal Penal Internacional constituït el 1998) perquè va servir per tipificar delictes (els crim de lesa humanitat, per exemple), també s’ha presentat algunes dubtes de legitimitat.

El president de la Comissió Extraordinària per a la investigació dels Crims de guerra Alemanys va teoritzar que calia processar aquells detinguts per crims contra la pau (emprendre una guerra d’agressió), per crims contra les lleis de la guerra (per fer la guerra la guerra amb una brutalitat premeditada) i per crims contra la humanitat (assassinats, extermini, deportació).

S12 - UNA "GRAN ALIANÇA" (?) DIU QUE "ALLIBERA" (?) EUROPA!

L’ESTRATÈGIA ALIADA es va basar, doncs, en els grans combois i una eficaç informació per a enfrontar les “manades de llops”, els “bombardejos estratègics” per debilitar la capacitat de resposta dels nazis, les cimeres per a coordinar les accions en tots els fronts, i els grans desembarcaments (Madagascar, Argèlia, Sicília, Itàlia... i Normandia). Després de les cimeres de Casablanca (el gener de 1943) i El Caire (11/1943) es va celebrar la de Teheran (11/1943). En una petita sala de conferències de l’ambaixada soviètica solament es va arribar al compromís mutu de no signar paus per separat. D’aquella primera trobada entre els “tres grans” va sortir una coalició embrionària però molt fràgil, nascuda de la necessitat. De fet, la por a que el contraatac soviètic iniciat després de la derrota dels nazis a Stalingrado permeti una ràpida arribada a Berlín va precipitar l’obertura del segon front que Stalin havia reclamat tant de temps. Veient que l’ofensiva a Itàlia s’allargava, es va organitzar la invasió per mar més gran de la història.

DE NORMANDIA A PARÍS. Els combats a la platja d’Omaha van permetre una plataforma d’entrada al “búnquer continental nazi” de 38 km, després de deixar 10.000 cadàvers a les platges atlàntiques. També va ser decisiva la contribució de l’agent doble Joan Pujol, àlies Garbo, i la seva dona, l’Araceli González, que van distreure l’atenció dels nazis en altres geografies. Després de l’engany, mentre començava l’alliberament de França, els alemanys comencen a filtrar informacions sobre les “armes miraculoses”, aquelles sorprenents bombes teledirigides V1 i V2, que no eren cap fantasia (però estaven encara en fase inicial). Ens hem d’imaginar ja el Hitler balbucejant i encorbat que Joaquim Fest (i la pel·lícula que el va fer servir com a font, El Hundimiento) mostra enviar els seus soldats en una darrera ofensiva a les Ardenes (12/1944 a 1/1945). L’heroisme de les tropes alemanyes, però, ja no compensa la superioritat aliada: una dada que la il·lustra seria que el 1944 concedeixen ja mig milió de creus de ferro de primera classe... I 3 milions de segona classe. Això vol dir que un de cada tres soldats havia estat condecorat.

És en aquest moment que París s’aixeca contra els alemanys. Segons Pauwels, perquè per als francesos era important alliberar la capital, i estalviar-se govern aliat. Aquesta acció permetrà que s’oblidi l’estranya derrota, que diria Marc Bloch, i passin a ser vistos, “de col·laboradors dels nazis a auxiliars dels aliats”. També ho fan per a evitar la destrucció de la ciutat que Hitler ordena al governador Dietrich von Choltitz. I finalment, perquè la resistència parisenca veu acostar-se De Gaulle, representant de la França conservadora i autoritària. La pel·lícula de René Clément “Arde París?” (1966) basava el seu guió de Gore Vidal i Francis Ford Coppola en el llibre de Dominique Lapierre i Larry Collins. Mentre el Comitè de la Resistència a la capital convida els ciutadans a mobilitzar-se i expulsar els alemanys per a poder rebre els aliats, Donny Gluckstein (La otra historia de la Segunda Guerra Mundial. Resistencia contra imperio, 2013) explica com De Gaulle, davant la vaga general, demana “tornar al treball perquè no volia que la resistència alliberés París”. Els resistents anomenen l’armistici que ofereix fàcil retirada als alemanys com la “grande fuite des Fritz”. Quan el triomfant moviment popular l’esperava a l’Hôtel de la Ville ell s’estava entrevistant amb el director del Banc d’Indoxina. Després de visitar el ministeri de guerra, va renyar els resistents per “rebre la rendició alemanya com un igual”.

L’alliberament de París i l’ofensiva a les Ardenes va precipitar l’evacuació nazi de Grècia, Albània i Iugoslàvia. Mentrestant, els soviètics s’aturen al Vístula… mentre els nazis desfermen una intensa violència sobre la insurrecció de Varsòvia! La Creu Fletxada fa un cop a Hongria, Bulgària es rendeix, Churchill visita Moscou i –en virtut del polèmic “acord dels percentatges” d’octubre de 1944- els britànics comencen a atacar l’ELAS. I és que el govern de coalició que han intentat organitzar a Grècia els britànics es trenca quan l’ELAS es nega a integrar-se en l’exèrcit. Quan, el 12/1944, la policia dispara sobre un míting d’esquerres a Atenes (amb un balanç de 28 morts) l’ELAS contraataca i els britànics acaben bombardejant els barris controlats pels comunistes a Atenes. Quan Stalin els recomana dissoldre’s, més de 6.000 activistes marxen a Iugoslàvia.

CONFERÈNCIA DE JALTA. El gener de 1945 els tres grans es troben a la península de Crimea, convertida en un territori segur gràcies a la recent expulsió dels nazis de la URSS, en un context molt diferent. Allà decideixen:

*  Que Alemanya quedarà provisionalment dividida en 4 zones d’ocupació que cal desarmar, descartelitzar i desnazificar.

* Que, d’acord amb la Declaració de l’Europa Alliberada, es respectarà el dret dels pobles a escollir la seva forma de govern

*  Que se celebrarà a San Francisco una Conferència per a inaugurar un organisme internacional, l’Organització de les Nacions Unides, amb un Consell de Seguretat amb 5 membres permanents que tindran dret a vetar les decisions de l’assemblea.

* Que en conferències posteriors es parlar dels crims de guerra i de les fronteres d’Europa.

* Que les noves fronteres poloneses quedaran limitades per la Línia Curzon a l’est (acceptant doncs la invasió soviètica de 1939) i els rius Oder-Neisse a l’oest (engrandint Polònia cap a l’oest a benefici d’Alemanya). El debat sobre el reconeixement del govern a l’exili (el de Londres, o el de Lublin) s’emporta 6 de les 8 reunions que es van desenvolupar durant la conferència. Alguns dels membres del govern amb seu a Londres, però, van retornar a Polònia per incorporar-se al de Lublin tement que fos instrumentalitzat per comunistes. Després de la conferència de Potsdam els aliats abandonaran el reconeixement del govern a Londres, que es mantindrà fins el 1980 entenent el de Lech Walesa com de reconciliació nacional.

Del 16 d’abril al 2 de maig es desenvoluparà la BATALLA DE BERLÍN: l’assalt final a la capital deixarà 400.000 víctimes soviètiques i 45.000 alemanys. Els soviètics ja estaven a Alemanya al gener i avançaven lents (40 km/dia) però implacables, sotmetent tot el territori. El 20 d’abril, que és l’aniversari de Hitler, ja estan combatent carrer per carrer a la capital del Reich. El dia 22 es produeix el famós col·lapse de Hitler quan li anuncien que tot està perdut. La nit del 28 al 29 celebrarà el seu casament amb Eva Brown i el suïcidi serà el dia 29. En el seu testament polític separa els càrrecs de president (per a Karl Dönitz) i canceller (Goebbels), com a l’època de Hindenburg. Com que Magda Goebbels enverina els seus fills i se suïcida amb el seu marit el dia 1 de maig, Himmler maniobra perquè el deixin entrar al govern. L’Almirall, però, busca el reconeixement aliat i evita els nazis més integristes. El seu govern “de Flensburg” els destitueix i signa a Reims la rendició incondicional el 8 de maig. El mariscal Keitel el signa també davant Zukov.

Els mesos de febrer, març i abril es va celebrar la Conferència de San Francisco, de la que sortirà la Carta de les Nacions Unides. El seu preàmbul manifesta com a primer objectiu “preservar les futures generacions del flagell de la guerra”. Segons el Capítol VII de la Carta, els 3 principis bàsics del sistema de seguretat col•lectiva són la prohibició de l’amenaça i l’ús de la força per a arreglar les controvèrsies, l’aplicació de mesures coercitives, el desarmament (i control d’armes). Són objectius molt idealistes, que la guerra de Corea convertirà en una tasca compartida  per tots. Des d’aleshores, però, s’han produït 120 guerres amb 45 milions de morts. Això no ens ha de fer pensar en un fracàs, ja que la tasca mediadora ha estat relativament exitosa: des de la Missió d’Observació a Palestina (1948) i Suez (1956) es passa a una fase de maduresa (1957-1974) en la que es produeix un increment d’aquestes operacions i el seu millor control per part del Consell de Seguretat. El veritable creixement va venir el 1992-3, quan es passa de 10.000 integrants de les Missions a 80.000 el 1993, totes amb suport ferm de l’opinió pública, les ONG i els mitjans. Aquest èxit els va valer el Premi Nobel de la Pau (1988) i el Príncep d’Astúries (1993).

Kosovo (1999) canvia la tendència: l’OTAN bombardeja 50 dies en nom del «dret d’ingerència humanitària», sense el Consell... Aleshores es critica a les Nacions Unides la manca de forces pròpies (depèn de que els estats membres els hi proporcionin), la incapacitat d’aturar un conflicte si els contendents no estan disposats, el seu escàs nivell de compromís (dubta tant que gairebé no participa, és poc ferma) i el difícil finançament (depèn de les contribucions dels estats membres, i aquells que veuen desaprovades les seves polítiques no paguen). Malgrat aquestes crítiques, val a dir que les Nacions Unides han estat un espai d’equitat en el que 190 nacions parles i les més petites són escoltades, que no evita les guerres però n’ha aturat, que estimula la cooperació i que ha contribuït a instituir la justícia universal per a les violacions dels Drets Humans. La RESOLUCIÓ 827 (1993) aprova l’estatut del tribunal internacional per a la persecució dels responsables de les violacions del dret humanitari internacional a l’exIugoslàvia, un tribunal que va dictar dues sentències condemnatòries i va inculpar 70 persones, l’expresident Milosevic, per exemple.

Pel que fa al desarmament, hem de pensar que el creixement del “Club Nuclear” no ho ha fet fàcil. Els recomptes de caps nuclears als anys seixanta (més de 50.000, que representarien la força d’un milió d’Hiroshimes) ha deixat pas a un balanç més modest d’uns 3.000 caps desplegats. La conversió de l’Antàrtida en una zona lliure d’armes nuclears (1959) o els tractats SALT signats durant els anys 70 han estat, doncs, èxits de la Comissió de Desarmament de les Nacions Unides.