L’ESTRATÈGIA ALIADA es va
basar, doncs, en els grans combois i una eficaç informació per a enfrontar les
“manades de llops”, els “bombardejos estratègics” per debilitar la capacitat de
resposta dels nazis, les cimeres per a coordinar les accions en tots els
fronts, i els grans desembarcaments (Madagascar, Argèlia, Sicília, Itàlia... i
Normandia). Després de les cimeres de Casablanca (el gener de 1943) i El Caire
(11/1943) es va celebrar la de Teheran (11/1943). En una petita sala de
conferències de l’ambaixada soviètica solament es va arribar al compromís mutu
de no signar paus per separat. D’aquella primera trobada entre els “tres grans”
va sortir una coalició embrionària però molt fràgil, nascuda de la necessitat.
De fet, la por a que el contraatac soviètic iniciat després de la derrota dels
nazis a Stalingrado permeti una ràpida arribada a Berlín va precipitar l’obertura
del segon front que Stalin havia reclamat tant de temps. Veient que l’ofensiva
a Itàlia s’allargava, es va organitzar la invasió per mar més gran de la
història.
És en aquest moment que
París s’aixeca contra els alemanys. Segons Pauwels, perquè per als francesos
era important alliberar la capital, i estalviar-se govern aliat. Aquesta acció
permetrà que s’oblidi l’estranya derrota, que diria Marc Bloch, i passin a ser
vistos, “de col·laboradors dels nazis a auxiliars dels aliats”. També ho fan
per a evitar la destrucció de la ciutat que Hitler ordena al governador
Dietrich von Choltitz. I finalment, perquè la resistència parisenca veu
acostar-se De Gaulle, representant de la França conservadora i autoritària. La
pel·lícula de René Clément “Arde París?” (1966) basava el seu guió de Gore
Vidal i Francis Ford Coppola en el llibre de Dominique Lapierre i Larry
Collins. Mentre el Comitè de la Resistència a la capital convida els ciutadans
a mobilitzar-se i expulsar els alemanys per a poder rebre els aliats, Donny
Gluckstein (La otra historia de la
Segunda Guerra Mundial. Resistencia contra imperio, 2013) explica com De Gaulle,
davant la vaga general, demana “tornar al treball perquè no volia que la
resistència alliberés París”. Els resistents anomenen l’armistici que ofereix
fàcil retirada als alemanys com la “grande fuite des Fritz”. Quan el triomfant
moviment popular l’esperava a l’Hôtel de la Ville ell s’estava entrevistant amb el
director del Banc d’Indoxina. Després de visitar el ministeri de guerra, va renyar els resistents
per “rebre la rendició alemanya com un igual”.
L’alliberament de París i
l’ofensiva a les Ardenes va precipitar l’evacuació nazi de Grècia, Albània i
Iugoslàvia. Mentrestant, els soviètics s’aturen al Vístula… mentre els nazis desfermen una intensa violència sobre la insurrecció de Varsòvia! La Creu Fletxada fa un cop a Hongria, Bulgària es rendeix, Churchill
visita Moscou i –en virtut del polèmic “acord dels percentatges” d’octubre de
1944- els britànics comencen a atacar l’ELAS. I és que el govern de coalició
que han intentat organitzar a Grècia els britànics es trenca quan l’ELAS es
nega a integrar-se en l’exèrcit. Quan, el 12/1944, la policia dispara sobre un
míting d’esquerres a Atenes (amb un balanç de 28 morts) l’ELAS contraataca i
els britànics acaben bombardejant els barris controlats pels comunistes a
Atenes. Quan Stalin els recomana dissoldre’s, més de 6.000 activistes marxen a
Iugoslàvia.
CONFERÈNCIA DE JALTA. El gener de 1945 els tres grans es troben a la península de Crimea, convertida en un territori segur gràcies a la recent expulsió dels nazis de la URSS, en un context molt diferent. Allà decideixen:
* Que
Alemanya quedarà provisionalment dividida en 4 zones d’ocupació que cal desarmar,
descartelitzar i desnazificar.
* Que,
d’acord amb la Declaració de l’Europa Alliberada, es respectarà el dret dels
pobles a escollir la seva forma de govern
* Que
se celebrarà a San Francisco una Conferència per a inaugurar un organisme internacional,
l’Organització de les Nacions Unides, amb un Consell de Seguretat amb 5 membres
permanents que tindran dret a vetar les decisions de l’assemblea.
* Que
en conferències posteriors es parlar dels crims de guerra i de les fronteres d’Europa.
* Que les
noves fronteres poloneses quedaran limitades per la Línia Curzon a l’est (acceptant
doncs la invasió soviètica de 1939) i els rius Oder-Neisse a l’oest (engrandint
Polònia cap a l’oest a benefici d’Alemanya). El debat sobre el reconeixement
del govern a l’exili (el de Londres, o el de Lublin) s’emporta 6 de les 8 reunions
que es van desenvolupar durant la conferència. Alguns dels membres del govern
amb seu a Londres, però, van retornar a Polònia per incorporar-se al de Lublin tement
que fos instrumentalitzat per comunistes. Després de la conferència de Potsdam
els aliats abandonaran el reconeixement del govern a Londres, que es mantindrà
fins el 1980 entenent el de Lech Walesa com de reconciliació nacional.
Els mesos de febrer, març
i abril es va celebrar la Conferència de
San Francisco, de la que sortirà la Carta de les Nacions Unides. El seu preàmbul manifesta com a primer
objectiu “preservar les futures generacions del flagell de la guerra”. Segons
el Capítol VII de la Carta, els 3 principis bàsics del sistema de seguretat
col•lectiva són la prohibició de l’amenaça i l’ús de la força per a arreglar
les controvèrsies, l’aplicació de mesures coercitives, el desarmament (i control d’armes). Són
objectius molt idealistes, que la guerra de Corea convertirà en una tasca
compartida per tots. Des d’aleshores,
però, s’han produït 120 guerres amb 45 milions de morts. Això no ens ha de fer
pensar en un fracàs, ja que la tasca mediadora ha estat relativament exitosa: des de la Missió d’Observació a Palestina (1948) i Suez (1956) es passa a una
fase de maduresa (1957-1974) en la que es produeix un increment d’aquestes
operacions i el seu millor control per part del Consell de Seguretat. El
veritable creixement va venir el 1992-3, quan es passa de 10.000 integrants de
les Missions a 80.000 el 1993, totes amb suport ferm de l’opinió
pública, les ONG i els mitjans. Aquest èxit els va valer el Premi Nobel de la
Pau (1988) i el Príncep d’Astúries (1993).
Kosovo (1999) canvia la tendència: l’OTAN bombardeja 50 dies en nom del «dret d’ingerència humanitària», sense el Consell... Aleshores es critica a les Nacions Unides la manca de forces pròpies (depèn de que els estats membres els hi proporcionin), la incapacitat d’aturar un conflicte si els contendents no estan disposats, el seu escàs nivell de compromís (dubta tant que gairebé no participa, és poc ferma) i el difícil finançament (depèn de les contribucions dels estats membres, i aquells que veuen desaprovades les seves polítiques no paguen). Malgrat aquestes crítiques, val a dir que les Nacions Unides han estat un espai d’equitat en el que 190 nacions parles i les més petites són escoltades, que no evita les guerres però n’ha aturat, que estimula la cooperació i que ha contribuït a instituir la justícia universal per a les violacions dels Drets Humans. La RESOLUCIÓ 827 (1993) aprova l’estatut del tribunal internacional per a la persecució dels responsables de les violacions del dret humanitari internacional a l’exIugoslàvia, un tribunal que va dictar dues sentències condemnatòries i va inculpar 70 persones, l’expresident Milosevic, per exemple.
Pel que fa al
desarmament, hem de pensar que el creixement del “Club Nuclear” no ho ha fet fàcil.
Els recomptes de caps nuclears als anys seixanta (més de 50.000, que
representarien la força d’un milió d’Hiroshimes) ha deixat pas a un balanç més
modest d’uns 3.000 caps desplegats. La conversió de l’Antàrtida en una zona
lliure d’armes nuclears (1959) o els tractats SALT signats durant els anys 70 han
estat, doncs, èxits de la Comissió de Desarmament de les Nacions Unides.
No hay comentarios:
Publicar un comentario